embolic homèric
Ja vaig explicar una volta perquè quan vaig a Castelló compre xufes i les porte a Roma, sobretot el viatge d’agost que és el que cau més prop del cap d’any jueu. Fa poquet quan vaig anar a portar-li el darrer paquetet (s’ha convertit en una espècie de ritual d’amistat, el meu paquetet de xufes) li vaig preguntar com es deien en hebreu i em va dir que ells en deien habbhaziz que potser era com es deien en àrab.
Se’m va quedar la paraula al cap i li vaig preguntar al meu filòleg de llengües exòtiques de capçalera, que em va dir que volia dir ‘fruit/gra/llavor bo/car/apreciat & estimat/benvolgut’. També em va dir que si deixàvem una cosa que es veu que es diu ductus consonàntic de les dues paraules sense vocalitzar, tant s’hi val entendre ‘fruit preciós’ que ‘amor estimat’. La cosa em va fer gràcia i vaig pensar en escriure una entrada, però els filòlegs són molt ràpids i se’m va avançar i en va escriure ell una.
Inasequible al desaliento vaig pensar que l’escriuria igualment i que, a més, li furtaria un dels dibuixets que havia posat als seu, així que em vaig posar a voltar per google a veure què trobava.
Vaig trobar el nom en italià, els noms, perquè en té molts: mandorla di terra, dolcichino, babbagigi i zizzola di terra. Pel que he llegit és una planta de la que a Itàlia fa molts anys se n’ha abandonat el conreu, tot i que al Südtirol, fins els anys 20 les torraven per fer succedani de cafè.
També he llegit que a Sicília fins el segle XVIII es conreaven i es consumien tal qual. Ho he llegit a les cartes que l’abbé Dominique Sestini va escriure a Ses Amis En Toscane, Pendant Le Cours De Ses Voyages En Italie, En Sicile Et En Turquie. Explica el bon senyor al mateix text que els babbagigi (que és com es diuen les xufes en sicilià) els cita Homer en el seu Himne a Hermes i diu que banyades per la rosada són un excel·lent farratge per a les vaques.
Me n’he anat volant a llegir l’himne en qüestió (mira que si Homer parlava de xufes) però Joan Maragall ho tradueix per castanyoles que segons l’Alcover són Cyperus Longus i segons l‘Enciclopèdia Cyperus Rotundus, mentre les xufes són Cyperus Esculentus. A aquest punt (i després d’un intercanvi d’emails amb el meu filòleg de llengües exòtiques de capçalera, que començava a ser delirant) he pensat que no en trauria cap trellat i que era millor deixar-ho córrer. Tot i que continue pensant que si Maragall haguera segut valencià potser hauria fet que Homer parlara de xufes.
Jo, en realitat, el que volia escriure és que tot i que el conreu i el consum de xufes ha desaparegut de Sicília, la paraula, la variant cabassissi (o cabbasisi), s’ha mantingut fins avui com a sinònim de collons, i que Camilleri la usa moltíssim als llibres de Montalbano, a qui, invariablement, Catarella fa ‘girare i cabassissi’, era una paraula que sempre m’havia fet molta gràcia (i sempre m’he preguntat com la tradueixen a altres llengües, com tradueixen en general el sicilià de Camilleri) i encara em fa més gràcia saber que en realitat vol dir xufes.
No he llegit mai en Camilleri en traducció catalana. Podria ser que aquí diguessin “tocar els pebrots”, oi?
Encara pots donar gràcies que el filòleg, en aquest temps, n’hagi escrit només un, de post. Seria més normal que n’haguessin caigut dos o tres. ;-P
El «ductus» (que a casa meua i per deformació professional és sempre «consonanticus» de la mateixa manera que la Bíblia és «hebrea») vol dir senzillament escriure esta frase així: vl dr snzlmnt scrr st frs x ; i, no obstant això, reeixir a entendre’ns. És un tripijoc que s’inventaren les llengües semítiques (el fenici, l’hebreu, l’àrab, l’ugarític, el nabateu, el siriac, &c., &c.) per a escriure més afanyadets deixant només les consonants, entre d’altres raons perquè l’escriptura de les vocals es va inventar molt tard en les llengües semítiques, entre els segles iii i vii de l’era comuna. Abans d’ahir, com si diguérem… Els grecs, que eren una mica borinots, digueren que ni de broma se n’eixien sense vocals i se les inventaren i els romans i els neoromans que som nosaltres no hem pogut eixir-se’n sense mai més d’aleshores ençà… No cal dir que, a vegades, per a eixir-se’n sense vocals llegint cosetes semítiques fa falta la mateixa imaginació que per a desxifrar les lletres d’Antònia Font. Però provoca circumstàncies tan cabalístiques com que, si un rotgle de transterrats composat de valenciana amb jueus libis es menja una xufa («fruit preciós»), demostra, per la simple evocació del nom, que les paraules i les cerques estan plens, ben a sovint, d’un «amor» tan «triomfant» com «estimat» (m’havia descuidat: ‘aziz pot ser també ‘poderós’, ‘triomfant’, que és un dels 99 noms de Déu a l’islam; o «glorioso», com glossaven els nostre mudèjars i moriscs, dels quals parlaven a Canal 9 l’altre dia; o l’«Infinito» o «Magnífico», que glossen per ací).
‘Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor’; alta i senzilla veritat, ben de veres.
Catarella parla com si fos deficient (que de fet també ho és). M’imagino que amb la traducció es perd molt de la frescor del llenguatge de Camilleri.
Ah, i a Catalunya en diem xufles.
No m’enrecordo de memòria, però com que -no sempre, però si moltes voltes- compro les edicions originals i les traduccions de Camilleri (les que no arriben a la feina) m’he dedicat a comparar els textos. Tinc algunes notes agafades, més anecdòtiques que filològiques, es clar. Salamandra que s’ha quedat amb l’Andrea després d’uns anys a Destino i la seva traductora al castellà María Antonia Menini Pagès acostumen a mantenir algunes expressions vigatanes o “caterellianes” tal qual apareixen a l’original. És un detall.
sí, convindran molts noms a un sol amor.