somriure

Quan Berlusconi va anar a votar fa quinze dies no tots els membres de la mesa es van comportar igual. Una jove no es va alçar, li va donar la mà educadament però sense alçar-se ni somriure. Quan el president va tornar a votar diumenge es va aturar a parlar amb ella i no va poder evitar fer-li la gracieta (amb la poca gràcia que sol tindre) dient-li alguna cosa com ‘Vostè com sempre no somriu’ i la xica, seriosa, li va respondre: ‘somric, somric, tranquil’.

Dilluns al vespre un fotògraf la va localitzar a la festa a Piazza Duomo a Milà i li va fer la foto que veieu. 

sí!!

 

Ara sí, Berlusconi ha perdut Milà, amb 10 punts de diferència. També Trieste i Càller passen a l’esquerra, Trieste amb 15 punts i Càller, per primera volta en la història tindrà un alcalde d’esquerres, un xic de 34 anys que guanya de 20 punts.
Però la bomba ha estat Nàpols, el 65 per cent dels napolitans que han votat han votat el candidat d’Italia dei Valori, del partit que té per senyera la legalitat i l’antimàfia, i han votat un fiscal de l’Estat per fer d’alcalde, Luigi de Magistris, que fa poc va dir que volia ser alcalde de Nàpols per fer que Saviano puga tornar a casa. Em commoc només de pensar-hi, de veritat, això és una revolució, una revolució perfumada que potser aconseguirà cobrir la pudor de fem que empudega Nàpols des de fa anys. 
I ara, com que estic eufòrica faré una anàlisi de pà sucat amb oli: A Milà i Trieste la Lega no ha anat a votar, això vol dir que la Lega (i potser part del seu propi partit) comença a abandonar Berlusconi, la nau que afona, i això vol dir que la nau afona de veres. I a Nàpols potser els qui compren vots, els qui decideixen, els qui impedeixen que Saviano torne a casa també estan abandonant la nau, i aquesta gent sí que no s’equivoca, mai. 
Què dir, de veritat que la llum al final del túnel ara es veu, esperem que la fi de l’agonia siga incruenta, ja veurem.
I, a més, campions. Si no fóra per la bomba (fètida) de Font de Mora seria perfecte. 

l’endemà

 

Com’è che non mostrate la faccia al vostro re? La voce uscì netta dal barbazzale. – Perché io non esisto, sire. 
(Com és que no ensenyeu la cara al vostre rei? La veu sortí clara del gorjal. – Perquè no existeixo, senyor.)
Italo Calvino. Il cavaliere inesistente 

 

Ahir va ser un dia d’eixos com quan després del 0-5 vas a llegir els titulars del Marca, només pel gustet que dóna.
Vaig llegir molts diaris, molts blogs i vaig veure tots els telegiornali que vaig poder.
Vaig llegir algunes anàlisis del que ha passat, encara molt precàries, no està massa clar el flux de vots, hi havia molts partits i grups nous a aquestes eleccions i això complica els números i les explicacions, però tot plegat el missatge de l’electorat (on s’ha votat) pareix clar. Això no vol dir que si ara hi haguera eleccions generals Berlusconi perdria, en absolut, així que més ens val gaudir aquests bons moments abans que torne a començar la campanya per la segona tanda i traguen més artilleria, pot ser insuportable (més) i encara cal veure si perdran.
Va ser un gust veure les cares dels membres del govern i llegir algunes declaracions. El portaveu del partit de Berlusconi va dir en conferència de premsa ‘Deixant de banda Milà, bàsicament hem empatat’ (!). A ràdio Padania, la ràdio de la Lega van dir: ‘La Lega ha guanyat, són les expectatives que eren excessives’ (!!). El millor de tot plegat és que ahir va ser el primer dia des de fa, mínim, 15 anys que Berlusconi no va fer cap declaració, cap ni una, més de vint-i-quatre hores callat. Un descans, no cal ni dir-ho.
El toc literari, no sé si voluntàriament, el va posar el Corriere que a la portada, la notícia que Berlusconi havia tret la meitat dels vots que la darrera volta la titulava ‘Il cavaliere dimezzato‘, que pareixia el títol d’una novel.la de Calvino. I ja ho sé que la novel.la de Calvino es diu Il cavaliere inesistente, ja m’agradaria, ja, però de moment dimezzato (migpartit, com el vescomte) ja fa goig.

canvi

No s’ho esperava ningú. A Bolonya i a Torí ajuntament d’esquerres sense segon torn. A Nàpols els vots obtinguts per un jutge (un jutge!) obliguen al segon torn, però la gran sorpresa, la notícia, és Milà, on Berlusconi havia plantejat la campanya com un referèndum sobre la seua persona, a la ciutat on mai, mai, ha hagut un alcalde d’esquerres, on el candidat del PD pensava que si anava bé potser podien forçar el segon torn… la patacada a Berlusconi i el seu partit ha estat monumental, aniran al segon torn amb un avantatge per l’esquerra de més de sis punts. I l’altra sorpresa és que els vots perduts per l’amo no els ha recollit la Lega, que ha perdut també uns quants punts a les capitals del nord on s’ha votat. Tot això amb una participació més alta que la darrera volta.
Ara, si la campanya fins ara ha estat d’una brutalitat inaudita (l’alcaldessa de Milà aprofitant que té el darrer torn de paraula a un debat a la tele per dir que els seu contrincant va ser condemnat per terrorisme -notícia falsa, però com que ve de l’esquerra extraparlamentària dels 70s, ho va amollar igual- i a partir d’ahí l’amenaça de que l’extrema esquerra arribe a l’ajuntament, un dels diaris de Berlusconi amb un títol d’un pam ‘fora les BR de les llistes’…, no vull ni pensar com seran els quinze dies de campanya que queden ara per al segon torn, però que el to apocalíptic, les amenaces, els insults i les mentides no hagen funcionat és una bona notícia.
No sé quina conclusió trauran els analistes polítics (segur que Miguel Mora a El País ho explica molt bé) quan tinguen totes les xifres, la meua és que un número considerable de votants de Berlusconi, a la seua ciutat, ja no el voten, que ja no pot comptar amb molts dels vots ‘incondicionals’ que tenia segurs des de fa anys, que aquesta volta, finalment, alguna cosa està canviant també en l’electorat de Berlusconi. I és, hi estareu d’acord, una gran notícia. 

diumenge

Se senten pardalets i trens llunyans que travessen un pont (quan jo era xicoteta a ma casa de Castelló també se sentien trens llunyans). Dos balcons més amunt a la meua esquerra un senyor major amb camisa de mànega llarga blanca i armilla fosca, mira fixament el cel davant seu, potser mira el gasòmetre, immens enmig del cel, o potser no mira res, potser només recorda. Ara les campanes comencen a tocar tres quarts, una mica entren en el silenci sense trencar-lo. 
La senyora del segon que parla amb el seu gosset ha eixit a regar les plantes i a sobre de la xemeneia de la Miralanza s’ha aturat un ocell gran que pareix que estiga posant per un retrat. Avui no es veu el Terminillo, quasi no es veuen les muntanyes, només les més properes, els Castelli Romani, i quasi del mateix color del cel, a l’altra banda també la ciutat es veu com desdibuixada per l’escalfor del sol, un altre tren travessa el pont i me n’adone que el senyor del balcó ja no hi és. Ha eixit a estendre l’ancià sicilià del cinquè que quan coincidim a l’ascensor em cedeix el pas dient ‘signorina‘ i fent un gest amb la mà que sempre em pareix de príncep de novel.la (italiana). Les orenetes volen quasi fregant el balcó en corbes amplíssimes, passa un avió llunyà que va a Ciampino i comencen a caure gotetes d’algun balcó sobre el meu on acaben de regar, vaig a fer-me un altre cafè.