tornar a ensopegar

En vaig parlar fa un mes, de les llambordes que Gunter Demnig està posant per (quasi) tota Europa per fer-nos ensopegar amb la memòria. De les que va posar a Roma el mes passat, set les va posar a una plaça del barri de Monteverde, davant de la casa on vivia la família Terracina abans de ser deportada i assassinada. No han durat ni un mes, abans d’anit algú les va profanar cobrint-les, amb cura, de pintura negra.
L’estupidesa és molt grollera, a voltes em pregunte si la indiferència no ho és més encara. 

s?istòria de Colometa


Julieta fiat bènnida a sa durcheria in ue traballaia pròpiu pro mi nàrrere chi, in antis de sorteare sa toia, diant àere sorteadu unas cantas cafeteras; issa las aiat giai bidas: bellas, biancas nìidas, cun un’arantzu pintadu, isperradu, mustrende sos sèmenes.

Així comença Sa pratza de su diamante, la traducció al sard de La plaça del Diamant. La va publicar l’editorial Papiros de Nuoro (Nùgoro) amb motiu del centenari de l’autora, la traducció és de Giagu Ledda i ací teniu el primer capítol, si en voleu fer un tast. 

Diu la nota de l’editorial:

Su romanzu contat s’istòria de Colometa, una giòvana de su trighìngiu de Gràcia de Bartzellona. In mesu de su contu de s’istòria sua, podimus bìdere finas sa crònaca de sa tzitade de Bartzellona de sa gherra e a pustis de sa gherra. In definitiva, podimus lèghere un’òpera chi faeddat de sa memòria colletiva e individuale de sos Catalanos. Finas pro custu est pretziada meda in totu sos Paisos Catalanos.


Su de pòdere lèghere in sardu custa òpera de gabbale, est un’ocasione in prus pro connòschere mègius Bartzellona e su mundu catalanu, chi at tentu una parte manna in s’istòria de sos Sardos e de sa Sardigna.

Ja ho sé que totes les llengües són boniques, però el sard té alguna cosa que em fascina de manera especial, com l’illa i la seua gent.

Artaica

Una de les històries que m’agradava escoltar a casa era aquella que explicava de quan mon pare era fadrí i, amb el seu clarinet i altres amics músics, carregaven un piano a un carro amb matxo i se n’anaven pel poble a rondar. Aquells joves músics dalt d’un carro amb un piano són una d’aquelles imatges que, tot i que no l’he vista, serve a la caixeta dels tresors.
Avui he tornat a escoltar el disc (que no ho és encara), d’Artaica, el nou projecte musical del meu germà, Xavi Folch, amb Mara Aranda, Agustí Vidal i Sergi Rajadell. M’agrada moltíssim, no em canse d’escoltar-lo, trobe que és un bàlsam per l’ànima.
Xavi em va dir que, als concerts, quan presenten una de les cançons, Mara explica la història dels músics, el piano i el carro, jo encara no he pogut anar a cap concert. Toquen el 18 de març al Tradicionarius, a les deu de la nit, porte uns dies preguntant-me perquè no em compre un bitllet d’avió i me’n vaig a escoltar-los i no acabe de trobar cap resposta convincent. 

Escolteu quina joieta, la lletra és de Mara i la música i l’arranjament de Xavi, la cançó es diu L’Ú d’Artaica (m’han eixit rarets els caràcters en pujar la cançó).

Si aneu al Tradicionarius el 18 de març potser ens veiem allà, seré la que està abobà a primera fila.
 


 

Espriu

 

Hui es compleixen 25 anys de la mort de Salvador Espriu i m’he volgut afegir a l’homenatge de la catosfera. Vaig anar als vells llibres per rellegir, per decidir què escriure per homenatjar el poeta. No he trobat la inspiració que buscava, però porte tot el cap de setmana preguntant-me perquè, quan tenia setze anys, vaig subratllar aquests versos de Mrs. Death:


Hi ha tristesa darrere 
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarde de diumenge,
temor de dany.

 

 

pel món

 

Anit van emetre Valencians pel món de Roma amb la meua aparició estel.lar, jo no ho he vist encara, però em vaig divertir molt igualment, entre els amics a fb que quasi m’ho van retransmetre, telefonades, missatges i tot això, anit vam riure molt. Va haver un moment, quan es va acabar, que em vaig sentir Liz Taylor, amb els telèfons sonant i els sms i fb que treia fum…, de totes maneres totes les telefonades eren parents o amics, Spielberg n’ho m’ha telefonat, encara, doncs millor que no s’encante que sé que els germans Coen tenen molt d’interès.
Aquest matí m’he posat el despertador a les sis per veure’l a l’internacional que emet via internet i ací estic, morint-me de son i mirant el programa… d’Istambul.

Actualització: Josep m’ho ha gravat i ho ha penjat ací, gràcies!

star

Demà passat, dijous 18 de febrer, a les 21.45 (a Valencians pel món, a Canal 9) començarà la meua nova carrera de star mediàtica. Dijous a Canal 9 el normal (per dir-ho d’alguna manera) i no sé quin dia a l’internacional, en quan ho pengen al web, que serà quan jo ho podré veure, avisaré. Com que jo no ho veuré i vosaltres sí, bandidos, agraïria crítiques, comentaris, xafardeigs i el que siga menester (amb pietat, que és un debut). Tinc molta curiositat de veure quins deu minuts han decidit emetre, com ho han muntat i quina Roma ensenyaré.

Cal dir que, com tots els membres de l’star system televisiu sabem, la tele engreixa, envelleix, fa semblar més baixeta i canvia la veu. Ara supose que necessitaré un agent (o mànager, com es diga) que s’encarregue dels meus assumptes en el show business, de gestionar contractes, negociar catxets i contractar guardaespatlles i eixes coses. Als periodistes que em vulguen entrevistar ja els dic ara que jo no parle de la meua vida privada, que si m’han d’esperar a la porta de casa per fer-me fotos que vigilen, que ací els cotxes van com bojos, i que la meua presumpta història amb Johnny Depp és pura invenció, som només amics. 

optimisme

Per una mica deixem de llegir Camilleri, Tomasi de Lampedusa i Sciascia, són una espècie de desgràcia per a Sicília, ens cal optimisme.

 

Mario Centorrino, Assessor Regional a la Formació, professor da la Universitat de Messina, ho ha dit als Stati generali dell’autonomia.

Ens cal optimisme.

futbol vaticà

Darrerament a aquest país s’està discutint molt sobre blasfèmies…, sí, ja ho sé, amb tot el que passa n’hi hauria coses més importants que discutir, però va com va. 
Han expulsat a un concursant del Grande Fratello perquè se li va escapar un porcodio a la tele i algunes persones van protestar perquè se sentien ofeses perquè a la tele es poden llegir els llavis de les que se’ls escapen als futbolistes.
Increïblement la discussió s’ha estès, li van demanar opinió al seleccionador nacional (aquest any n’hi ha mundial de futbol) i ell va dir que li pareixia que qui ho feia al camp ho feia més per ràbia que per ofendre Déu (o sa mare) o per mancança de fe. El president del Pontificio Consiglio per la Cultura ha dit que les paraules del seleccionador són la mostra de la decadència de la societat i del seu embarbariment. En fi.
Cal dir que ací se’n diuen moltes, especialment els toscans i els vènets. Una volta vaig assistir a una discussió sobre si són millors a la Toscana o al Vèneto, la conclusió va ser que al Vèneto potser en diuen més però la creativitat i la poesia dels toscans són incomparables. Els toscans tenen gràcia per inventar-les, però sobretot per encadenar-les, ací una mostra. Jo n’he sentit a alguns amics toscans de francament estupendes, quasi poètiques, llarguíssimes i molt, molt creatives. Jo no crec que ningú les diga per ofendre, diocan al Vèneto fa part de la llengua parlada, és una interjecció normal, i el mateix passa amb porcodio a la Toscana.
Tot i que el seleccionador va dir que els seus ragazzi no ho fan per ofendre i que molts d’ells estan molt orgullosos de ser bons cristians, ha guanyat l’argument vaticà i la Federació de futbol d’aquesta república laica ha decidit oficialment modificar les normes de joc: si a algú se li escapa una blasfèmia al camp, roja directa, si se li escapa i no ho sent l’àrbitre, el sancionaran després amb la prova tv. 
Jo no crec que siga just ofendre a ningú i supose que en això tothom està d’acord, ara, anar a mirar-se a càmera lenta els partits per veure si, quan a un li han fet una entrada per darrere, ha dit porcodio o mecatxis em pareix ridícul. Ja em veig al pròxim Fiorentina-Livorno a l’àrbitre solet al camp amb els liniers perquè haurà expulsat als 22 jugadors…

gender

El mes que ve n’hi ha eleccions regionals, el Partito Democratico ha donat suport la candidatura d’Emma Bonino per a governadora del Lazio. A banda d’algunes perplexitats que sempre m’ha provocat el Partito Radicale, trobe que és una candidata excel.lent i em sap greu no poder votar a les eleccions regionals (només vote a les municipals).

Mossèn Livio Fanzaga, de qui ja vaig parlar quan va dir que el maligne estava a la universitat, a la de Roma concretament, és el director de Radio Maria (Una veu cristiana a ta casa), ràdio privada que rep subvencions de l’Estat Italià i del Vaticà. Es tracta de la ràdio privada italiana amb major número de repetidors (arriba fins i tot on no ho fa la RAI). L’altre dia va dedicar el seu editorial a la candidatura d’Emma Bonino, per explicar als catòlics perquè no l’han de votar. Diu que tot i que és evident que la Bonino té un cert sexappeal (sic!) per a alguns catòlics, ja el fet de presentar-la candidata és un pecat contra-natura. Continua dient que la Bonino defensa els contra-valors, paladina del laïcisme, menja-cristians, bla, bla bla, que els catòlics que la voten confonen l’aigua beneïda amb el sofre, per acabar aclarint, per si algú tenia por, que, tranquils, que Emma Bonino no és l’anticrist… perquè és una dona!.

Ací l’àudio original, com m’agradaria poder votar a aquestes eleccions.