dissabte de paper(s)

Hui em toca, de hui no passa…he de fer dissabte, a banda del dissabte normal d’aspirador, motxo, pols, plantes i rentadores, hui em toca fer alguna cosa amb el meu escriptori, hem arribat a un punt sense tornada, pràcticament no hi cap el teclat de l’ordinador, serà quasi arqueologia (preindustrial) el que em toca fer, perquè el problema que tenen aquestes coses és que cal considerar cada paperet abans de decidir què fer-ne i l’altre problema és que no tinc més espai per a llibres, niet, no, no caben enlloc, estem, com diu l’F. en emergenza libri. El moll del problema és que tampoc hi ha espai per posar un altra Billy i au. És que havia anat acumulant llibres damunt dels radiadors i quan (graciesadéu) l’administrador del condominio va encendre la calefacció em va tocar traure’ls, abans que Stefan Zweig i Camilleri es fongueren en un, que no era cosa.
No sé per on començar, a la foto (he decidit eixir de l’armari, sóc un desastre) només es veu la taula, els voltants són també impressionants.
Així que m’he fet un te boníssim (gràcies Roser), m’he posat a Aretha Franklin (que com és sabut és una gran aliada de les mestresses de casa) i fa un hora que hauria d’haver començat i, en canvi, ací estic, escrivint bobades (amb foto i tot que hui tenim temps) i reflexionant  profundament sobre la resposta a grans preguntes fonamentals com ara com collons han acabat a la mateixa muntanyeta un paquet de tabac buit, l’entrada al concert de Leonard Cohen (no, no, si em pose un disc de Leonard Cohen estem acabats), un paquet de xiclets (mig ple!), unes arracades que em vaig comprar a Buenos Aires, una novel·la negra sueca que em vaig llegir aquest estiu i l’etiqueta d’una camisa de l’F. amb un botó cosit.
Sarà dura…

non potho reposare

T’assicuro ch’a tie solu bramo,
ca t’amo forte t’amo, t’amo, t’amo.

És una cançó sarda, la vaig escoltar per primera volta fa poc i des d’aleshores que la tinc pel cap, la lletra és de Salvatore Sini que la va escriure el 1915 i li va posar musica Giuseppe Rachel, el director de la banda de música de Nuoro. La cançó es va començar a fer coneguda als anys 60s i va passar a fer part del repertori de quasi tots els cors sards. Al vídeo la canta el cor de Nulvi (es talla abans del final, però he pensat que en valia igual la pena) i ací sota els Tazenda, un grup de música sarda. I ací una versió de la cantant israeliana Noa.

A vull llegir… hi ha la lletra en sard.

Non potho reposare

Non potho reposare amore e coro
pensende a tie soe donzi momentu.
No istes in tristura prenda e oro
né in dispiacere o pessamentu.
T’assicuro ch’a tie solu bramo,
ca t’amo forte t’amo, t’amo, t’amo

Amore meu prenda de istimare
s’affettu meu a tie solu est dau;
s’are iuttu sas alas a bolare,
milli bortas a s’ora ippo bolau;
pro benner nessi pro ti saludare,
s’attera cosa non a t’abbissare.

Si m’esseret possibile d’anghelu
d’ispiritu invisibile piccabo
sas formas; che furabo dae chelu
su sole e sos isteddos e formabo
unu mundu bellissimu pro tene,
pro poder dispensare cada bene.

professor

Joan Francesc Mira no va aconseguir ensenyar-me grec clàssic quan anava a l’institut, per culpa meua, tota tota meua, tenia massa pocs anys i massa coses pel cap, i prou que ara me’n penedeixo, de no haver-li fet una miqueta de cas, però en canvi, m’ha regalat la millor prosa en valencià que jo he llegit mai (el meu preferit és Els treballs perduts, m’encanta i hi torne…), m’ha ensenyat la Roma dels Borja amb un luxe de llengua que molts voldrien, m’ha regalat una versió de la Divina Comèdia que m’entren ganes de dur-la sempre a la bossa i m’ha fet començar el dia de hui de molt bon humor després d’escoltar l’entrevista que ens ofereix Vilaweb, amb frases com aquesta:

Hem aconseguit reconstruir una cultura moderna, sobretot la cultura escrita amb la llengua del país, i per tant ara la cultura escrita en català al País Valencià és hegemònica en el camp de la literatura de creació, en el camp de la narrativa, la poesia, en la ciència social, en l’assaig, en l’assaig universitari, en publicacions universitàries…l’editorial de la Universitat de València, PUV, és la millor editorial universitària d’Espanya, amb molta molta diferència!”.

Gràcies, professor.

PS: em feia falta una miqueta d’optimisme lingüístic, sobretot després d’haver llegit açò ahir.

conversió

Ahir, en una roda de premsa convocada pel Vaticà per presentar el nou catàleg d’estampetes de sants (paraula, existeix), mossèn Luigi De Magistris, responsable emèrit del Tribunale vaticano della Penitenzieria Apostolica, va donar la notícia bomba i hui els principals diaris se n’han fet ressó: Gramsci, en els darrers dies de la seua vida es va convertir a la fe catòlica gràcies a una estampeta de Gesù Bambino. Immediatament, alguns especialistes, com Giuseppe Vacca, autor de biografies de Gramsci i president de la Fondazione Gramsci han expressat la seua opinió. Diu Vacca, documentadíssim, que no creu que siga cert, que en tota la documentació, molt detallada, sobre els darrers dies del polític sard no hi ha cap referència a aquesta conversió i, recorda, Gramsci va expressar explícitament poc abans de morir la seua voluntat de ser cremat. Diu també Vacca que, de totes maneres, de ser certa la notícia donada pel mossèn, no es tractaria de cap escàndol ni canviaria res, però que no hi ha cap prova documental. Un altre historiador especialista en Gramsci, Luciano Canfora, ha declarat: “Em temo que no és cert que Gramsci es va convertir in extremis, de totes maneres puc assegurar que Pericles no es va convertir al confucianisme”.
No sé si és cert o no, i no estic segura que siga important, però em fa gràcia que la cosa s’haja convertit en notícia de primera pàgina.
Torne a posar la foto de Pasolini davant la tomba de Gramsci al Cementiri acatòlic que ja vaig fer servir per una de les primeres entrades d’aquest bloc (que m’agrada molt) sobre el cementiri, Pasolini i Gramsci, i torne a copiar un fragment de Le ceneri di Gramsci de Pasolini:

Lì tu stai, bandito e con dura eleganza
non cattolica, elencato tra estranei
morti: Le ceneri di Gramsci

 

Ladri di biciclette

“La literatura va descobrir fa temps aquesta dimensió moderna que puntualitza les mínimes coses, els estats d’ànim considerats massa comuns. El cinema té, en la càmera el mitjà més adient per copsar-la. La seua sensibilitat és d’aquesta natura, i jo mateix entenc així el tant debatut realisme”. Vittoro De Sicca

Ahir va fer 60 anys que es va estrenar al cinema Metropolitan de Roma Ladri di biciclette de Vittorio De Sicca amb molt poc d’èxit. De Sicca s’havia encabotat en fer la pel·lícula i la va haver de produir ell mateix. Amb un  pretext narratiu fragilíssim, el robatori d’una bicicleta i la seua recerca desesperada, amb un pressupost molt baix i pràcticament sense actors, amb gent triada pel carrer i amb poquíssim temps va fer una obra mestra del cinema. Un dels protagonistes de la pel·lícula és Roma, una Roma bruta i cruel, filmada com si es tractara d’un documental que et permet mirar-la amb els ulls dramàticament adults de Bruno, el xiquet.
Sense artificis estilístics, De Sicca ens fa viure el pes de la injustícia, la soledat enmig de l’hostilitat de la multitud, la vergonya i la indignitat amb un esguard sense retòrica però carregat de pietat i acuradament atent a xicotets episodis, només aparentment insignificants.

La pel·lícula va obtenir un Òscar i un gran èxit internacional i és considerada un dels millors films de la història del cinema i un dels millors exemples de neo-realisme. Jo la vaig tornar a veure fa poc i val la pena de veritat.

Ací un tràiler.

blanc

Deia Pla que Roma calia veure-la a l’hivern, quan era “plena de color, de qualitats saboroses i fines“. Goethe, en canvi deia que quan més bella era la ciutat era d’estiu,  la llum de l’estiu (que a Pla li semblava que cobria la ciutat “d’una monotonia i d’una implacabilitat aclaparadores”) per a Goethe era la que permetia veure la veritable bellesa de la ciutat, l’ànima de les pedres. Jo, modestament, no estic d’acord amb cap dels dos, trobe que té raó Pla quan diu que la llum de l’estiu aixafa una mica la ciutat, però no trobe tan saboroses i fines les qualitats de Roma d’hivern, especialment en dies com aquests, amb el cel cobert i amb una llum blanca que pareix d’un altre país. Pareix que Roma es vulga disfressar de París, fins i tot el riu no pareix ell, com si alguna altra ciutat de molt més amunt li haguera deixat el cel uns dies. Tot es difumina una mica, els colors s’uniformen, els manca el blau del cel. Trobe que no li senta bé, a Roma, aquest cel trist i ploronet.

PS: fa un fred que pela.

riure

Hui una història de riure per celebrar que fa trenta-tres anys que es va morir Franco (ese hombre).
El 1964,  per  honorar  la  celebració dels veinticinco años de paz,  les autoritats de Castelló van decidir que ja era hora que la ciutat tinguera una estàtua de Franco com totes les capitals, van pensar posar-la a la Plaça Maria Agustina on hi havia (hi ha) la Diputació, el Govern Civil i el Sindicat. A l’hora d’encarregar-la van haver de decidir com la volien, es veu que per una estàtua eqüestre no arribava el pressupost i, en un atac de creativitat, van decidir que l’estàtua del dictador reproduïra la postura de la del Rei en Jaume (a la foto) atorgant la Carta Pobla a la ciutat, així que van encarregar un bronze de Franco atorgant, imperialment, un paper enrotllat a la ciutat, ves a saber amb quin significat. 
Potser perquè l’escultor era maldestre o perquè la posició de la mà del dictador, era molt més baixa que la de Jaume I, exactament a l’alçada de l’entrecuix, la qüestió és que quan les forces vives van anar a veure el resultat poc abans de la inauguració, van decidir que no podien posar allò a una plaça, es veu que la impressió mirant-la era que Franco tenia un membre enorme i que se l’aguantava amb la mà dreta.
Aquesta història l’explica Toni Porcar en el llibre A l’ombra del lledoner, no tinc el llibre ací i l’he explicada de memòria, segur que ell l’explicava amb més gràcia que jo, deia, a més, que ell mateix, xiquet, va aconseguir colar-se al magatzem del Govern Civil on estava l’estàtua i la va veure i que efectivament semblava Franco atorgant a la ciutat un pardal* enorme. Van intentar que la cosa no se sabera, però la veu va córrer ràpid per la ciutat, sovint m’imagine com es devia explicar, en veu baixa i amb sornegueria, al bar enmig d’una partida de guinyot o en altres situacions i m’agrada pensar que una història tan ridícula fes riure a gent que havia patit molt en aquells anys.
I aquesta és la història de perquè Castelló va tindre l’honor de ser l’única capital sense estàtua de Franco.

*pardal, piu, en fi, membre viril (com diu l’Alcover)

sobre el diccionariet

Quasi quaranta paraules, algunes precioses, ja hi han participat molts bloguistes (o blocaires) i molts se n’han fet ressó (gràcies, gràcies). Per ara guanya la m amb nou paraules i el diccionaret començaria amb alís, alisa i acabaria amb xiuxiuejar.
Supose que ho hauria pogut preveure, moltes de les paraules triades per vosaltres (i per mi) tenen a veure amb la infància, són paraules carregades d’àcid proustic, d’aquelles que en sentir-les o llegir-les t’envien a casa (a casa dels pares o dels avis). Com em va passar a mi l’altre dia: a l’autobús van pujar una parella major de turistes vestits de turistes menjant-se un gelat i es van asseure davant de mi, jo estava llegint el diari i no me’ls vaig mirar massa, fins que la senyora, en acabar el gelat va traure un mocador (un mocador de veritat, no un kleenex) de la bossa, li’l va donar a l’home i li va dir: torca’t, i jo, que estava llegint a saber què al diari, jo que estava en italià, em vaig trobar en un segon a Castelló i xicoteta, és l’efecte de l’àcid proustic.
Estic molt contenta amb com està anant aquesta història del diccionariet, volia avisar als futurs contribuents al diccionari que si envieu una paraula i no la veieu publicada és, simplement, que no he tingut temps, vos demane una miqueta de paciència.

La foto és d’Sphinx i l’he furtada d’una entrada que Vicent li ha dedicat al diccionariet.

diccionariet

Ja ho vaig anunciar ací, duc uns dies pensant la meua paraula, i no és fàcil triar-ne una, així que he decidit fer-ne dues (i en faré més).
He fet un altre bloc només per al diccionari afectiu de la llengua catalana, el mecanisme seria que vosaltres envieu les vostres paraules a l’adreça  diccionariafectiu@gmail.com i jo la penge com a entrada a l’altre bloc, o, si preferiu, la poseu ací als comentaris i jo còpie i enganxe allà. Als que teniu bloc vos demanaria que l’enllaceu i m’ajudeu a difondre la cosa (com més serem més riurem) i convideu a participar als vostres lectors i, si vos va bé, que publiqueu la vostra paraula com una entrada al vostre bloc.
Al bloc del diccionari llistaré els blocs que hi participen. Els que envieu la vostra paraula (o les vostres paraules) a l’adreça de correu o la poseu ací baix digueu-me com la voleu firmar (nom i cognom, nom del bloc, nom, el que vulgueu).  M’agradaria molt que aquest “diccionari de butxaca” s’anara enriquint amb el temps, no vos talleu…
Òbviament es poden repetir paraules.
Si teniu suggeriments sobre qualsevol millora possible de tot plegat vos ho agrairé molt. He posat un enllaç ací a la dreta, dalt de l’enllaç al blogs de lletres, no es veu gens bé, ja el canviaré, però funciona…
Aviseu quan pengeu la paraula al vostre bloc…

Ací van les meues dues primeres, ja les he penjades al diccionari afectiu de la llengua catalana :

enyorar-se: verb subtilment reflexiu, acció d’enyorar reflexivament, com diu Kundera l’enyor en té prou amb ell mateix, amb la seua pròpia emoció. Jo m’enyore, sempre, d’algú, d’un lloc, d’un temps…no puc saber quan m’atacarà l’àcid proustic, ni a quin dels meus sentits li tocarà encendre l’espurna de l’enyor. Estellés enyorava un temps que no era vingut encara, jo, sovint, m’enyore d’una ciutat que no existeix i que, potser, no ha existit mai.

argilaga: quan era xicoteta i pujàvem al poble a collir cireres, mon tio em deia sempre que havia netejat el camp d’argilagues perquè jo no prenguera mal. Era un home molt alt i molt fort i feia una miqueta de por, però que traguera les argilagues per mi em pareixia una cosa molt dolça, quasi tan dolça com la seua manera de pronunciar la paraula, amb una g preciosa que a mi no m’ix.