donants de connexió

Qualsevol persona que haja patit un terratrèmol, ni que siga xicotet, sap quin tipus de terror provoca que la terra tremole, sap de la temor d’estar a casa (qui encara en té una), de la temor d’adormir-se per la nit, de la temor d’allunyar-se de les persones estimades, de la motxilleta preparada i el telèfon sempre a mà i carregat… Després de nou dies del primer terratrèmol, quan la gent començava a recuperar la confiança (i començava, aquests dies, a tornar a casa després de nou dies dormint al cotxe), hui una altra volta, una altra volta el món que els cau a sobre. No sé sé quanta gent dormirà esta nit a Emília-Romanya, quanta gent dormirà a una tenda o al cotxe, morta de por…

Aquest matí, amb el primer tremoló gros, els mòbils han deixat de funcionar i molt fixes també, a una àrea molt, molt gran, però els wi-fi funcionaven. Ha començat a córrer per twitter i la gent ha començat a obrir les pròpies xarxes wi-fi i a donar l’adreça per permetre comunicar a la  gent i a qui participava en els socors, a més, moltes persones han donat via twitter les seues claus de skype per permetre telefonar a qui ho necessitara. Donants de connexió, grandi.

 
 

cinquanta-set


M’he d’afanyar perquè ara em toca a mi
. Paolo Borsellino

Hui aquest país commemora els vint anys de l’assassinat del jutge Giovanni Falcone, de la seua dona i dels policies de l’escorta. D’ací 57 dies commemorarem els vint anys de l’assassinat del jutge Paolo Borsellino i els homes i dones de la seua escorta.

Van néixer al mateix barri històric de Palerm, la Kalsa i van créixer junts jugant a futbol a Piazza Magione, una d’eixes places palermitanes que recorden una mica a València i una mica a Beirut. Van estudiar junts i van treballar junts molts anys, amb un objectiu comú, guanyar el màxim de batalles possibles a la màfia, que condemnava la seua terra a la pobresa, a totes les pobreses.

Tothom coneix la seua història i la història de les seues morts. A mi, el que més em commou són eixos cinquanta-set dies de Borsellino, des de l’assassinat de l’amic de l’ànima fins al propi assassinat. Sense temps per llàgrimes ni per al dol, calia afanyar-se, calia treballar molt abans que el mataren, perquè sabia que el matarien i que el matarien prompte. Em fa molta impressió aquesta determinació, aquesta lluita tenaç per aclarir la mort de l’amic abans de ser assassinat i em commou la història d’aquests dos amics que van créixer junts, que van estudiar junts, que van treballar junts i que van morir junts, per salvar Sicília i aquest país.

bye

Era difícil trobar una bona notícia en aquest cap de setmana de bombes i terratrèmols, però una de grossa l’he d’explicar.
La Lega Nord, el partit que ha condicionat amb la seua aliança amb Berlusconi els darrers anys d’aquest país, el partit que proposava rebutjar els emigrants a canonades, el partit dels rots i els insults al lloc de les paraules, el partit dels líders fastigosos amics de l’extrema dreta europea que volia ‘exterminar’ (les cometes són meues) els xiquets gitanos, eixe partit, ha desaparegut del mapa polític i ho ha fet als ajuntaments del nord, que eren el seu fortí. I, a més, ha desaparegut juntet amb els seus aliats, amb el partit de Berlusconi. 
Els escàndols dels fons públics desviats, també per als capricis dels fills del líder i de la llicenciatura del fill de Bossi comprada a Albània (a no ser que hi estudiara d’amagat, abans d’obtenir el batxillerat i com a emigrant il.legal, a Albània, el fill de Bossi, m’encanta) i el suport incondicional a Berlusconi en els darrers mesos al govern han allunyat del ‘partit del territori’ els seus votants, 5.8% en el centre-nord, contra el 18 a les darreres regionals.
Caput. La Lega (i el partit de Berlusconi) com la coneixíem fins ara ha mort, no els trobarem a faltar gens ni miqueta.

escola

A Itàlia els dissabtes hi ha escola.

Aquest matí, a Brindisi, els xiquets de l’escola de formació professional Morvillo Falcone esperàven fora a que l’escola obrira, supose que aprofitant els darrers minuts abans d’entrar per les darreres rialles. Un contenidor d’escombraries, que algú havia desplaçat per deixar-lo més prop de l’escola, ha esclatat i ha ferit greument alguns estudiants, una xiqueta de 16 anys està en condicions desesperades a l’hospital i una altra ha mort.
 

Encara hi ha poques notícies, es pregunten si l’atemptat ha estat pel símbol del nom de l’escola (el nom del jutge Falcone i de la dona, assassinats per la màfia amb l’escorta ara fa vint anys), o perquè l’escola està a pocs metres del tribunal o potser perquè hui a Brindisi arribava la caravana anti màfia… Una bomba a una escola és per matar xiquets, a Brindisi n’han esclatat tres, qui les ha posat ha triat matar xiquets, supose que per horroritzar-nos.

Ho han aconseguit.

l’hidroavió

Potser només es veia des de Búger, però aquest cap de setmana un hidroavió ha sobrevolat l’illa de Mallorca, incansable, per si hi havia un foc que apagar.

Les Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat han estat una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I per parlar de literatura i per escoltar-ne, i per menjar i beure i riure (i alguna llagrimeta a mi se’m va escapar).

A la fundació ACA la literatura volava per l’aire amb l’hidroavió i les paraules dites, i de paraules se’n van dir moltes, i amb molts accents diferents. 

La felicitat de recordar la Xesca, de tornar a abraçar a Roser i a Victòria que ho van organitzar tot de categoria. I posar cara i ulls i abraçar a persones fins ara només llegides: el Joan Alcaraz, l’Enric Marco i la Rosa (que quasi em fa plorar perquè em va dur llonganissa de Pasqua del seu poble, perquè sap que m’agrada molt i a Roma no n’hi ha), el Ricard -Richard- Garcia (de qui vaig descobrir una connexió castellonenca que no sabia) i la Maria. Josep Blesa, amb qui, amb l’ajut de digestius alcòholics, vam arreglar el país en una nit, la Carme-Laura Gil, la Belén, el Josep Selva, el David Figueres, que ens va emocionar a tots dient versos de Ferrater i Joan Carles Ortega i Biel Mesquida que també ens va emocionar dient versos, a mi amb Rosselló Pòrcel quasi em fa plorar.

Em va fer riure que quan ens presentàvem, a més del nom, tots donàvem el nom del nostre bloc, com si fóra el nom de guerra. Jo ho sabia que havia d’anar, que val la pena travessar la mar per coses com aquesta, per tornar a comprovar que el nostre país pareix xicotet però és molt, molt gran. 

Gràcies a Vicent Partal i a Assumpció Maresme per inventar-se aquesta Vila de color taronja que permet que passen coses tan belles com el que ha passat aquest cap de setmana a Búger i a l’Antoni Caimari per l’hospitalitat i per l’arròs brut (llàstima que quan ens va explicar la recepta la nit abans ja estàvem amb els digestius i no me’n recorde gens ni miqueta). Gràcies a tots per fer-me passar un cap de setmana tan especial i tan ple de sentit(s), on un grup de persones, tots amb nom de guerra, com ha de ser, hem fet país, amb paraules i abraçades, que els països també es fan així.

(es va presentar Una altra vida, novel.la inèdita de Xesca Ensenyat, ho va fer el seu fill, el Marc Cerdó que ens va emocionar llegint-ne fragments i també fragments d’un dietari inèdit de la Xesca. Feu-me cas i compreu-lo)
 

I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat

No m’ho perdria per res del món, ja fa temps que tinc els bitllets i compte els dies que falten per participar a la festa. A la festa  de la paraula, l’amistat, la reflexió i la primavera, com deia Victòria.

Per conéixer molts blocaires vilawebaires, (per poder-los mirar, que llegint-nos ens coneixem tots…) per parlar de blocs i de literatura, per tornar a abraçar Roser i Victòria (ja fa massa dies que només ens abracem a distància) i per donar-los les gràcies per la feinada d’organitzar-ho tot i per tornar a Mallorca (jo no m’oblide mai que per Mallorca ens ix el sol).

I per recordar la Xesca, per parlar-ne, per homenatjar-la i per gaudir una altra volta de les seues paraules, ens en va regalar tantes que ens en deixarem alguna, però segur que, com sempre, les paraules que la Xesca va escriure ens donaran joia i horces. I per tastar la primavera mallorquina, que fa temps que no hi vaig.

A Mallorca, a les I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, buscant l’hidroavió pel cel, jo hi seré.