Un altre país

És estranya la memòria dels sentits, com funciona, una volta ja vaig explicar com l’olor de cosir que vaig reconéixer en entrar al sastre marroquí de baix de casa a Roma em va evocar la infància. Cada volta que entre al metro pense en Barcelona, perquè una de les que, per a mi, són les olors de Barcelona és l’olor del metro i a Roma fa la mateixa olor. A voltes, quan cuine coses del lado de allá, l’olor que deixa a casa és quasi com una abraçada. Les olors i els sons són potentíssims provocant curt-circuits, provocant moments-porta, estats alterats, sobretot quan em pillen distreta i confiada, quan no m’ho espere, en un segón, obrin una esquerda en la realitat, és l’efecte de l’àcid pròustic. 
Una telefonada normal a casa de ma mare es pot convertir en un altra cosa perquè per telèfon he sentit el rellotge que tocava, el rellotge que durant els primers vint anys de la meua vida m’havia tocat els quarts, les mitges i les hores. L’altre dia a casa, a Roma, estava mirant-me un partit del Barça a Sky amb el Puyal a la ràdio i de moment vaig sentir el que em van paréixer dolçaines i automàticament vaig mirar cap a la finestra, en veure el gasòmetre, clar, vaig tornar.