Una llengua apresa no és altre que una màscara, una identitat manllevada. Caldria acostar-s’hi guardant les distàncies i no cedir mai a la il·lusió de mimetitzar-s’hi, renegant els propis sons.
La setmana passada havia de comprar llibres per a regalar, tres llibres per a tres persones, tres persones del lado de allá que saben italià. Hi vaig pensar molt, sort que són persones que conec bé, i al final vaig triar els llibres i pareix que els van fer goig. Hui m’ha passat el que em passa tantes voltes, m’ha vingut al cap un llibre que hauria estat perfecte per tots tres, d’aquells que no et cansaries de regalar i en voldries parlar després. Nuova grammatica finlandese, de Diego Marani
Trieste, 1943 (i ja comencem bé), un soldat ferit molt greument, en despertar a un vaixell hospital alemany no recorda absolutament res, no té cap memòria, ni lingüística, no sap parlar, no sap qui és. Ha d’aprendre-ho tot, (re)construir la seua identitat. Un metge finlandès de l’hospital coneix per alguns detalls que és finlandès i comença a ensenyar-li la llengua, l’amor a la llengua. Li ensenya a ser finlandès. Aquest aprenentatge és la història que explica la novel·la, és un llibre sobre la nostra relació amb la (nostra) llengua, sobre l’amor a la llengua i sobre les llengües i les pàtries.
No està traduït al català (i és una llàstima) i en castellà es diu Memoria callada (!).
Per nosaltres la llengua és la paraula de Déu, també quan no es creu en Déu, i la gramàtica és una ciència exacta, feta amb significats commensurables i sostinguda per teoremes incontestables. La paraula correcta dóna harmonia al pensament, li atorga la matemàtica ineluctabilitat de la música. Però cada època toca músiques diferents i acords una volta diabòlics ara ja no fan por a ningú. No existeix l’harmonia eterna: com tot allò que pertany a aquest món, a la llarga també els sons es desgasten i l’home n’ha d’inventar altres per aconseguir tindre el cap fora del silenci. (…) La regla ve sempre després de la paraula: aquesta és la gran feblesa de cada gramàtica. La regla no és ordre, és només la descripció d’un desordre.
No té molt a vore per l’argument que expliques, pero hi ha un llibre lluminós de David Grossman, El llibre de la gràmatica interior, que és de molt bon llegir. Ignore si està traduït al català, però està en italià i en espanyol. La traductora a l’espanyol és competent, de naturalesa monopolista i acadèmicament poca-solta, però competent. No acabe de recordar si una de les traductores italianes, Elena Loewenthal, és la que jo conec de fa temps, que li han fet entrevistes a la premsa israeliana i tot per l’excel·lència de les seues traduccions de l’hebreu a l’italià: em pense que no. Però segurament la lectura de Grossman aprofitarà igualment.
Tot plegat és fonamental açò que la regla ve després de la paraula. És fonamental, açò.
PD: No podria -i no deuria- parlar dels altres regalats, però jo en conec u almenys de qui dir que sap italià és una notòria exageració. Amigable, ans exageració. Com a molt, s’hi defén a cos perdut i prou.
No en conec ni el títol ni l’autor, però l’argument és prometedor i prou interessant.
Bon dia de Sant Joan per a tu i per a totes les lectores i lectors.
Cordialment,
Pere
Bó, Marieta, ja sabem que un dels regalats és Educazione Siberiana… quins són els altres dos? Entre companys lectors aquests misteris no estan bé! [M’agraden els teu comentaris literaris; m’animen a llegir els llibres que presentes tan encertadament.]
PD. Ja he pogut reveure I recuperanti, les meves limitacions amb l’italià no m’han permet valorar el personatge del vell ferraller, amb aquell dialecte que empra. Moltes gràcies, de nou.
He pres bona nota, els fragments traduits són prometedors. Tinc uns quants llibres en llista d’espera a la prestatgeria, després el llegiré. Ara estic llegint Rayuela, (crec que coneixes la novel.la molt bé) ara estic gaudint de la Maga, de Horacio Oliveira, de París……la resta pot esperar.
P.D: És veritat que Edith Aron és la maga de Cortazar?.
No sé com t’ho fas per fer sempre recomanacions tant bones.
Gràcies!