enguany (4)

I ja són quatre anys que faig aquest resumet per cap d’any, és un bon exercici, també aquest any ha hagut de tot, però recordar i posar juntes totes les coses belles que l’any m’ha regalat ajuda molt a veure com val la pena tot plegat:

L’F., com sempre, però enguany molt més (molt), Castelló, aquest any hi he anat poc però quan hi he anat m’ha abraçat amb una abraçada coneguda i enyorada. La neu de febrer, la d’ací i la de Barcelona (especialment la que queia a un claustre…), i una neu de gener (un allau) que va caure per a mi soleta. Unes cartetes que enguany m’han emocionat molt molt, i que m’han recordat que estimar un amic és, cada volta, un miracle diferent.
Messi, Roma, les passejades amb amics meravellats, un sopar mexicà a casa amb amics barrejats, les tomates penjades a una casa a Pantel.leria i l’illa que em va encantar. Entrar al bar de Night Hawks de Hopper, el 5-0 i la maneta de Piqué, els frescos de la vil.la de Lívia i un vermut, els meus nebots (enguany més encara), Picaina, que cada volta que l’escolte m’emocione. Anar mirant de fer-me sàvia en l’art de la llunyania i les mans de ma mare.
I a juny una setmana màgica de veritat, amb totes les abraçades i els somriures i l’amor de la gent que ens vol i tota l’emoció que a voltes no podia controlar i que només de recordar-la em torne a emocionar. I totes les llàgrimes que val la pena plorar, que enguany han estat unes quantes. I (quasi) totes les persones que ens estimem assegudes al voltant d’una taula a un prat de la Sabina, i la música d’aquell dia que va ser un regal immens. I veure ballar i riure juntes persones que el dia abans no es coneixien i que no tenen cap llengua comú però que tenen en comú que ens estimen, i això era prou, i tots els avions que tanta gent va agafar per passar aquells dies amb nosaltres i per recordar-nos que qui té un amic té un tresor (i els qui no van poder vindre, però hi eren). I l’F. abraçant al senyor de les pizzes pensant que era un parent o un amic i veure l’emoció en els ulls de la gent que t’estima i les rialles de l’F. quan al consolat li van escriure el nom amb un Don davant i una amiga romana dient un poema d’un poeta persià de fa segles en català i una amiga de Castelló dient-lo en italià a una capella des-consagrada a la perifèria de Roma.
I enguany, també, les abraçades que m’arriben per correu, inesperades i necessàries, i una posta de sol al Golfo, a Lanzarote, i tots els colors impossibles de l’illa (i el servei de guia turística per sms, impagable) i una platja perfecta, deserta i blanca, i el solet que acarona.
I el primer sol a Ponça que ens va eixugar d’un hivern llarg i humit i McNulty i l’esguard de l’F. quan me mira i sé que tot va bé i ballar amb ell You are my Everything de Barry White amb una flor als cabells. 
I la xarxa plena d’Estellés i Mala memòria i Barcelona, que enguany m’ha retrobat. I totes totes les sobretaules llarguíssimes, ací i allà. I el Mac nou amb el que escric i amb el que vull escriure molt, blanquet i meu. I una copeta al Negrito i la família que m’empara i em conhorta, i els més xicotets, que no ho saben (ni falta que els fa, segurament) però m’emocionen amb cada somriure.
I el 5-0 (ja ho havia dit?) i el miracle dels amics nous i vells i dues caixes de cava viatjant en vaixell des de Barcelona a Civitavecchia per brindar per la felicitat i el cel de Roma i el de Lanzarote i el sol, que al final sempre torna. I una batteria pugliese encesa a la Sabina amb vocació de traca. I, com tots els anys, la joia i defensar-la com una trinxera i com deia la Xesca trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. 
I saber que l’any que ve trobarem més motius per estar contents i tornarem a necessitar raconets i plecs per estotjar alegries.
Molt bon any nou a tothom!
 

Senat de la república

Com que darrerament aquest bloc està tristot vos penge una miqueta de circ. La llàstima és que el circ, en aquest cas, és el Senat de la República Italiana, però què hi farem, cada país té el circ (i el senat) que és mereix, supose. 
El Senat, la Cambra Alta li diuen, està composat per 315 membres que han d’haver complert 40 anys (té aquell vell sentit de parlament de savis), jo propose que a partir d’ara els demanen també el certificat d’estudis, si més no elementals, i de sanitat mental.

Ahir, durant la votació de les esmenes a la llei de reforma de l’educació era president de torn un dels vicepresidents, la senyora Rosy Mauro, de la Lega Nord. Alguns senadors de l’oposició van demanar, abans de la votació, un parer de la junta de reglaments, perquè n’hi havia alguns problemes normatius amb un article, que contenia, com ha reconegut el govern, errors tècnics. La senyora vicepresidenta es va posar nervioseta, va comunicar als senadors que havia decidit que es votava igualment i va protagonitzar un dels espectacles més delirants de la història parlamentària d’aquest país. Mireu-la, mireu-la. Jo no sé com qualificar-la, en fi…

 

Des del país del Senat de Barnum: bones festes a tothom i que no siga res.

Cristina

Escric plorant, potser tinc la llàgrima fàcil aquests dies de pau i amor i bona voluntat…
Buscant un altra cosa a internet m’he trobat amb el cartell de la foto i he llegit la notícia: recordeu Cristina? la xiqueta gitana de deu anys? vaig copiar la llista de desallotjaments que havia patit darrerament, la llista arribava al 21 d’octubre però els desallotjaments van continuar i al final la seua família ha decidit tornar a Romania. Traduïsc el cartell que algunes mares de l’escola a la que Cristina, tenaçment, intentava assistir van penjar la setmana passada:
CRISTINA NO HO HA ACONSEGUIT

Cristina no ha aconseguit resistir els desallotjaments i diumenge 12 de desembre ha tornat a Romania. N’ha hagut de patir 20 en un any, massa fins i tot per una xiqueta plena de ganes d’aprendre. Coneixem a Cristina: alegre, afectuosa, educada i amable.
Sense ella Milà serà més segura? Sense ella Milà ha perdut. Ha perdut la capacitat de construir acolliment, si més no on aquest es mereixia. Ha perdut la capacitat de sofrir i reaccionar davant de la injustícia. Ha perdut una xiqueta amb els mateixos drets de tots els xiquets.
Adéu, Cristina, no ho hem aconseguit. 
(continuarem donant suport a Cristina també a Rumania, amb una beca)
Algunes mares.


Plore de ràbia, de vergonya i de pena, per Cristina i per tots nosaltres.

herois

 

È triste ricordarsi tutto. Mirko Levak

Dalle nostri parti i fascisti non passarono. Taro Debar

Aquest mes de desembre han mort dos italians il.lustres, dos herois, dos ancians que mereixien funerals d’estat i tots els honors però no els han tingut, no han tingut l’atenció de cap diari, cap article que ens explicara la seua història i que acabara amb alguna de les frases que els periodistes dediquen als morts il.lustres, cap paraula de condol, només una columneta a l’Unità, per tots dos plegats. Ja, perquè tenien coses en comú, els senyors Emilio Mirko Levak i Amilcare Debar, Taro, tots dos havien nascut al 1927 i tots dos eren gitanos, o millor, el senyor Taro era un sinto piemontès i el senyor Mirko un rom kalderash istrià. 

Taro Debar va començar als 17 anys fent de correu dels partisans piemontesos i poc després es va unir a ells i va participar activament en la resistència, combatent amb la 48 Brigata Garibaldi ‘Dante di Nanni’ i va ser un dels protagonistes de la república d’Alba. Ací, ell mateix explica la seua història, en la seua llengua, sinto piemontès.

Mirko Levak va ser deportat a Auschwitz quan tenia 15 anys, va aconseguir sobreviure al camp i, tot i que al començament pensava que ningú no el creuria, ha dedicat la seua vida a explicar la seua història sempre que li han demanat. Era un dels darrers italians sobreviscuts a la deportació i el darrer gitano italià que ens podia explicar aquesta història. Fins al final de la seua vida va esperar un reconeixement de l’estat italià que mai no li va arribar.

Mereixien un país millor. 

 

 

èxit

El gran èxit de Berlusconi hui no ha segut la victòria al parlament. Això rai, com diuen a Morella, amb perretes cançonetes, es compren uns diputats i au. Segons els preus de carn de diputat al quilo que sonen pels diaris, la festa de hui li haurà costat vora tres milions d’euros, supose que el gust s’ho val. De totes maneres crec, sincerament, que políticament és mort. Supose que un bon forense podria dir des de quan és mort, jo crec que són alguns mesos (igual m’equivoque, amb ell m’he equivocat moltes vegades). 
El gran èxit de hui del govern han segut els enfrontaments a Roma. El moviment dels estudiants era molt popular, literalment, la gent els aplaudia a les manifestacions, a la darrera grossa a Roma, n’hi havia gent bloquejada en el trànsit que baixava del cotxe, sota la pluja, per abraçar-los i aplaudir, el dia que van bloquejar les estacions ho van fer cridant ‘perdoneu les molèsties’ (ci scusiamo per il disagio), les classes obertes a tothom i a l’aire lliure, els llibres com escuts, l’ocupació de monuments… L’opinió general era que tenien raó i la creativitat i la joia amb la que havien protestat havia commogut molta gent. 
S’ha acabat. Amb el que ha passat hui ningú no recordarà aquestes coses, han caigut en el parany de la provocació: mitja ciutat blindada, una quantitat de policia com jo no havia vist mai, supose que provocadors infiltrats entre els estudiants (als famosos black block no se’ls veia des de Gènova) i, supose també, estudiants amb ganes d’hòsties, que ha d’haver de tot. 
Després de la violència i les destrosses de hui ja no són els nostres fills que manifesten i tenen raó, ara són uns salvatges violents que es mereixen les bastonades. Enhorabona, senyor Berlusconi. 

tic tac tic tac

Ja hi som, ha arribat el dia, a l’hora de dinar ja ho sabrem. Esperem que la senyora Mogherini no es pose de part i puga votar, que el senyor Guzzanti, únic diputat del Partit Liberal faça cas a les instruccions del seu partit i vote la desconfiança, que els membres del Parlament del Partito Radicale tinguen una miqueta de vergonya i que l’amo no haja aconseguit aquesta nit comprar-se a ningú més…
Els estudiants, els obrers metal.lúrgics (i metalmeccanici), els ciutadans de l’Aquila encara plena de runes i els immigrants  han decidit manifestar-se avui contra el govern, que ha decidit declarar tot el centre de Roma zona roja i tancar-lo. Serà un dia difícil per la ciutat, però si tot va bé, pagarà la pena. Les darreres  notícies d’anit donaven un empat, 313 a 313, ja veurem.
De totes maneres, vaja com vaja avui, l’emperador està acabat, aquesta vegada sí. Per a mi és la primera vegada, no he viscut mai la caiguda d’un govern Berlusconi, l’espectacle lamentable dels darrers mesos (anys) s’acaba…, ningú sap què passarà, però no podrà ser pitjor del que ja ha passat. Vaig a mudar-me, que l’ocasió ho mereix. 

dimarts

Dimarts podria ser un dia molt important per aquest país i per servidora de vostès, podria caure el govern, però també podria no caure…
La cosa és complicadeta, fins fa unes setmanes pareixia que els números estaven clars, però Berlusconi va començar la campanya de compra de diputats i senadors de l’oposició (de veres, 350-450000 euros en contractes de consultories i reelecció assegurada, la pudor arriba fins ací). En aquest moment (diumenge al vespre) pareix que guanyem d’un vot i el govern caurà, però depèn…
Depèn de tres personatges, els honorables Calearo, Scilipoti i Cesario, trànsfugues professionals que, provenint de partits diferents, acaben de fundar un nou grup parlamentari, el que fa trenta, el Movimento di responsabilità nazionale (siiic). En la conferència de premsa per presentar el grup van informar els periodistes que probablement votaran de tres maneres diferents la moció de desconfiança de dimarts, un votarà que sí, l’altre que no i el tercer s’abstindrà, les cares dels periodistes eren un poema, de totes maneres Scilipoti diu que encara s’ho està pensant. Sí, sí, tal qual, han fundat un grup parlamentari format per tres persones que votaran de tres maneres diferents (1-x-2). I estem en les seues mans, en fi.

També depèn de la senyora Federica Mogherini, diputada del PD que està a punt de parir i podria tocar-li justetet el dia de la votació, diu que havia pensat programar una cesària uns dies abans, però que no li pareix just, està molt preocupada, ho estem tots, com diu ella seria suficient tres dies d’anticipació o tres hores de retràs, creuem els dits.

Depèn molt de com s’estiguen movent els gossos de l’amo per les clavegueres del parlament, a veure què es poden comprar i depèn molt del  Partito Radicale (dels collons, amb perdó) que encara no ha dit què votarà.

Si dimarts cau el govern, diu la Constitució que el President de la República pot demanar a algú que forme govern i es guanye una majoria al parlament, és una pràctica política normal (se’n diu ribaltone quan la nova majoria la forma l’oposició). Des del 1946 aquest país ha tingut 59 governs 59, en 16 legislatures.
Fa dies (o mesos, o anys) que Berlusconi i els seus ens repeteixen fins al vòmit que els jutges o qui siga que pose en discussió a l’amo, intenten vulnerar la voluntat popular, els drets el poble que l’ha triat i l’ha investit del seu poder (Manual de populisme, capítol I). Tècnicament el poble vota parlamentaris i el president del govern el trien els parlamentaris i el nomena el President de la República. Estan intentant impedir que el President use les prerrogatives que li dóna la Constitució, la decisió del President de la República és una de les incògnites més grosses d’aquests dies. Es parla d’un govern tècnic per, si més no, canviar la llei electoral abans d’anar a votar (la que tenim ara la va fer l’anterior govern Berlusconi, aquella que fins i tot ells deien que és una porcada).

Diuen que si Berlusconi obté la confiança dimarts, dimitirà i demanarà al President que dissolga les cambres immediatament, per anar a votar de seguida, abans de perdre el consens que encara li queda, a més, amb només un vot o dos d’avantatge no podria governar, és a dir, fer passar les seues lleis, que és el que han estat fent els darrers dos anys  (i no es pot descuidar que té els jutges esperant-lo). Tant si anem a votar de seguida com a març amb llei electoral nova, és impossible imaginar què passarà, perquè encara no estan clares les aliances electorals, està molt molt embolicat el pati, amb partits nous i trossets que cauen per tot arreu. Els sondeigs donen xifres que rasquen l’empat entre Berlusconi-Lega i el Centre esquerra, amb una abstenció altíssima i amb un 20% a altres partidets que serà determinant…

Bé, cal mirar la banda bona de les coses, per a mi serà la primera vegada que veuré caure un govern de Berlusconi i ara (molt més que al 95, quan el va fer caure la Lega) tot té un aire de fí de l’imperi que anima prou. Ja veurem que passarà després, de moment, si cau ho celebrarem, molt.

(és al.lucinant, si a Google.it escrius compravendita, si escrius una p et suggereix, compravendita prima casa i immediatament després compravendita parlamentari, quin horror)

 

Nits cosides

 

Jo tinc molta sort (ma mare sempre ho diu). Fa dies que esperava un paquetet que sabia que havia d’arribar (ja he parlat més voltes de les abraçades que m’arriben per correu) i divendres quan em van dir que m’havia arribat un paquet estava segura que era el que esperava. Doncs no, era una abraçada que no m’esperava, un altra, ja ho diu ma mare.

Hui sí, hui m’ha arribat el paquetet que esperava amb candeletes, finalment, Nits cosides, el disc d’Artaica. L’estic escoltant, amb calma i amb auriculars, i mirant-me la caixeta i llegint els textos. Josep Vicent Frechina (el de La caseta del plater d’aquesta casa) ha escrit el text de presentació del disc. A mi els crítics em fan molta enveja, trobe que és molt difícil escriure de música o de cinema, jo no ho sé fer, ell ha trobat les paraules, jo només puc dir que el disc és una meravella, no, nou meravelles, nou joies rares i precioses, com carícies, emocionants en el sentit literal de la paraula.
Porte molta estona pensant pensant quina cançó penjar: la versió de La dama d’Aragó és bellíssima, com diu Frechina: vestida amb unes garlandes de piano que voldríem que no s’acabaren mai i l’Havanera dels peixets, que estic escoltant en aquest moment per tercera vegada i que crec que tornaré a escoltar quan s’acabe…, però la meua preferida, (potser perquè no l’havia escoltada encara o potser perquè és una jota) es diu El cos en dos, la lletra és de Mara Aranda i la música de Xavi Folch. Escolteu, escolteu, i ja em direu què.

 



A voltes tinc problemes amb goear, si no es pot sentir, aviseu, de totes maneres a la pàgina del grup, ací, n’hi ha més cançons per fer un altre tast i si a la botiga de discs no el tenen, ací es pot comprar.

fil

Quan era xicoteta jugava a resseguir cap al darrere el fil d’un pensament per descobrir com havia arribat a pensar en el que estava pensant, em divertia esbrinar com el cap saltava amb naturalitat d’una cosa a un altra sense, aparentment, cap relació i descobrir-ne els lligams. 
Anit estava cuinant, concretament picant festucs, i me’n vaig adonar que estava pensant en (Sir) Laurence Olivier, (precisació: estava picant festucs, perquè al final se m’han barrejat les cuines i faig picades amb festucs i pose conyac al ragù). 
Els millors festucs italians són els de Bronte, un poble sicilià a les faldes de l’Etna. Aquests dies estic llegint la novel.la nova d’Umberto Eco, on parla de ‘la revolta de Bronte‘: Quan els garibaldins van arribar a Sicília prometent terres als camperols, van reprimir brutalment als camperols de Bronte que es van revoltar exigint les terres. Ho van fer perquè els anglesos eren els aliats més importants dels piemontesos i Bronte pertanyia a (Lord) Horatio Nelson a qui l’havia donat el Rei de Nàpols, junt amb el nomenament de Duc de Bronte, agraït per la intervenció de l’armada anglesa durant la revolució napolitana que va permetre la restauració borbònica. Es veu que a Nelson li va fer molt de goig i des d’aleshores es firmava sempre Nelson and Bronte.
Llegint el llibre d’Eco em va tornar al cap una història que havia llegit fa temps, resulta que el pare de les germanes Brontë (Emily, Charlotte i Anne) que era d’origen irlandès i molt pobre, en fer-se una posició a Anglaterra es va canviar el cognom, l’Ó Proinntigh irlandès ja havia estat ‘britanitzat’ en Brunty i ell, en inscriure’s a Cambridge just un any després que Nelson obtinguera el nou títol, ho va fer com a Patrick Brontë. Pareix que admirava molt Nelson i va fer servir el nom per disfressar el seu origen.

El pas dels festucs a les germanes Brontë era una mica enrevessat però d’ahí a Cims borrascosos i a l’Heathcliff de (Sir) Laurence Olivier ha estat un saltet de res… (sempre he pensat que és la pel.li on està més guapo, crec que és l’única de tota la seua carrera on ix despentinat).