Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

la più bella

La più bella squadra di calcio che si possa immaginare. Amb paraules com aquestes parlava del Barça un article de Repubblica l’altre dia. Normalment no llig premsa esportiva però darrerament em trobe articles que parlen del Barça a la premsa normal, i dona molt de gustet, molt.
Ahir a Repubblica van publicar un article de Roberto Saviano sobre Messi. Es veu que l’escriptor, quan va estar fa poc a Barcelona va voler conéixer Messi i es van trobar al Camp Nou, l’article és molt bonic, supose que el publicaran al País, però no m’en puc estar de traduir un parell de paràgrafs:

Veure Messi significa observar quelcom que va més enllà del futbol i coincideix amb la bellesa mateixa. Quelcom de paregut a un impuls, quasi un estremiment de consciència, una epifania que permet a qui està allà, veient-lo jugar amb la pilota, no percebre cap separació entre si i l’espectacle al qual està assistint, que li permet confondre’s plenament amb això que veu, tant que se sent tot un amb aquell moviment desigual però harmònic. En això les jugades de Messi son comparables a les sonates d’Arturo Benedetti Michelangeli, als rostres de Raffaello, a la trompeta de Chet Baker, a les fòrmules matemàtiques de la teoria dels jocs de John Nash, a tot això que deixa de ser so, matèria, color, i esdevé quelcom que pertany a qualsevol element,  i a la vida mateixa. Sense separació, sense distància. Està ahí, i no s’hi pot viure sense. I no s’ha viscut mai sense, només que quan es descobreix per la primera volta, quan per la primera volta s’observa, tant de restar hipnotitzat, la commoció és inevitable i no s’arriba a altre que a intuir-se a un mateix. A mirar-se al fons d’un mateix.
Lionel apareix el contrari del que t’esperes d’un jugador: no és un segur de si mateix, no usa les frases de sempre que li aconsellen que diga, es posa roig i es mira fixament els peus, o es posa a mossegar-se les ungles arrimant els dits als llavis quan no sap què dir i està pensant. Però la història de la Puça és encara més extraordinària. La història de Lionel Messi és com la llegenda del borinot. Es diu que el borinot no hauria de poder volar perquè el pes del seu cos és desproporcionat a la potència de les seues ales. Però el borinot no ho sap i vola. Messi amb aquell cosset , amb aquells peus xicotets, aquelles cametes, el bust xicotet, tots els seus problemes de creixement, no hauria de poder jugar al futbol modern tot músculs, massa i potència. Només que Messi no ho sap. I és per això que és el més gran de tots.

La setmana que ve repren la Champions.

 



  1. L’haver-se escapat de les regles, inclús físiques, que regeixen pels altres jugadors és el que el fa diferent, especial i, jo també diria, que millor.

    I també està bé que jugui a un equip d’un lloc que, encara a manca d’altres possibles representacions, s’escapa o hauria d’escapar-se de les regles simples del futbol, per ser diferent i especial, encara amb necessitat de ser “més que un club”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de gent per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent