Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 23 de juny de 2009

a recors correran


Els poders han vist en les illes llocs de reclusió, han plantat presons a cada escull, el mar nostre és ple de barreres. Els ocells, en canvi, veuen en les illes un cau, on aturar-se i reposar el vol abans d’anar més enllà. De la imatge d’una illa com a recinte tancat, la del poder, i la imatge dels ocells, de l’illa com un lloc on posar el vol, tenen raó els ocells.
 
Erri de Luca

Havien decidit tornar a port, la mar era massa grossa, era perillós eixir a pescar, però en saber que a mar oberta n’hi havia gent en perill el capità va cridar a tota la tripulació a coberta, es van mirar les cares i van decidir tornar a eixir per mirar de salvar la gent. Onze pescadors i quatre persones de la capitaneria de port de Lampedusa.
El Twenty Two aquella nit de novembre de l’any passat va navegar quatre hores amb una mar perillosíssima fins que van veure la barca, “eren tres-centes ànimes sobre una barqueta, cridaven, ploraven, ens estenien les mans“. Amb la mar que n’hi havia no es podien arrimar però van estar més de quatre hores fent-los d’escut al mar. Al final van fer una maniobra molt arriscada i van ancorar la barca, així la barqueta es va poder arrimar i cada volta que s’arrimava en pujaven a bord trenta o quaranta. “Al final eren tres-cents, vaig baixar a la meua cabina i vaig començar a plorar“. A l’alba van entendre que estaven a un punt molt perillós, prop dels esculls, “Ens vam allunyar i finalment vam tornar al port. Sap una cosa? Tota l’illa de Lampedusa estava al moll esperant-nos, ens van fer un aplaudiment de deu minuts. Em vaig tornar a posar a plorar“.

Qui explica la història és Salvatore Cancemi, capità del Twenty Two (ja n’havia parlat ací). El 20 de juny d’enguany, dia mundial del refugiat, va rebre, junt amb la seua tripulació, el premi de l’ACNUR  ‘Per mare – al coraggio di chi salva vite in mare’. Només un diari italià va donar la notícia.



  1. Moltes gràcies pel vídeo, Marieta. M’ha corprés el joc de paraules del De Luca: per a negar-los, els a-neguem. Quan vaig viure a Tunísia, m’estava a la Goleta i una de les presències més subtilment esfereïdores (amb la de la llar de iaios jueus deixats allà com vaixellets desarborats després de l’huracà de 1967) hi era l’església catòlica de la Madonna siciliana del poble, la provessó de la qual constituïx el pretext principal d’un joiell mediterrani (deu trobar-se cap a la part 8na o 9na). La Goleta és el port de Tunis, on arriben els ferris de Gènova i de Marsella, i d’on fan via les naus de fortuna dels “cremats”, els harrâga, que és com són anomenats a tot arreu del Magreb els que anomenem “immigrants il·legals” (de les pasteres). Sembla que per al foc vital que eixos “il·legals” duen, cal molta mar per apaigavar-lo. Tot plegat, deu ser només una coincidència o, encara pitjor, un moment de caiguda personal en la fal·làcia naturalista. Com que l’illa on arriben els hòmens de la mar que ens estalvien la vergonya als hòmens de la terra, siga precisament Lampedusa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de gent per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent