enguany (3)

És la tercera volta que faig al bloc aquesta espècie de balanç de l’any que acaba. Enguany serà una mica més difícil, ha estat un any amb ganivetades inesperades i d’altres menys inesperades però que fereixen igual. De totes maneres també ha estat un any ple de bellesa i de coses que han valgut molt la pena:
Venècia sota la pluja, les sis copes sis, els meus nebots, un bes al pont de Brooklyn, Roma plena de senyeres i de banderes del Barça. Llargues converses amb amics, vistos per primera volta però vells coneguts, i descobrir quant ens queda encara per parlar, les mans de ma mare, Don’t think twice it’s all right cantada per a mi a l’estació de metro de Fulton Street.
Ell, que torna sempre quan més el necessite, els amics, tots, els llunyans i els propers (tots són propers), Roma. L’F., cada any una mica més, un gronxador que n’hi ha a una casa de la Toscana penjat d’una carrasca, els capitans coratjosos que salven vides a la mar i ens recorden que la decència existeix, Castelló que a voltes em pareix que se m’esmuny entre els dits. Algunes llàgrimes que val la pena plorar, pujar a un taxi a l’aeroport de Nova York i dir: Chelsea Hotel, please. Les rialles a Madrid amb amics.
Els metges italians que han decidit no complir la llei i no denunciar els immigrants sense papers, uns músics vells i mudats que em van tocar All of me a Nova Orleans, Madrid 2 – Barça 6, les palmeres de l’aeroport de València que em somriuen cada volta que arribe. Els paquetets i les cartes i les postals que arriben de tant en tant com abraçades, una policia a l’aeroport de Nova York que controlant els meus documents quan marxàvem, a la meua resposta al seu com estàs? que va ser ‘trista perquè marxo’ em va mirar als ulls i, somrient, em va dir: Tu tornaràs, jo reconec a la gent com tu.
La mar que em separa i m’uneix al lado de allá, l’esguard de l’F quan me mira; com tots els anys, totes les sobretaules llarguíssimes ací i allà. El vermut de grifo de las Bodegas Alfaro de Madrid, les meues menorquines rogetes, ser tan coenta tan coenta com per plorar mirant un pont o un paisatge i emocionar-me amb un taulellet mal posat o amb una parella d’ancians.
Una posta de sol a Ischia a primavera, les llàgrimes de Jesse Jackson al nomenament d’Obama, Roma, la terra que deixa de tremolar. La joia, i defensar-la com una trinxera com deia Benedetti i trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria, com deia la Xesca. El golf de Nàpols, que enguany m’ha regalat moments bellíssims. Brindar al sol amb un cafè a la salut d’uns amics tot passejant per Brooklyn, i, com tots els anys, escriure al bloc, els lectors del bloc, el comentaris al bloc, la gent que em deixa comentaris al bloc, descobrir que t’estimes a persones que coneixes pel bloc i descobrir que, a voltes, penses en elles quan escrius. El bloc, els altres blocs.

Marxem a l’Alguer a passar el cap d’any, vos desitge moltíssima sort en l’any que comença i que trobem molts motius per estar contents i molts raconets per estotjar les alegries. Salut!

regalet

 

Un regal per a vianants atents. L’altre dia caminant per Castelló a les tantes de la nit un amic ens va dir que ens ensenyaria una cosa molt bonica, vam anar cap al mercat central i a un cantonet, quasi a terra ens va ensenyar l’ocellet de la foto. Ningú em va saber dir qui l’ha dibuixat ni des de quan està allà. Supose que moltíssimes persones hi han passat davant moltes voltes sense veure’l, però estic segura que haurà fet somriure molta gent en descobrir-lo.
Em va encantar, que algú el dibuixara, xicotet i ben fet, per fer un regal als vianants atents.

 

nadal

Me’n vaig a Castelló, estaré un grapat de dies desconnectada.
Bones festes a tothom i que no siga res.

PS: Ja ho sé, però si em pose a escriure una bonica entrada nadalenca perdré l’avió. 

carta

No recorde quan s’escrivia la carta als reis, espere que no siga massa tard. Ma mare en tenia una meua guardada on demanava, entre d’altres coses, contes sense dibuixos, perquè si no s’acabaven de seguida (on es veu que de xicoteta ja era viciosa). Recorde que al final posava sempre peticions tipus ‘que tots els xiquets del món tinguen regals’ i coses així, per tal que els reis notaren que jo era una bona xiqueta. Enguany faré una petició d’aquestes, no perquè es note que sóc bona, és que no puc més:

Roma, 19 de desembre de 2009
 
Estimades Majestats:
Voldria que tornaren la vella Democràcia Cristiana i el vell PCI i que aquest país tornara a ser ‘normal’, per favor, per favor. Jo m’he portat bé i, en general, ací la gent s’ha portat prou bé. Jo crec que ens ho mereixem.
Gràcies.  
Maria 

PS: Si és un regal massa gros podeu demanar ajut a una senyora que es diu Befana i que està més avesada a les coses d’aquest país. 

PS2: Com que a més de mags sou extracomunitaris, prepareu-vos documents màgics, no fóra el cas que acabàreu la festa a la presó. 

ela geminada

Ja hi som, demà presentaran al parlament una proposta de llei per posar filtres a l’accès a Internet i bloquejar les pàgines web que ‘inciten a l’odi’. Diu el ministre de l’interior que el foll que va agredir Berlusconi era ‘proper a grups dels social networks‘ (?!) i que internet és també culpable del clima d’odi que pateix el país (amb l’oposició, els diaris que no són propietat de Berlusconi, els jutges, etc.). Simplificant, un foll li trenca la cara a Berlusconi i el govern vol tancar Facebook, si algú ho entèn que m’ho explique.
Supose que contractaran assessors xinesos o cubans per activar els mitjans tècnics que diuen que faran servir per ‘filtrar la xarxa’.
Estic pensant canviar el nom d’aquest humil bloc: ‘Generació ela geminada’. Accepte suggeriments.

rostre

Algunes cosetes sobre l’atac a Silvio Berlusconi:

– per primera volta he sentit pietat per eixa persona, pietat per un ancià amb la cara plena de sang i un esguard ferit i espantat (i òbviament condemne l’agressió i hauria preferit que no haguera passat res)
– Em pareix fastigós l’ús polític que el seu partit està fent de tot plegat. Ja sabem que va ser un gest d’una persona malalta, és immoral i indigne usar-lo contra l’oposició, acusar-la de ser el mandant de l’agressió. Va ser el gest d’un malalt, però si haguera estat el gest d’una persona sana (posem un desocupat amb molts problemes), les responsabilitats pel nivell de violència política assolit a aquest país anirien molt repartides i darrerament ningú ha usat la violència verbal com el mateix Berlusconi i els seus aliats.
– El dia de l’agressió, abans que tot passara, les amenaces de Berlusconi a la Constitució havien fet parlar  de la possibilitat d’una gran coalició constitucional per defensar-la. El dia següent el diari de Berlusconi va publicar a la primera pàgina una foto gegant del rostre ensangonat amb el títol ‘Violència constitucional’. No tinc paraules.
– Berlusconi és un geni de la comunicació. El gest de tornar a eixir del cotxe per mostrar-se, per mostrar el rostre ferit a la multitud, cridant ‘No podran amb mi’. Aquest gest, segurament instintiu, poc pensat, de mostrar el rostre ferit i ensangonat, aquesta ostentació del patiment i de la ‘mortalitat’ de qui fins ara volia semblar immortal, aquest oferiment de la seua sang i el seu dolor als seus seguidors, li ha fet recuperar un consens que semblava perdut per sempre. Recuperat, paradoxalment, mostrant el que sempre havia volgut amagar, mostrant-se com una persona vella, ferida, amb xorritons de sang barrejada amb maquillatge (continue sense entendre com li va passar pel cap, amb el mal que ha de fer un nas trencat i, sobretot, com l’escorta ho va permetre).
– Per no abandonar l’aspecte simbòlic de tot plegat, que la ‘pedra’ fóra una reproducció del Duomo de Milà, el gest de mostrar el rostre ferit a la massa enfervorida com si fóra la sang liquada de San Gennaro o la Sacra Sindone, i el foll que l’havia ferit, cridant ‘Jo no sóc ningú’ mentre la policia se l’emportava, supose que faran la delícia dels semiòlegs.

Tot plegat ho pagarem, i el preu serà molt car.

veïnat

Jo que em pensava que vivia a un barri obrer i resulta que per trobar-hi el passat glamurós només calia rascar una miqueta.
La plana de davant de casa, pràcticament la foto de la capçalera del bloc, era part del jardí de la finca de Juli Cèsar als afores de Roma, els Hortis Caesaris. Per ací pasturaven lliures els cavalls del ramat sacre, amb els que Cèsar havia travessat el Rubicó, i justet ací davant estava (està, sota una instalació esportiva abusiva amb camps de tennis i piscines) el templet a la Dea Fortuna que Cèsar va fer construir per agrair la seua sort (pregaré cada matí a la Dea, donant gràcies, jo també).
Però el que més m’agrada de tota la història és que a les dàrsenes del port de Cèsar, de les que encara se’n veuen restes quan el riu és baix, va estar el vaixell egipci de Cleopatra dos anys, el temps que ella va viure ací, entre el 46 i el 44 aC. La vil.la de Cèsar va ser la residència de la reina egípcia mentre va viure a Roma, diuen les fonts clàssiques que Cèsar va fer construir un nou peristil i va fer pintar nous frescos per celebrar la seua estimada i que ella va fer plantar un palmeral als jardins.
I va ser justet d’ací davant d’on la reina va salpar quan Juli Cèsar va ser assassinat. M’encanta, tenia a Shakespeare baix de casa i no ho sabia…

poc a poc

L’altre dia, en una estoneta lliure entre l’estació de València i l’aeroport vaig passar per l’fnac i després de comprar alguns llibres, mentre voltava ja una mica marejada per la secció de discs, em vaig trobar davant del nas un cd: Miquel Gil & Manel Camp Trio amb David Pastor. No sabia que existia, me’l vaig comprar immediatament. Està molt bé, algunes cançons més que altres però la versió de Via con me de Paolo Conte és preciosa, escoltar aquesta cançó en valencià i amb la veu de Miquel Gil és un regal. 
Malauradament al disc no diu de qui és l’adaptació de la lletra (via, via, res et lliga a estos temps grisos plens de músics i d’homes pareguts entre ells…). Els arranjaments són de David Pastor, al piano Manel Camp, Horacio Fumero al contrabaix, Lluís Ribalta a la bateria i Miquel Gil, que la broda.

Ja em direu què vos pareix, les pose totes dues. 



Postdata desesperada: fa dos dies que l’editor de Vilaweb no em deixa posar imatges. Per posar la d’avui m’ha fet falta l’assistent personal d’html que tinc. A algú més li passa? algú sap què he de fer? Algú em pot ajudar, plis.

dance me

Show me slowly what I only know the limits ofDance me to the end of love 
L. Cohen 

Els vaig veure a la cafeteria de l’aeroport de València, vaig alçar els ulls del llibre i vaig veure una parella d’ancians anant cap a una taula. Tot i que no anaven agafats del bracet (tots dos tenien les mans ocupades) ni n’hi havia cap contacte físic entre ells, l’amor es veia, com si l’aire que els separava estiguera ocupat per un lligam invisible, com si compartiren una llum que pertanyia a tots dos. Me’ls vaig estar mirant una estoneta, amb una tendresa que em va fer vindre llàgrimes als ulls (jo estava molleta, eixe dia). Quan ja estaven asseguts a la taula ella va posar el sucre i va remenar els cafès amb llet de tots dos i al cap d’una estona ell li va traure dels llavis una molla de pastís amb una carícia. Vaig haver de fer un esforç per deixar de mirar-los, tenia por de trencar amb el meu esguard el vidre delicadíssim d’aquell moment d’intimitat, de la seua bellesa. 
Vaig tornar els ulls al llibre però no vaig llegir més, pensava en com podia semblar absurd que em feren una espècie d’enveja, no perquè s’estimaven, sinó perquè s’estimaven de tota la vida i perquè, tot i la seua vellesa, eren les persones més belles de la cafeteria. Pensava que m’ha passat altres voltes que els vells em fan enveja, em passa quan veig parelles d’ancians ballant. Quan una parella d’ancians balla, pots notar, només amb mirar-los, que porten tota la vida ballant junts i que s’estimen i que ballar és una manera d’estimar-se. La seua dansa té una harmonia que només tenen ells i que no es pot aprendre. Si s’està molt atent es nota ja abans de que comencen a ballar, en el gest d’agafar-se, en eixe quasi abraç de dos cossos que encaixen perfectament, en les mans que es posen. I són més bells i ballen millor que ningú i, n’estic segura, més que ells mateixos fa molts anys, quan festejaven i ballaven, potser, la mateixa cançó.

Quan vaig moure per embarcar  els vaig tornar a mirar, estaven llegint tots dos i vaig pensar que m’hauria agradat molt veure’ls ballar.

d’amor i no de ràbia

Nosaltres no som virtuals, senyor president, som persones en carn i ànima que usem la xarxa perquè és el lloc de la pluralitat cultural, de les mil idees i de les mil discussions, de la comunicació horitzontal i dels únics miracles possibles de veres, com el que hem creat hui: una plaça plena de gent que s’ha organitzat a la xarxa i ara està ací, tots junts, per donar a aquest país una sacsejada que és d’amor i no de ràbia.
A. Gilioli, periodista i blocaire, ahir a Piazza San Giovanni. 

Moltíssima gent, no sé si més d’un milió com diuen els organitzadors, però segur molts més dels noranta mil que diu la policia. Gent de totes les edats, cridant ‘ara prou’, cridant ‘fora la màfia de l’estat’ i demanant la dimissió del president. Auto-organitzada, creativa, cap líder polític entre els convidats a parlar, pancartes que diuen ‘Jo m’estime Itàlia‘, ‘deixa’ns somiar‘ i gent amb la Constitució a la mà, aire de festa, la gent estava contenta de trobar-se, de veure’s. Tothom amb cara de no acabar-s’ho de creure. No sé si una cosa així havia passat abans, una manifestació tan grossa, un èxit així, organitzat a la xarxa per persones normals que, com que ningú no les convoca, es convoquen soles. Una gran vesprada, si senyor.