tarifa ètnica

Les companyies d’assegurances italianes són lladres com totes les companyies d’assegurances, però ací, a més, són lladres racistes. Repubblica en dóna les proves: han demanat pressupostos per assegurar un cotxe a un parell de companyies, demanant un pressupost amb les mateixes condicions on l’única diferència és la nacionalitat, la diferència entre un sol.licitant italià i un romanès és de més de 200 euros. Es podria pensar que la diferència de preu és entre italians i estrangers…, no, el periodista de Repubblica ha fet un altra prova amb un sol.licitant dels Estats Units resident a Itàlia i un del Marroc resident a Itàlia i la diferència torna a ser de més de 200 euros (n’hi ha extra-comunitaris i extra-comunitaris), crec que es diu integració selectiva.

estate

Ja ho sé, ja ho sé que no és encara estiu, però ho pareix i m’encanta. Continue amb la sèrie de cançons sanremeres que vaig començar amb Io che non vivo senza te. La d’avui, Estate, no va anar a San Remo, però l’estil és eixe, és una cançó de Bruno Martino, del 1960 i té eixe aire de finals dels 50s, quan molts cantants italians cantaven amb eixes consonants fortíssimes, (adesso brrrrucia solo con furorrrrrrr). La versió original és aquesta:

Però a partir d’una versió que en va fer Joao Gilberto, lentíssima i molt bonica, la cançó es va convertir en un estàndard jazz, potser la més bonica de les versions jazz siga la de Chet Baker, bellíssima, nocturna i trista, tot i que la de Michel Petrucciani també és preciosa.
Les senyores italianes l’han cantada totes, clar, Mia Martini, Mina i, com no, Ornella Vanoni (comence a pensar que no existeix cap cançó que la Vanoni no haja cantat). Una de les darreres versions és la d’Irene Grandi, que ha aconseguit traure-li tristor a la cançó.

A Vull llegir… hi ha la lletra.

Estate
Sei calda come i baci che ho perduto
Sei piena di un amore che è passato
Che il cuore mio vorrebbe cancellare

Estate
Il sole che ogni giorno ci scaldava
Che splendidi tramonti dipingeva
Adesso brucia solo con furore

Tornerà un altro inverno
Cadranno mille pètali di rose
La neve coprirà tutte le cose
E forse un po’ di pace tornerà

Estate
Che ha dato il suo profumo ad ogni fiore
L’ estate che ha creato il nostro amore
Per farmi poi morire di dolore

eixugar

És fantàstic com en un cap de setmana de sol i de mar m’he tret l’hivern de sobre, m’he eixugat de tots els mesos de fred i de pluja. Primer bany a la mar de la temporada, primer sol i primer canvi de color a la pell.
Ja tinc als peus la ratlla de les menorquines dibuixada pel sol.
Ja hi som, s’ha acabat l’hivern, ara sí.
Era hora.

Ponça

Quan el rei d’Itaca i els seus homes van arribar a Ponça (Ponza) la maga Circe els va donar un beuratge per convertir-los en porcs, Ulisses es va lliurar de l’embruix perquè Mercuri li havia donat un antídot, però d’un altre encanteri, el de l’amor, no se’n va poder lliurar i va restar a l’illa per massa temps i amb Circe va tindre dos fills, Telègon i Cassífone. 

Molts, molts anys després, al 1435, també Alfons el Magnànim va restar massa temps a Ponça. Després de la derrota a batalla de Ponça el monarca va ser fet presoner junt amb els infants Joan i Enric i  molts dels seus cavallers i no van ser alliberats fins que les Corts de Montsó no van decidir aportar els 30.000 ducats per al rescat del rei i els senyors.

I encara més anys després, al 1929, el règim feixista va decidir que Ponça fóra un dels llocs on confinar els antifeixistes. Sandro Pertini, Giorgio Amendola, Pietro Nenni i altres il·lustres antifeixistes van ser confinats a l’illa i també ells hi van haver de restar massa temps.

Nosaltres hi anem aquest cap de setmana, m’encantaria restar-hi massa temps com Odisseu, però malgrat l’embruix de l’illa només podrem estar-hi tres dies. De totes maneres, malgrat el diluvi que suportem pràcticament des d’Octubre, ja he preparat les cremes per al sol, la tovallola i les menorquines rogetes, si no puc esperar l’encanteri de cap maga, al menys espere que faça solet. Espere.

Actualització: si voleu llegir la història del Magnànim a Ponça, Vicent ha fet dues entrades esplèndides al seu Vent d Cabylia.

sanguineti

il mio libro sei tu, mio vecchio amore:

ti ho letto le tue vertebre, la pelle

dei tuoi polsi: ho tradotto anche il fragore

dei tuoi sbadigli: dentro le tue ascelle

ho inciso il mio minidiario: il calore

del tuo ombelico è un tuo glossario: nelle

xilografie delle tue rughe è il cuore

dei tuoi troppi alfabeti: alle mammelle

dei tuoi brevi capitoli ho affidato,

mia bibbia, le mie dediche patetiche:

questo solo sonetto, io l’ho copiato

dalla tua gola, adesso: e ho decifrato

la tua vagina, le tue arterie ermetiche,

gli indici tuoi, e il tuo fiele, e il tuo fiato:

E. Sanguineti, Poesie fuggitive

(el meu llibre ets tu, meu vell amor:

t’he llegit a les teues vertebres, la pell

dels teus polsos: he traduït també el fragor

dels teus badalls: dintre les teues aixelles

he incís el meu minidiari: l’escalfor

del teu melic és un teu glossari: en les

xilografies de les teues arrugues és el cor

dels teus massa alfabets: a les mamelles

dels teus breus capítols he confiat,

la meua bíblia, les meues dedicatòries patètiques:

aquest únic sonet, jo l’he copiat

de la teua gola, ara: i he desxifrat

la teua vagina, les teues artèries hermètiques

els indicis teus, la teua fel, el teu alè)

Edoardo Sanguineti va morir ahir a Gènova, tenia 79 anys. Va arribar molt malament a l’hospital i a urgències el van fer esperar dues hores, es va morir mentre l’operaven, la fiscalia investiga per homicidi, no m’ho puc creure…

civiltà

Quan vaig veure a la premsa (perquè havia esclatat la polèmica, si algú té interès en saber què en pensa l’església local, ací), els cartells que l’Arcigay de Pordenone i Udine, amb el patrocini dels ajuntaments, havien preparat per la jornada contra l’homofòbia, em van agradar molt, però sobretot em van alegrar molt, com si allà al nord aquest poguera ser un país normal. 

Però no, clar. L’església va escalfar l’ambient i la dreta local s’ha ocupat de fer la feina. Per celebrar la jornada mundial contra l’homofòbia la nit abans van cobrir tots els cartells, tots. 

Per la banda de Portugal pareix que va millor, ací no, ací va pitjor, cada volta pitjor.

l’hidroavió

Avui fa un any que Xesca va morir. Buscant entre les coses que em va esriure (les que va escriure comentant al bloc, les privades són privades)  algun text per publicar avui per recordar-la me n’he adonat de com l’enyore, com l’enyore ací, de com enyore els seus missatges i com enyore pensar-la a sa casa, allà on ens va acollir, cuinant àpats i cuinant històries. 
He triat aquest text, és una preciositat de paraules, un regal d’aquells que ella ens feia tan sovint, és un comentari a aquesta entrada, i diu:

Dues germanes de mumare, encara fadrines, cosien per altri dues cases més avall que canostra. Una d’elles brodava. Es treien els ulls. S’ocupaven de jo mentre els meus pares treballaven. Munpare era pescador, i mumare, com totes les dones dels pescadors, venia el peix davall un tamarell que va regnar fins el novembre de 2001, que un gran trasbals el s’endugué. Aquest tamarell i aquestes peixateres foren pintades per Anglada-Camarassa i altres pintors, i eren la base de l’economia del port de Pollença quan jo era petita. A canvi d’ocupar-se de mi, munpare els duia el peix. No es menjava altra cosa. Em duien damunt palmes d’or, per això, cada vegada que en un mercat pas per davant una pedra de peix li llenço una mirada de gratitud. A mi el que em martiritzava (com a tu, he vist) era que m’emprovessin, i me n’ha quedat un trauma que fa que em compri la roba fora emprovar, i sempre em sobren tres o quatre talles.

Un que feia ràdios els en va fer una, i escoltàvem n’Elena Francis, i també la novel·la, i la tia que jo m’estimava més plorava com una magdalena. Davant la ràdio hi havia un braser de molinada, que en haver dinat cada dia enceníem amb un pot de conserves foradat que feia de xemeneia. Voltant el braser hi havia trinxes i retalladures: per cert molt finetes, perquè llavors tallaven arran. Em servien d’estora, però ja dic que eren estretes i n’acabava amb el cul congelat, d’aquelles sessions radiofòniques cada dos per tres interrompudes per interferències que elles deien que eren ‘els moros’. És clar, l’orografia de Pollença no afavoreix les comunicacions.

Moltes vegades m’enviaven amb un vestit acabat a tal banda o tal altra. L’embolicaven amb un mocador de fer bolics, i amb una agulla de cap blanc travaven un full d’un bloc de fer comptes diminut. No record que ningú mai em pagàs.

També m’enviaven a la merceria (el Cantonet, encara existeix) i allà vaig descobrir que era catalana, encara que elles m’ho varen negar. Un representant de vetes i fils que se m’havia colat (aleshores abusaven molt dels nins, i de les nines) s’enrotllava com una persiana amb na Francisca, i això em va fer cavil·lar. Els vaig preguntar si érem catalans, i elles em varen mentir. Em digueren que no, que érem mallorquins. Quan el meu pare va venir de pescar em va dir que érem mallorquins, però que descendíem dels catalans, i que veníem a ser cosins. De fet, ell tenia cosins catalans. Elles també per cert, però tothom estava mort de por. No ha canviat gaire.

Les portes eren de sepí, més primes que el paper de fumar, i plenes de grops, que el vent del nord assecava i que deixaven uns cercles voltant els quals el celistre penetrava, vivíssim. Llavors, ‘pelàvem’ el foc amb una cullera vella, li llevàvem la cendra i afloraven els calius vermells com robins. Aquesta imatge de quan el caliu apareixia de davall la capa de cendra em dóna una sensació de confort i de benestar indicible.

La cosidora se va casar amb un soldat que feia el servei a la Base, un sabater d’Inca. I jo vaig esser feliç perquè ja no havia de compartir la meva estimadíssima tia M. Cantava (i canta) beníssim, però amb una potència que no pot governar i que espatllava els micros. Als funerals de les seves amigues (els nins encara neixien a casa) interrompia el ‘requiem aeternam dona eis Domine’ per mocar-se, i jo l’estimava amb bogeria. Em feia pujar el darrer bocí del Puig descalça perquè li havia sortit bé no sé què, i ella anava un bocí de genollons. Estava com una cabra. Cantava el folklore andalús com ningú, i va anar a l’enterrament de na Lola Flores al cementiri madrileny de la Almudena (crec). Tothom la va veure per la tele, i s’hi fixaren, perquè aquell dia es va morir un germà seu.

Però la felicitat, inclús en les seves versions més rudimentàries, no dura per sempre, i la tia es va casar amb un sergent de la Base, un mecànic especialista en hidros (et sonen) amb un bigoti com una frenada de bicicleta, i el món em caure al damunt i en va fer una coca de jo. El meu pare va anar al mestre d’aixa i li va encarregar la meva barca. Sort d’això, crec que m’hauria morta.


He estat molt afortunada de ser amiga seua i de rebre tots els regals que em va fer, totes les paraules, que evoque sovint, i totes les lliçons, d’escriure i de vida.

 

Io so

A trent’anni dalla morte, non sappiamo ancora da chi è stato ucciso Pasolini e perché. 

Amb aquestes paraules començava un dels documents que, fa cinc anys, demanava la reobertura de la investigació i del procès per la mort de Pasolini.
Ara, trenta-cinc anys després de la mort d’un dels intel.lectuals més preciosos i més valents d’aquest país encara no ho sabem, sabem el que no va passar, però no sabem què va passar.

Tota la història és increïble i les incongruències de la reconstrucció oficial dels fets (el condemnat, Pino Pelosi, el va matar, sol, per defensar-se d’una agressió sexual)  són massa i massa grosses, si algú té interès ací un molt bon resum, en italià.
Trenta anys després de la mort del poeta, el suposat assassí va declarar que no estava sol, que algú el va convèncer per fer d’esquer i portar al poeta al lloc on va morir. Les veus que demanaven la reobertura es van tornar a fer sentir i gràcies a la insistència de l’Ajuntament de Roma, que amb Veltroni, al 2005 es va constituir parte offesa i va demanar la reobertura del cas, gràcies a la tencacitat dels amics del poeta i a nous testimonis que han aparegut darrerament sobre un segon cotxe, pareix que ara sí el cas es reobrirà i potser sabrem perquè va morir Pier Paolo Pasolini i qui el va matar.

Impossible no recordar la ràbia, la indignació i la commoció de les paraules que, plorant, Moravia va cridarCampo de’ fiori al funeral del seu amic: “Hem perdut, abans que res, un poeta, i de poetes no n’hi ha tants al món, en naixen tres o quatre en un segle, quan aquest segle acabarà, Pasolini serà dels poquíssims que comptaran com a poeta. El poeta hauria de ser sagrat“.

barroc

N’hi ha matins que, més que les esglésies i més que les fonts, més que les façanes i més que les estàtues…, n’hi ha matins que el més barroc de Roma és el cel.

sense tu

N’hi ha unes quantes cançons italianes sanremeres vellíssimes que m’encanten. Io che non vivo senza te, de Pino Donaggio, n’és una. Va quedar finalista a San Remo al 1965 i se’n van fer moltíssimes vesions. 
Ací la versió d’Elvis Presley, You Don’t Have to Say I Love You, impressionant.
I una molt especial que he trobat a aquest bloc, que fa arqueologia del single, val la pena donar una volteta, jo hi he arribat des d’aquest, un altra mina.
És la versió del mateix Pino Donaggio en català, de 1966, Jo que no puc viure sense tu: