Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

fragments

4

La gent de Drassana, com que ja manca molt poquet (!), han començat a publicar fragments  menuts de la novel.la al facebook, més que fragments, paràgrafs. Per als que no coneixeu la seua pàgina (què espereu?) i per als dos o tres que no teniu facebook, he pensat copiar-los ací, a veure si vos faig vindre ganetes…

A més, han encetat un verkami on ja podeu comprar les seues properes publicacions, també Després vénen els anys, i rebre-ho a casa.

 

I el fragment de hui:

quiosco1932anonimo

“Llàstima que ningú haja escrit una gran novel·la sobre Castelló, totes les ciutats se’n mereixerien almenys una. Jo ja me la imagine, una novel·la llarga escrita als anys 70, sobre una ciutat menuda i riqueta, de principis del segle XX, amb exportadors de taronja i casino. I republicans, capellans i collidors. Una saga familiar d’eixes que m’agradaven a mi, en la qual dos germans acaben, inevitablement, en bandes oposades d’alguna barricada o d’algun front”

Després vénen els anys

7

Ja tenim títol, bé, el títol ja el teníem, però calia estar ben decidits i, finalment, tant la gent de la Drassana com jo ho estem. La novel.la es diu: Després vénen els anys.

Estic molt contenta, és el títol que ha tingut en els darrers dos anys, jo la pense amb eixe títol fa temps i trobe que és preciós. Crec, a més, que el vers de Ferrater s’hi adiu molt a la història, a les històries, que explica la novel.la. Com em deia un amic conté una noció de duració, de pas del temps però també de permanència i de memòria que m’agrada molt, molt. Em fa una mica d’impressió manllevar un vers de Ferrater per al títol de la meua novel.la, però m’agrada massa per renunciar-hi.

Després de pegar-li tantes voltes i de tants dubtes m’agradaria saber si vos agrada tant com a mi, si, com deia Xesca, vos fa vindre llegidera.

Açò ja ho tenim a la porta, en poques setmanes aquest somni serà un llibre. Friso.

la novel.la (3)

0

És una sensació que no sé com descriure ni com escriure. Estic gaudint moltíssim l’emoció d’aquests dies, el moment que ja arriba, pensar que en poques setmanes tot allò serà un llibre. Tot em pareix rapidíssim, no done a l’abast amb la barreja d’emocions. Un llibre! Un llibre roig, amb la barqueta de Llibres de la Drassana, amb el títol i el meu nom a la portada i amb tres anys de mi, pàgina rere pàgina.

No arribe a imaginar-m’ho, l’altre dia Victòria em va dir: ara ja no és teva. És això el més estrany, el que no acabe de pair. Sóc felicíssima, és un somni fet realitat, era, evidentment, el que volia, l’objectiu de tota la faena i de tot l’esforç. Però ara amollar-la, deixar-la anar, se’m fa molt estrany. No aconseguisc imaginar-me ‘els lectors’, imagine lectors concrets, persones que conec i estime i que voldria que la llegiren i l’estimaren, que s’emocionaren com jo em vaig emocionar tantes voltes escrivint. Però aquest cercle que es tanca com s’havia de tancar, aquest prodigi de tot allò que vaig escriure fora de mi, d’eixa història amb la que he viscut tant de temps i que m’ha ocupat l’ànima, en mans d’altri, amb vida pròpia, em provoca una barreja de joia, neguit i curiositat molt intensa i molt estranya.

Ja ho havia dit que no ho sé descriure, ja em perdonareu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

la novel.la (2)

7

ballad

El títol, el nom, el nom de la cosa.

Quan vaig començar a escriure no em vaig preocupar massa, l’arxiu a l’ordinador el vaig anomenar amb un nom que sabia que era un títol provisional, i vaig anar avant. Més endavant vaig començar a pensar que necessitava un títol, però no un títol qualsevol, necessitava un títol que ho diguera tot, que parlara exactament de la història que explica la novel.la, exactament i completa. I a més havia de ser bonic, bonic no, havia de ser preciós. Durant més d’un any l’arxiu de l’ordinador va tindre un títol que no m’acabava d’agradar, però intentava convéncer-me que era perfecte. M’havia costat molt triar-lo i estava disposada a defensar-lo fins a la fi. Però veia les cares d’estranyesa quan el deia, fins i tot me n’adonava que dit en veu alta no sonava tan bé com pensat. Sortosament un amic em va convéncer que l’havia de canviar, que era massa complicat, difícil de recordar. Em va convéncer (gràcies), no funcionava, a més no parlava de la història de la novel.la, ni exactament ni completa. I sant tornem-hi, però en vaig trobar un altre, perfecte, curt, evocador… ja existia una novel.la amb aquest títol, una novel.la d’una autora italiana traduïda al català exactament amb el meu títol. Encara tinc alguna versió a l’ordinador amb aquell títol, al qual vaig arribar deu anys tard. I tornada a la casella d’eixida.

El vaig trobar, el vaig trobar, lluminós i poètic, perfecte. Però encara no estic segura, ni jo ni la gent de Drassana. Potser encara el canviem al darrer moment, com Monsieur Proust dues entrades més avall…

No m’ho hauria pensat mai, no em pensava que seria tan difícil, pensava que d’alguna manera el títol ve sol, apareix un dia en ple procés d’escriptura, com una revelació. El títol perfecte, aquell que ho diu tot i que a la llibreria et fa agafar el llibre i llegir la contraportada. Jo he comprat llibres pel títol, vaig descobrir Carson McCullers gràcies al títol rodó d’una novel.la: The Ballad of the Sad Cafe (La balada del cafè trist), també una novel.la italiana: Il passato è una terra straniera (El passat és una terra estrangera) la vaig comprar pel títol…

Doncs en això estem, intentant decidir. Crec que al final es dirà com es diu des de fa més d’un any, quan ho sapiguem segur vos ho diré.

la novel.la (1)

6

novel.la

Ara sí, ara ho puc dir: en un mes ix la meua (primera) novel.la.

Tres anys llargs escrivint-la, patint i gaudint, amb el bloc i el món abandonats i el cap sempre a una altra banda.

Tres anys amb la casa i el cap plens de paperets i de retalls. Tres anys arrossegant una llibreteta i una obsessió difícil de comunicar, difícil d’explicar. Tres anys posant a prova la paciència de les persones més properes i sense acabar d’atrevir-me a dir-ho, dient-ho amb la boca petita: estic escrivint una novel.la.

Feia mesos que somiava en escriure aquesta entrada, tinc moltes ganes de veure el llibre, d’ensumar-lo i de que el llegiu, clar. Sense l’experiència del bloc no m’hi hauria llançat mai, així que als que encara passeu per ací un gràcies com una casa.

Eixirà en un mes, la publica Llibres de la Drassana, un luxe.

(continuarà)

la ratlla

1
Publicat el 26 d'agost de 2014

douane

A més de ser una expatriada, que això ho sóc fa molts anys, ara sóc també una fronterera (frontalière, en diuen ací), que vol dir no només que visc a la frontera, tècnicament vol dir que travesse la frontera cada matí per anar a treballar. És estrany, després de tants anys sense fronteres i sense duanes, tornar a viure’n i a passar-ne, viure amb dues monedes diferents, en el meu cas dos portamonedes per no embolicar-me massa.

A Roma em passava a voltes de no saber a quina banda del riu estava, ací, sobretot passejant pel camp, a voltes no sé a quina banda de la ratlla estic i el meu telèfon no ho sap quasi mai, sovint sense moure’s del lloc i sense motiu aparent em dóna, alegrement, la benvinguda a Suïssa o a França.

És una terra de fronteres, aquesta, històricament la ratlla s’ha mogut amunt i avall moltes voltes. Les fronteres polítiques però també la frontera religiosa: la Reforma adoptada pels ginebrins (Ginebra és anomenada la Roma Protestant) es va encomanar a el Pays de Gex, que, reconvertit al catolicisme a la força, va restar clandestinament i massiva protestant durant un segle i mig, fins que es va restablir la llibertat de culte. Hi ha una ratlla religiosa també, feta d’esglésies, capelles, convents i creus, que intentaven fer de barrera al ‘mal protestant’.

Durant la Segona Guerra Mundial nombrosos passos clandestins van permetre que moltes persones trobaren refugi a Suïssa, a més, la ratlla entre la França ocupada i la ‘zona lliure’ també passava per ací.

Terra de fronteres i de fronterers, doncs. Ser fronterera com a concepte, diguem-ne metafísic, m’encanta. En la pràctica, en quan aconseguisca recordar-me’n d’agafar el portamonedes dels francs suïssos i se’m passe la por de deixar-me el carnet d’identitat a casa justet el dia que me’l demane la policia francesa en tornar de Ginebra, tot serà molt més fàcil. Molt.

llibres

0
Publicat el 13 d'agost de 2014

Encara em tremolen les cames, hui em anat a la Fundació Bodmer a veure una exposició sobre Alexandria i hem aprofitat per entrar al museu, feia temps que volia anar-hi, però no m’esperava, no podia imaginar el que hi ha allà dintre.

Des d’unes tauletes sumèries fins al manuscrit del Libro de Arena de Borges, tot el que vos pugueu imaginar: la biblioteca del senyor Bodmer té 150.000 llibres, ara no sé quants estan exposats, però ens hem passat tres hores bocabadats, cada vitrina era una meravella per passar-s’hi hores. Un papir amb l’evangeli de Joan del segle II, la Bíblia de Gutemberg i Alcorans preciosos, incunables i edicions originals del bo i millor de la literatura, un full on un ciutadà de París explica el que està passant a juliol del 1789, una carta de Michelangelo a Vittoria Colonna, papers de Newton corregint-se les fòrmules a si mateix i un exercici d’escola sobre el teorema de Pitàgores que té 2000 anys, manuscrits en trossos de paper de Baudelaire, l’original manuscrit del Zibaldone de Leopardi, poemes manuscrits de Keats, de Shelley, una Commedia contemporània de Dant, un manuscrit del segle XV del Llibre de Lancelot, Atles antiquíssims, un manuscrit de Rilke ple de correccions…

M’oblide coses, en eixir intentàvem recordar tot el que havíem vist segurs d’haver oblidat coses, tornarem. Per als amants dels llibres, el museu val un viatge a Ginebra, de veres.

foto-22A la foto, Monsieur Proust canviant el títol al darrer moment.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Sud

2
Publicat el 8 d'agost de 2014

sud

Després de quatre mesos seguits a aquestes muntanyes, aprenent a estimar-les i a viure-hi, l’altre dia vam marxar en cotxe fins a Castelló. En començar el camí, que sabíem que seria llarg, el paisatge no va canviar massa en molts quilòmetres, però en passar Grenoble les muntanyes es van començar a arrodonir i la vegetació a ser més ‘normal’, és  a dir, sense boscos d’avets sense fi. Més avant vam començar a comentar els canvis somrient: ‘ja fa molts quilòmetres que no veig una vaca’, ‘les cases comencen a tindre teulades normals’, i així fins que vam començar a notar que l’aire canviava, les temperatures pujaven i en lloc del verd omnipresent, grocs i marrons començaven a donar-nos la benvinguda. Havíem eixit després de dinar i pensàvem dormir a Perpinyà (casa!) i seguir fins a Castelló l’endemà. No vam aconseguir veure la mar el primer dia, quan vam arribar on es podia veure ja era fosc, però la vam endevinar. Tenen les llums una manera d’estar en fila que saps que la mar hi és.

L’endemà en eixir de Perpinyà ja va ser una festa de bancals, llum groga, cases blanques, palmeres, mar i sol.

Publicat dins de impasse | Deixa un comentari

palmeres

1
Fa un parell d’anys, una companya de faena nascuda a Suècia que viu a Roma fa trenta anys, em va explicar que el dia que hi va arribar, en veure la primera plaça amb palmeres va decidir que s’hi havia de quedar a viure, que ella volia viure a una ciutat amb palmeres. Ho vaig entendre perfectament i em va paréixer un motiu excel.lent per triar una ciutat. 

Jo sempre havia viscut a ciutats amb palmeres, ja havia explicat ací quines són les que més m’estime. 

Ahir, corrent cap a l’aeroport de Barcelona, tornant d’un d’eixos viatges llampec que faig sovint, en veure-les me’n vaig adonar. Me’n vaig adonar que entre les, aproximadament, dues mil cinc-centes quaranta-sis coses que enyore des que visc a aquestes muntanyes hi ha les palmeres. Les palmeres, el ventet que les mou i el blau del cel que retallen. Les palmeres de Castelló, les de València, les de Barcelona i ara també, ai, les de Roma. 

La de la foto és una de les de la Basilica de San Paolo, a Roma. 

Publicat dins de impasse | Deixa un comentari

lectures

0
Jo l’agafe l’autobús cap a Ginebra  al segon poble del seu recorregut i això em permet asseure’m i gaudir del viatge que dura sempre, sempre, trenta-un minuts. Al començament quan arribava a la parada sempre la trobava buida i pensava que m’havia equivocat d’hora. La gent arriba un minut abans perquè saben que passarà exactament a les vuit i quatre minuts, ni un minut abans ni un després. Supose que a l’hivern és fonamental arribar justet per no morir congelat. Jo, de moment, continue arribant una mica abans i em mire el Montblanc mentre espere al sol. La meua parada es diu Cessy-centre, nosaltres li diem Cessy downtown, fa riure en un poble tan menut, on el centre consisteix en l’ajuntament, el forn i el bar, i c’est tout.
Ni el paisatge ni res hi té a veure, però sovint pense en el correu que pujava al poble, que s’aturava a cada poblet amb maniobres impossibles pels carrers estrets i les places menudes, on la gent anava només per veure’l, per veure qui arribava i qui marxava. 

Als pocs dies d’agafar-lo me’n vaig adonar que sempre triava al mateix lloc i que, més o menys, tothom fa el mateix. 

Fa un mes que han desaparegut els joves estudiants, davant meu s’hi asseia un de tristíssim, amb els auriculars sempre posats i la mirada perduda, em venien ganes de dir-li que se li passarà, que sense adonar-se’n un dia l’adolescència s’haurà acabat i sabrà com vestir-se i com pentinar-se i les xiques el voldran. Ara no ho sap, pobre. No sé quina música escoltava, però per l’esguard amb el que mirava el paisatge sense veure’l devia ser molt trista, jo també escoltava música trista a la seua edat.

Hi ha una senyora que deu pujar a Gex que s’asseu a l’altra banda del corredor i que em recorda algú però encara no sé qui, que em diu sempre bonjour quan jo arribe. Llig novel.letes romàntiques, d’eixes de quiosc, a una velocitat al.lucinant. Li duren un parell de dies. 

A Ornex puja un xic guapet que llig en anglès llibres plens de fòrmules i gràfics, deu treballar al CERN, quan arriba l’autobús ja està llegint a la parada, puja amb el dit a la pàgina on s’ha quedat i no busca mai seient, es queda dret llegint.

Hi ha una xica que puja a Segny sempre amb uns talons altíssims i molt pintada que s’asseu al meu costat, bonjourbonjour, que obri un portàtil i corregeix fa setmanes un text llargíssim, he intentat esbrinar què és i no ho he descobert, només frases soltes sobre la subjectivité inévitable i ahir una sobre la la solitude de l’être humain. Fa dies que pense que hauria d’anar a la perruqueria a refer-se el color.

A Ferney-Voltaire hi puja molta gent, una senyora pèl-roja amb la cara molt dolça aconsegueix sempre un dels darrers seients, crec que llig en anglès, un dia em va paréixer que llegia poesia, però no sé el què perquè porta els llibres dintre d’una funda de cuir amb una beta per fer de punt de llibre preciosa.

Més cap a darrere hi ha una dona somrient que porta setmanes llegint un llibre molt gros, crec que de Ken Follett, potser li dura tant perquè, com jo, en lloc de llegir es dedica a mirar els altres i a esbrinar què lligen.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

a casa d’uns amics

0
Publicat el 16 de juny de 2014
A casa d’uns amics fan una festa d’aniversari.

És casa d’uns amics però també és ma casa, una casa gran de color taronja on des del primer dia m’hi vaig trobar bé, on he conegut amics i amigues que han entrat a la meua vida per fer-la més plena i feliç, per fer-me riure i plorar i agafar avions i rebre abraçades i regals.

Una casa que ha fet que la llunyania i l’enyor foren més dolços, que m’ha permés ser-hi allà des d’altres països, des d’altres llengües i altres paisatges. Ser-hi malgrat els qulòmetres i les mars i les muntanyes que hi ha sempre enmig. Malgrat la mar que a voltes pareixia amplíssima i les muntanyes que a voltes pareixen altíssimes. Malgrat tot, a aquesta casa nostra hi vaig quan vull, com si enmig no hi haguera ni mar ni muntanyes.

Gràcies, amics i amigues, gràcies i per molts anys.

la sirena

0
Publicat el 12 de juny de 2014
És talment com una sirena atiaèria.

La primera volta que la vam sentir era molt prompte pel matí i ens va despertar. Jo, entre que estava mig adormida i que el meu cap va com va, l’únic dubte que vaig tindre els primers segons era si qui anava a bombardejar eren els aliats o els alemanys. Després vaig recuperar el seny i vam veure que fora tot estava tranquil, així que vam pegar mitja volta i vam seguir dormint.

Després de sentir-la vàries vegades sense entendre res vaig anar a la pàgina web de l’ajuntament i vaig descobrir que utilitzen la sirena per cridar els bombers del poble. Vaig llegir que en un plenari havien decidit que, tot i que ara tothom té mòbils i els bombers disposen d’un dispositiu personal d’alerta, els seguirien cridant amb la sirena, com fan des de 1910. Concretament dos tocs de quinze segons.

Casa nostra està molt prop de l’ajuntament i se sent fortíssima i cada volta que sona encara em pega un bot el cor. Ja m’hi acostumaré.

 

Publicat dins de impasse | Deixa un comentari

fer pinya

0
Publicat el 8 de juny de 2014
Quina emoció, quina emoció. 

Al primer toc de gralla a la Place des Nations a Ginebra ja m’han vingut les llàgrimes als ulls. Gràcies a tots els voluntaris, a Omnium, a l’ANC i als Xiquets de Reus que ens han deixat fer pinya per alçar els seus castells i tocar el cel una miqueta nosaltres també. 

Gràcies, xiquets. 

Publicat dins de impasse | Deixa un comentari

costum

0
Publicat el 5 de juny de 2014
M’hi vaig acostumant.

Em vaig acostumant a les muntanyes: el Jura a una banda, verdíssim ara que la neu s’ha fos, cobert de boscos immensos amb el verd més fosc dels avets i el verd més clar i lluent dels faigs. I a l’altra banda els Alps encara coberts de neu, amb el Montblanc enorme, imponent, sempre allà com un monstre bo.

Em vaig acostumant a la llengua, ja fa unes setmanes que no semble una sordmuda somrient i une baguette s’il vous plait ja m’ix perfecte.

Em vaig acostumant al poble, a que tothom em diga bonjour quan ens creuem pel carrer i al apéro a l’Auberge Communale els caps de setmana abans de dinar.

Em vaig acostumant al paisatge que veig des de l’autobús pel matí anant a Ginebra (puntualitat suïssa), als camps de blat i a les pastures encara lluents de rosada, com nous de trinca.

Em vaig acostumant al silenci, al xivarri dels ocells al matí i al vespre i als sorollets que  fa la fusta de la casa per la nit.

Em vaig acostumant a aquesta primavera que ha esclatat com si el món s’acabara i tot haguera de florir abans precís.

M’està costant molt menys del que em pensava, acostumar-me a tot plegat. 

 

Publicat dins de impasse | Deixa un comentari

poble

3
Ja tenim casa i per tant ja tenim poble. El nostre poble d’ací a unes setmanes serà Cessy, un poblet menut i silenciós, molt menut i molt silenciós. 
Quan vam ‘explorar’ la zona ens va agradar de seguida. A banda de com eren de bonics o de ben comunicats, per triar poble esdevenien importants detalls com ara la flaire del forn o els somriures de les xiques del bar.  
El bar de Cessy és municipal (sé que a Xesca li hauria encantat) Auberge communale, tal qual, i hi vam trobar somriures quan vam entrar. Viurem prop del bar i de l’església, de la plaça no, perquè no hi ha plaça ni quasi carrers. Molts d’eixos pobles són molt escampats, sense centre. Em són una mica estranys, són molt diferents als meus pobles del Maestrat o als pobles italians, tan ‘urbans’. 
Diu la viquipèdia que hi ha 4 paletes, 3 guixaires pintors i 5 fusteries, a més de dues llibreries i dues floristeries. Jo no ho he vist encara, només hi he estat dues estones. Frisso. 
Un esdeveniment històric digne de menció de la història del poble és que a Cessy, a pocs metres d’on viurem, a sa casa de Rue de la Mairie, el senyor Tim Berners-Lee es va inventar , l’any 1990, el World Wide Web, aquest invent.

Publicat dins de impasse | Deixa un comentari