Ací Houston, tenim un problema

A voltes els imagine com una oficina polsosa i plena de fum, al soterrani d’algun dels seus palaus, un grup d’homes amb cara de son i amb la camisa arrugada i la corbata flonja, amb tot de tasses amb culs de cafè sec i cendrers pudents, concentrats escrivint i que sovint es passen la mà pels cabells amb un gest alhora de cansament i de desesperació, alguns amb ulleres de pasta, amb una tensió que esdevè sòlida cada volta que arriba corrent un jove amb un teletip o un document. Un ambient com de novel·la argentina, en blanc i negre.

Quasi sempre, però, m’imagine com un centre d’operacions de la NASA dels anys 70s, amb tot de monitors i micròfons, amb teles, agències de notícies i diaris als monitors, amb algú que els controla contínuament i amb un gran llum dalt del monitor gegant (d’aquells formats per moltes teles xicotetes) que canvia de color segons el nivell d’emergència: verd si està tot aturat, taronja si algun membre del seu govern o del seu partit ha de fer declaracions per defensar-lo i dir que és una persona molt devota i un bon pare de família i roig (amb una sirena que sona) cada volta que li arrimen un micròfon a la cara i obre la boca (si és a l’estranger, a més de la sirena sona la banda sonora de Mission Impossible).
Estic parlant de l’Ufficio Smentite (Oficina de Desmentides) del Cavaliere, no sé si són funcionaris públics o pertanyen a l’exèrcit dels seus dependents privats. Sempre han tingut molta faena, pobres, preparant noves versions a tota velocitat, intentant negar l’evidència sense resultar ridículs, col·laborant en la preparació de lleis que salven el Cavaliere intentant que no es note massa, fent desaparèixer fotos comprometedores, telefonades on el President del Govern parla com un putero qualsevol que vol col·locar a les seues xiquetes, escrivint les cartes al director que els ambaixadors italians pel món hauran d’enviar als diaris protestant per la-imatge-del-país que donen quan parlen del president, en fi, aquest tipus de faenes.
Darrerament ho porten fatal, han hagut d’augmentar la plantilla i intensificar els torns, l’ambient és molt tens, diuen que ha hagut, fins i tot un intent de suïcidi. Des de la carta de la senyora i la publicació de la història amb la menor de Nàpols no donen a l’abast. Després d’un impasse en que pareixia que podia colar també aquesta volta, Repubblica i L’Unità van seguir amb la història, publicant declaracions de testimonis i demanant al President que responguera a les preguntes que tots ens fem. Mentre corrien pels diaris històries sòrdides de festes amb joves  aspirants artistes als seus palaus i vil·les, ell anava donant versions de la seua relació amb la jove de Nàpols que eren desmuntades per testimonis al sendemà, justet mentre intentaven aturar l’allau van publicar les motivacions de la sentència del cas Mills, on els jutges havien escrit que Berlusconi havia pagat l’advocat Mills per declarar en fals i salvar Berlusconi d’una condemna per corrupció. Van saltar totes les alarmes, ja no bastaven els seus diaris intentant fer creure que la premsa mundial estava controlada per la Internacional Comunista i que hi havia un complot contra el President, calia fer alguna cosa i calia fer-ho ràpid, els xiulits a algunes intervencions públiques del President començaven a ser massa forts per fer veure que no els sentien.
El moment de màxima tensió va arribar quan van saber que la Conferència Episcopal Italiana hauria dit alguna cosa, però o un colp de sort o potser una intervenció justa a temps va jugar al seu favor i els bisbes van dir que “Cadascú té la seua consciència” (cosa que tots els recordarem la propera volta que vulguen decidir sobre la nostra vida, la nostra mort o la nostra manera de viure o de reproduir-nos -o no-).
És una lluita contra el temps, encara no han acabat de perfilar una versió més o menys raonable i ja la desmunta algun diari. L’altre dia  en un debat a la tele, Franceschini, el líder del PD, en un moment donat va dir: “Però algú li confiaria l’educació dels seus fills?”, silenci tens a l’estudi de televisió i alarmes a tot volum a l’Ufficio Smentite. Al dia següent ja estaven tots els seus fills als diaris defensant-lo i ell dient que jura sobre el cap dels fills que no ha tingut cap relació ‘picant’ amb la xiqueta de Nàpols (supose les hores de faena dels homes de l’US per trobar la paraula ‘picant’), sense recordar que sobre el cap dels fills ja havia jurat que no tenia res a veure amb l’advocat Mills.
Ahir van aconseguir aturar la publicació d’unes fotos d’una de les festetes, ho van impedir els jutges (dels quals la setmana passada va dir que eren ‘grumolls eversius’), però tothom ha sabut que a algunes de les fotos es veien els grups de jovenetes baixant de l’avió militar que havia anat a buscar-les per portar-les a Sardenya. No saben què fer, saben que probablement n’hi ha més fotos, que una joveneta a qui se li ha promés una carrera fulgurant al món de l’espectacle pot ser una bomba amb efectes retardats i ell encara no posseeix tots els diaris ni d’Itàlia (quasi) ni del món. La conseqüència de tot plegat és que s’estan movent malament, tothom pensa que n’estan preparant una de grossa, però haurà de ser molt grossa per tapar l’esquerda a la imatge de President, que amb el pas dels dies es va fent més i més gran. O aconsegueixen demostrar la teoria del complot internacional contra ell o no sé què ens podran intentar fer creure (tinc un amic que diu que mostraran a tothom certificats mèdics que diuen que el President és impotent). L’opinió majoritària és que intentaran enganyar als diaris amb un testimoni fals per demostrar després que tot és fals.
Des de Houston, seguirem informant.

Bon dia

Bon dia!

Hui per primera volta en la meua vida m’he comprat premsa esportiva italiana, el Corriere dello Sport, per ser exactes. Al Corriere i a altres diaris que he mirat a internet i anit a la RAI és tot una orgia d’adjectius meravellats.

Guardiola és un senyor, un senyor dels que ja no en queden. Enmig de la celebració en acabar-se el partit esplèndides les seues primeres paraules a la RAI dedicant la victòria a Maldini (a qui els ultres del Milan van tractar molt malament el dia del partit de despedida, i que ha mostrat la seua tristesa pel silenci del Milan), no sé com s’ho va fer Pep per recordar-lo en aquells moments de tanta emoció, però va donar una lliçó a molta gent: “Vorrei fare una dedica per questa vittoria al calcio italiano e sopratutto a Paolo Maldini, un esempio per tutti. So che ha avuto qualche problema nel giorno dell’addio, ma sappia che ha l’ammirazione di tutta l’Europa, da 25 anni. La dedica mia, dei giocatori e della società è per Maldini. Se cambia idea e volesse giocare ancora un anno, può venire a farlo da noi “. Si senyor, així es fa, els periodistes de la RAI es van commoure, i jo també.

Per la nit, en la celebració pels carrers de Roma no va passar res de lleig, els afeccionats del Barça es van comportar molt bé i n’estic molt contenta.

La ciutat, com sempre, va aguantar amb la paciència una mica sorneguera que la caracteritza, l’ocupació, les celebracions i tot plegat. L’única nota negativa, l’única mancança d’estil van ser les paraules de l’alcalde de Barcelona que vaig sentir a Catalunya Ràdio no recorde si pel matí o després de dinar, quan li van preguntar quin desig demanaria llançant una moneda a la Fontana di Trevi i va desitjar que ‘si ha d’haver desperfectes, millor a la Fontana di Trevi que a Canaletes‘. Senyor Hereu, molt lleig, quan una ciutat t’acull com Roma ha acollit aquests dies als barcelonistes, no es  diuen aquestes coses (va ser a Catalunya Ràdio i, segurament, ací no ho sap ningú i jo no ho diré, no ho diré perquè em fa vergonya), és una llàstima que l’alcalde de la ciutat del Barça no haja sabut estar a l’alçada dels barcelonistes i de la ciutat que els ha acollit.

I per acabar: Puyal, t’estime.

catalani

Ara, jo m’imagine que per qui no li agrada el futbol haurà estat una espècie de malson, allà (del lado de allá) i a Roma, hui mitja ciutat estava bloquejada i el centre, i no només, ocupat pels afeccionats.
Per a mi, encara que no tinguera entrada, eixir de la faena i trobar-me la ciutat inundada de senyeres ha estat una emoció difícil d’explicar, de veritat.
Però, a més, ha passat un altra cosa, i ho dic de veres, ningú ha vist a Roma ni una bandera espanyola, l’ajuntament va publicar les coses dirigides als afeccionats en català i en anglès, als telegiornali i, en general, als diaris es parla de catalani, no de spagnoli, he llegit frases en català al Manifesto, el Corriere dello Sport ha publicat una columna en català i he vist fotos d’estelades a tots els diaris. Fa una estona al telegiornale regionale un xic ha contestat en català al periodista de la RAI i han tingut un perfecte diàleg en català i italià.
A banda del gaudi personal, d’un cert sentiment d‘ho veieu com existeix! que no té res a veure amb el futbol he de dir que des que visc a Roma, el català i allò-català mai havia ‘existit’ com aquests dies, crec que no m’estic explicant: molta gent de Roma i d’Itàlia, gent de tot tipus, ara saben que la meua llengua existeix, que es parla i que, a més, es pot escriure i s’escriu, i abans no ho sabien. No sé si les gràcies les he de donar a la directiva del Barça, als culers o a nostresinyor, però a qui siga, moltes gràcies.
I ara, me’n vaig a veure el partit.

Actualització: I a més CAMPIONS!

l’Olimpico

L’estadi de Roma, l’Olimpico, es troba al Foro Italico que abans es deia Foro Mussolini. El complex és un exemple aclaparador d’arquitectura feixista, en arribar n’hi ha un monolit enorme amb l’inscripció MUSSOLINI DVX que ja et deixa tocat. Amb un projecte de Enrico Del Debbio i de Luigi Walter Moretti el 1928 es va començar a construir aquesta ciutat dels esports inspirada en els fors romans d’època imperial i amb tota la parafernàlia feixista que hi cabia. Als peus de Monte Mario, la muntanya més alta de Roma al nord-oest de la ciutat, a l’àrea, plena de pins altíssims i de xiprers, es troben l’estadi de natació, lo stadio dei marmi (el de la foto, amb 59 estàtues d’atletes, impressionant), el de tenis i l’Olimpico.
Quan el van construir en realitat només van arreglar una mica una gran conca natural amb grades d’herba, al 33 les van cobrir de ciment i les van alçar sobre el nivell del terra per augmentar-ne la capacitat, lo Stadio dei Cipressi, es deia. Va ser allà on va haver el major aplec feixista amb motiu de la visita de Hitler el 1938.
Als anys 50s el van remodelar per convertir-lo en un estadi de veritat i es va dir durant uns anys Lo Stadio dei Centomila, es va inaugurar al 53 amb un amistós Itàlia-Hongria (0-3), poc després per als jocs olímpics del 60 li van canviar el nom i des d’aleshores es diu Stadio Olimpico i va ser seu de les cerimònies d’inauguració i cloenda dels jocs. El van tornar a remodelar per als Mundials del 90 i s’hi va jugar la final República Federal d’Alemanya-Argentina (1-0). Per a la final de hui li han tornat a donar una repassada a l’intern, tot i que han deixat la pista d’atletisme que deixa les grades prou lluny del camp.
És l’estadi dels dos equips de la ciutat, la mítica Roma i la Lazio. La Roma hi va començar a jugar al 53, després d’uns anys al Stadio Flaminio i després del seu naixement als anys 20s i els primers anys a l’estadi de Testaccio, de fusta, pintat amb els colors de l’equip, Testaccio és encara el barri més romanista de Roma.

Els afeccionats del Barça que tenen la sort de tindre una entrada veuran el partit des de la curva sud, la de la Roma, els del Manchester s’estaran a la curva de la Lazio. Com diuen ací, la classe non è acqua.

Som-hi!

Roma blaugrana!

Sí, sí, sí. Ja es nota pel carrer, la culerada ja comença a omplir el centre de Roma, molts grupets amb samarretes del Barça i banderes (i japonesos, molts japonesos del Barça).
El centre ja està ple de policia i a les parades on venen els colossei en miniatura i els rosaris beneïts ara venen també samarretes del Barça i del Manchester autèntiques, autènticament made in Napoli.
Els romanistes i els romans en general van amb el Barça, per simpatia i perquè els hooligans anglesos són especialistes en muntar canyarets cada volta que venen (i perquè el Manchester li va fer set gols a la Roma fa dos anys i encara cou). L’Ajuntament de Roma ha publicat un opuscle amb informació i consells per als afeccionats dels dos equips en anglès i en català.
Si algú pensa vindre sense entrada jo li recomanaria que no intente arrimar-se a l’estadi i que evite el centre (esperen a deu mil tifosi del Manchester sense entrada que acabaran a Campo de’ Fiori borratxos com un cep), jo me n’aniria a San Lorenzo o a Testaccio a veure el partit a un bar, tranquil·lament, allà els anglesos no aniran i a tots els bars n’hi haurà futbol i romanistes.

Me porto er Barça ner core (traducció al romà de Porto al Barça dins el meu cor)

safareig (i 2)

La cosa s’embruta, Repubblica i l’Unità no han amollat la presa i han continuat informant sobre la història de Berlusconi amb la menor, i amb altres menors. L’emperador s’està posant nervioset, pareix que els seus aliats comencen a fartar-se’n. Ara l’escenari, mai desmentit, és el d’un vell bavós que utilitza el seu poder per fer promeses d’èxit al món de l’espectacle a jovenetes amb ganes de triomfar. Que fa telefonades nocturnes a menors triades entre els books de fotos que envien a les seues teles, i les convida a festes íntimes carregant-ne desenes al seu avió privat i tenint-les uns dies a les seues vil·les. Que fa canviar el protocol d’un sopar de gala per tindre a la xiqueta a la seua taula, que porta setmanes mentint descaradament i canviant les versions del que diu cada volta que algú desmenteix la versió anterior. Enmig de tot aquest merder s’han fet públiques les motivacions de la sentència del cas Mills on els jutges diuen que Berlusconi va corrompre un testimoni per no ser condemnat per corrupció i per garantir-se ‘impunitat i beneficis’, encara que no el puguen jutjar per això gràcies a la llei d’impunitat que ell mateix s’ha fet i encara que ell continue assegurant que té sondeigs que li donen un 70% de consens, es veu que estan nerviosets, tot plegat els podria fer perdre el vot catòlic i, a més, acabar substituint la imatge del triomfador intocable per la del vell patètic que busca xiquetes.
L’esquerda oberta per la senyora Berlusconi al mur de silenci que envoltava el Cavaliere (No puc estar amb un home que va amb menors (…) he provat d’ajudar el meu home, he implorat les persones que li són properes que l’ajuden, com es faria amb una persona que no està bé, però tot ha estat inútil) es fa cada volta més gran. En sentirem de grosses (de més grosses).

quaranta-tres segons

Quaranta-tres segons de Fellini, Nino Rota, Giulietta Masina i Anthony Quinn. Quaranta-tres segons de La Strada (1954), una pel·lícula estranya i dolça, potser la més trista que he vist mai, i una melodia de Nino Rota que sovint em trobe al cap.
Tenen alguna cosa les músiques de Nino Rota que crec que és el tesoro antiguo del que parlava Gato Pérez, el ritme perdut en la memòria.

Ací una versió amb fagot i acordió molt, molt bonica.

cinema

Alguns pobles tenen desgràcies pròpies i, a més, altres desgràcies compartides amb altres pobles. Sense entrar en qüestions lingüístiques de gra més fi, Itàlia i l’Estat Espanyol han compartit durant molts anys una desgràcia molt gran: el doblatge de les pel·lícules. Sí, ja ho sé, molt ben doblades, actors esplèndids que han sobreviscut gràcies al doblatge i tot això, ja ho sé. La primera sorpresa, quan vaig arribar ací, va ser escoltar actors coneguts amb veus desconegudes, i a la tele també, ara els Simpson en espanyol em pareixen molt estranys (en ‘argentí’ em van fer molta gràcia, a més, allà Homer es diu Homero).
El pitjor de tot plegat no és només el doblatge, el pitjor és la traducció dels títols de les pel·lícules. A voltes, una conversa sobre cinema amb un italià esdevè quasi impossible. Si, com passa sovint, el títol en italià i en espanyol no es pareixen en res i ni jo ni el meu interlocutor sabem el títol original (en anglès), la conversa acaba pareixent com les converses surreals davant de la tele de ma mare i les meues tietes, tipus: aquest dolent no és aquell que va fer aquella pel·lícula de combois amb la rossa aquella que estava casada amb aquell que cantava tan bé

Ara, algú m’hauria d’explicar per quin motiu The Seven Year Itch es diu en espanyol La tentación vive arriba i en italià Quando la moglie è in vacanza. O per què North by Northwest de Hitchcock la van traduir en espanyol com Con la muerte en los talones i en italià Intrigo Internazionale. A voltes en espanyol van mantindre alguna fidelitat al títol original, com Cumbres borrascosas (mmmh Lawrence Olivier) que, en canvi, en italià es diu La voce nella tempesta (potser havien traduït la novel·la així), o com Matar a un ruiseñor que en italià es diu Il buio oltre la siepe (que seria alguna cosa com La foscor més enllà del matoll, veges tu). Las uvas de la ira (The Grapes of Wrath) en italià va i es diu Furore. Però altres voltes van ser els traductors a l’espanyol els que van estar més creatius, Some Like It Hot en italià es diu A qualcuno piace caldo, i fins ací anem bé, a qui se li va acudir el títol en espanyol? Con faldas y a lo loco? I hi ha un altra pregunta que em faig des de fa anys, si la pel·li es deia Cat on a Hot Tin Roof (en italià La gatta sul tetto che scotta, quasi literal) d’on va eixir el zinc del títol en espanyol? i per què el zinc del títol en espanyol no cremava? algú ho sap?

esguard


A l’home sensible i imaginatiu que visca, com jo he viscut molt de temps, sentint contínuament i imaginant, el món i els objectes li són d’alguna manera dobles. Ell veurà amb els ulls una torre, un camp; sentirà amb les orelles un so de campana; i al mateix temps amb la imaginació veurà un altra torre, un altre camp, sentirà un altre so. En aquest segon gènere d’objectes està tot allò bell i plaent de les coses.

G. Leopardi, Zibaldone, 30 de novembre de 1828