mil viatges

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges/quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia./Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,/però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,/sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Així comença la traducció de l’Odissea de J.F. Mira publicada per Proa. No l’he llegida encara (no la tinc encara) però a la pàgina de l’editorial hi ha l’enllaç al pdf de les introduccions i del primer capítol que he llegit amb delit.
A la versió de Mira els heralds i escuders, servicials i sol.lícits, torquen les taules i les criades fan les faenes i els pretendens de Penèlope en són festejadors. I no veig l’hora de llegir-lo sencer pel gust de trobar-m’hi en les aventures d’Ulisses i els seus companys, pel gust de llegir-lo, com diu Mira a la introducció: com un text pròxim, sense entrebancs, diàfan i tan directe, comprensible i ple d’emocions com el sentien els oients del rapsode del temps de Sòcrates. I per (tornar a) saber com acabarà aquesta història, què en serà d’aquell de les mil cares que féu mil viatges, de saber-ho llegint versos fets per ser llegits en veu alta, vesos que et porten al següent amb la naturalitat de la poesia, de la poesia dita moltes voltes, des de fa molts segles davant d’un públic bocabadat per la bellesa i l’emoció.

La setmana que ve el tindré a les meues mans, i començarà el viatge, i visitaré moltes ciutats i coneixeré el pensament de molts homes i lluitaré per salvar els companys, pel retorn i la vida. 

Bones festes a tothom, nosaltres després de Nadal allà (del lado de allá) marxem a Lanzarote a llegir el viatge de l’heroi al sol.

barbàrie (2)

Després de la caça al gitano de l’altre dia a Torí, hui un feixista de Florència ha decidit celebrar la seua particular caça al negre i amb la seua Magnum Smith & Wesson se n’ha anat pels mercats a buscar negres. Abans de pegar-se un tir quan estava per detindre’l la policia ha matat dues persones i n’ha ferit greument tres (tots cinc de color, negre). Un clàssic, supose, matar negres amb una Smith & Wesson. I això que era un feixista cultíssim i moderníssim, membre de ‘Casa Pound’, un grup feixista amb una certa pàtina de cultes i ‘socials’. Diuen que són els feixistes del tercer mil.leni, però a mi em pareixen igualets que els del segon.

Florència ha declarat el dol ciutadà, jo també. 

PS: a tots els diaris que he mirat les víctimes són o ‘ambulants’ o ‘senegalesos’, es veu que els ‘ambulants’ i els  ‘sensegalesos’ no tenen nom. 
Actualització: En tenen, de noms, els he trobat, les víctimes són els senyors Samb Modou, Diop Mor, Moustapha Dieng, Sougou Mor i Mbenghe Cheike. Els tres darrers estan molt greus. 

el pont

Avui s’ha fet pública la pàgina web d’El Pont cooperativa de lletres. És una associació de lletraferits de Castelló (i contornada, de les comarques del Nord, vaja).

És plena d’amics i de coneguts, diuen que:  La funció principal d’un pont no és altra que unir allò que està separat superant un obstacle. Aquest pont que nosaltres tractem de fer respecta al màxim el simbolisme d’aquesta definició; unir i salvar obstacles és el que ens ha mogut a crear El Pont Cooperativa de Lletres. Sota aquesta “marca” ens agrupem una quarantena d’escriptors de les comarques del nord valencià.

Jo estic en contacte amb ells des de l’inici però no en sóc membre per culpa meua, em fa vergonyeta enviar un currículum d’esciptora que només diga: ‘té un blog però darrerament escriu poc’, però en quant escriga una novel.la la primera cosa que faré serà fer-me sòcia. Així que de moment els desitge tota la sort del món i gaudiré de la seua web que és una preciositat, plena d’informació i de literatura. La presentaran dimecres 14 a les 7 de la vesprada a la Llotja del Cànem de Castelló.

(El de la foto (presa d’ací) és el pont de ferro de Castelló, que no sé si encara existeix i que és molt paregut al ponte di ferro de Roma, que travesse tots els dies per anar a treballar.) 

pogrom

Sí, pogrom, un altre.

Perifèria de Torí, una jove de 16 anys amb una família obsessionada amb la seua virginitat (l’àvia li va fer prometre al seu llit de mort que arribaria ‘pura’ al matrimoni i els pares la portaven periòdicament al ginecòleg per comprovar la puresa de la xiqueta) s’inventa una violació i la denuncia per justificar la pèrdua de la virginitat. Ho té facilíssim per triar els agressors, al barri hi ha un campament de gitanos, així que denúnica que l’han violada dos gitanos estrangers que feien pudor. Al final ella i el germà (que l’ha ajudada a organitzar la mentida) confessen la veritat, però és massa tard. S’ha organitzat una fiaccolata (una marxa amb torxes) pacífica de solidaritat amb la víctima, diuen, però l’eslògan als cartells que han enganxat a corre-cuita per tot el barri és ‘netegem la Continassa’ que és el nom del lloc on està el campament. La manifestació acaba amb la destrucció del campament, per sort els habitants havien fugit en veure la que s’estava organitzant, unes dues-centes persones amb bastons, torxes i benzina van entrar i després de destrossar-lo li van pegar foc i van impedir la intervenció dels bombers. 
L’estupidesa fa molta por, però el que de veritat fa por és comprovar, una volta rere l’altra, com la barbàrie és sempre a l’aguait, darrere el cantó.  

melodies

Aquests dies es commemora el centenari del naixement Nino Rota, a Milà a desembre del 1911. De família de músics, va començar molt xicotet a tocar el piano i als 11 anys va escriure un oratori per cors i orquestra, L’infanzia di S. Giovanni Battista i el va dirigir en una de les representacions a França. Va continuar la seua formació musical a Itàlia i als Estats Units i durant tota la vida va composar obres clàssiques per orquestra, ballets, òperes, música de cambra, sonates i un concert per arpa. Però pel que es va convertir en un músic popular va ser per les seues músiques per al cinema. No es poden pensar les pel.lícues de Fellini sense les seues músiques (ací explica com treballaven junts, buscant el motiu d’on el mestre partiria per composar la música), van treballar junts tota la vida. Nino Rota va fer la música les de moltes de les pel.lis de Monicelli, de Zefirelli i de Visconti (el vals del Gattopardo…) i per la música de The Godfather de Coppola li van donar l’Òscar. Va fer la música de 154 pel.lícules en quaranta anys de carrera.

Les músiques de Nino Rota tenen una cosa que no sé com es diu, és el que tenen algunes melodies, que fa que les xiules sense adonar-te’n o eixes cançons que pareixen fetes per ser tocades amb un acordió, que pareixen velles, sobreviscudes als segles, que quan les escoltes per primera volta et sonen d’alguna cosa i no saps de què. En fi, he estat una bona estona decidint quina música del mestre posava, que si Amarcord, que si 8 1/2, el vals del Gattopardo, que si un padrino amb mandolines…, però ja sabia des del començament que posaria La Strada, eixa trompeta no sé què té.