La soledat dels nombres primers

Els nombres primers són divisibles només per 1 i per ells mateixos. Estan al seu lloc en l’infinita sèrie de nombres naturals, esclafats com tots entre dos, però un pas enllà respecte als altres. Són nombres sospitosos i solitaris.
Paolo Giordano, La soledat dels nombres primers

Paolo Giordano té 26 anys i està fent el doctorat en física teòrica, enguany ha publicat la seua primera novel·la La solitudine dei numeri primi, el llibre es va convertir ràpidament en un súper vendes. Jo em vaig resistir una mica, sempre em fan por aquests llibres que tothom compra, tothom llig i tothom en parla bé, tot i que el títol m’agradava molt (a voltes he descobert grans escriptors per un títol atractiu, vaig començar a llegir Carson McCullers perquè em va agradar el títol de La balada del café triste).
Una entrevista a la tele a Paolo Giordano em va convéncer i el vaig comprar. El vaig llegir rapidíssim, vam fer tard a un sopar (i servidora és puntualíssima) perquè em faltava poquíssim i l’havia d’acabar precís. No és un llibre lleuger, és un llibre trist i amarg, explica soledats i silencis amb molta delicadesa i una trama perfectament construïda i molt ben escrita. Una senyora novel·la. Li han donat el Premi Strega, el premi literari més important d’Itàlia, és el guanyador més jove de la història del premi. 
Acabe de llegir que Edicions 62 ha comprat els drets i eixirà en català a primavera.

ambulàncies

“Em pareix que s’ha acabat, hui s’ha acabat. Si no hui, demà. No ha servit de res organitzar protestes pacífiques, buscar idees, les classes a les places, les manifestacions nocturnes amb torxes, les concentracions com si fórem hippies. No ha servit de res rebutjar les instrumentalitzacions polítiques, voler raonar sobre coses concretes. Des de hui els telediaris parlaran només dels incidents, dia rere dia passarà la idea que, de totes maneres, els estudiants volen enfrontaments. Ens estan fotent.”

Són les paraules de Duccio, estudiant de física, després del que va passar ahir a Roma. Els estudiants porten setmanes manifestant-se a tota Itàlia contra el decret sobre l’educació que ahir va aprovar el Senat, havien aconseguit  manifestar-se sempre pacíficament i creativa (esplèndides les classes a les places, esplèndids els estudiants als semàfors netejant els vidres dels cotxes per denunciar com no volen acabar), manifestacions on anaven d’acord professors, estudiants i pares, inclús a Roma alguna manifestació on hi anaven estudiants organitzats d’esquerres amb alguns grups d’estudiants de dretes (mai vist a aquest país).  Fins a ahir. Molts estudiants, sobretot d’instituts, ahir van anar davant del Senat a manifestar el seu rebuig a l’aprovació del decret, amb alguns professors, pacíficament. Envoltats completament de policia antidisturbis, tranquils i organitzats, amb els eslògans i les pancartes creatius que estan fent servir des de fa setmanes. Cap a les 11 del matí, un camió passa el cordó de policia (els policies diran després que no se n’han adonat, un camió!) i baixen mig centenar de feixistes amb bastons, cadenes, passamuntanyes i cascs i al crit de “Duce Duce” (un clàssic), comencen a repartir hòsties davant de la mirada incrèdula dels periodistes i de la passivitat total de la policia. Organitzats i adults, repartint llenya a estudiants d’institut, davant de la policia que no fa res. Els periodistes i els professors (i la gent que passa) comença a demanar  a la policia que intervinga. Entre els periodistes hi havia Curzio Maltese, un dels periodistes més seriosos d’aquest país, ho ha explicat en un article a Repubblica que posa els pèls de punta: 
És quasi migdia, una vintena de cascs negres s’ha quedat aïllada dels altres, en els enfrontaments. Per reunir-se amb els camarades el grup fa una acció singular, ix per un costat de la plaça, travessa amb els bastons a la mà el cordó de policia, tranquil•lament, i tornen a entrar a la plaça per un altra banda. Decidisc anar darrere d’ells però un policia m’atura “Vosté on va?”. Me n’adone que jo no tinc bastó, sóc sospitós. Mentre em control•la el carnet de periodista, li dic que acaben de passar-ne uns vint. La resposta del policia és memorable: “No els hem vist“.
El senyor Cossiga (ex ministre, ex president del govern i de la República, junt amb Andreotti un dels polítics més sinistres de la història republicana italiana) va fer les següents declaracions fa uns dies: “El ministre de l’interior hauria de fer el que vaig fer jo quan era ministre (als anys 70s), en primer lloc passar dels estudiants d’institut, però als universitaris deixar-los fer, retirar les forces de policia del carrer i infiltrar el moviment amb agents provocadors preparats per a tot, i deixar per uns deu dies que els manifestants devasten la ciutat. Després amb el consens popular, el so de les sirenes de les ambulàncies ha de superar el dels cotxes de policia, les forces de l’ordre haurien de massacrar els manifestants sense pietat i enviar-los a tots a l’hospital, no arrestar-los, que després els jutges els alliberen, sinó colpejar-los sense pietat i també als professors que els animen. Sobretot als professors, no als ancians, clar, però a les professores jovenetes sí.”
Hui hi ha la manifestació nacional d’estudiants i docents contra el decret, voldria no sentir ambulàncies.

Actualització: ho acabe de veure claret claret a un vídeo, el paio de la samarreta blava del real madrid és un policia.

Gassman llig

És una de les meues veus preferides, com llig ell els poetes italians no ho fa ningú.
Fa anys la RAI va fer una sèrie genial, es deia Gassman Legge i consistia en que Vittorio Gassman recitara, declamara coses com ara una anàlisi clínica, el menú  d’un restaurant, el prospecte d’un medicament o els ingredients d’alguna cosa.  Genial la idea i genial ell, que aconsegueix llegir aquestes coses com si foren la Divina Comèdia.
Vos deixe amb el mestre llegint l’etiqueta d’una peça de roba delicada.

possible…

Dissabte va haver una manifestació enorme a Roma, convocava el Partito Democratico  i jo no hi vaig anar. No hi vaig anar perquè no em pareix normal que el principal partit de l’oposició i l’únic partit “d’esquerres” al parlament estiga mut i desaparegut durant cinc mesos, cinc mesos en els que ha passat de tot, cinc mesos en els que cada volta que passava alguna cosa, i n’han passat moltes i molt grosses, la pregunta era: i Veltroni? què diu el PD? Res, el PD no deia res i ara, cinc mesos després ens convoquen a una manifestació per “Salvar Itàlia”, cordialment i personal els envie a fer la mà…
Molts amics hi van anar, molts amb recança i una mica perquè no anar era estrany, a mi, ho confesse, em va costar una miqueta, però vaig decidir el dia de la manifestació anti-racista de fa setmanes, convocada per quasi ningú, que qui no em convoca contra el racisme (amb el que està passant) no em representa. El discurs de Veltroni, com ja m’esperava, decebedor, un altra Itàlia és possible, Itàlia és millor que qui la governa, les coses canviaran, després de la foscor arribarà la llum, bla bla bla…sincerament pense que els centenars de milers de persones que han anat a la manifestació es mereixien un altra cosa. Segurament Itàlia és millor que qui la governa, però el PD no ha estat capaç de representar a aquesta “Itàlia millor”, no es poden enumerar les desgràcies d’un país com si acabares d’arribar, sense assumir la teua part de responsabilitat. No es pot repetir i repetir que el govern no és adient per afrontar la crisi, que cal un altra cosa, sense dir què… 
Hi havia molta gent a la mani del PD, ells diuen que dos milions i mig de persones (!), segurament moltes menys, però eren tants. Com deia un, des de JFK que no es veien tants democràtics a un funeral.

D’altra banda, aquestes setmanes Itàlia està revolucionada amb les mobilitzacions dels estudiants, amb “la reforma” anunciada pel govern (no és una reforma del sistema educatiu, és simplement una retallada de fons monumental) han aconseguit el que semblava impossible, han posat d’acord estudiants, pares i ensenyants, des del parvulari a la universitat. Molts instituts i universitats estan ocupats fa dies (això de les ocupacions m’encanta, no que jo vulga ni traure-li importància ni menysprear-ho com a forma de lluita, però quan els meus amics italians parlen de quan ocupaven, en parlen com si  parlaren de les acampades de l’adolescència, se n’anaven a ocupar amb el sac de dormir i la guitarra, tal qual com quan jo me n’anava a Penyagolosa amb els amics).
La dels estudiants és una de les mobilitzacions més grosses que he vist des de que estic ací, no sé com acabarà però han començat amb molta força, dijous vaga i manifestació a Roma, s’estan movent i molt, des dels pares dels xiquets del parvulari fins als rectors de les universitats…

els àngels del fang

La primera volta que en vaig sentir parlar els van anomenar així, gli angeli del fango. És una història d’aquelles que, quan la recorde, em fan recuperar la fe en la humanitat, o com es diga.
A Florència, la nit del 3 de novembre de 1966 feia dies que plovia, aquella nit va començar a ploure molt fort, van començar a arribar notícies de l’Arno i altres rius que baixaven molt inflats, però a la ciutat el nivell del riu semblava acceptablement alarmant. A primera hora del matí el riu se’n va eixir i va començar a negar la ciutat. A les 9 del matí a Piazza di Santa Croce l’aigua arriba a cinc metres d’alçada i comença a ocupar la resta del centre històric. A la Galleria degli Ufizzi comencen a intentar salvar obres d’art, decidint ràpidament quins quadres salvar, fent una espècie d’Arca de Noé de la bellesa. El porter de la Biblioteca Nacional i la seua família, que es troben aïllats a l’edifici comencen a salvar els llibres que els pareixen més preciosos, portant-los als pisos alts. La riuada de l’Arno i els seus afluents cobreix la ciutat amb 300 milions de metres cúbics d’aigua. L’aigua va continuar creixent fins a les sis de la vesprada i després va començar, lentament, a baixar. La ciutat està aïllada, la gent, des dels pisos alts només pot mirar els carrers plens d’aigua, convertits en rius que arrosseguen tot, no hi ha llum, ni telèfons que funcionen. La notícia comença a arribar a la resta d’Itàlia i del món, però no se sap ben bé que està passant a Florència. Aquella nit comencen a arribar els primers socors, que comencen a rescatar a les persones en perill. El matí següent, quan l’aigua comença a retirar-se, Florència està coberta d’una capa d’un metre de fang. Un parell de dies després, salvades i assistides les persones comença el malson, una quantitat increïble d’obres (mestres) d’art, quadres, escultures i objectes als museus,  imatges i frescos  de les esglésies, documents i llibres de les biblioteques i arxius  estan sota el fang.
Les imatges del que ha passat, de Florència sota el fang comencen a veure’s a la televisió, comença a extendre’s la consciència del que està passant, del patrimoni que s’està perdent, i aleshores, el miracle: comencen a arribar estudiants, al principi de les altres ciutats d’Itàlia, milers de joves que sense que ningú els cridara van agafar unes botes d’aigua i guants de goma i se’n van anar a Florència a ajudar. La notícia s’escampa i comencen a arribar més estudiants d’Europa i de la resta del món, que, per setmanes, organitzats per professors i per la gent que treballava als museus i a les biblioteques, treballen fins a l’extenuació per salvar les obres d’art i, en aquell moment, sobretot, els llibres i els documents, la Biblioteca Medicea Laurenzianal’Arxiu d’Estat, la Biblioteca Riccardiana, Florència és plena de biblioteques amb llibres i documents de valor incalculable, manuscrits, incunables… Els llibres preciosos que estaven al soterrani i a la planta baixa de la Biblioteca Nacional es trauen del fang amb cura, fent cadenes humanes com la de la foto i es porten a assecar als assecadors de tabac dels voltants de Florència. Salvats per aquesta mobilització espontània i extraordinària, per l’amor a l’art que va dur a milers (milers!) de joves a córrer a Florència, per salvar la bellesa i el coneixement.

Fa un parell d’anys, quan es complia el quaranta aniversari de la riuada, la ciutat va voler localitzar-los i els va convidar per agrair-los el seu gest en un acte públic, van respondre quasi deu mil persones. Ací la pàgina web que van fer per l’ocasió, explica la història i està plena de fotos i de testimonis.

1944

Ara pensa que va fer ben fet. Va fer bé deixant el poble fa tants anys per provar sort a un altra banda, lluny del poble, de la pobresa i de la terra seca i trista. Ara que és vell, quan recorda la seua infància al poble, més que un altre segle li pareix un altre món. El segle estava a punt de canviar quan va arribar a Barcelona, amb el vaixell des de Castelló, camí de França, on tenia parents <és curiós com, als relats familiars, les històries dels anys de França es deien així, de França, no d’Arles o de Perpinyà, de França>. Al final de la seua vida encara recorda la impressió que li va fer quan el vaixell va entrar al port i va veure la ciutat, es va espantar moltíssim, sort dels parents que havien arribat abans que ells i els van convéncer a restar a Barcelona i els van ajudar a instal·lar-se a la ciutat i a trobar faena. Només volia viure tranquil amb la dona i els xiquets, treballar i prosperar. No va tindre molta sort, al principi, les desgràcies i la pobresa el van seguir, al final van haver d’anar a França, ara ja sense la dona, ell sol amb els fills. Però al final ho va aconseguir, va prosperar. Hi ha pensat tantes voltes quan, durant tots aquests anys, ha vist la temor a la cara de la gent del poble que arribava a Barcelona, els esguards alhora espantats i plens d’esperança, una mica perduts.<sempre van trobar ajuda i un plat a taula, els parents o amics que provaren sort a Barcelona, sempre>.
Ha perdut el compte de les guerres que ha vist, dels trets que ha sentit i de quantes voltes, sobretot a Barcelona, ha vist gent marxant pel carrer amb banderes i armes, contentíssimes o enfadadíssimes, disposades a matar i a morir. I quantes voltes ha vist soldats pel carrer, i la por i l’angoixa, les bombes, el foc i la mort, pel carrer.<va nàixer el 1860 i va morir el 1944, és veritat que li’n van tocar moltes de guerres i de revolucions i de dictadures>.
Li va costar molt decidir-se, però al final va valdre la pena deixar el poble amb la dona i els xiquets menuts i provar sort a un altre lloc. Els va costar molt, però al final, a Barcelona, les coses els van anar bé. A més, si s’hagueren quedat al poble els seus fills serien com ell, no sabrien llegir ni escriure i, en canvi, a Barcelona el xiquet havia estudiat i la xiqueta, poc o molt, també. <no ho va arribar a veure, però alguns dels seus néts i molts dels seus besnéts van anar a la universitat>. Va fer ben fet deixant el poble.

 

país

El cas Saviano ha esclatat, finalment. Ja no és només un cas literari, com era fins ara, s’ha convertit en un cas polític, i ja era hora. La societat ha reaccionat i ho han fet, sobretot, els joves, facebook i myspace són plens de convocatòries i de grups de suport. L’escrit firmat per intel·lectuals i premis nobel ha rebut en dos dies més de 150000 adhesions, s’estan organitzant maratons de lectura pública de Gomorra, ahir en van fer una a la Casa della Memoria de Roma, va començar a llegir un partisà i van estar llegint tot el dia.
Ja ho sé que és normal i que és així com havia de ser, però hi havia (o, si més no, jo ho percebia així) darrerament a aquest país una incapacitat de reaccionar molt preocupant i pareix que tot plegat aquesta volta la societat ha respost.
Hui a Repubblica l’escriptor agraeix totes les mostres de suport, l’article es titula Cada veu que resisteix em fa estar menys sol i comença dient: “Gràcies per tot el que esteu fent. És difícil demostrar com d’important és per a mi tot el que ha passat els darrers dies“, agraeix a tots els gestos de suport, però sobretot, les lectures públiques del llibre: “Com m’hauria agradat estar allà, a cada plaça, a agrair a cada persona, a dir-li com d’important és per a mi aquest gest. Perquè ara, aquelles paraules no són ja les meues paraules. Ja no tenen autor, ara són la veu de tots. Un gran, infinit cor que ressona per tota Itàlia“.
Acaba l’article de Saviano: “Deia Cesare Pavese que ‘cal tindre un país, encara que només siga pel gust d’anar-se’n. Un país vol dir no estar sol, saber que en la gent, en les plantes, en la terra hi ha alguna cosa teua, que també quan no hi ets resta a esperar-te’. Jo, sovint en aquests anys he pensat que allò més dur era que ningú estiguera esperant-me. Ara sé, gràcies a les firmes de milers de ciutadans, que ja no és així, que alguna cosa de meu ha esdevingut alguna cosa de nostre. I que el país ja no és -després d’aquesta experiència- una entitat geogràfica, el meu país és el conjunt de dones i homes que han decidit resistir, canviar i participar, cadascú fent bé les coses que sap fer. Gràcies.”

Aquest és també el meu país, el meu país d’Itàlia.

motius

El Papa Pius XII, en una entrevista celebrada amb l’enviat anglès Sir D’Arcy Osborne el 18 d’octubre del 43, dos dies després de l’arrest dels jueus de la ciutat i el mateix dia que els 18 vagons de bestiar que els carregaven haurien deixat Roma cap a Auschwitz, va dir-li a l’enviat anglès que esperava que els nazis pogueren mantenir les posicions al front rus, si no, va dir, el comunisme serà l’únic vencedor de la guerra, va dir també que somniava l’unió de les antigues nacions civilitzades d’Occident per aïllar el comunisme a Orient. Davant de la sorpresa de l’ambaixador anglès, quan aquest li va parlar dels abusos dels alemanys a la ciutat (recordem que els jueus encara són al tren, a l’estació Tiburtina, esperant per començar el seu darrer viatge i que han estat tancats dos dies a menys d’un quilòmetre del Vaticà) el Papa va afegir que, fins a aquell moment, no tenia cap motiu per queixar-se  del general Von Stahel, comandant de la plaça militar de Roma, ni dels homes de la policia alemanya, que fins ara, va dir, s’han comportat correctament (font).

El cap de setmana passat el Papa Benet XVI va visitar Campània. Amb el que està passant en aquestes setmanes, amb tots els morts que la camorra està fent en aquests dies…el Papa ha triat fer un discurs sobre els perills de l’anticlericalisme. No ha dit  ni una paraula sobre la camorra, ni una paraula als fidels que l’escoltaven, res. En els dies següents, davant les protestes d’associacions cristianes de base que fa anys que lluiten per alliberar la Campània, jugant-se la vida, el Vaticà ha declarat que el Papa ha escollit de no parlar-ne per no ofendre els ciutadans honestos. Potser el Papa va pensar que no tenia cap motiu per queixar-se.

a força de ser vent


Posaré el cap al teu muscle

i faré

un somni de mar

i demà un foc de llenya

perquè l’aire blau

esdevinga casa

qui serà que explicarà

qui serà

serà qui resta
jo seguiré aquest viatjar

seguiré aquest corrent d’ales

Són els darrers versos de la cançó Khorakhane’ (A forza di essere vento), de Fabrizio de Andre’, els va escriure, en llengua romaní-khorakhané, el senyor Giorgio Bezzecchi, gitano sinti, d’una família que viu a Itàlia des del 43, ciutadà italià, nét d’un deportat mort a Birkenau i fill d’un supervivent dels “camps del Duce”, condecorat amb la medalla d’or al valor civil. A juny d’enguany tots els membres de la família van ser despertats a l’alba per la policia i posats en fila fora de les seues cases per ser fitxats, humiliats i atemorits, perquè són gitanos.

És una cançó preciosa, preciosa, no sé que té, però m’agrada moltíssim, quan la sento l’he d’escoltar precís, m’ature de fer el que estic fent i l’escolte. Em passa molt amb Fabrizio de André però amb algunes cançons més.

Els Khorakhane’ són un poble de gitanos musulmans (Khorakhane’ vol dir literalment lectors de l’Alcorà) d’origen serbi-montenegrí o kosovar, és el poble al qual pertanyen molts dels gitanos arribats a Itàlia a inicis dels 90s fugint de la guerra.

Me’n vaig dos dies al Montseny a prendre una mica de tardor i a xarrar amb amics i a beure vi i a passejar.

A vull llegir… a més de la lletra en italià hi ha una traducció casolana.

Khorakhané (A forza di essere vento)

Il cuore rallenta la testa cammina
in quel pozzo di piscio e cemento
a quel campo strappato dal vento
a forza di essere vento

porto il nome di tutti i battesimi
ogni nome il sigillo di un lasciapassare
per un guado una terra una nuvola un canto
un diamante nascosto nel pane
per un solo dolcissimo umore del sangue
per la stessa ragione del viaggio viaggiare

Il cuore rallenta e la testa cammina
in un buio di giostre in disuso
qualche rom si è fermato italiano
come un rame a imbrunire su un muro
saper leggere il libro del mondo
con parole cangianti e nessuna scrittura
nei sentieri costretti in un palmo di mano
i segreti che fanno paura
finché un uomo ti incontra e non si riconosce
e ogni terra si accende e si arrende la pace

i figli cadevano dal calendario
Jugoslavia Polonia Ungheria
i soldati prendevano tutti
e tutti buttavano via

e poi Mirka a San Giorgio di maggio
tra le fiamme dei fiori a ridere a bere
e un sollievo di lacrime a invadere gli occhi
e dagli occhi cadere

ora alzatevi spose bambine
che è venuto il tempo di andare
con le vene celesti dei polsi
anche oggi si va a caritare

e se questo vuol dire rubare
questo filo di pane tra miseria e sfortuna
allo specchio di questa kampina
ai miei occhi limpidi come un addio
lo può dire soltanto chi sa di raccogliere in bocca
il punto di vista di Dio.

?vava sero po tute
i kerava
jek sano ot mori
i taha jek jak kon kašta
vašu ti baro nebo
avi ker.

kon ovla so mutavla
kon ovla
ovla kon aš?ovi
me ?ava palan ladi
me ?ava
palan bura ot croiuti


Khorakhanè – A força de ser vent  

 

El cor es fa lent el cap camina

en aquell pou de pixum i cement

a aquell camp arrancat pel vent

a força de ser vent

 

porte el nom de tots els baptismes

cada nom el segell d’un salconduit

per un pas una terra un núvol un cant

un diamant amagat al pà

per un sol dolcíssim humor de la sang

per la mateixa raó del viatge viatjar

 

El cor es fa lent el cap camina

en una foscor de cavallets de fira en desús

algun gitano s’ha aturat italià

com un coure a enfosquir-se contra un mur

saber llegir el llibre del món

amb paroles canviants i cap escriptura

als camins constrets en la palma de la mà

i secrets que fan por

fins que un home te troba i no es reconeix

i totes les terres s’encenen i es rendeix la pau

 

els fills queien del calendari

Iugoslàvia Polònia Hongria

els soldats prenien a tothom

i a tothom llançaven

 

i després Mirka a Sant Jordi de maig

entre les flames de les flors a riure a beure

i un alleujament de llàgrimes a envair els ulls

i dels ulls caure

 

ara alceu-vos esposes xiquetes

que ha arribat el temps d’anar

amb les venes blau cel als canells

avui també es va a almoinar

 

i si açò vol dir robar

aquest fil de pa entre misèria i dissort

al mirall d’aquesta kampina*

als meus ulls límpids com un adéu

ho pot dir només qui sa de recollir a la boca

el punt de vista de Déu

 

 

Posaré el cap al teu muscle

i faré

un somni de mar

i demà un foc de llenya

perquè l’aire blau

esdevinga casa

qui serà que explicarà

qui serà

serà qui resta
jo seguiré aquest viatjar

seguiré aquest corrent d’ales

*vol dir tenda (en el sentit de casa).