possible…
Dissabte va haver una manifestació enorme a Roma, convocava el Partito Democratico i jo no hi vaig anar. No hi vaig anar perquè no em pareix normal que el principal partit de l’oposició i l’únic partit “d’esquerres” al parlament estiga mut i desaparegut durant cinc mesos, cinc mesos en els que ha passat de tot, cinc mesos en els que cada volta que passava alguna cosa, i n’han passat moltes i molt grosses, la pregunta era: i Veltroni? què diu el PD? Res, el PD no deia res i ara, cinc mesos després ens convoquen a una manifestació per “Salvar Itàlia”, cordialment i personal els envie a fer la mà…
Molts amics hi van anar, molts amb recança i una mica perquè no anar era estrany, a mi, ho confesse, em va costar una miqueta, però vaig decidir el dia de la manifestació anti-racista de fa setmanes, convocada per quasi ningú, que qui no em convoca contra el racisme (amb el que està passant) no em representa. El discurs de Veltroni, com ja m’esperava, decebedor, un altra Itàlia és possible, Itàlia és millor que qui la governa, les coses canviaran, després de la foscor arribarà la llum, bla bla bla…sincerament pense que els centenars de milers de persones que han anat a la manifestació es mereixien un altra cosa. Segurament Itàlia és millor que qui la governa, però el PD no ha estat capaç de representar a aquesta “Itàlia millor”, no es poden enumerar les desgràcies d’un país com si acabares d’arribar, sense assumir la teua part de responsabilitat. No es pot repetir i repetir que el govern no és adient per afrontar la crisi, que cal un altra cosa, sense dir què…
Hi havia molta gent a la mani del PD, ells diuen que dos milions i mig de persones (!), segurament moltes menys, però eren tants. Com deia un, des de JFK que no es veien tants democràtics a un funeral.
D’altra banda, aquestes setmanes Itàlia està revolucionada amb les mobilitzacions dels estudiants, amb “la reforma” anunciada pel govern (no és una reforma del sistema educatiu, és simplement una retallada de fons monumental) han aconseguit el que semblava impossible, han posat d’acord estudiants, pares i ensenyants, des del parvulari a la universitat. Molts instituts i universitats estan ocupats fa dies (això de les ocupacions m’encanta, no que jo vulga ni traure-li importància ni menysprear-ho com a forma de lluita, però quan els meus amics italians parlen de quan ocupaven, en parlen com si parlaren de les acampades de l’adolescència, se n’anaven a ocupar amb el sac de dormir i la guitarra, tal qual com quan jo me n’anava a Penyagolosa amb els amics).
La dels estudiants és una de les mobilitzacions més grosses que he vist des de que estic ací, no sé com acabarà però han començat amb molta força, dijous vaga i manifestació a Roma, s’estan movent i molt, des dels pares dels xiquets del parvulari fins als rectors de les universitats…
Tinc la sensació que això que contes, ho contaries exactament igual si tornares al teu país d’ací… al País Valencià.
Em sona tant…
M’encanta el teu bloc. L’he descobert avui mateix a través del bloguzz. Ara mateix et linko al meu bloc i et seguiré llegint. Enhorabona. Jo també sóc un enamorat d’Itàlia.
Veltroni és patètic, tot un símbol de del desorientament de l’esquerra italiana. I és molt trist que això sigui així, particularment en un moment com aquest. Aviat la “crisi financera” es transformarà en “crisi econòmica” i la mossegada la sentiran com sempre, els més febles. Xenofòbia i racisme pujaran -encara- uns quants esglaons més. La camorra farà un altre agost.
L’ensulsiada del centrosinistra està agafant dimensions preocupants, amb personatges històrics com ara el síndic de Venècia, Massimo Cacciari, maldant ara per obrir un espai intermedi entre el PD i el Polo delle Libertà..suposo que tot això és també la conseqüència lògica de la profunda decepció i el sentiment de fracàs que van generar les coalicions liderades per Romano Prodi.
Ciao Marieta, hai molte ragioni. Ma non credo sia solo il PD. Non è un gran momento per gli italiani, a parte quelli sempre convinti che “per fortuna che Silvio c’è”. Gli altri fanno fatica loro per primi a sapere cosa vogliono.
Senz’altro conosci i versi di Montale
Codesto solo oggi possiamo dirti,
ciò che non siamo, ciò che non vogliamo.
Gli italiani, quelli che non vogliono Berlusconi, evidentemente non vogliono neanche la sinistra radicale. E non vogliono nemmeno le alleanze al centro, che in questo paese durano solo prima delle elezioni, dopo le lezioni fanno cadere i governi… Il concetto di ‘alleanza’ qui è molto vago (pensa al 1914-1915 e al 1939-1940, al 1943): una secolare politica di galleggiamento non sparisce in pochi anni, e nemmeno in pochi decenni.
La destra ha purtroppo ragione a dire che l’unica cosa che tiene insieme le opposizioni è l’antiberlusconismo. Non è un gran segno. La mancanza di un pensiero positivo, qualcosa su cui costruire, è devastante. Specie se è gestita da una classe politica vecchia e ripiegata su se stessa, che non ha ideali, che si parla addosso in continuazione in tivù e sui giornali, che mira più alle poltrone e ai ristorantini che alla politica.
Vedremo. Ciao
Ací continuem ‘perplexs’ i adormits ……
Alguna vegada t’he llegit i m’agrada com ho fas i el que dius. No voldria molestar però m’agradaria saber per què deixes de banda el pronom hi molt sovint.
En altres escrits, d’altre gent no m’importaria però en els teus m’inquieta.
Gràcies
Comprenc molt bé el que dius. Però potser haguera estat pitjor la plaça buida.
No se ben bè com funcionan els blocs, si son anònims etc. però em sembla que tu estas deien coses que ni a Itàlia ni tampoc aquì cap explica tant bè i m’agradaria saber mès de tu.
De tota manera gràcies, continuarè llegin-te!
Marco
(perdona’m el meu català, l’estic estudiant)