Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

tornar a ensopegar

4
En vaig parlar fa un mes, de les llambordes que Gunter Demnig està posant per (quasi) tota Europa per fer-nos ensopegar amb la memòria. De les que va posar a Roma el mes passat, set les va posar a una plaça del barri de Monteverde, davant de la casa on vivia la família Terracina abans de ser deportada i assassinada. No han durat ni un mes, abans d’anit algú les va profanar cobrint-les, amb cura, de pintura negra.
L’estupidesa és molt grollera, a voltes em pregunte si la indiferència no ho és més encara. 

s?istòria de Colometa

10

Julieta fiat bènnida a sa durcheria in ue traballaia pròpiu pro mi nàrrere chi, in antis de sorteare sa toia, diant àere sorteadu unas cantas cafeteras; issa las aiat giai bidas: bellas, biancas nìidas, cun un’arantzu pintadu, isperradu, mustrende sos sèmenes.

Així comença Sa pratza de su diamante, la traducció al sard de La plaça del Diamant. La va publicar l’editorial Papiros de Nuoro (Nùgoro) amb motiu del centenari de l’autora, la traducció és de Giagu Ledda i ací teniu el primer capítol, si en voleu fer un tast. 

Diu la nota de l’editorial:

Su romanzu contat s’istòria de Colometa, una giòvana de su trighìngiu de Gràcia de Bartzellona. In mesu de su contu de s’istòria sua, podimus bìdere finas sa crònaca de sa tzitade de Bartzellona de sa gherra e a pustis de sa gherra. In definitiva, podimus lèghere un’òpera chi faeddat de sa memòria colletiva e individuale de sos Catalanos. Finas pro custu est pretziada meda in totu sos Paisos Catalanos.


Su de pòdere lèghere in sardu custa òpera de gabbale, est un’ocasione in prus pro connòschere mègius Bartzellona e su mundu catalanu, chi at tentu una parte manna in s’istòria de sos Sardos e de sa Sardigna.

Ja ho sé que totes les llengües són boniques, però el sard té alguna cosa que em fascina de manera especial, com l’illa i la seua gent.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Artaica

11
Una de les històries que m’agradava escoltar a casa era aquella que explicava de quan mon pare era fadrí i, amb el seu clarinet i altres amics músics, carregaven un piano a un carro amb matxo i se n’anaven pel poble a rondar. Aquells joves músics dalt d’un carro amb un piano són una d’aquelles imatges que, tot i que no l’he vista, serve a la caixeta dels tresors.
Avui he tornat a escoltar el disc (que no ho és encara), d’Artaica, el nou projecte musical del meu germà, Xavi Folch, amb Mara Aranda, Agustí Vidal i Sergi Rajadell. M’agrada moltíssim, no em canse d’escoltar-lo, trobe que és un bàlsam per l’ànima.
Xavi em va dir que, als concerts, quan presenten una de les cançons, Mara explica la història dels músics, el piano i el carro, jo encara no he pogut anar a cap concert. Toquen el 18 de març al Tradicionarius, a les deu de la nit, porte uns dies preguntant-me perquè no em compre un bitllet d’avió i me’n vaig a escoltar-los i no acabe de trobar cap resposta convincent. 

Escolteu quina joieta, la lletra és de Mara i la música i l’arranjament de Xavi, la cançó es diu L’Ú d’Artaica (m’han eixit rarets els caràcters en pujar la cançó).

Si aneu al Tradicionarius el 18 de març potser ens veiem allà, seré la que està abobà a primera fila.
 

 

Espriu

5

 

Hui es compleixen 25 anys de la mort de Salvador Espriu i m’he volgut afegir a l’homenatge de la catosfera. Vaig anar als vells llibres per rellegir, per decidir què escriure per homenatjar el poeta. No he trobat la inspiració que buscava, però porte tot el cap de setmana preguntant-me perquè, quan tenia setze anys, vaig subratllar aquests versos de Mrs. Death:


Hi ha tristesa darrere 
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarde de diumenge,
temor de dany.

 

 

pel món

30

 

Anit van emetre Valencians pel món de Roma amb la meua aparició estel.lar, jo no ho he vist encara, però em vaig divertir molt igualment, entre els amics a fb que quasi m’ho van retransmetre, telefonades, missatges i tot això, anit vam riure molt. Va haver un moment, quan es va acabar, que em vaig sentir Liz Taylor, amb els telèfons sonant i els sms i fb que treia fum…, de totes maneres totes les telefonades eren parents o amics, Spielberg n’ho m’ha telefonat, encara, doncs millor que no s’encante que sé que els germans Coen tenen molt d’interès.
Aquest matí m’he posat el despertador a les sis per veure’l a l’internacional que emet via internet i ací estic, morint-me de son i mirant el programa… d’Istambul.

Actualització: Josep m’ho ha gravat i ho ha penjat ací, gràcies!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

star

33

Demà passat, dijous 18 de febrer, a les 21.45 (a Valencians pel món, a Canal 9) començarà la meua nova carrera de star mediàtica. Dijous a Canal 9 el normal (per dir-ho d’alguna manera) i no sé quin dia a l’internacional, en quan ho pengen al web, que serà quan jo ho podré veure, avisaré. Com que jo no ho veuré i vosaltres sí, bandidos, agraïria crítiques, comentaris, xafardeigs i el que siga menester (amb pietat, que és un debut). Tinc molta curiositat de veure quins deu minuts han decidit emetre, com ho han muntat i quina Roma ensenyaré.

Cal dir que, com tots els membres de l’star system televisiu sabem, la tele engreixa, envelleix, fa semblar més baixeta i canvia la veu. Ara supose que necessitaré un agent (o mànager, com es diga) que s’encarregue dels meus assumptes en el show business, de gestionar contractes, negociar catxets i contractar guardaespatlles i eixes coses. Als periodistes que em vulguen entrevistar ja els dic ara que jo no parle de la meua vida privada, que si m’han d’esperar a la porta de casa per fer-me fotos que vigilen, que ací els cotxes van com bojos, i que la meua presumpta història amb Johnny Depp és pura invenció, som només amics. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

optimisme

4
Per una mica deixem de llegir Camilleri, Tomasi de Lampedusa i Sciascia, són una espècie de desgràcia per a Sicília, ens cal optimisme.

 

Mario Centorrino, Assessor Regional a la Formació, professor da la Universitat de Messina, ho ha dit als Stati generali dell’autonomia.

Ens cal optimisme.

futbol vaticà

10
Darrerament a aquest país s’està discutint molt sobre blasfèmies…, sí, ja ho sé, amb tot el que passa n’hi hauria coses més importants que discutir, però va com va. 
Han expulsat a un concursant del Grande Fratello perquè se li va escapar un porcodio a la tele i algunes persones van protestar perquè se sentien ofeses perquè a la tele es poden llegir els llavis de les que se’ls escapen als futbolistes.
Increïblement la discussió s’ha estès, li van demanar opinió al seleccionador nacional (aquest any n’hi ha mundial de futbol) i ell va dir que li pareixia que qui ho feia al camp ho feia més per ràbia que per ofendre Déu (o sa mare) o per mancança de fe. El president del Pontificio Consiglio per la Cultura ha dit que les paraules del seleccionador són la mostra de la decadència de la societat i del seu embarbariment. En fi.
Cal dir que ací se’n diuen moltes, especialment els toscans i els vènets. Una volta vaig assistir a una discussió sobre si són millors a la Toscana o al Vèneto, la conclusió va ser que al Vèneto potser en diuen més però la creativitat i la poesia dels toscans són incomparables. Els toscans tenen gràcia per inventar-les, però sobretot per encadenar-les, ací una mostra. Jo n’he sentit a alguns amics toscans de francament estupendes, quasi poètiques, llarguíssimes i molt, molt creatives. Jo no crec que ningú les diga per ofendre, diocan al Vèneto fa part de la llengua parlada, és una interjecció normal, i el mateix passa amb porcodio a la Toscana.
Tot i que el seleccionador va dir que els seus ragazzi no ho fan per ofendre i que molts d’ells estan molt orgullosos de ser bons cristians, ha guanyat l’argument vaticà i la Federació de futbol d’aquesta república laica ha decidit oficialment modificar les normes de joc: si a algú se li escapa una blasfèmia al camp, roja directa, si se li escapa i no ho sent l’àrbitre, el sancionaran després amb la prova tv. 
Jo no crec que siga just ofendre a ningú i supose que en això tothom està d’acord, ara, anar a mirar-se a càmera lenta els partits per veure si, quan a un li han fet una entrada per darrere, ha dit porcodio o mecatxis em pareix ridícul. Ja em veig al pròxim Fiorentina-Livorno a l’àrbitre solet al camp amb els liniers perquè haurà expulsat als 22 jugadors…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

gender

3

El mes que ve n’hi ha eleccions regionals, el Partito Democratico ha donat suport la candidatura d’Emma Bonino per a governadora del Lazio. A banda d’algunes perplexitats que sempre m’ha provocat el Partito Radicale, trobe que és una candidata excel.lent i em sap greu no poder votar a les eleccions regionals (només vote a les municipals).

Mossèn Livio Fanzaga, de qui ja vaig parlar quan va dir que el maligne estava a la universitat, a la de Roma concretament, és el director de Radio Maria (Una veu cristiana a ta casa), ràdio privada que rep subvencions de l’Estat Italià i del Vaticà. Es tracta de la ràdio privada italiana amb major número de repetidors (arriba fins i tot on no ho fa la RAI). L’altre dia va dedicar el seu editorial a la candidatura d’Emma Bonino, per explicar als catòlics perquè no l’han de votar. Diu que tot i que és evident que la Bonino té un cert sexappeal (sic!) per a alguns catòlics, ja el fet de presentar-la candidata és un pecat contra-natura. Continua dient que la Bonino defensa els contra-valors, paladina del laïcisme, menja-cristians, bla, bla bla, que els catòlics que la voten confonen l’aigua beneïda amb el sofre, per acabar aclarint, per si algú tenia por, que, tranquils, que Emma Bonino no és l’anticrist… perquè és una dona!.

Ací l’àudio original, com m’agradaria poder votar a aquestes eleccions.

primavera siciliana

4
Non e’ vero che non cambia niente.
G. Tona, jutge.

Fa molts dies que no escric per explicar una bona notícia, ja en tenia ganes i aquesta és molt bona.

Caltanissetta és una de les ciutats més desgraciades i amb més densitat mafiosa de Sicília, és una ciutat xicoteta, de seixanta mil habitants. Fa uns dies es va saber que, gràcies a la confessió d’un mafiòs pentito, la policia va desmuntar un atemptat contra el jutge de Caltanissetta Giovanbattista Tona, atemptat ordenat des de la presó pels capos Alessandro i Davide Emmanuello.
Dos dies després que la notícia fóra pública un grup de gent (molts estudiants d’institut) es van organitzar amb facebook per fer una manifestació de solidaritat amb el jutge, pensaven que n’eren trenta i al matí següent dues mil persones es van concentrar davant dels jutjats, amb pancartes que deien Estem amb vosaltres contra la màfia i Nosaltres vos defensarem. Dues mil persones a Caltanissetta és un miracle, de veritat. S’han organitzat, es diuen Comitè de ciutadans escorta cívica i, tot i que saben que no poden escortar ni defensar físicament els jutges, ho fan moralment.
Vaig escoltar a alguns d’ells, són molt joves, un va dir que els seus pares eren la generació que commemorava jutges morts i que ells volien tindre herois vius i commemorar jutges vius.
Sentir dir a un jove de catorze anys que volen construir la primavera siciliana, t’anima el dia, el mes i l’any. 
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

corrandes

7

Ahir un amic em va enviar l’enllaç a aquest vídeo, no l’havia vist mai. A mi em va emocionar molt, espere que a vosaltres també.
Llàstima que no recita el meu fragment preferit:

Perquè ens perdoni la guerra, 
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

Me’n vaig a Castelló, bon cap de setmana a tothom.

difús

9

No són coses grosses però són importants, molt. Ens donen la mesura de com a aquest país està canviant el sentit comú, de com cada dia que passa som pitjors, pitjors persones i pitjors ciutadans. Crec que es diu racisme difús, tot i que l’adjectiu no em convenç. Podria fer una llista llarguíssima només prenent notícies de la darrera setmana o de les darreres dues setmanes, però no cal. Dues notícies, dues, de hui.
A un bar de Roma si ets gitano el cafè val dos euros, si ets paio setanta-cinc cèntims. Quan algú ha protestat li han dit clarament: així aneu a prendre cafè a un altre lloc.
A Carrerfur, en canvi, en la pàgina de servei als clients, on aquests poden senyalar problemes, han inclòs en la llista ‘presenza di nomadi’ (la traducció al llenguatge comú seria ‘presència de gitanos’), tal qual. Com diu el periodista Alessandro Gilioli al seu blog, en espera que a Carrefur es puga senyalar la presència de negres o jueus, m’abstinc de trencar-los els aparadors només per tarannà no violent i em limite a no anar-hi per la resta dels meus dies.

Actualització: el tam tam de la xarxa ha funcionat un altra vegada, Carrefur ha retirat la ‘presenza di nomadi’ d’entre els problemes senyalables. 

clavells

17

Aquest matí m’he despertat cantussejant Grândola Vila Morena, no me la trec del cap.
Al cotxe venint a la faena anava pensant què hauré somiat, no ho recorde,  fins que he recordat que ahir abans d’anar a dormir vaig sentir a les notícies que enguany, ací, la primavera arribarà molt tard
Segurament em vaig adormir amb el neguit de que aquest fred (que pela) encara durarà.

Continue amb la cançó al cap, estic segura que aquesta nit he somiat la primavera.