el fuego que os habita

frente a la tarde de salitre y piedra
armada de navajas invisibles
una roja escritura indescifrable
escribes en mi piel y esas heridas
como un traje de llamas me recubren,
ardo sin consumirme, busco el agua

Octavio Paz, Piedra de Sol

Mentre caminava pel paisatge al.lucinant de Lanzarote em venien al cap trossets d’aquest poema d’Octavio Paz (que una volta sabia de memòria, ara només tinc bocins, versos solts, sense rimes ni ritmes) i alguns fragments del Neruda més mineral.

Jo volia escriure una entrada descrivint el paisatge i l’emoció de l’illa, explicant la història d’una nit de setembre del 1730 quan la terra es va obrir i van nàixer muntanyes de foc, i el foc va durar sis anys, o explicar la història de la gent que, per segles, ha fugit de l’illa cap a Amèrica (al capvespre pareix que es puga veure, Amèrica, on el sol s’amaga). M’hauria agradat explicar l’emoció de veure com la tenacitat de la gent ha aconseguit fer florir una terra morta i dessolada, com els camperols han arribat on la humitat impossible fa créixer el raïm, o descriure el cel infinit, la mar, el silenci, les pedres…

Però no tinc paraules, de veres, caldrien paraules de pedra i de foc que jo no tinc. Cap paisatge m’havia regalat el que Lanzarote dóna, quan marxes se’t queda com una nostàlgia de pell dolorosa i dolça alhora. Tornaré.

Ja plou

Ja plou. Plou i tant me fa, no m’importa per dos motius, el principal és que d’ací a uns dies estaré a Lanzarote amb les menorquines als peus i cara de vacances. 
L’altre motiu és que m’he comprat un parell de katiuskes, vist que l’any passat va ploure sis mesos seguidets segur que les amortitze. M’he comprat unes katiuskes negres molt boniques i molt barates. Vaig entrar a moltes botigues, preguntant si tenien caloscie, que es com es diuen en italià. Caloscia-katiuska, irremeiablement, com que no havia vist mai la paraula escrita, al meu cap en italià les katiuskes es deien kaloscie, amb k. Així, abans de trobar que era amb c, em preguntava perquè tenien nom rus en totes dues llengües. He llegit que es diuen katiuskes per una sarsuela de Sorozábal, la Carme-Laura els hi va dedicar un Coc dels mots perduts, les caloscie italianes, més banalment, es diuen així pel francès galoches. Continuaré pensant-les amb k, segur (tinc una tendència preocupant a la lingüística recreativa).
El cartell és de Maiakovski i a la xica tant li fa la pluja perquè no ix sense les seues katiuskes i gràcies a la indústria soviètica de la goma, per a ella tots els llocs són eixuts. Ací, la Segona Fantasia de Katiuska del mestre Sorozábal, per la Unió Musical de Muro. Jo me’n vaig a la platja, tornaré a final de mes.

paraules

El vídeo del que parlava a la darrera entrada, el del quasi porcodio de Berlusconi, va eixir la setmana passada però l’havien gravat fa mesos, en una de les visites que va fer a l’Aquila per fer promeses a la gent que havia perdut la casa i tot en el terratrèmol.
El dia que va eixir el vídeo algú va gravar aquell on explica un acudit cruel i racista (sobre jueus, el mateix dia que al Senat un senador del seu grup va fer una declaració antisemita en el seu discurs -encara no ha passat res, cap reacció del govern o del President del Senat), era el dia que el govern s’havia salvat per un pèl i clar, Berlusconi estava molt content, molt. Va fer una brometa graciosíssima, va dir que l’esquerra el volia enviar a casa però com que ell en té vint, de cases, no sabria a quina anar. Llàstima que no la fes a l’Aquila, aquesta broma, segur que haurien rigut molt.
De totes maneres el Vaticà ja no hi pensa, a condemnar-lo o criticar-lo, ara estan molt ocupats (sempre tan preocupats pel dret a la vida dels embrions) declarant que donar el Nobel de medicina a l’home que ha permès que milions de persones amb problemes de fertilitat puguen tindre fills, és inacceptable.

insuportable

Si senyor, ja era hora. Supose que molts catòlics feia molt de temps que ho esperaven. Avvenire, el diari de la Conferència Episcopal Italiana, finalment ha mostrat la seua contrarietat pel comportament de Berlusconi, finalment han dit les coses i les han dites amb paraules dures. No ho havien fet mai com ara. No havien dit res sobre l’abús que (de pensament, paraula i obra) exerceix sobre les institucions, no havien dit res (quasi) sobre el vergonyós acord sobre immigració amb Líbia que va contra tots els manaments, ni tampoc havien dit res sobre la instauració de la mentida, la immoralitat i la corrupció com a sistema de govern, ni han dit mai res sobre el parlament de la república ple de mafiosos i de criminals, ni (quasi) contra els pogroms municipals contra els gitanos, ni contra la ‘cosificació’ i mercantilització del cos de les dones que fan les seues teles (i no només) ni contra les paraules violentament racistes dels membres de la Lega, res.
Però finalment ho han fet, sí senyor, sense velades acusacions generals, sense girs de paraules, cite textualment:

Sobre cada home de les institucions, sobre cada ministre i, amb més raó sobre el cap del govern greuja, inexorable, un deure més alt de sobrietat i respecte. Pel  que es representa, pels sentiments dels ciutadans i per Aquell que no va nomenat en va.
 
Ja, perquè el problema és que a Berlusconi li agrada el contacte amb la massa, amb el seu poble, dóna el millor en les distàncies curtes, es deixa besar i fa bromes (és molt de la broma, ell) i explica acudits masclistes o racistes i parla del seu vigor sexual o funda partits. Acaba d’eixir un videuet on explica un acudit (n’hi ha milions, fa tres dies en va eixir un on diu que els jutges són una associació de delinqüents i després explica un acudit de jueus, quin riure!) i l’acudit acaba amb un (quasi) porcodio. I això sí que no. Que Berlusconi haja nomenat en va Aquell que no va nomenat, a la Conferència Episcopal Italiana li ha semblat insuportable.

També ha dit la seua L’Osservatore Romano, el diari vaticà, i també ells per primera vegada, estrena absoluta, han criticat directament Berlusconi, després han dit que aquesta vegada, inevitablement havien d’intervindre.

Cobraran tots, no els cal patir. Berlusconi acaba d’anunciar el llançament del Piano per la vita, amb normes en tutela de la vida (em fan més por que una pedregada) i fins i tot amb suport directe a la llibertat d’educació (diners per a les escoles privades religioses). Amén.