Un altre país

És, em sembla, exactament així. Una qüestió d’hegemonia cultural, per dir-ho, efectivament, en els termes gramscians. Per un temps o almenys ho va semblar, als anys seixanta i fins inicis dels vuitanta  (anys de plom per a l’esquerra , en aquest sentit, que van anar més enllà d’Itàlia) van veure aquesta hegemonia cultural. Però això es va acabar, i la caiguda del Mur de Berlin va soterrar a culpables i inocents, tutti insieme. El ritme d’Itàlia, de la seua política,  és propi, naturalment, però en el fons no es desdiu d’un altre ritme europeu més general. Pasolini, un romàntic que com l’angel de Benjamin  mirava endarerer per a poder mirar endavant, va entendre que la societat de masses (i en concret la televisió) destruiria una societat i la seua moral. És tan antipàtic parlar de moral! Però era una moral. I per això, deia que destruirien una llengua, una manera de parlar. Era, tot plgat, més o menys inevitable, naturalment. Però no hi hauria res  després, només un buit. El buit ha tardat més o menys en arribar. A Itàlia el buit es diu Berlusconi, i ves per on ha arribat de la mà de la tele. A la resta d’Europa el buit ens espera, igualment. Potser sense un cavaliere, però. O això esperem.
Ara be: una altra hegemonia cultural ocuparà l’espai, basada en el consum i l’espectacle i amb les seues traduccions polítiques pròpies. De moment, de la terrible crisi n’estan brillant dos resultats: les ajudes amb diners públics als bancs privats, i la reforma del mercat de treball. Ells, “ells”,  parlen una altra llengua, amb uns altres usos del subjuntiu inclosos.