la ratlla

douane

A més de ser una expatriada, que això ho sóc fa molts anys, ara sóc també una fronterera (frontalière, en diuen ací), que vol dir no només que visc a la frontera, tècnicament vol dir que travesse la frontera cada matí per anar a treballar. És estrany, després de tants anys sense fronteres i sense duanes, tornar a viure’n i a passar-ne, viure amb dues monedes diferents, en el meu cas dos portamonedes per no embolicar-me massa.

A Roma em passava a voltes de no saber a quina banda del riu estava, ací, sobretot passejant pel camp, a voltes no sé a quina banda de la ratlla estic i el meu telèfon no ho sap quasi mai, sovint sense moure’s del lloc i sense motiu aparent em dóna, alegrement, la benvinguda a Suïssa o a França.

És una terra de fronteres, aquesta, històricament la ratlla s’ha mogut amunt i avall moltes voltes. Les fronteres polítiques però també la frontera religiosa: la Reforma adoptada pels ginebrins (Ginebra és anomenada la Roma Protestant) es va encomanar a el Pays de Gex, que, reconvertit al catolicisme a la força, va restar clandestinament i massiva protestant durant un segle i mig, fins que es va restablir la llibertat de culte. Hi ha una ratlla religiosa també, feta d’esglésies, capelles, convents i creus, que intentaven fer de barrera al ‘mal protestant’.

Durant la Segona Guerra Mundial nombrosos passos clandestins van permetre que moltes persones trobaren refugi a Suïssa, a més, la ratlla entre la França ocupada i la ‘zona lliure’ també passava per ací.

Terra de fronteres i de fronterers, doncs. Ser fronterera com a concepte, diguem-ne metafísic, m’encanta. En la pràctica, en quan aconseguisca recordar-me’n d’agafar el portamonedes dels francs suïssos i se’m passe la por de deixar-me el carnet d’identitat a casa justet el dia que me’l demane la policia francesa en tornar de Ginebra, tot serà molt més fàcil. Molt.

llibres

Encara em tremolen les cames, hui em anat a la Fundació Bodmer a veure una exposició sobre Alexandria i hem aprofitat per entrar al museu, feia temps que volia anar-hi, però no m’esperava, no podia imaginar el que hi ha allà dintre.

Des d’unes tauletes sumèries fins al manuscrit del Libro de Arena de Borges, tot el que vos pugueu imaginar: la biblioteca del senyor Bodmer té 150.000 llibres, ara no sé quants estan exposats, però ens hem passat tres hores bocabadats, cada vitrina era una meravella per passar-s’hi hores. Un papir amb l’evangeli de Joan del segle II, la Bíblia de Gutemberg i Alcorans preciosos, incunables i edicions originals del bo i millor de la literatura, un full on un ciutadà de París explica el que està passant a juliol del 1789, una carta de Michelangelo a Vittoria Colonna, papers de Newton corregint-se les fòrmules a si mateix i un exercici d’escola sobre el teorema de Pitàgores que té 2000 anys, manuscrits en trossos de paper de Baudelaire, l’original manuscrit del Zibaldone de Leopardi, poemes manuscrits de Keats, de Shelley, una Commedia contemporània de Dant, un manuscrit del segle XV del Llibre de Lancelot, Atles antiquíssims, un manuscrit de Rilke ple de correccions…

M’oblide coses, en eixir intentàvem recordar tot el que havíem vist segurs d’haver oblidat coses, tornarem. Per als amants dels llibres, el museu val un viatge a Ginebra, de veres.

foto-22A la foto, Monsieur Proust canviant el títol al darrer moment.

Sud

sud

Després de quatre mesos seguits a aquestes muntanyes, aprenent a estimar-les i a viure-hi, l’altre dia vam marxar en cotxe fins a Castelló. En començar el camí, que sabíem que seria llarg, el paisatge no va canviar massa en molts quilòmetres, però en passar Grenoble les muntanyes es van començar a arrodonir i la vegetació a ser més ‘normal’, és  a dir, sense boscos d’avets sense fi. Més avant vam començar a comentar els canvis somrient: ‘ja fa molts quilòmetres que no veig una vaca’, ‘les cases comencen a tindre teulades normals’, i així fins que vam començar a notar que l’aire canviava, les temperatures pujaven i en lloc del verd omnipresent, grocs i marrons començaven a donar-nos la benvinguda. Havíem eixit després de dinar i pensàvem dormir a Perpinyà (casa!) i seguir fins a Castelló l’endemà. No vam aconseguir veure la mar el primer dia, quan vam arribar on es podia veure ja era fosc, però la vam endevinar. Tenen les llums una manera d’estar en fila que saps que la mar hi és.

L’endemà en eixir de Perpinyà ja va ser una festa de bancals, llum groga, cases blanques, palmeres, mar i sol.