ha marxat

Ha marxat, amb tot el circ, amb els seus quatre avions, els trenta cavalls berbers, les tones de vestits, l’escorta, els policies, els militars amb gorra de plat, la limusina blanca i tots els altres cotxes. Els cinc-cents exemplars de l’Alcorà no se’ls ha emportat, els ha regalat a les cinc-centes hostesses pagades (entre 20 i 35 anys, de més d’1,65 d’alçada, cent eurets per barba) que han assistit a les seues lliçons de fe islàmica amb, fins i tot, tres conversions fulminants, els ha fet una cerimonieta ell mateix, presidida per una foto de Berlusconi (!). Ha marxat sense que ningú li preguntara pels emigrants ‘tornats’ a Líbia des d’Itàlia, sense que ningú li preguntara pels drets humans al seu país. 

Gaddafi ha marxat avui, Berlusconi encara no.

sonata

SONATA DA CHIESA (Corelli)

Igual que un raig de sol que, pel cimbori,
     penetra dins d’un temple, poc a poc,
i cruament senyala, amb el seu dit de foc,
els rostres adormits de les verges de vori,

     severa i dolça música, segueixes
per les ànimes nostres un passadís obscur,
     i amb el teu dit de foc hi descobreixes
l’espectre del passat, el rostre del futur.

Màrius Torres, setembre 1934

luxe

La llei sobre la seguretat laboral és un luxe que no ens podem permetre.

Ho ha dit Giulio Tremonti, que és el Ministre d’Economia i la persona de qui es parla per presidir un govern tècnic que traga el país del fangal on l’ha portat Berlusconi. 
A aquest país hi ha un mitja de més de dos morts al dia per accidents laborals, ahir, el dia que el ministre va dir aquestes paraules en va haver dos. Antonio della Pietra, de 51 anys va morir mentre impermeabilitzava una cisterna, a San Ferdinando di Puglia i Carlo Antonio Coppola, paleta de 43 anys, va morir en caure d’una bastida. I potser algun emigrant sense papers també va morir ahir mentre treballava, però això no ho sabrem mai.

Supose que el ministre pensa que això sí que ens ho podem permetre. 

con la camisa nueva

Ara Berlusconi diu que formaran les Squadre della Libertà, de cara a les properes eleccions, per assegurar-se el contacte del partit amb el territori. Els seus membres es diran, supose, squadristi della libertà, i diu que aniran d’uniforme (!), amb camisa blava (!!).

L’epíleg del malson s’anuncia evocador, si més no per a mi.

metro

Quan jo era xicoteta Barcelona em feia olor d’Encants, i de Metro. Més gran vaig descobrir que tots els metros fan la mateixa olor i que és olor de desinfectant (sempre que entre a un metro pense en Barcelona i l’olor, d’alguna manera, em conforta). 
Hi he passejat, per Barcelona, darrerament, feia temps que no ho feia. M’és estranya, he estat molts anys anant-hi molt poquet i ara pareix que se’m negue. A voltes em pregunte si aquesta sensació d’estranyament amb les ciutats de la infància la tindria si no haguera marxat, em pregunte si són elles que se’m neguen o sóc jo que no les sé mirar. Potser la distància i el cultiu de l’enyor construeixen ciutats inexistents, que no (re)coneixerem mai, potser són simplement els anys, i els quilòmetres importen poc.
 
Quan jo era xicoteta Barcelona em feia olor d’Encants, i de Metro, i feia gust de Cacaolat. 

han tornat

Han tornat, les formigues han tornat. Potser hi eren fa temps i no les havia vistes. Potser ens han observat i conèixen els nostres horaris, i només ixen quan no hi som. Potser si hui no m’haguera quedat a casa i no m’haguera acatxat a recollir un paper que m’havia caigut, no les hauria vistes. Rogetes, com els altres anys, crec que una miqueta més grosses que l’any passat, mengen millor enguany? no ho vull ni pensar. Les he matat, a totes. Guerra química. Sense pietat. Sé que n’hi ha moltes més, cal no oblidar que elles han rebut instrucció militar, que en són moltíssimes i estan disposades a morir per un trosset de llavor de carabassa torrada (les de hui han mort per això). A voltes m’imagine l’esquelet de l’edifici poblat amb un exèrcit nombrossíssim i disciplinat, amatent, esperant la casa buida per entrar, com si fóra sa casa. Però enguany tornaré a vèncer, tinc un arma secreta (com tot general com Déu mana) i pense continuar usant-la quan siga menester, à la guerre comme à la guerre, es diu Insektil (paraula) i és un insetticida piretroide microincapsulato a base di cipermentrina. Poca broma.
Ara sé que hi són i sé per on vénen, no passaran. 

llegat

“El ministre de l’interior hauria de fer el que vaig fer jo quan era ministre (als anys 70s), en primer lloc passar dels estudiants d’institut, però als universitaris deixar-los fer, retirar les forces de policia del carrer i infiltrar el moviment amb agents provocadors preparats per a tot, i deixar per uns deu dies que els manifestants devasten la ciutat. Després amb el consens popular, el so de les sirenes de les ambulàncies ha de superar el dels cotxes de policia, les forces de l’ordre haurien de massacrar els manifestants sense pietat i enviar-los a tots a l’hospital, no arrestar-los, que després els jutges els alliberen, sinó colpejar-los sense pietat i també als professors que els animen. Sobretot als professors, no als ancians, clar, però a les professores jovenetes sí.”

Francesco Cossiga, octubre 2008


S’ha mort Cossiga, ja en vaig parlar quan vaig citar les declaracions d’ací dalt. Junt amb Andreotti era un dels personatges més sinistres de la història recent d’aquest país. Ministre de l’interior en els pitjors anys de la repressió, en els anys dels morts a les manifestacions (ho era també durant el segrest de Moro). Era un personatge estrany, odiadíssim, en la seua vellesa ha anat fent declaracions i explicant coses (veritats o mentides, jo no ho sé) sobre molts dels afers en què havia estat implicat, com el segrest Moro o algunes morts de manifestants, o l’atemptat de l’estació de Bologna (era president del govern) i d’altres pàgines fosques de la història d’aquest país, cada volta que ho fa el que hom es pregunta és perquè no va al jutge a explicar eixes coses o perquè no les va dir quan un jutge o una comissió parlamentaria li va preguntar. Tothom pensa que encara pot tindre preparada alguna sorpresa, alguna revelació bomba amb ‘metxa lenta’ que es farà pública després de la seua mort. 

Era un personatge molt antipàtic i molt arrogant, tenia les idees claríssimes sobre Catalunya, el País Basc i Espanya i eixes coses (ja ens entenem), una volta, a un debat sobre les eleccions espanyoles a la Rai (crec que al 2004) em vaig preocupar molt perquè estava d’acord amb tot el que ell deia. Quan vaig arribar a Roma em van sobtar les pintades Kossiga boia (Cossiga botxí) amb el seu nom escrit amb les dues s com les de la SS alemanya, estava plenet. Va representar la pitjor repressió fins molts anys després de ser ministre, clar que amb declaracions com les del 2008 que he copiat, no és estrany.

intermezzo

El bloc estarà aturat uns dies per vacances (potser no s’hauria notat, que darrerament escric poquet), vos deixe una cançoneta sanremera: Ma che freddo fa de Nada, és del Festival del 69, Nada tenia 16 anyets…, eixe any hi van participar també Gigliola Cinquetti, Rita Pavone i Iva Zanicchi, que va guanyar. A mi aquesta cançó m’encanta i amb la calda que fa igual ve bé.
Ací un altra versió de fa poc, acústica, molt bonica i ací un altra en un concert de xiques per recollir fons per a les víctimes del terratrèmol de l’any passat, amb Carmen Consoli i d’altres. 

megàfon

Berlusconi amenaça, ha demanat als seus una mobilització permanent, vol que siguen el megàfon de l’acció de govern, diu que vol fer la campanya porta a porta més gran mai feta a Itàlia.

Pobres de nosaltres, ara, als de la parròquia que vénen periòdicament a intentar beneir la casa (cal dir que no són especialment pesats, els dius que no t’interessa i no insisteixen massa), als testimonis de Jehovà, que són més pesadets i, a més, amb una fe solidíssima amenacen amb el judici final, i als de Lotta Comunista, que són pesadíssims i van per les cases vestits amb jaqueta i corbata (pel foradet de la porta pareixen mormons) venent diaris i amenaçant amb la revolució internacionalista (amb una fe tan sòlida com la dels testimonis de Jehovà), deia, a tots aquests caldrà afegir els berlusconians mobilitzats.

Espere que això del megàfon siga una metàfora…

optimisme i eleccions

L’única recepta que coneix el populisme a la italiana és optimisme i eleccions.


Notable article de Miguel Mora, al País, sobre la
situació.
Com m’agraden els periodistes amb aquesta capacitat  d’explicar les coses en poques paraules. I notable també la presa de posició per Nichi Vendola, la subscric, clar. A L’Unità, un comentari sobre l’article amb el títol
El País tria Vendola, és la primera notícia de l’edició online.