nou govern

Ja tenim nou govern. La veritat és que no conec a quasi cap dels nous ministres, provenen quasi tots del món acadèmic i tenen currículums excel.lents.

Jo ho comprenc que sone estranya l’alegria per un govern sense polítics i sense eleccions, però va com va i ací, en general, la gent està molt contenta. Al nou govern, a més, hi ha tres dones, dues en ministeris clau com Interior i Justícia, són dones normals, amb cossos normals i que han estat triades pel seu currículum i no pel motiu pel qual va triar l’ex-president (quin gust) les seues ministres. Una altra gran novetat és que cap dels membres del nou govern és indagat o condemnat per màfia (ni per res).

Monti aporta, a més, altres novetats. A les conferències de premsa respon a les preguntes dels periodistes, ho fa amb precisió i educació i no explica acudits masclistes. Pareix que els nous ministres també són persones educades i saben usar correctament els subjuntius, és cert que comparant amb els membres del govern anterior una cabra pareixeria un lord anglès, però aquest canvi d’estil jo, personalment, el trobe molt d’agrair.

Ja veurem què faran, el senat encara està en mans de l’ex-president i ens esperen temps durs, ja veurem.

votar

Dissabte vam anar a l’oficina de correus de l’EUR a recollir el meu sobre amb la documentació per votar. No va poder ser perquè l’oficina estava ‘tancada per atracament’. Hui, a la pausa per dinar de la faena hem tornat… i abans de girar el cantó ja em vist la cua. Ens hem armat de paciència, ens hem comprat una safateta amb pizza calenteta i ens hem posat a fer cua mentre dinàvem, molta cua, una hora i tres quarts de cua…
Quan s’anava arrimant el moment (per a nosaltres) la cua s’ha anat posant nerviosa, perquè molta gent en arribar el seu torn ha descobert que no tenien les seues cartes i que després d’una hora llarga de cua hauran de tornar demà. Una senyora ha tingut una espècie d’atac de nervis i s’ha posat a cridar que aquest és un país d’ovelles (paese di pecore), se sentien comentaris contra Berlusconi (qualsevol ocasió és bona) i el senyor que estava darrere de mi i que estava molt tranquil ha trucat a la dona per dir-li que no preparara la pasta (Mariù, non buttare la pasta, ti chiamo io), m’ha fet riure la seua parsimònia i la preocupació per no menjar els spaghetti freds (o re-escalfats, pitjor encara).
Quan ha arribat el meu torn el nivell dels crits era considerable i la senyoreta amb les ungles postisses, els llavis postissos i les pestanyes postisses que m’ha atès estava molt nerviosa, m’ha fet firmar un paperet, després l’ha tornat a imprimir i me’l volia fer firmar una altra volta, li he dit que ja havia firmat i no el trobava, al final m’ha donat el sobre sense demanar-me cap document i hem aconseguit eixir d’allí amb el meu sobre amb les paperetes i la documentació.
Dimecres aniré al consolat d’Espanya a votar, aniré a primera hora, no siga cosa que em passe com la darrera volta que vaig aplegar just després d’un convent senceret de monges i em va tocar esperar que votaren totes i cadascuna de les mongetes.
Quantes cues per perdre sempre. 

i ara què?

 

Berlusconi no ha dimitit. Berlusconi ha anat a parlar amb el President de la República i han ‘acordat’ que dimitirà després que s’aprove la llei d’estabilitat amb la súper-esmena amb les mesures promeses a Europa (encara ningú no en coneix el contingut exacte). 
No crec que ningú es fie, a aquestes hores, de Berlusconi, però la gent es fia de Napolitano, tot i que jo diria que tots tenim, en el fons, la por que no presente la dimissió.
Calculant, calculant, diuen que en quinze dies podria estar tot amanit, però fins que no s’aprove la llei no dimiteix, així que l’oposició hauria d’aprovar ràpidament al parlament un conjunt de mesures i de retallades importantíssimes quasi ‘a cegues’.  
Suposant que siga ràpid i se’n vaja, les opcions del President de la República són bàsicament dues: o govern tècnic (Mario Monti) o dissol les cambres i es vota a gener. Jo, modestament, si puguera triar preferiria un govern tècnic, Monti ja va bé, que adoptara mesures per corregir el deute i per mirar d’eixir del remolí i que canviara la llei electoral (rapidet) i en quan la tinguen preparada, a votar.

I que no siga res.

 

la caiguda

Tant de temps esperant aquest moment, imaginant joia i cava (prosecco), telefonades i abraçades, imaginant el somriure eixe que no et pots traure de la cara…, i res de tot això.

Com si fóra dramàticament massa tard, com si tota la merda que ens ha abocat a sobre en tots aquests anys, empudegant fins a l’últim racó del país, fóra impossible de netejar.

Potser brindarem, però després de brindar caldrà eixir del coma. 

 

dotze hores

En els darrers mesos, mentre altres països adoptaven mesures (amb més o menys traça) per salvar-se, ací el parlament s’ocupava de les fulanes de Berlusconi i dels seus problemes amb la justícia, aprovant, decret rere decret, lleis per salvar-li el cul i la fortuna i allargant una legislatura morta fa temps amb la vergonyosa compra de diputats de desembre de l’any passat. Quan Europa va començar a donar tocs seriosos al govern italià, van traure els morrions als membres de la Lega, que en clau anti-europea són insuperables i quan els tocs es van fer més seriosos Berlusconi va escriure la quasi bíblica Lettera a l’Europa (pareixia que després anara a escriure’n una als Corintis), prometent mesures definitives i secretes, sense que el parlament en sabera res, ni la premsa, ni els ciutadans.

Com si la cimera d’avui els haguera pillat de sorpresa, el president del govern va convocar un consell de ministres extraordinari i urgent (!) per decidir les mesures que havien de presentar a la cimera de Cannes dotze hores després. Volien fer l’enèsim decret-llei, però el president de la República els va dir que no, que aquest tipus de mesures no es podien aprovar per decret. Ahir per la vesprada Napolitano va convocar a tots els caps de partit de l’oposició i, a més, anit un grup secret de parlamentaris del partit de Berlusconi es reunien a un hotel secret per escriure i firmar un document retirant el suport (i els vots) al govern. El consell de ministres va durar poquíssim i en acabar, sense roda de premsa, el govern va publicar un comunicat dient que havien aprovat presentar una maxi-esmena a una llei d’estabilitat pendent d’aprovar (el parlament tenia coses més importants que fer que aprovar una llei d’estabilitat, en els darrers mesos) on estan contingudes les mesures en qüestió. Les mesures no les han publicades, es veu que també són secretes, potser les coneixerem avui quan les presenten a la cimera de Cannes, anit s’estenia l’opinió que no han estat capaços de decidir res i que estan, simplement, guanyant temps, dotze hores per ser exactes. De totes maneres és igual, perquè no podran fer aprovar res al parlament (sense els vots dels de l’hotel secret), jo diria que, finalment, s’ha acabat.

 

cos mort

Itàlia (…) ara és, tot plegat, un país despolititzat, un cos mort, i els seus reflexos són només mecànics. Itàlia no està vivint altre que una adaptació a la pròpia degradació. (…) Tots s’han adaptat o a travès del no voler adonar-se’n de res o a travès la més inert desdramatització

 

Pier Paolo Pasolini. Trilogia della vita. Le sceneggiature originali di Il Decameron 

 

Avui fa 36 anys que van assassinar Pasolini, i cada dia ens fa més falta…