ctrl+alt+del

És veritat que a voltes els ordinadors es posen pesadets, que a voltes ens fan esperar massa i que a voltes, si més no per als no especialistes, fan coses que no s’acaben d’entendre, però cal agafar-se les coses amb calma.
Un jubilat de Pordenone, al Friül, apassionat d’informàtica, ahir es va posar molt, molt nerviós. L’ordinador se li va bloquejar i no en volia saber res de tornar a funcionar. El senyor va perdre els nervis i va obrir el calaix de l’escriptori, va traure la seua calibre 22, perfectament en ús i carregada, i li va disparar cinc trets a l’ordinador, cinc.
La família en sentir els crits i els trets va cridar als Carabinieri que, en arribar, se’l van emportar i una volta comprovat que tenia permís d’armes li van segrestar la pistola i el van amollar.
Com que supose que se n’haurà de comprar un de nou jo li recomanaria que s’instal·le Linux i que no abuse dels excitants.

bella!

Com que és estiu i abelleixen cançons lleugeres i fresques, comence una sèrie de cazoni dell’estate, i com no podia ser d’una altra manera comence amb Jovanotti, que té algunes cançons que em posen automàticament de bon humor, aquesta n’és una.

A vull llegir…, la lletra i ací la versió en espanyol.

Bella

Jovanotti

E gira gira il mondo
e gira il mondo e giro te
mi guardi e non rispondo
perché risposta non c’è
nelle parole
bella come una mattina d’acqua cristallina
come una finestra che mi illumina il cuscino
calda come il pane
ombra sotto un pino
mentre t’allontani stai con me forever
lavoro tutto il giorno
e tutto il giorno penso a te
e quando il pane sforno
lo tengo caldo per te…
chiara
come un ABC
come un lunedì di vacanza dopo un anno di lavoro
bella
forte come un fiore
dolce di dolore
bella come il vento che t’ha fatto bella amore
gioia primitiva
di saperti viva
vita piena giorni e ore
batticuore
pura
dolce mariposa
nuda come sposa
mentre t’allontani stai con me forever
bella
come una mattina d’acqua cristallina
come una finestra che mi illumina il cuscino
calda come il pane
ombra sotto un pino
come un passaporto con la foto di un bambino
bella come un tondo
grande come il mondo
calda di scirocco e fresca come
tramontana
come la fortuna
tu così opportuna
mentre t’allontani stai con me forever
bella
come un’armonia come l’allegria
come la mia nonna in una foto da ragazza
come una poesia
o madonna mia
come la realtà che incontra la mia fantasia.

avarques

En acabar de l’estiu passat vaig haver de llançar les meues avarques menorquines de color taronja. Portaven molts anys amb mi, molts viatges, molts estius. Em va fer molta pena, altres anys havia pensat que ja els tocava però per una espècie de miracle encara em duraven un altre estiu, un altra ciutat, un altra platja. N’he tingut d’altres, però cap parell eren com aquelles, n’hi havia una diferència molt gran, això la roba i les sabates ja ho tenen.
Dissabte passat, a la sabateria Esteve al carrer Arenal de Madrid en vaig veure un parell de rogetes que me miraven des de l’aparador. Vaig entrar, escèptica, i ja en emprovar-me-les vaig notar alguna cosa, prometien.
Aquesta setmana les he estrenades, em pareix que sí, em pareix em pareix que m’han eixit balladores.

In every word


There’s a blaze of light
In every word
It doesn’t matter which you heard
The holy or the broken Hallelujah

Leonard Cohen, Hallelujah

Hui m’he despertat rareta, tot pareixia anunciar un d’eixos dies que, tot i que puc semblar normal, sota sota estic trista, per res en concret i per tot en general (o viceversa). Fent la volteta dels blocs he trobat a Salms, el blog de Josep Porcar, aquesta meravella, que no sé si ha aconseguit traure’m la tristesa de sobre, però segur segur, l’ha feta més dolça. Gràcies, Josep. Al·leluia.

gramàtica

Una llengua apresa no és altre que una màscara, una identitat manllevada. Caldria acostar-s’hi guardant les distàncies i no cedir mai a la il·lusió de mimetitzar-s’hi, renegant els propis sons.

La setmana passada havia de comprar llibres per a regalar, tres llibres per a tres persones, tres persones del lado de allá que saben italià. Hi vaig pensar molt, sort que són persones que conec bé, i al final vaig triar els llibres i pareix que els van fer goig. Hui m’ha passat el que em passa tantes voltes, m’ha vingut al cap un llibre que hauria estat perfecte per tots tres, d’aquells que no et cansaries de regalar i en voldries parlar després. Nuova grammatica finlandese, de Diego Marani

Trieste, 1943 (i ja comencem bé), un soldat ferit molt greument, en despertar a un vaixell hospital alemany no recorda absolutament res, no té cap memòria, ni lingüística, no sap parlar, no sap qui és. Ha d’aprendre-ho tot, (re)construir la seua identitat. Un metge finlandès de l’hospital coneix per alguns detalls que és finlandès i comença a ensenyar-li la llengua, l’amor a la llengua. Li ensenya a ser finlandès. Aquest aprenentatge és la història que explica la novel·la, és un llibre sobre la nostra relació amb la (nostra) llengua, sobre l’amor a la llengua i sobre les llengües i les pàtries. 

No està traduït al català (i és una llàstima) i en castellà es diu Memoria callada (!).

Per nosaltres la llengua és la paraula de Déu, també quan no es creu en Déu, i la gramàtica és una ciència exacta, feta amb significats commensurables i sostinguda per teoremes incontestables. La paraula correcta dóna harmonia al pensament, li atorga la matemàtica ineluctabilitat de la música. Però cada època toca músiques diferents i acords una volta diabòlics ara ja no fan por a ningú. No existeix l’harmonia eterna: com tot allò que pertany a aquest món, a la llarga també els sons es desgasten i l’home n’ha d’inventar altres per aconseguir tindre el cap fora del silenci. (…) La regla ve sempre després de la paraula: aquesta és la gran feblesa de cada gramàtica. La regla no és ordre, és només la descripció d’un desordre.

a recors correran


Els poders han vist en les illes llocs de reclusió, han plantat presons a cada escull, el mar nostre és ple de barreres. Els ocells, en canvi, veuen en les illes un cau, on aturar-se i reposar el vol abans d’anar més enllà. De la imatge d’una illa com a recinte tancat, la del poder, i la imatge dels ocells, de l’illa com un lloc on posar el vol, tenen raó els ocells.
 
Erri de Luca

Havien decidit tornar a port, la mar era massa grossa, era perillós eixir a pescar, però en saber que a mar oberta n’hi havia gent en perill el capità va cridar a tota la tripulació a coberta, es van mirar les cares i van decidir tornar a eixir per mirar de salvar la gent. Onze pescadors i quatre persones de la capitaneria de port de Lampedusa.
El Twenty Two aquella nit de novembre de l’any passat va navegar quatre hores amb una mar perillosíssima fins que van veure la barca, “eren tres-centes ànimes sobre una barqueta, cridaven, ploraven, ens estenien les mans“. Amb la mar que n’hi havia no es podien arrimar però van estar més de quatre hores fent-los d’escut al mar. Al final van fer una maniobra molt arriscada i van ancorar la barca, així la barqueta es va poder arrimar i cada volta que s’arrimava en pujaven a bord trenta o quaranta. “Al final eren tres-cents, vaig baixar a la meua cabina i vaig començar a plorar“. A l’alba van entendre que estaven a un punt molt perillós, prop dels esculls, “Ens vam allunyar i finalment vam tornar al port. Sap una cosa? Tota l’illa de Lampedusa estava al moll esperant-nos, ens van fer un aplaudiment de deu minuts. Em vaig tornar a posar a plorar“.

Qui explica la història és Salvatore Cancemi, capità del Twenty Two (ja n’havia parlat ací). El 20 de juny d’enguany, dia mundial del refugiat, va rebre, junt amb la seua tripulació, el premi de l’ACNUR  ‘Per mare – al coraggio di chi salva vite in mare’. Només un diari italià va donar la notícia.

por tantas cosas buenas

Le città sono un insieme di tante cose: di memoria, di desideri, di segni d’un linguaggio; le città sono luoghi di scambio, come spiegano tutti i libri di storia dell’economia, ma questi scambi non sono soltanto scambi di merci, sono scambi di parole, di desideri, di ricordi.

Italo Calvino, Le città invisibili, 1972

(Les ciutats són un conjunt de tantes coses: de memòria, de desitjos, de signes d’un llenguatge; les ciutats són llocs d’intercanvi, com expliquen tots els llibres de història de l’economia, però aquests intercanvis no són només intercanvis de mercaderies, són intercanvis de paraules, de desitjos, de records.)

utilitzador

Trontolla, trontolla. Ja ho vaig dir fa dies, que el monstre trontollava i pareix que la cosa s’està embrutant (més). A la notícia de que algunes joves pagades per passar la nit amb Berlusconi estaven declarant davant els jutges l’advocat del Cavaliere, que és el que darrerament parla a la tele (ja no envien membres del partit o ministres, ara envia directament l’advocat), a la notícia l’advocat va respondre que en el cas que fóra veritat Berlusconi seria només l’utilitzador final i per tant no seria punible penalment. A més, afegeix, no creu que Berlusconi necessite pagar per tindre una dona, en té gran quantitat debades. L’utilitzador final, utilitzador.
La jove que ha declarat ho ha fet perquè li havia promés, a més de la candidatura a les municipals, un permís per construir on no es pot, i aquesta darrera promesa no ha estat complida. La primera sí, està a les llistes a les municipals de Bari.
En els darrers dies altres diaris, a més de Repubblica i l’Unità, estan explicant la història. Fins i tot algun dels diaris que pertanyen a Berlusconi està començant a parlar-ne. I això és un senyal, es comença a parlar de govern tècnic i de successió. 
La teoria del complot internacional continua, ahir el Sottosegretario all’Interno, Mantovani va declarar: No vull imputar Zapatero però que Espanya no siga feliç de retrobar-se els clandestins a les seues costes em pareix cert. Com és cert que El Paísés un dels principals diaris filo-governatius espanyols. El president del consell tracta de fer que Itàlia siga protagonista a diversos fronts, mostrant signes d’una renovada vitalitat que, inevitablement, molesta a molts.  Se m’acudeixen moltes coses sobre el protagonisme italià a diversos fronts els darrers dies que no escriuré, però la cosa de la renovada vitalitat (de l’utilitzador final) se la podia estalviar.

PS: I què dir del silenci de la Conferència Episcopal i del Vaticà.  

PS2: Ja sé que utilitzador no existeix en català, però en italià tampoc existeix utilizzatore i els diaris en van plens.

canela fina

Demà marxem a Madrid, a visitar la ciutat i a echar unas risas amb amics. Hi he estat un parell de voltes només unes hores, el justet per fer el que havia de fer i tornar. En tinc moltes ganes, per (re)veure els amics i també per la ciutat, vull veure-la ben vista. Que t’ensenye una ciutat gent que se l’estima és un privilegi. 

Un català, un italià, un espanyol, un valencià i servidora, pareix un acudit i, a més, hem quedat (per a un agasajo postinero) a la calle del Pez, que pareix un carrer de Mortadelo y Filemón. Ho sé, sé que si demane un cafè a un bar i em pregunten solo? em pixaré de riure, els amfitrions amenacen amb portar-nos a menjar criadillas y entresijos i  jo, un matí -si la previsible ressaca ho permet- intentaré esmorzar churros, que no siga dit que no m’adapte als costums locals. I la puerta de Alcalá la miraré cinc voltes.
 
Hui ja tinc el somriure de ganetes plantat a la cara.

Per molts anys!

Sabia que a la festeta no hi podria anar i ja ho tenia coll avall, però hui en veure les fotos i la pel·liculeta i els textos i tot, m’ha fet ràbia, mira. I m’ha fet riure molt, pareixia una reunió de bandoleros, tots amb malnom, la del Vietnam, el Totxanes, la Coc ràpid, l’Apòstata, Borinotus… Pareix un parte de la Guàrdia Civil.

Des que estic fora Vilaweb és la meua homepage, perquè és el que s’obre al meu ordinador i perquè és casa. Ho han dit molt ben dit molts dels blocaires hui. Jo vaig saber el que era un blog ací, ací vaig començar a llegir-los, i a llegir-ne d’altres fuori porta i a afeccionar-m’hi. I quan vaig decidir de fer-ne un no se’m va passar pel cap fer-lo a cap altre lloc.

M’hauria agradat molt beure una copa de cava amb tots vosaltres anit. Salut i gràcies per la casa de color taronja.