banalitat

L’infern existeix i són aquells cinc minuts gravats per una càmera instal·lada a Nàpols, a via Vergini, al barri Sanità.
Roberto Saviano

Ahir els principals diaris i telenotícies van publicar un vídeo, gravat amb una càmera de seguretat, d’una execució, d’una execució a un carrer de Nàpols. És la primera volta que la policia fa difondre imatges d’aquest tipus, esperant en la col·laboració ciutadana per identificar l’assassí.
El vídeo és esfereïdor, ho és perquè es veu com maten a un home, però ho és, sobretot, perquè s’aprecia la indiferència de les persones que assisteixen a l’assassinat. N’hi ha una foto extreta del vídeo, on un vianant passa per sobre el cos com si fóra la cosa més normal del món, no me la puc traure del cap. Hui Repubblica publica un article de Saviano, amb el títol En cinc minuts la banalitat de l’infern, ara somnie la rebel·lió del barri.

Comença dient: Tot normal. Aquest pareix ser el tempo i el mode d’aquesta execució de Camorra. Normalitat. Tot normal passar per sobre d’un mort per terra, tot normal veure un home a qui disparen al cap i no fer res, ni tan sols xisclar, o cridar algú. És tot normal, no es corre, ningú pensa que haja de fer res. La ciutat és en guerra i s’hi comporta com es comporten els homes en guerra, és a dir, arrossegar-se, allunyar-se, no cridar l’atenció.

I acaba: Comptat i debatut, aquest fet té una trista moral. De front a aquestes imatges et fas sempre la mateixa pregunta: Quant val la vida d’un home a la meua terra? I la resposta, tràgicament, la trobes en aquelles persones que s’allunyen del cadàver amb gestos quotidians: la vida d’un home a la meua terra no val res. La denúncia de l’assassí podria ser l’únic gest per rescatar una humanitat que cada volta es troba més a gust en la deshumanització de la qual és captiva i en la que pareix viure còmodament.

A un article de l’Unità que en parla el periodista es pregunta: Què ha canviat en la vida dels individus i en la percepció col·lectiva fins al punt de fer esdevenir ‘serè’ l’horror. Obvi, per començar, incomodar a la història, i la llarga llista d’endarreriments i il·legalitats que han acabat per esculpir resignació i escepticisme en els napolitans. (…) La veritat és més greu i inquietant: la ciutat ja no existeix. (…) és animada per un únic instint: sobreviure biològicament. Sense comunitat ni llenguatge, sense tan sols una llengua, sense cel ni mar.

Quan una mort així no altera la quotidianitat vol dir que en fa part. A alguns llocs d’aquest (meu) país és així i és terrible.

(manlleve paraules d’altres perquè no en trobe de meues)

el meu capità

O Captain! my Captain! rise up and hear the bells

La primera volta que van usar la veu de Billie Holiday ja em va saber greu. Amb Leonard Cohen o la presunta veu de Cortázar em van tocar la moral, molt. Crec que tots tres eren anuncis de cotxes.
Però açò em pareix una espècie de sacrilegi contra una cosa que no sé com es diu . Usar la veu de Walt Whitman per vendre texans potser és massa, o no?
Potser no, potser és just i normal, però a mi em torba.

(Per cert, a la foto que he posat es pareix una miqueta a Marx i una miqueta a Garibaldi, en més guapo)

compagne

Ahir es van celebrar les eleccions primàries per triar el secretari del Partito Democratico. Estava prou clar qui guanyaria i no hi ha hagut sorpreses, bé, una sí, la quantitat de gent que encara hi creu. Quasi tres milions de persones (servidora inclosa) van anar a les paradetes que havien muntat a moltes places per votar el seu candidat a secretari del partit. Amb tot el que ha passat, sobretot amb tot el que no ha passat, amb el que el partit no ha fet o no ha dit en aquests mesos, trobe increïble i una notícia boníssima que tota aquesta gent haja volgut anar a votar, a dir que ells hi són i que tenen alguna cosa a dir sobre com volen que siga el partit, hi ha hagut llargues cues tot el dia, l’esperança fent cua, que diu hui Camilleri.
L’F. va fer d’interventor a una de les meses, abans d’ahir parlant de si tindria temps de vindre a casa a dinar o de com farien per fer pauses i tal, rèiem dient que ‘una volta c’erano le brave compagne’ que cuinaven per als voluntaris a les cuines de les Feste dell’Unità.
Anit, quan va tornar a casa, va arribar amb una bossa plena del ‘que li havia tocat’ en el repartiment que van fer en acabar el recompte. Coques, pastissets i d’altres llaminadures que les senyores del barri els havien portat als voluntaris de la mesa, encara queden brave compagne, n’hi havia gent que arribava a votar amb un cafè i alguna cosa feta a casa per als voluntaris. A més, em va explicar que una senyora es va encabotar en deixar diners de més (calia pagar 2 euros per votar), va voler deixar un vot pagat ‘no fóra cas que algú no puga votar perquè no té els dos euros’. La senyora va deixar un vot pagat, com a Nàpols deixen un cafè pagat al bar per si algú arriba sense diners. Aquest país té gestos que em commouen i en molts moments em salven de la desesperança.

Òbviament, el meu candidat ha perdut.

vexil·lologia

Després de tres dies en què els únics moviments que he fet eren arraulir-me una mica més sota l’edredó a cada esternut, hui, aprofitant que em trobe bé i que fa sol hem anat ha donar una volta pel centre.
M’ha sabut mal no dur una càmera de fotos perquè baixant per Via dei Giubbonari cap a Campo de’ Fiori, a la històrica ex-secció de l’ex-PCI he vist escrit sota la plaqueta (històrica) amb retolador vermell: “Cridem llibertat”, tal qual, en català, i mira, m’ha fet gràcia.
Més avant, arribats a la plaça, amb el mercat ple de turistes fent fotos de les carxofes i de les tomates de les parades, he vist una parada on venien samarretes del Barça i m’he arrimat per mirar-me-les. En tenien de Messi i d’Iniesta, però he notat de seguida que eren falses, no només pel tacte esgarrifós, també perquè en lloc del clàssic: quatre pals de gules rojos en camper d’or, de barres, la senyera en tenia set.
És el que té el made in Napoli.

preservation

N’hi ha una casa a Nova Orleans que es diu Preservation Hall, i a eixa casa n’hi ha una orquestra que es diu Preservation Hall Jazz Band. Dic que és una casa perquè no és un bar ni un teatre, és una casa molt vella on, a una habitació no massa gran, amb quatre bancs d’església pobre, de 8 a 11 de la nit la banda toca, toca jazz vell. No es pot menjar ni beure, t’asseus allà i ells comencen a tocar, van decidint el què sobre la marxa. Darrere dels músics n’hi ha una pissarra amb els preus, una petició d’una cançó tradicional val 2 dòlars, un altre tipus de cançó val 5 dòlars (The Saints, com que estan farts de tocar-la val 10 dòlars). Jo els vaig demanar que tocaren All of me (que mira que m’agrada).
L’edifici està allà, al bell mig del barri francès, igual igual des del 1750 quan el van construir, primer va ser un habitatge, durant la guerra civil una taverna, després l’estudi d’un fotògraf i, des del 1960 és una casa dedicada a protect and honor New Orleans Jazz. Els músics i part del públic són vells i van mudats. Si a Nova Orleans pareix que el temps s’haja aturat, al Preservation Hall està suspès en les notes del jazz vell que toquen cada nit.

memòria d’Adrià

Hi ha més d’una saviesa, i totes li són necessàries al món.
Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià.

Al bell mig de Piazza Venezia, fent un forat per la tercera hipotètica línia de metro han trobat l’Ateneu que Adrià va fer construir al 133 dC., a imatge del que havia vist a Atenes.
És un dels edificis famosos de la Roma antiga dels que no se sabia res, no es trobava a la Forma Urbis i no se sabia on podia estar. I l’han trobat als que potser eren els darrers pams quadrats de ciutat que quedaven per excavar.
No sé quantes voltes hauré passat per eixe trosset de plaça, corrent per agafar un autobús o poc a poc per aprofitar algun raig de sol, sense tindre idea que estava caminant sobre un dels edificis preferits d’Adrià, on els poetes i els filòsofs feien la seua faena. Són els regals que Roma fa.

16 d’octubre 1943

Eren potser uns vint de vagons per bestiar, alguns oberts de bat a bat, d’altres tancats i barrats amb llargues barres de ferro a les portes externes… a cadascuna de les reixes s’entreveien dues mans aferrades o un parell d’ulls fixos.
Elsa Morante, La Storia 

Copie ací sota  l’entrada de fa un any. Mentre aquest bloc existisca la copiaré cada 16 d’octubre. No fóra cas que ens oblidàrem:

1. Junt amb la vostra família i amb els altres jueus de casa vostra sereu traslladats.
2. Cal portar queviures per al menys 8 dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots.
3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes…excepte diners i joies.
4. Tanqueu la porta de casa amb clau i porteu les claus amb vosaltres.
5. Malalts, inclús casos gravíssims, no poden per cap motiu restar a casa. Al camp hi ha infermeria.
6. Vint minuts després de la presentació d’aquesta nota la família ha de estar preparada per marxar.

Hui és un aniversari trist per aquesta ciutat. Hui fa 65 anys les famílies jueves de Roma, a les 5.30 del matí del dissabte 16 d’octubre de 1943 van començar a sentir soroll de botes i crits en alemany i van sentir com colpejaven les seues portes els SS preparats per deportar-los amb un paperet amb les instruccions. Ningú no sabia on els portaven, ni per quant de temps. Aquell dia van ser deportades 1024 persones, entre elles més de 200 xiquets. Ja ho vaig explicar ací, tot i que al títol vaig escriure la data del dissabte següent, 23 d’octubre, el dia que el tren de bestiar on els van carregar va arribar a Auschwitz II, Birkenau  i que gran part d’ells, 839 persones, van morir a les cambres de gas.

Només van tornar 15 persones, 14 homes i una dona, Settimia Spizzichino, la dona de la foto. Havia sobreviscut a Auschwitz i a la marxa a peu fins a Bergen Belsen, on va ser alliberada per soldats anglesos el 15 d’abril de 1945, el dia que feia 24 anys. Quan va morir fa pocs anys a sa casa de Roma, a Via della Reginella, al ghetto, a la mateixa casa d’on la van arrancar els SS, encara tenia al braç el número que li van tatuar al camp: 66210.

vaig i vinc

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
P. Neruda

N’hi ha diverses raons, no només el temps que passa i passa, algunes les sé massa bé, d’altres no, però tot a Castelló és, cada volta que vaig, més diferent, menys igual. Supose que no hi puc fer res, el temps i la distància fan pagar i, tot i que sovint penses que a tu no et passarà, un dia te n’adones que ja t’ha passat. 

Una volta vaig escriure que jo sabia que quan em comprava els bitllets m’estava comprant tornada i tornada. Com més temps passa, a Castelló hi vaig més que hi torne. I fa mal.

 

sembrar dubtes

El deure dels homes de cultura és, més que mai hui, el de sembrar dubtes, no ja el de recollir certeses.
Norberto Bobbio, Politica e cultura, 1955.

D’ací a pocs dies es complirà el centenari del naixement de Norberto Bobbio i començaran els actes, congressos i homenatges que duraran molts mesos i que es culminaran amb la publicació, durant el 2012, de l’edició crítica integral de l’obra del filòsof.
Hui l‘Unità ofereix als lectors la possibilitat de descarregar tots els articles publicats per Bobbio al diari des de 1982, ací.
En aquests temps on també als diaris es crida tant, se n’enyora el seny i la lucidesa. Bona lectura.

somriure

L’altre dia, enmig de l’allau de declaracions i contra-declaracions sobre la notícia de la no immunitat del president quasi se m’escapa una notícia, una bona notícia, una notícia boníssima.
A juny del 2004 una nau de l’organització humanitària Cap Anamur, que s’ocupa de donar assistència sanitària en zones de guerra, va veure una barqueta amb emigrants a la deriva, en aigües internacionals entre Líbia i Lampedusa. La nau de l’organització estava donant una volteta de prova després d’una reparació a Malta. Després de salvar els homes de la barqueta van demanar permís per entrar al port de Lampedusa o a Porto Empedocle, el permís va ser negat i durant 21 dies va tindre lloc l’habitual i fastigós pols diplomàtic entre Malta i Itàlia sobre a quí li tocàven els emigrants, amb el vaixell en altra mar. Al final la Cap Anamur va decidir trencar el bloqueig i va declarar l’estat d’emergència sanitària, entrant al port de Porto Empedocle.
En arribar a port els emigrants van ser tancats al Centre de Permanència Temporània d’Agrigento (que va ser tancat pocs mesos després, quan el va visitar el Comitè Europeu per la prevenció de la tortura). Els 37 homes rescatats per la Cap Anamur van ser portats a un altre centre de permanència sicilià i poc després van ser repatriats. Els 30 homes repatriats a Ghana van ser detinguts per ‘lesa imatge del país i alta traïció’.
Els tres membres de l’organització humanitària que es trobaven al vaixell, el president, el comandant i el primer oficial, van ser detinguts i acusats de ‘complicitat agreujada en emigració clandestina’. Dimecres passat el tribunal d’Agrigento va absoldre tots tres perquè ‘el fet no constitueix delicte’. Una bona notícia, per ells, per nosaltres i per tota l’altra gent de mar que espera sentència per haver salvat les vides dels desgraciats que es troba a la mar.

Tot i que és evident, està molt bé que ho diga un jutge d’Agrigento, que salvar gent a la mar no constitueix delicte.