traure la llengua

Qarre

El 7 de març de 1942 els alemanys que ocupen París jutgen en un ‘procés espectacle’, el Procès de la Maison de la Chimie, que serà filmat i mostrat a les sales de cinema, a 27 resistents, 27 comunistes. Havien de ser 28, però Conrad Miret i Musté va morir sota tortura a abans d’arribar al procés, era el germà de Josep Miret i Musté, dirigent del PSUC que va morir a Mauthausen dos anys després.

Entre els processats hi havia un grup de joves dels Bataillons de la Jeunesse, la majoria tenien menys de vint anys i tots ells van ser condemnats a mort. Tots menys André Kirschen, que es va salvar perquè només tenia quinze anys, al seu lloc van afusellar a son pare. Les dues dones que hi havia entre els acusats, Marie-Thérèse Lefebvre i Simone Schloss, també van veure la seua condemna a mort commutada i van ser condemnades a deportació de per vida, tot i que la darrera va ser decapitada a Colònia a Juliol del mateix any.

El 17 d’abril, quan porten els condemnats cap a Mont Valérien per afusellar-los, un d’ells, el jove Jean Quarré, autor de tres atemptats i membre de les Joventuts Comunistes i dels Bataillons de la Jeunesse, conduït per un soldat alemany cap al camió que el porta a la mort, en veure la càmera amb què els alemanys estan filmant el seu darrer viatge, li trau la llengua.

Li trau la llengua. Segurament és l’únic gest que pot fer amb les mans emmanillades a l’esquena, el darrer gest d’insubmissió, una mica absurd i potser infantil.

No sé per què em va fer tanta impressió aquest gest quan vaig conéixer la història i vaig veure les imatges, no sé per què enmig de tants gestos heroïcs i grandiosos que va protagonitzar la resistència francesa, recorde sovint al jove Jean Quarré treient la llengua als seus botxins, però ahir va ser l’aniversari de la seua mort i volia recordar-lo.

(d’aquesta història en parle també a Després vénen els anys, Riccardo Rohregger, un dels condemnats era un amic de l’ànima de Michele, el protagonista de la novel.la)