palmeres

Fa un parell d’anys, una companya de faena nascuda a Suècia que viu a Roma fa trenta anys, em va explicar que el dia que hi va arribar, en veure la primera plaça amb palmeres va decidir que s’hi havia de quedar a viure, que ella volia viure a una ciutat amb palmeres. Ho vaig entendre perfectament i em va paréixer un motiu excel.lent per triar una ciutat. 

Jo sempre havia viscut a ciutats amb palmeres, ja havia explicat ací quines són les que més m’estime. 

Ahir, corrent cap a l’aeroport de Barcelona, tornant d’un d’eixos viatges llampec que faig sovint, en veure-les me’n vaig adonar. Me’n vaig adonar que entre les, aproximadament, dues mil cinc-centes quaranta-sis coses que enyore des que visc a aquestes muntanyes hi ha les palmeres. Les palmeres, el ventet que les mou i el blau del cel que retallen. Les palmeres de Castelló, les de València, les de Barcelona i ara també, ai, les de Roma. 

La de la foto és una de les de la Basilica de San Paolo, a Roma. 

lectures

Jo l’agafe l’autobús cap a Ginebra  al segon poble del seu recorregut i això em permet asseure’m i gaudir del viatge que dura sempre, sempre, trenta-un minuts. Al començament quan arribava a la parada sempre la trobava buida i pensava que m’havia equivocat d’hora. La gent arriba un minut abans perquè saben que passarà exactament a les vuit i quatre minuts, ni un minut abans ni un després. Supose que a l’hivern és fonamental arribar justet per no morir congelat. Jo, de moment, continue arribant una mica abans i em mire el Montblanc mentre espere al sol. La meua parada es diu Cessy-centre, nosaltres li diem Cessy downtown, fa riure en un poble tan menut, on el centre consisteix en l’ajuntament, el forn i el bar, i c’est tout.
Ni el paisatge ni res hi té a veure, però sovint pense en el correu que pujava al poble, que s’aturava a cada poblet amb maniobres impossibles pels carrers estrets i les places menudes, on la gent anava només per veure’l, per veure qui arribava i qui marxava. 

Als pocs dies d’agafar-lo me’n vaig adonar que sempre triava al mateix lloc i que, més o menys, tothom fa el mateix. 

Fa un mes que han desaparegut els joves estudiants, davant meu s’hi asseia un de tristíssim, amb els auriculars sempre posats i la mirada perduda, em venien ganes de dir-li que se li passarà, que sense adonar-se’n un dia l’adolescència s’haurà acabat i sabrà com vestir-se i com pentinar-se i les xiques el voldran. Ara no ho sap, pobre. No sé quina música escoltava, però per l’esguard amb el que mirava el paisatge sense veure’l devia ser molt trista, jo també escoltava música trista a la seua edat.

Hi ha una senyora que deu pujar a Gex que s’asseu a l’altra banda del corredor i que em recorda algú però encara no sé qui, que em diu sempre bonjour quan jo arribe. Llig novel.letes romàntiques, d’eixes de quiosc, a una velocitat al.lucinant. Li duren un parell de dies. 

A Ornex puja un xic guapet que llig en anglès llibres plens de fòrmules i gràfics, deu treballar al CERN, quan arriba l’autobús ja està llegint a la parada, puja amb el dit a la pàgina on s’ha quedat i no busca mai seient, es queda dret llegint.

Hi ha una xica que puja a Segny sempre amb uns talons altíssims i molt pintada que s’asseu al meu costat, bonjourbonjour, que obri un portàtil i corregeix fa setmanes un text llargíssim, he intentat esbrinar què és i no ho he descobert, només frases soltes sobre la subjectivité inévitable i ahir una sobre la la solitude de l’être humain. Fa dies que pense que hauria d’anar a la perruqueria a refer-se el color.

A Ferney-Voltaire hi puja molta gent, una senyora pèl-roja amb la cara molt dolça aconsegueix sempre un dels darrers seients, crec que llig en anglès, un dia em va paréixer que llegia poesia, però no sé el què perquè porta els llibres dintre d’una funda de cuir amb una beta per fer de punt de llibre preciosa.

Més cap a darrere hi ha una dona somrient que porta setmanes llegint un llibre molt gros, crec que de Ken Follett, potser li dura tant perquè, com jo, en lloc de llegir es dedica a mirar els altres i a esbrinar què lligen.