llibreries

Seguint les indicacions de Pau (el link a l’entrada anterior, perdó però escric amb l’ipad de F. I tot és més complicat i no tinc c trencada) ahir vam anar a la llibreria eslovena, després d’un cafè al San Marco. Entre altres coses em vaig comprar un llibre de Boris Pahor que no tenia. La senyora de la llibreria, molt amable, va mirar quina còpia havia agafat i me’n va donar una firmada per l’autor! Em va dir que quan el Professor passava per la llibreria li’n feia firmar uns quants…

Ahir la Libreria Antiquaria Saba la vam trobar tancada, però avui estava oberta i hem entrat. Hem estat xerrant molta estona amb el senyor (m’havien explicat que és el fill del garzone de la llibreria quan hi era Saba), ens ha dit que no podíem marxar de Trieste sense tastar el bollito (és diferents tipus de carn de porc bollida molta estona que es menja freda) de Pepi. Com que som molt obedients, tot i els 40 graus hem passat a fer un tast i ens hem menjat, per berenar un plateret de bollito amb un gotet de bianchin.
He sentit que el cambrer parlava castellà i li he preguntat d’on era, m’ha explicat que és nat a Trieste però son pare era eslovè i sa mare… valenciana!
La seua àvia, casada amb un mariner havia vingut a viure ací amb la filla xicoteta. M’hauria encantat preguntar-li més coses d’eixa àvia valenciana que havia vingut a viure a Trieste qui sap quants anys fa…
Li he preguntat quina llengua parlaven a casa i la resposta òbvia ha estat: triestin.

Demà marxem cap a Ístria, ja ens hem promès que hi tornarem, a Trieste. La propera volta d’hivern.
(volia penjar la foto de la firma de Pahor però no sé com es fa, tampoc puc editar el text, publique tal qual)

Actualització: ara sí. 

Trst*

Jo Trieste la tenia guardada, segurament des que estic a Roma hi podria haver anat però no hi volia anar un cap de setmana i prou, sabia que havia d’anar amb més calma, que valia la pena esperar, com la xocolata després de menjar-se el pà a soles. 
No sé que m’espere, o sí que ho sé: un altre món, un món on no he estat mai.
Abans, mirant un mapa he vist que, a banda del temps que vaig estar a Londres, Trieste serà la ciutat més al nord on he anat. No he anat mai a cap ciutat europea (europea en el sentit del rovellet del segle XX, mitteleuropea, vaja), no he estat mai a Viena ni a Praga ni a cap de les ciutats de molts dels meus llibres preferits dels darrers anys.
Trieste és moltes coses, és un nus i és una porta, o moltes portes, per a mi serà la porta de l’Ístria. I Trieste és també moltes guerres, cau de molts exilis i inici de molts viatges.
I ho serà per a mi, l’inici d’aquest viatge a eixe món que no conec i que començarà a Trieste, com ha de ser. Ja tinc feta la llista dels cafès i les llibreries i els temples i les places.

M’estic acabant de preparar la bosseta amb els llibres per endur-me, estranyament, o no, serà un viatge de re-lectures, res de novel.letes de policies noruegs, aquesta volta em donaré el gust de rellegir coses bones.

 

*Ho he escrit en eslovè, (sempre que veig el nom de Trieste en eslovè em ve al cap la Tirisiti alcoiana).

Adriàtic

La setmana que ve comencem un viatge molt especial, sobretot per a mi. 
El farem en cotxe, crec que és el primer viatge llarg que faig sense agafar cap avió i n’estic molt contenta.

Eixirem de Roma per arribar al delta del Po (aquest delta em faltava) i la primera nit la passarem a Chioggia que és la ciutat que tanca la Laguna de Venècia al sud, que a aquest viatge una mica de Laguna li cal. Després anirem cap a Trieste, Trieste, només de pronunciar-la ja se m’omple la boca d’olors i els ulls de mar i de paraules.
Hi estarem uns dies i després, amb molta, molta calma visitarem Ístria, una península que jo sempre pense com si fóra una illa, plena de ciutats amb noms en moltes llengües i amb campanars venecians, i plena d’històries de viatgers i d’exiliats i d’herois.

Resseguint les ciutats venecianes i les illes avall, arribarem fins a Zadar (Zadar/Zara/Zára/Jadera) i allà agafarem un vaixell per tornar a Itàlia, i per tancar el cercle al voltant d’eixe raconet de mar que no he vist mai.

Voldria escriure al bloc una espècie de quadern de viatge, d’entrades escrites a mà a una llibreta, lentes com el viatge. Jo crec que es pot escriure amb un portàtil a un cafè de Nova York, al cafè San Marco de Trieste s’ha d’escriure, i s’ha d’escriure a mà, a una llibreta.