Després vénen els anys

Ja tenim títol, bé, el títol ja el teníem, però calia estar ben decidits i, finalment, tant la gent de la Drassana com jo ho estem. La novel.la es diu: Després vénen els anys.

Estic molt contenta, és el títol que ha tingut en els darrers dos anys, jo la pense amb eixe títol fa temps i trobe que és preciós. Crec, a més, que el vers de Ferrater s’hi adiu molt a la història, a les històries, que explica la novel.la. Com em deia un amic conté una noció de duració, de pas del temps però també de permanència i de memòria que m’agrada molt, molt. Em fa una mica d’impressió manllevar un vers de Ferrater per al títol de la meua novel.la, però m’agrada massa per renunciar-hi.

Després de pegar-li tantes voltes i de tants dubtes m’agradaria saber si vos agrada tant com a mi, si, com deia Xesca, vos fa vindre llegidera.

Açò ja ho tenim a la porta, en poques setmanes aquest somni serà un llibre. Friso.

la novel.la (3)

És una sensació que no sé com descriure ni com escriure. Estic gaudint moltíssim l’emoció d’aquests dies, el moment que ja arriba, pensar que en poques setmanes tot allò serà un llibre. Tot em pareix rapidíssim, no done a l’abast amb la barreja d’emocions. Un llibre! Un llibre roig, amb la barqueta de Llibres de la Drassana, amb el títol i el meu nom a la portada i amb tres anys de mi, pàgina rere pàgina.

No arribe a imaginar-m’ho, l’altre dia Victòria em va dir: ara ja no és teva. És això el més estrany, el que no acabe de pair. Sóc felicíssima, és un somni fet realitat, era, evidentment, el que volia, l’objectiu de tota la faena i de tot l’esforç. Però ara amollar-la, deixar-la anar, se’m fa molt estrany. No aconseguisc imaginar-me ‘els lectors’, imagine lectors concrets, persones que conec i estime i que voldria que la llegiren i l’estimaren, que s’emocionaren com jo em vaig emocionar tantes voltes escrivint. Però aquest cercle que es tanca com s’havia de tancar, aquest prodigi de tot allò que vaig escriure fora de mi, d’eixa història amb la que he viscut tant de temps i que m’ha ocupat l’ànima, en mans d’altri, amb vida pròpia, em provoca una barreja de joia, neguit i curiositat molt intensa i molt estranya.

Ja ho havia dit que no ho sé descriure, ja em perdonareu.

la novel.la (2)

ballad

El títol, el nom, el nom de la cosa.

Quan vaig començar a escriure no em vaig preocupar massa, l’arxiu a l’ordinador el vaig anomenar amb un nom que sabia que era un títol provisional, i vaig anar avant. Més endavant vaig començar a pensar que necessitava un títol, però no un títol qualsevol, necessitava un títol que ho diguera tot, que parlara exactament de la història que explica la novel.la, exactament i completa. I a més havia de ser bonic, bonic no, havia de ser preciós. Durant més d’un any l’arxiu de l’ordinador va tindre un títol que no m’acabava d’agradar, però intentava convéncer-me que era perfecte. M’havia costat molt triar-lo i estava disposada a defensar-lo fins a la fi. Però veia les cares d’estranyesa quan el deia, fins i tot me n’adonava que dit en veu alta no sonava tan bé com pensat. Sortosament un amic em va convéncer que l’havia de canviar, que era massa complicat, difícil de recordar. Em va convéncer (gràcies), no funcionava, a més no parlava de la història de la novel.la, ni exactament ni completa. I sant tornem-hi, però en vaig trobar un altre, perfecte, curt, evocador… ja existia una novel.la amb aquest títol, una novel.la d’una autora italiana traduïda al català exactament amb el meu títol. Encara tinc alguna versió a l’ordinador amb aquell títol, al qual vaig arribar deu anys tard. I tornada a la casella d’eixida.

El vaig trobar, el vaig trobar, lluminós i poètic, perfecte. Però encara no estic segura, ni jo ni la gent de Drassana. Potser encara el canviem al darrer moment, com Monsieur Proust dues entrades més avall…

No m’ho hauria pensat mai, no em pensava que seria tan difícil, pensava que d’alguna manera el títol ve sol, apareix un dia en ple procés d’escriptura, com una revelació. El títol perfecte, aquell que ho diu tot i que a la llibreria et fa agafar el llibre i llegir la contraportada. Jo he comprat llibres pel títol, vaig descobrir Carson McCullers gràcies al títol rodó d’una novel.la: The Ballad of the Sad Cafe (La balada del cafè trist), també una novel.la italiana: Il passato è una terra straniera (El passat és una terra estrangera) la vaig comprar pel títol…

Doncs en això estem, intentant decidir. Crec que al final es dirà com es diu des de fa més d’un any, quan ho sapiguem segur vos ho diré.

la novel.la (1)

novel.la

Ara sí, ara ho puc dir: en un mes ix la meua (primera) novel.la.

Tres anys llargs escrivint-la, patint i gaudint, amb el bloc i el món abandonats i el cap sempre a una altra banda.

Tres anys amb la casa i el cap plens de paperets i de retalls. Tres anys arrossegant una llibreteta i una obsessió difícil de comunicar, difícil d’explicar. Tres anys posant a prova la paciència de les persones més properes i sense acabar d’atrevir-me a dir-ho, dient-ho amb la boca petita: estic escrivint una novel.la.

Feia mesos que somiava en escriure aquesta entrada, tinc moltes ganes de veure el llibre, d’ensumar-lo i de que el llegiu, clar. Sense l’experiència del bloc no m’hi hauria llançat mai, així que als que encara passeu per ací un gràcies com una casa.

Eixirà en un mes, la publica Llibres de la Drassana, un luxe.

(continuarà)