Gènova 2001

Aquests dies es compleix l’aniversari dels fets de Gènova 2001, dels dies en els quals l’estat italià va decidir no respectar la llei, dels dies en els quals algú va donar instruccions precises als policies encarregats de mantindre l’ordre públic a Gènova, algú va dir a aquells policies que havien de massacrar els manifestants i ho van fer, algú els va dir que podien colpejar a persones, vells i menors, desarmats i amb les mans alçades, especialment als periodistes, algú els va dir que podien matar? No ho sabrem mai, en cap dels processos s’ha aclarit la cadena de comandament, en cap dels processos s’ha deixat clar qui manava, qui va donar les ordres. Les responsabilitats polítiques del que va passar s’haurien pogut aclarir amb una comissió parlamentària d’investigació, però el govern de centre esquerra que l’havia promés al programa no la va fer, quan es va votar al parlament part dels seus membres van votar en contra.
Algú va decidir que a la caserna on portaven els detinguts (i no només, també persones no formalment arrestades) es podia torturar, que també els metges podien torturar en lloc de curar, que la llei no existia per a ells. La sentència del procés sobre el que va passar a la caserna de Bolzaneto és d’aquests dies, poca cosa, en total 15 policies condemnats amb penes d’entre 5 mesos i 5 anys, cap d’ells anirà a la presó. Les condemnes són per coses com abús de despatx, violència privada i brutalitat. Tot i que el jutge reconeix que es va torturar sistemàticament durant tres dies, la tortura no està tipificada com a delicte a Itàlia. Només un infermer de la caserna va parlar, des del començament va decidir dir tot el que havia vist, tota la resta de persones implicades: silenci.
Ningú va pagar per la mort d’un manifestant, tampoc en aquest cas es va aclarir la cadena de comandament, la versió dels fets acceptada pel tribunal és senzillament increïble, ningú va investigar el fet que després de mort (espere) i quan el cos era envoltat de policies algú li va obrir el cap amb una pedra, ningú ha aclarit perquè un centenar de policies que estaven a menys de cent metres dels fets no van intervindre, no és encara clar qui estava dintre del blindat de la policia d’on va eixir el tret.
Tot i que a la sentència es llig que la reacció dels manifestants el dia 21 va ser justificada front a l’atac violentíssim, indiscriminat  i injustificat de la policia, ningú ha pagat per les pallisses, només un policia que va ser filmat inflant a colps a un menor va ser condemnat, ningú ha aclarit que feia el Ministre de l’intern, Fini, al centre de comandament de les forces de l’ordre, ni qui va decidir que la policia aquells dies havia d’usar armes il·legals.
Fa pocs dies s’ha publicat la petició dels fiscals pels  fets de l’escola Diaz: 200 policies van irrompre a una escola convertida en dormitori i totes les persones que hi dormien van acabar a l’hospital, algunes molt greus, dues en coma. Els fiscals demanen 28 condemnes i una absolució, les condemnes són per declarar en fals, calumnia i detenció il·legal. Un dels policies va decidir parlar l’any passat i això ha permés acusar de declarar en fals a la resta. A la Diaz no hi havia policies fora de control, hi havia generals que van entrar a trencar ossos i que van falsificar proves (van dur dues molotov, que per cert han desaparegut, per fer creure que les havien trobades dins i justificar l’irrupció, està tot filmat), van fingir també que un policia havia estat apunyalat i que algú els havia llançat pedres des de les finestres, tot per justificar una irrupció que clarament es presenta com una pallissa injustificada  i organitzada a persones que dormien, sembla un miracle que ni hi haguera cap  mort. Molts dels alts càrrecs acusats al procés han rebut en aquests anys reconeixements i ascensos. A la petició dels fiscals l’acusació és, a banda de fals, calumnia i falsificació de proves, per no haver impedit les pallisses indiscriminades. Segons les persones que estaven allà només un policia va cridar “basta basta!” en un moment donat, quan la sang del cap obert a una xica inconscient a terra arribava a l’escala mentre continuaven colpejant-la. 

No ho sabrem mai oficialment, qui manava i qui va prendre les decisions, però ho sabem i no ho oblidarem, mai.

5 pensaments a “Gènova 2001

  1. La impunitat, la manipulació, la fasificació de proves….la tortura, la brutalitat, armes letals. Deixen cadàvers de persones i d’ideologies 

  2. I una cançó d’Alessio Lega,

     

    Dall’ultima galleria
     
    E poi dall’ultima galleria
    sembra mai più poter riaprirsi il sole
    e quando luccica dal fondale
    sopra la rugginosa ferrovia

    dalle budella della grande vedova
    diritto in faccia ad un muro alto
    Porta Principe in un sussulto
    ti vomita addosso a Genova…

    Io quando tornerò a Genova per prima cosa col caffè di rito
    nel piazzale della stazione, dal baracchino il passo addormentato
    lo muoverò per riconquistare la dignità di me stesso al mondo
    ed il dovere di camminare a testa alta guardando il fondo

    guardare in fondo, guardare il mare, guardare il punto fermo sull’abisso
    vedere tutto tornare, urlare, fronte spezzata da un chiodo fisso
    fronte spaccata, fronte diviso, fonte che annega al pozzo San Patrizio
    il mare rosso del nostro sangue plebeo che soffoca nel precipizio

    Quando ritorneremo a Genova ritorneremo sopra la criniera
    bianca dell’onda che si frange al frangiflutti che mangia la sera
    e sfiora il senso del presente, della memoria che si schianta
    quando Genova ritornerà quella del giugno del sessanta

    Quando ritorneremo a Genova, quando Genova sarà tornata
    quando torno, torno al nostro inverno la resistenza sarà dichiarata
    quando in tutto quest’inferno ritroveremo i nostri sentimenti
    verremo in braccio alla natura, verremo sopra i quattro elementi…

    Chi siamo noi? Ora siamo il mare, il mare nero che si scatena
    che si rovescia sopra al porto, sopra al porco che lo avvelena
    il mare più salato che ci avete fatto lacrimare
    date un bacio ai vostri candelotti, giusto prima di affogare

    Chi siamo noi? Ora siamo il vento che non potete più fare ostaggio
    aria libera dai mulini, dalla catena di montaggio
    il vento che ti spazzerà via, cancellerà l’orma dei tuoi passi
    che schianterà muri e sbarre scatenandosi per Marassi

    Chi siamo noi? Ora siamo il fuoco che non avete mai domato
    quello che brucia in fondo agli occhi di questo triste supermercato
    quello che cortocircuita i fili dell’allarme e del divieto
    mentre noi spargeremo sale sulle rovine di Bolzaneto

    Chi siamo noi? Ora siamo la notte, la luna persa dei disperati
    dice il poeta “Quande cade un uomo si rialzano i mercati”
    e per quest’uomo di eterna notte, per questa luce che se ne muore
    aspettiamo che il sole sciolga il blocco nero che portiamo in cuore…

    Quando ritornerò a Genova dal baracchino del caffè di rito
    l’antico samovar della tristezza, che sta bollendomi dentro al fiato
    questo dolore che mi ha tradito l’enorme sagoma del lutto
    il mio tormento che ho malcelato e queste lacrime che tengo stretto
    e in una Genova liberata, senza chiusura, senza sgomento
    senza sott’occhio la via di fuga, senza furore, senza spavento
    avrà senso cadere in ginocchio, alzare e prendersi le mani
    piangere in piazza Alimonda… pardon in Piazza Carlo Giuliani…

     

     

    Per escoltar-la podeu anar a

     

    http://www.alessiolega.it/canzoni.php?testi=galleria

     

     

  3. Retroenllaç: Crònica Jove Espectacle de la 10a. Mostra Butaka Jove a Olesa de Montserrat – Segona part (final) | Notícies Jove Espectacle

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*