il calcio era una cosa bellissima, ai tempi del Barcellona di Pep

“…il calcio mondiale in un giorno come oggi non può che inchinarsi e rendere omaggio a Pep Guardiola, al suo Barcellona e al suo magnifico gioco: per quattro anni ci hanno regalato brividi, emozioni, sussulti, ammirazione, gioia completa, appagamento totale. Il calcio era una cosa bellissima, ai tempi del Barcellona di Pep.” Andrea Sorrentino, Repubblica.

(El futbol mundial en un dia com avui no pot fer altre que acotar-se i lliurar homenatge a Pep Guardiola, al seu Barcelona i al seu magnífic joc: per quatre anys ens han regalat tremolons, emocions, ensurts, admiració, joia completa, satisfacció total. El futbol era una cosa bellíssima, als temps del Barça de Pep.)

Doncs això. Standing ovation i eternament (i fins al moll de l’os) agraïda.

marieta en 1376

Jo tinc molts amics i molt bons, entre els meus amics hi ha gent de tot tipus, fins i tot algun medievalista. Tindre amics de tot tipus inclosos medievalistes fa que, a voltes, a una li arriben missatges amb un títol com el d’aquesta entrada amb regalets com la foto.
Vicent, treballant ahir a l’Arxiu Municipal de València, es va trobar amb un document notarial del 1376 on apareixia aquesta Marieta, veïna de València, li va fer gràcia i em va enviar la foto. No m’ho hauria pensat mai, que fa tants segles a les maries ja ens deien marieta.  
Hui la duc tot el dia pel cap, aquesta Marieta de fa segles. Em fa impressió pensar que les persones que l’estimaven i la coneixien van començar a dir-li Marieta segurament quan era xicoteta i en com va conservar el ‘nomet’. A mi els amics encara em diuen Marieta i va ser el nom que em vaig donar al blog, ella el va donar a un notari per fer-lo escriure a un document: Johannes Ferrando et Marieta, eius soror, vicini Valencie
 
El meu nom fa segles s’escrivia així, quan vaig veure la foto em va costar prou reconéixer la paraula. Tindre amics que posen albergínia a la paella i que són capaços d’entendre eixa lletra tan difícil té la seua gràcia, però que se’n recorden de tu tancats a l’arxiu i t’envien cosetes tan boniques encara en té més.

…i el drac

Un dels dies que més em fot no estar allà (del lado de allá) és el dia de Sant Jordi, l’F. em regala un llibre i una rosa, m’arriben roses virtuals i menys virtuals (en conserve, al cor, una de groga  que em va arribar fa pocs anys), però no és el mateix. Intente explicar als amics romans què passa allà el dia de Sant Jordi, com és aquesta festa meravellosa sobretot a Barcelona i mai no aconseguisc transmetre el sentit de tot plegat.
Enguany hi seré, he fet coincidir un dels viatges ràpids que faig darrerament i l’he allargat una miqueta i l’F. també hi serà, i ho veurà i veurà el que fins ara li havia intentat explicar sense èxit. Fa molts anys que no estic a Barcelona un dia de Sant Jordi,  em fa molta il.lusió (i que ningú em diga que total és unes quantes parades de llibres al centre, em fa molta il.lusió). Vindrem amb maletes mig buides per poder carregar bona cosa, s’accepten suggeriments.

I a més, a més, dissabte anem a l’estadi, així que segurament veurem matar el drac en directe. Què dir, cap de setmana perfecte, no?