no

El que està passant a Líbia em té amb la carn de gallina fa dies, quan vaig llegir que estaven bombardejant manifestants des dels avions no m’ho podia creure. Enmig de l’horror de les notícies que ens arriben, de la ràbia i de la impotència de pensar que ací a la vora estan matant gent perquè es manifesta, enmig de tot això,  una notícia m’ha donat conhort: Dos coronels libis, pilots de Mig, han desertat i han aterrat amb els avions a Malta on han demanat asil polític. Els van ordenar que bombardejaren Bengasi i s’han negat, no en sabem el nom, no sé qui són, però són militars, militars libis que supose estan acostumats a obeir, entrenats per obeir, però han dit que no. I amb el seu no ens recorden que, de totes maneres i sempre, som, podem ser, amos del nostre destí, que fins i tot en una dictadura com la líbica es pot decidir no ser còmplice de la matança del propi poble. 
M’agradaria saber els seus noms per escriure’ls ací i per poder-los agrair que m’hagen recordat la vella lliçó que tants herois ens van ensenyar el segle passat: es pot triar, es pot triar dir que no.

volem tv3

Ahir intentava explicar-li a un conegut italià el tancament de tv3 al País Valencià i me’n vaig adonar, per les preguntes (normalíssimes) que em feia, que com sempre, les coses valencianes són molt difícils d’explicar. Va acabar preguntant-me si els valencians catalanoparlants som una minoria ètnica i me’n vaig tornar a casa molt, molt trista.
Jo no oblidaré mai la primera volta que vaig sentir Humphrey Bogart dient-li bonica a l’Ingrid Bergman, va ser en un viatge a Barcelona (un 11 de setembre?), i no oblidaré mai a ma mare venent bons d’Acció Cultural per comprar-nos un repetidor i posar-lo al Bartolo, com deia ella. I recorde que quan van començar les amenaces, a Castelló va haver la primera manifestació on no érem només els de sempre, Volem tv3, déiem, i ho déiem més persones de les que jo hauria imaginat mai i recorde els xiquets que no entenien perquè els volien traure Bola de Drac (a veure com li ho expliques).
I recorde aquells dies de març del 2004, quan amics espanyols, ací a Roma, venien a ma casa a veure els informatius de tv3 per saber el que estava passant a Madrid. Ara els meus amics de Castelló podran veure les notícies a Al Jazeera però no podran veure un telenotícies vespre. Jo no vull creure que açò s’acabe així, no pot ser.

judici immediat

El 6 d’abril a les 9.30 del matí el Cavaliere hauria de presentar-se a la quarta secció penal del tribunal de Milà, per ser jutjat per prostitució de menors i per abús de poder, serà jutjat per tres dones: Carmen D’Elia, Orsola De Cristofaro i Giulia Turri. No se sap si es presentarà, ho tenen molt difícil els seus advocats, tenen poc de temps. De totes maneres ja és una bona notícia que vaja a judici, una molt bona notícia, i feia molta falta alguna bona notícia, a aquest país, per ací la gent (si més no la meua) s’abraça i es felicita, i vinga sms i telefonades, no fóra cas que algú no se n’haguera assabentat de la notícia, de la notícia bomba: pareix que també ací la llei és igual per tots.

De moment, que jo sàpia, tenim el dubtós honor de ser l’únic país del món amb un president del govern que es mantè al càrrec imputat per una cosa així.

alè

Ahir al vespre, en arribar a Roma, vaig notar que hi havia alguna cosa diferent a l’aire, que es respirava millor, com una flaire dolça i nova. Vaig pensar que potser era la primavera que començava a anunciar-se, però en arribar a casa i veure els diaris ho vaig comprendre, era l’alè d’un milió de dones dient prou.

on som

Fa segles que no escric, ja ho sé, segurament tinc una temporada poc inspirada o el cap ocupat amb altre, segurament la situació del país no ajuda gens. Ja ho sabeu tots, està als diaris de tot el món.

El debat polític d’aquest país és sobre l’edat de les putes de Berlusconi i sobre quants ministres se les tiraven (perdó pel llenguatge, però el nivell és el que és).

Ahir, a Roma, quatre xiquets: Raul Mircea de 4 anys, Fernando de 5, Patrizia de 8 i Sebastian d’11 van morir en l’incendi de la seua barraca, eren xiquets gitanos, van morir perquè eren xiquets gitanos que viuen a barraques de cartró des que l’alcalde els va desallotjar dels camps on vivien els van abandonar a la seua sort.

Han descobert fa poc, tot i que pareix que era una cosa sabuda, que a Nàpols porten anys abocant percolato (en català es diu lixiviat, però supose que és una paraula prou desconeguda, quina sort, ací tothom sap què és el percolato) que són els residus líquids dels abocadors (molt molt tòxics), deia que a Nàpols porten anys abocant-ne al mar, per això les platges eren plenes de cucs i de rates.

Les dones han convocat una manifestació per defensar la nostra dignitat, diumenge que ve. Jo no aniré perquè no seré a Roma, si no hi aniria. El lema que han triat per la convocatòria és Se non ora quando? (títol d’una esplèndida novel.la de Primo Levi), Si no ara, quan? Home (dona) doncs potser abans, potser molt abans, fa anys, potser ara és tard, potser convocar ara una manifestació per defensar la dignitat de les dones d’aquest país és com cridar el metge quan el malalt és mort.

En fi, supose que passarà, passarà tot, costarà anys però passarà, hi buscaré símptomes i els explicaré al bloc, per ara a la meua ciutat hi ha xiquets que moren a barraques de cartró, les platges i els palaus són plens de cucs i de rates i el malalt s’ha mort i no ningú va pensar de cridar el metge.