1873

Quan el sastre Prospero Petrosino va decidir deixar Itàlia amb els seus sis fills i emigrar als Estats Units, poc podia pensar que un dels xiquets, Giuseppe, que aleshores tenia 13 anys, esdevindria el primer heroi italo-americà. Tota la família es va embarcar a Nàpols a la nau Vulcania cap a Nova York l’any 1873.
La família Petrosino s’instal·là a Brooklyn i Giuseppe començà a estudiar anglès mentre feia feinetes com netejar sabates i vendre diaris. El temps passa ràpid i mentre el xiquet creix Brooklyn canvia radicalment, en pocs anys arriben milers i milers d’emigrants italians, la població italiana del barri passa de deu mil a mig milió de persones, convertint Brooklyn en la segona ciutat ‘italiana’ més gran del món, darrere de Nàpols. Giuseppe, que ara es ciutadà dels Estats Units i es diu Joe, aconsegueix una plaça a la neteja urbana de la ciutat de Nova York (aleshores era una secció del departament de policia).
Les dificultats dels policies per controlar el barri, on la criminalitat italiana està intentant prendre el lloc predominant que fins aleshores tenia la irlandesa, fan molt útils les informacions que el jove Joe els forneix, cap policia parla italià i la comunitat italiana és impenetrable per la policia de Nova York.
Ja abans d’abandonar Itàlia molt sovint el preu del bitllet obligava als emigrants a ‘hipotecar’ les terres que deixaven a la màfia amb la promesa de rescatar-les amb els diners guanyats al nou món on, en arribar, descobrien que la mateixa màfia controlava els habitatges i les agències de col·locació i exigia un percentatge dels guanys. Això, unit a la mancança d’assistència, fa dels italo-americans de Nova York una comunitat aïllada i hostatge de la criminalitat, que gestiona el flux de l’emigració del sud d’Itàlia i acaba controlant Brooklyn i ‘fent fora’ les bandes irlandeses.

Joe Petrosino decideix provar a entrar a la policia de Nova York i ho aconseguirà el 19 d’octubre de 1883, als 23 anys, és el primer policia italo-americà de la història de la ciutat. Temps després, és ascendit a sergent pel cap de la policia de Nova York, Theodor Roosvelt, i, anys després, quan Roosvelt ja és president, el convenç que cal crear un cos especial per lluitar contra la criminalitat italiana. Roosvelt accepta i el 1905 naix la Italian Branch del NYPD, dirigida pel tinent Joe Petrosino que tot i que al principi només compta amb cinc homes, des de molt prompte obté èxits sonats. Joe esdevè un policia famós, per la seua capacitat de disfressar-se i infiltrar-se, que entusiasma els periodistes, i pels seus èxits en la batalla duríssima que emprèn contra la màfia italo-americana, fonamentalment siciliana, que controla el barri i les vides dels seus habitants.

Petrosino està convençut que l’única manera d’acabar amb l’arribada massiva de mafiosos italians a Nova York i amb l’organització que cada volta és més potent és obtenir informació sobre les persones i l’organització a Itàlia. Convenç el cap de la policia i amb una grossa subvenció d’empresaris i banquers molt preocupats per la quantitat de bitllets falsos que circulen per Nova York, el 1909 s’embarca d’incògnit cap a Itàlia. Molt aviat descobreix que la policia i algunes autoritats italianes estan infiltrades per la màfia i, aprofitant la seua capacitat de disfressar-se, arriba a Palerm amb nom fals. Però no li val per a res, quan el 12 de març va cap a una cita amb un confident, és assassinat als jardins Garibaldi de la ciutat.

Quan el cos arriba a Nova York un mes més tard la ciutat li ret homenatge amb l’enterrament més multitudinari mai vist després del de Lincoln, més de dues-centes mil persones volen despedir-se de l’heroi que ha començat a canviar la vida de la comunitat italo-americana i a protegir-la dels abusos i que també havia canviat la imatge que de la comunitat n’hi havia a la ciutat. Ja en vida, però sobretot després de mort, quan esdevè un mite de la cultura popular i personatge de novel·letes setmanals.

llista

Sóc prou mariallistetes, quan he de marxar em faig llistes del que he d’emportar-me, del que he de fer abans d’anar-me’n…, en fi, que només em falta fer-me la llista de les llistes que m’he de fer. Supose que és un altra manera de començar el viatge abans. Per a anar a Nova York encara falta i encara no he començat amb les llistes, però n’hi ha una que, al cap, fa dies que la faig.
N’hi ha moltes coses que vull fer i que faré a Nova York, però n’hi ha també moltes que, si més no en aquest viatge, no les podré fer:

1. Arribar en vaixell a l’alba.

2. Xocar (fluixet) amb un cotxe amb una boca d’aigua d’eixes per als bombers, trencar-la i que l’aigua comence a eixir i que molts xiquets de tots els colors, mig despullats es banyen i riguen.

3. Bufar-me de xampany francès o de whisky de garrafa (millor la primera) al Cotton Club durant la llei seca.

4. Escoltar ídix i napolità.

5. Anar amb un vestit llarg a un concert de Tony Bennett al Radio City Music Hall (mentre nosaltres estarem allà ell canta a Chicago i després que marxem al Radio City cantarà Aretha Franklin, no som ningú). 

6. Que neve.

7. Comprar, a un xiquet d’eixos que criden les notícies, un diari que diu que la guerra s’ha acabat.

7. Besar Robert de Niro (en su defecto, Al Pacino) sota el Pont de Brooklyn a la banda d’allà (de Brooklyn).

És que he vist moltes pel·ícules.

festa

Era, i potser encara ho és, el més paregut a festes patronals que n’hi havia per ací, si més no a les ciutats. La Festa de l’Unità va nàixer a 1945 per finançar el diari i en molt poc de temps es va convertir en la gran festa popular del PCI. Amb un exèrcit de voluntaris que hi treballaven, era l’ocasió per discutir, per menjar i beure i per ballar, a la fresca. No hi anaven només militants o simpatitzants, sobretot als pobles hi anava tothom, era la festa.
Normalment es fan totes a juliol, a tots els pobles, a tots els barris (a Roma n’hi ha la grossa i les de barri), la nacional, que cada any es fa a un lloc és a l’agost. S’hi anava a passejar o a escoltar un concert o veure una pel·lícula al aire lliure. Les cuines de les Feste eren (i són, encara a l’Aquila un dia després del terratrèmol van preparar sopar calent per tothom) les que acudien a totes les emergències, als terratrèmols i a les riuades. 
Tot plegat se’n va anar a fer la mà molt més lentament que el PCI i, a alguns llocs, encara és el que era. L’any passat la festa grossa, la nacional, es va dir Festa Democratica (!) en lloc de Festa de l’Unità i enguany, a Roma, es diu Democratic Party (!!). En lloc de salsitxes torrades i xicoira es menja ètnic i entre les paradetes amb discs de Inti Illimani i artesania africana n’hi havia un gestor telefònic i un endevinador del futur, quiromàntic (i democràtic, supose). Des que jo he arribat que sento dir que ja no és el que era, que cada any és pitjor (quasi tota la gent que conec ha fet el voluntari a alguna Festa de l’Unità), però sempre s’hi va i continua sent el més paregut a una festa patronal.
Als pobles encara es diu Festa de l’Unità, es parla de política, es beu vi, es mengen salsitxes i es balla i és una bona ocasió per viure una Itàlia que s’està morint fa anys.

meteorit

Que les gravacions de les converses de Berlusconi amb la meuca publicades per ‘fascicles’ tenen al país entretingut amb la calda que fa és fàcil d’entendre. El que no s’esperava ningú és que pogueren interessar tant a la comunitat científica. Resulta que en una de les gravacions, on Berlusconi li ensenya un vídeo-promoció de la seua vil·la a Sardenya explica el que es va veient al vídeo, el que ha fet saltar les alarmes ha segut que li explica que van descobrir ‘sota d’ací’ trenta tombes fenícies del 300 a.C.
Si és veritat i no és un dels deliris del megalòman, es tractaria d’una dada importantíssima ‘per l’estudi de l’expansió fenícia a Sardenya’ diuen els arqueòlegs, que pensaven a un orígen grec i no fenici-púnic de la zona.
La Soprintendenza dei Beni archeologici i els Carabinieri del Nucleo per la tutela del Patrimonio Culturale diuen que no en saben res, que ningú els va comunicar la troballa. L’oposició ha demanat que comparega al parlament el ministre de cultura que, com explica Berlusconi a la gravació, ‘el tornen boig els gelats de la gelateria de la vil·la’, construïda justet a sobre de les tombes fenícies.
Sort que quan explica que té dos meteorits, tothom ha entés que volia dir megàlits, dues rialles i au. Si no, encara hauríem mobilitzat fins i tot la NASA.

declaració

M’ha arribat hui per correu (gràcies, gràcies, gràcies). M’ha arribat des de Salamanca, són les coses que té açò de la moderna recuperació de l’amistat epistolar, perquè la xarxa, una mica,  també és això, com escriure i rebre cartes. Abans existien sòlides amistats basades en una llarga i intensa correspondència, tot açò nostre una mica és el mateix, però molt més ràpid i sense cal·ligrafia.
L’he començat a llegir a l’autobús tornant de la faena, he caminat fins a casa rapidet (considerant els 40 graus) i en arribar (després de l’estriptís i l’arruixada d’Autan) he seguit llegint. 
A aquestes edats i a la pàgina 37 del primer llibre seu que llegeixo crec que m’estic enamorant d’Enric González.

golf

Vide ‘o mare de Surriento,
che tesoro tene nfunno:
chi ha girato tutto ‘o munno
nun l’ha visto comm’a ccà.

E. i G. De Curtis, Torna a Surriento

El golf de Nàpols és d’una bellesa colpidora, des de qualsevol punt, la visió del golf, amb el Vesubi que regna imponent i amenaçador deixa sense paraules. Malgrat tot, malgrat les tones de ciment amb que la camorra i el mal govern han cobert la terra, malgrat ser una de les zones d’Europa amb major densitat de població, malgrat el descontrol urbanístic i el fem, és un dels paisatges més bells que he vist mai. M’agrada especialment vist des de Sorrento, a l’extrem sud del golf, i, sobretot des de les illes, des d’Ischia o Capri. Em podria passar hores contemplant-lo i entenc que les persones, tantes, malauradament tantíssimes, que decideixen marxar  visquen la llunyania amb dolor i enyor, n’hi ha una paraula en napolità, una paraula per l’enyorança de Nàpols i del golf, napolitudine, es diu.
Pareix que va ser la sirena Partenope que rebutjada per Ulisses va fer cap al golf, la responsable de la fundació de la ciutat, si més no això deia la tradició dels fundadors grecs del segle III Ac. Des d’aleshores la zona ha estat sempre una de les més poblades d’Europa i ni el ciment ni la lava han aconseguit destruir-ne la bellesa, tot i que les ciutats del golf tenen aquella bellesa nafrada, ferida, que qualsevol valencià coneix tan bé. A aquesta foto es veu el golf des d’un satèl·lit i s’aprecia la densitat de les construccions i el perill que corren els milions d’habitants que viuen sota el volcà. 

Darrerament hi estic anant sovint i crec que em fa bé als ulls (i a l’ànima).

el client


Repubblica
(i l’Espresso, i en una estoneta els diaris de mig món) publica les gravacions de les converses de Berlusconi amb la meuca de luxe que ha parlat. Ha parlat perquè ell li havia promès que li desbloquejaria un permís per construir i no ho va fer. Ho havia gravat tot perquè des que van matar a una amiga seua i a ella la van amenaçar (i va col·laborar amb els jutges) gravava totes les ‘cites importants’ i les telefonades, i ho va poder fer perquè per ordre del president del govern les xiques no passaven pel detector de metalls ni les controlaven perquè havien d’entrar discretament al palau.
Les converses, si algú té estómac estan ací, són fastigoses i patètiques.
Cal dir que el grup editorial ha tingut el mirament de no publicar-ho durant el G8.
No sé què passarà ara però tinc la impressió que el projecte de llei que penalitzava els clients de les prostitutes i que la Ministra delle pari oportunità volia que s’aprovara abans d’agost no es discutirà aquests dies al parlament, seria massa.

A El País ho expliquen i hi ha alguns trossets transcrits.

over and over again

Què voleu, és estiu, ací fa una calor impressionant, no puc escriure de coses massa serioses, així que vos propine una canzone dell’estate, del 81, de les que van fer època, ací i allà. Franco Battiato m’agrada, algunes coses molt i algunes gens, però aquesta cançó em porta molts records i em fa venir ganes de ballar.
Té una cosa Battiato, una cosa molt particular i és que si una, posem jo, va a un concert seu (normalment amb entrades caríssimes) ací, pot passar, normalment passa, que justet quan comencen a abaixar-se les llums i el concert està per començar, sense previ avís, els milers de persones que omplin l’estadi o el que siga es posen a cridar Franco! Franco! Franco!, una experiència que ni el Dragon Khan, adrenalina pura, xiquets.

parèntesi

Estic darrerament amb el cap viatger, serà la calor. Pense molt en Nova York, clar, en tot el que vull veure, totes les passejades que vull fer, totes les…, ací em toca obrir un parèntesi (l’F. les anomena pregàries laiques –le tue preghierine laiche, diu ell- són els moments de silenci i de pur gaudi emocionat que necessite quan arribe a un lloc llargament anhelat, on ha passat alguna cosa important per a mi, el lloc d’on parla una cançó o on passa alguna cosa a un llibre estimat, aquest tipus de llocs, que poden ser una botiga, un cantó, una plaça o un bar i que no deceben mai perquè és igual com siguen ara, allò important és com els sents. Normalment necessite una estoneta d’entotsolar-me (ensimismada, m’encanta), de recolliment, de contemplar-m’ho amb calma i emoció, a voltes plore (discretament, amb llàgrimes i prou). És estrany, quasi màgic  descobrir i constatar que certs llocs existeixen, que són reals, que existeix el parque Lezama per on caminava Alejandra, o que San Juan y Boedo fan cantó de veritat o que al pati de la casa del carrer Empedrados  n’hi ha la palmera que m’esperava. Són llocs que sempre són com havien de ser. Me n’acabe d’adonar que he obert un parèntesi fa molta estona i no només no l’he tancat, a més l’he omplert de més parèntesi, així que el tanque ara).
És curiós com pensar en Nova York em fa pensar tant en Buenos Aires, trobe que són dues ciutats paral·leles, més que germanes, van ser els ports per on milions de persones van entrar al nou món, a una nova vida. Les ciutats que van acollir tots els accents i tots els dialectes de la emigració, els últims (penúltims) ports de la diàspora, les ciutats on viuen tots els déus i totes les llengües. I sé que són molt diferents, sé que Nova York no enyora Europa, com fa Buenos Aires. Sé que són mons diferents, amb cors i batecs diferents, però n’hi ha un fil roig que les uneix, i que uneix totes dues a París i és d’això que volia escriure, però com que el parèntesi m’ha eixit llarguíssim canvie el títol i ho deixe per un altre dia.

l’estranya parella

L’altre dia, amb ganes de lectures lleugeres (fa molta calor) em vaig comprar el que pensava que era una novel·la negra clàssica. Un llibre de Fruttero & Lucentini, una parella d’escriptors que van començar a escriure junts als anys 70s, quan tots dos estaven per la cinquantena. Van començar amb un llibre de poesia escrit a quatre mans (!) i també a quatre mans van fer traduccions esplèndides, com la de Lo strano caso del Dr. Jekyll e del Sig. Hyde de Stevenson i escrivien, també, articles satírics, sàtira costumista, en deia algú. Fins la mort de Lucentini al 2002, van escriure sobretot novel·les negres clàssiques, en el sentit d’americanes (les seues històries quasi sempre passen a Torí), serioses i amb un sentit de l’humor molt amarg (molt poc italià, no sé explicar-ho millor).
El llibre que em vaig comprar es diu L’amante senza fissa dimora (L’amant sense domicili fixe) i aquest cap de setmana me’l vaig endur al nostre cap-de-setmana-a-la-fresca-fora-de-roma, eixe i Cortázar (que per a un cap de setmana perfecte era molt adient). El vaig començar i em va atrapar, completament, i no era una novel·la negra, era una novel·la romàntica (d’amor, la història que explica escrita d’un altra manera podria ser una novel·la romàntica de quiosc), una història d’amor a Venècia, que ja em perdonaríeu però sona fatal. Doncs una meravella. Emocionant, amb un misteri (clar) i molt, molt ben escrit. Al final del llibre hi ha uns annexos amb un Indice sentimentale dei nomi dei luoghi e delle cose notevoli que és una delícia i uns mapes amb textos que reprodueixen les passejades dels protagonistes per la ciutat preciosos. Segurament si haguera llegit millor la contraportada o la solapeta no l’hauria comprat (un festeig a Venècia no era el que buscava a la llibreria) i, en canvi, el llibre em va captivar des de l’inici, quines coses. M’ha fet vindre moltes ganes d’anar a Venècia, perquè, òbviament, la protagonista del llibre és la ciutat, com no pot ser d’un altra manera.

En català n’hi ha una novel·la seua traduïda, El palio de les contrades mortes, a la col·lecció La Negra, de la Magrana.