dignitat

El matí del 29 de juny del 2004 a centenars d’adhesius enganxats per les parets i pels pals dels senyals de trànsit i de les faroles del centre de Palerm es podia llegir:

UN INTERO POPOLO CHE PAGA IL PIZZO È UN POPOLO SENZA DIGNITÀ

El pizzo són els diners que periòdicament comerciants i professionals paguen a la màfia, paguen més del 70% segons dades oficials.
Se’n van ocupar els diaris i els noticiaris regionals, el prefetto (com el Governador Civil) va convocar el comitè per l’ordre i la seguretat públiques, es va muntar un bon rebombori i la notícia va arribar als diaris i telegiornali nacionals.
L’adhesiu no estava firmat i durant uns dies no es va saber qui els havia enganxat. Havien estat set joves, que no tenien ni trenta anys i que no podien més, que no volien marxar de la seua terra i no volien viure pagant a la mafia. l’1 de juliol van publicar una carta oberta als ciutadans de Palerm:

Un poble sencer que paga el pizzo és un poble sense dignitat. Enganxant simples adhesius esperem afirmar pels carrers de la ciutat una veritat que pensem que ha de ser de domini públic. La nostra pràctica és un petit i fràgil signe d’implícita resistència. (…) Quan quotidianament comprem pensem que simplement comprant el que necessitem estem donant diners també a la màfia? Segur que no, en canvi és així. (…) Si part dels beneficis dels botiguers i els professionals va a la màfia, part dels nostres diners van a la màfia. Els comerciants paguen per que no els cremen la botiga, o perquè intimidats contínuament. Tots els altres paguen, paguem per “protegir” la integritat de la nostra consciència de saber que som esclaus  d’un sistema capil·lar  de violenta prevaricació. Paguem per oblidar que el conjunt de tots els passos que fem quotidianament quan anem a comprar defineix la trama de la xarxa econòmica amb la qual la màfia se sustenta i ens oprimeix. (…) Un poble sencer que paga el pizzo és un poble sense dignitat: quan aquest principi estarà en la ment i en el cor de tots els sicilians, redescobrint l’amor propi, ens haurem alliberat del càncer mafiós. Aquesta, si més no, és la nostra convicció. Som homes i dones prou normals, és a dir rebels, diferents, incòmodes, somniadors.
La paraula al poble sicilià
.”

Poc després en una conferència de premsa van dir qui eren i això, segons els especialistes, va ser un error. Els van dir que si hagueren mantingut la tensió de l’anonimat una mica més el mite hauria crescut i també l’atenció dels mitjans. Ells, en canvi, van dir qui eren: joves que acaben de llicenciar-se, aturats, amb la primera feina. Fent així van permetre que molts altres joves s’identificaren amb ells i, sobretot, van fer entrar en la guerra contra la màfia un subjecte nou: el consumidor.
Van seguir amb els adhesius, enganxant-ne per tot arreu, als caixers automàtics (A Palerm 8 de cada 10 comerciants paga el pizzo. Part dels diners de les teues compres va a la màfia. Reflexiona!) En va nàixer un moviment, Addio pizzo, que ha crescut molt des d’aleshores. Els va arribar una carta d’un jove que havia obert un bar i com no volia pagar no hi anava ningú. Van començar a anar ells, a omplir-lo i això els va donar una idea, la del consum responsable. Van aconseguir nou mil firmes de nou mil ciutadans de Palerm disposats a comprar només a botigues que no paguen. Van publicar la llista de noms al diari dient: aquest som nosaltres i donem la cara, si ets un comerciant que no paga vindrem a comprar a la teua botiga. La publicació dels nou mil noms de persones que “com a ciutadà i com a consumidor conscient del meu poder i de la meua responsabilitat” declaraven el seu compromís contra la màfia va ser una espècie de terratrèmol moral. Es va crear una xarxa de comerciants valents que no paguen, es va publicar la llista “pizzo free” als diaris. Fan campanyes convidant a denunciar, convidant a consumir responsablement (Jo pague a qui no paga). A més, i això és importantíssim, cada volta que un comerciant denuncia l’associació es presenta com a part civil en el procés, denuncien amb ell. El moviment s’ha extés per tota Sicília i algunes coses que han passat darrerament, impensables fa uns anys, com que la Cambra de Comerç siciliana haja decidit expulsar als membres que paguen, són sense dubte atribuïbles a l’onada, lenta però segura, que aquells set joves farts de la màfia van començar amb uns centenars d’adhesius.
Més de nou mil persones han decidit consumir responsablement i han publicat el seu nom als diaris i quasi tres-cents comerciants han deixat de pagar. És la primera volta que la societat s’organitza contra la màfia, que s’intenta crear un circuit econòmic net i legal. Pot semblar un resultat molt xicotet per als més de cinc milions d’habitants que té Sicília, però no ho és, és enorme i esperançador, és una espècie de miracle de la dignitat.

1926

La nena del vestit blanc sempre va conservar la foto, no va saber mai qui eren les altres persones que hi ha, ni va recordar mai exactament el bar on algú va fer la foto del grup, ni com la foto va arribar a les seues mans. Era pels volts del carrer Entença, segur. Carrer Entença, 20, la casa on va náixer. En tornar de França els pares van viure una temporada a casa d’uns tiets, al Poble Sec, després van llogar la casa del carrer Entença, prop dels Encants de la Creu Coberta, on l’auelo tenia una parada i hi treballava la mare, el pare va deixar la feina a la bòvila del Poble Nou i va començar a treballar ell també als Encants.
A la casa hi havia la botiga, on venien el millor gènere (gèneru) de les partides que compraven a la subhasta. El gènere una mica menys bo el venien a la parada. Pocs anys després, quan els Encants es van traslladar primer al Camp del Sidral i després al final del carrer Dos de Maig, ells també es van traslladar al Clot.
Un dels records més dolços que la nena del vestit blanc té de la casa del carrer Entença és el d’un dia que estava saltant a la corda davant de casa i va veure sa mare que tornava dels Encants (treballaven moltes hores, per anar a les subhastes calia aixecar-se a les quatre del matí) amb alguna cosa a la mà. Era una meravella, una nina, li va dir que era de cel·luloide, preciosa, i era per a ella! No n’havia vist mai cap d’aquell material i li semblava impossible com era de bonica. La va conservar molts anys i el record de la nina, més anys encara.

PS: Jo tinc records que no em pertànyen, heretats, tinc records de la setmana tràgica i de la guerra i d’una casa al carrer Entença i d’una terra seca i de gent que la deixa…Tinc records d’anys que no vaig viure i records que pertanyien a persones que no vaig conéixer, a persones mortes o que ja no poden recordar els seus records, però jo puc.

 

balcons

Hui me’n vaig a Castelló a passar un parell de dies.

No sóc fotògraf (ja m’agradaria) però fa uns mesos em vaig passar un diumenge al matí passejant per Castelló fent fotos als balcons que queden. Cada volta en queden menys, de balcons vells d’aquells amb taulellets a la base. Sempre m’han agradat molt, les casetes de planta baixa i un pis amb el seu balconet. Una volta Castelló n’era ple, ara encara en queden algunes, arreglades o que es cauen a trossos… 
Les he penjat ací.

sense amo

És jove, té trenta-set anys, és d’esquerres (ell diu que és comunista), és seriós i punyent i jo me l’estime molt, amb un amor d’aquells fets de quotidianitat, de tants matins junts, hem compartit cafès i preocupacions, ràbies i primaveres, m’ha ajudat moltíssim a entendre i a estimar aquest país. M’ha explicat amb molta paciència les coses que no entenia i m’ha fet sentir com a casa des del primer dia, el vaig conéixer personalment el dia que vaig arribar i des d’aleshores ens hem vist quasi cada matí, va ser el meu primer amic italià.
Fa anys que està malalt, fa anys que li fan falta diners per sobreviure, de tant en tant ens en demana a les persones que l’estimem, però aquesta volta pareix que la cosa és molt més seriosa, està molt, molt fotut. Ha tingut una vida molt difícil, però ha sobreviscut sempre, sempre lliure, sense amo. El govern ha tallat els ajuts a l’editoria cooperativa i Il manifesto diu que tancarà. Ja, perquè el meu diari és una cooperativa, amb el càrrec de director a rotació i sous iguals per a tothom, per a les 92 persones que hi treballen, que fan possible que cada matí puguem escoltar una veu diferent, molt més atenta a les coses que els altres no diuen, sense amo, lliure i responsable.
Diu que s’està morint, que el maten, demana ajuda un altra volta per salvar-se (per salvar-nos) i promet, que si mor, no ho farà en silenci. 
Espere de tot cor que siga només un altra recaiguda i que puga seguir acompanyant-me cada matí, com sempre, perquè aquest país no es pot permetre perdre una veu com la seua, si més no, jo no m’ho puc permetre.

il postino

L’altre dia van tornar a fer a la tele Il postino (El cartero y Pablo Neruda) i la vaig tornar a veure. Vaig tornar a estar dues hores encantada, literalment. La primera volta la vaig veure en castellà, allà (del lado de allá) i em va agradar molt, molt. Ara quan la veig ací (l’he vista vàries voltes) és un altra cosa, perquè la veig en italià, clar, però sobretot perquè ara no és una pel·li molt bonica, és la pel·li de Massimo Troisi, la darrera, la seua. Ací a  Troisi l’estimen molt, va fer molta tele, teatre i cinema, fonamentalment còmic i napolità (jo a les primeres pel·lícules no l’entenc quan parla, ric igual perquè em fa gràcia, però no l’entenc). Troisi va llegir la novel·la d’Skarmeta i se’n va enamorar, volia fer una pel·lícula amb la història del poeta i el carter. Va convéncer al productor, va triar el director i els actors i va escriure el guió, reservant-se el paper de Mario, el carter que descobreix la poesia i les metàfores i que el món sencer és la metàfora d’alguna cosa. Estava molt malalt, Troisi, va fer la pel·lícula mentre es moria. Deia Philippe Noiret (esplèndid Neruda) que no mai, a cap pel·lícula, havia vist l’ànima de ningú com havia vist la de Troisi a Il postino. Va morir dotze hores després d’acabar de rodar la darrera escena. La pel·lícula va ser nominada per a cinc Oscar l’any 96: millor pel·lícula, actor, director, guió i música, preciosa, de Bacalov.

És probable que siga una pel·li massa sentimental o naïf (coenta, vaja), però a mi m’agrada moltíssim, i cada volta que l’he vista se m’ha quedat pel cap una temporada.
Tant si l’heu vista com si no, llogueu-la, descarregueu-la, compreu-la i la propera vesprada de pluja que caiga en diumenge la mireu, si pot ser amb subtítols, ja em direu què.

 

ciutats

La ciutat per qui passa sense entrar-hi és una, és un altra per qui hi és pres i no ix mai; una és la ciutat on s’arriba la primera volta, un altra la que és deixa per no tornar; cada una mereix un nom diferent.
Italo Calvino. Le città invisibili

Marco Polo al 1298, en ser fer presoner pels genovesos , va coincidir a la presó amb Rustichello da Pisa, novel·lista i aventurer, a qui va dictar el llibre Il Milione, Llibre de les meravelles del món . Aquesta feliç coincidència va fer possible aquest fascinant llibre de viatges (per cert, van acabar d’escriure’l cap al 1300, just quan començava el viatge de Dante per la selva oscura).

També devem a aquesta coincidència que Italo Calvino escriguera Les ciutats invisibles, un diàleg entre Marco Polo i el Kublai Khan, a qui el venecià descriu les ciutats del seu imperi que el Khan no coneix. Un dels llibres més poètics i més bells de Calvino. A les descripcions, sovint molt curtes, el que explica les ciutats és la seua forma, o les persones que la van construir o els detalls invisibles, la subtilesa, el desig, els ulls que la miren o el cel que la cobreix, cada descripció del llibre val per totes les ciutats, també per aquelles que no existeixen. Amb el to de mil i una nits amb que Polo parla al Khan de ciutats amb nom de dona, Calvino ens regala un llibre especialíssim, diferent a cada relectura.

Les ciutats són una barreja de tantes coses: de memòria, de desitjos, de signes d’un llenguatge; les ciutats són llocs d’intercanvi, com expliquen tots els llibres d’història de l’economia, però aquests intercanvis no són només intercanvis de mercaderies, són intercanvis de paraules, de desitjos, de records.”

 

portes

Roma encara conserva moltíssimes portes, més de trenta, que pertanyen a alguna de les quatre principals muralles que la ciutat ha tingut. Les més antigues són les mura serviane, ampliades i consolidades per Servi Tul·li al segle VI aC, encara queden trossos grans (n’hi ha un al costat de Termini) i dues portes, al centre, a la zona darrere del coliseu. Hi ha també les mura leonine i les gianicolensi, fetes per papes per defensar el Vaticà i la part de la ciutat a aquella banda del riu.
Les més importants són les mura aureliane, construïdes per Aurelià al segle III. Tenien un perímetre de quasi vint quilòmetres, ara en queden uns 13 i es conserven també quasi totes les portes.  Van ser construïdes per defensar la ciutat dels bàrbars. Va ser per una de les portes de la muralla d’aurelià, la porta portuensis, per on van entrar els vàndals, a l’estiu del 455, en el tercer saqueig de Roma. També a una de les portes de la muralla d’Aurelià, Porta San Paolo, els romans van defensar la ciutat  dels nazis el 1943.
La muralla d’aurelià, d’alguna manera, encara marca el límit del centre, el preu fixe del taxi des de l’aeroport és entro le mura aureliane i els romans quan van a passar un dia al camp encara diuen que van fuori porta.

El 20 de setembre de 1870 l’artilleria de l’exèrcit italià va obrir la bretxa a les muralles d’Aurelià, al costat de Porta Pia i van entrar a la ciutat, unint Roma al nou Regne d’Itàlia i acabant amb l’Estat Pontifici i del poder temporal dels papes. Durant anys s’ha commemorat la Breccia di Porta Pia com el símbol del triomf de la laïcitat. Enguany , en la celebració oficial, el representat de l’Ajuntament ha llegit els noms dels caiguts, però dels altres, ha llegit la llista dels caiguts de l’exèrcit del Papa. Els de Militia Christi ja han publicat un comunicat dient que estan contentíssims.

 

el carrer

L’Univers eren quatre illes de cases i ella les coneixia com… (com què? en italià diria com les seues butxaques, en castellà com el palmell de la mà, la manera de dir-ho que més m’agrada crec que és de Nabokov). L’Univers eren quatre illes de cases i ella les coneixia com un xiquet coneix els seus genolls.
Hi havia dues places, en realitat n’hi havia tres, però una no era seua. La Plaça dels Dolors era menys bonica però no es veia des de la finestra de casa i això li atorgava avantatges innegables, la plaça Tetuán era la plaça i és la plaça on ella ha passat més hores en sa vida i on li han passat moltes primeres voltes (no recorda els primers passos però sí els primers patins), podria resseguir la seua infància posant una darrere de l’altra les fotos de cada any amb les palmes del diumenge de rams. Amb fotos dels diumenges de rams podria resseguir també la transformació de la plaça i del barri en aquells anys (res a veure amb el que li esperava, pobra Ciutat). A la plaça hi havia un quiosc amb tauletes, palmeres i banquets, el Club de Colombicultura de Castellón i Correus, on per la nit, s’encenia una guardiola i una moneda que es movia tic tic tic fins entrar a la guardiola. El seu germà li va explicar una volta que podien dormir tranquils perquè a Correus hi havia un parallamps i mai cauria un llamp a sa casa. No com al poble, on al primer tro, alguna tia corria a traure-li les arracades i a fer-la asseure’s a una cadira lluny de les finestres. Ella no tenia por dels llamps, tenia por del Lute, la portera de casa quan baixava les escales saltant li deia que cridaria el Lute per que se l’enduguera i ella sabia que el Lute tenia a veure amb els llamps, al carrer hi havia una caseta on, a una placa metàl·lica posava LUTE i hi havia un dibuix d’un senyor amb un llamp que li arribava enmig del pit i el feia caure.
A més de les dues places hi havia el carrer, on quan feia bon temps hi havia porteres i alguns veïns amb cadires fora i xiquets, i on també es parlava castellà perquè en aquells anys a aquell carrer les porteres eren aragoneses. El nom d’un dels pobles d’on venien se li ha quedat al cap: Albentosa.
Al carrer hi havia escales i reixes perfectes per jugar a tres pamets, ella odiava fer de porter quan es jugava a futbol i fer de presoner, quasi sempre japonès, quan es jugava a guerres. I, sobretot, odiava tornar a casa plorant.
Al carrer hi donava la cuina d’una pensió, Hotel Pensión Zaragoza, i a la cuina hi havia una aixeta d’on eixia aigua freda,  però quan anava  a demanar un got d’aigua havia d’eixugar-se abans i re-composar-se una mica perquè si estava suada, contra tota lògica que tinga a veure amb la calor, li donaven aigua natural. El porter de la pensió es deia Fidel, i algú els havia ensenyat als xiquets a anar a cridar-li Fidel, Fidel que los americanos no pueden con él! i fugir corrent.
Hi havia un Coloniales y salazones, dos colmados i un drapaire. Els diners dels diaris vells eren per a ella i el seu germà. Els duien al drapaire amb el carret de la compra i sabien que era una sort que a sa casa es comprara La Vanguardia que era un diari molt gros (el drapaire, per cert, no es pareixia gens al de la cançó de Serrat). Hi havia la bodega del senyor Valeriano, que la meravellava cada volta que calculava perfectament quan tancar l’aixeta del vi i que el que hi havia a l’embut no se n’eixira mai de la garrafeta, mai, ni una gota. Hi havia una botiga de gorres, un rellotger, un magatzem de sal i un estanc. Però les botigues que més li agradaven eren: Juguetes y baratijas El niño (ca’ls rojos), la gelateria Alaska i la papereria Las tres plumas.

Molts anys després, quan ella i el seu germà ja eren grans la casa de la gelateria es va ensorrar, mostrant l’obrador i les parets nues. Uns dies després, un dia de vent, el barri es va omplir de sobrets dels que gastaven a la gelateria per embolicar els polos d’orxata. Ella i el seu germà en van recollir uns quants i ella n’ha conservat un, tot i les mil mudances.

 

adjectius

Anava a escriure una entradeta emocionada sobre una pel·lícula italiana que m’encanta i que fa poc vaig tornar a veure…però he sabut una notícia al·lucinant, esperpèntica… no tinc paraules, de veres, no sé com qualificar-la. M’estic quedant sense adjectius ja fa dies.

El 23 de març de 1944, en plena ocupació, un grup dels GAP romans, partisans antifeixistes, van fer esclatar una bomba quan passava un batalló de SS Polizei. En la que probablement siga l’acció de resistència armada més reeixida a les ciutats europees ocupades pels nazis, els partisans van matar 33 membres de les SS.
En represàlia i amb ordres directes de Hitler, els alemanys van afusellar a 355 persones (les que van trobar a les presons i pel carrer) la mateixa nit, en grups de cinc, a una pedrera subterrània abandonada (Le fosse Ardeatine) i després la van ensorrar amb dinamita. El dia següent Roma es va despertar folrada de cartells que anunciaven els afusellaments sense donar els noms dels afusellats però informant que l’ordre ja havia estat executat (l’ordine è già stato esseguito).
Un dia ho explicaré amb calma, però aquest fet és la ferida de Roma, ha marcat la ciutat, indeleblement, per sempre. Són molts morts, l’anunci de l’execució sense els noms és d’una crueltat terrorífica. Els cossos els van trobar molt després i en condicions que feien dificilíssima la identificació. Encara se’n parla i encara es discuteix, també, sobre la legitimitat o no de l’atemptat i de la represàlia.  
L’Obersturmbannfürher Herbert Kappler, comandant de les SS a Roma, va ser condemnat per un tribunal militar italià a cadena perpètua per la massacre (i per altres crims), uns anys després va aconseguir fugir (!) i va anar a viure a Alemanya, que no el va voler extraditar mai.
L’altre responsable de la matança, l’SS-Hauptsturmführer Erich Priebke, va aconseguir fugir d’Europa amb l’ajut dOdessa i es va instal·lar a Argentina amb una identitat falsa. El 1994, quasi cinquanta anys després, un periodista nordamericà el va identificar i el va entrevistar. Itàlia va demanar-ne l’extradició i Priebke va arribar a Roma per ser jutjat a finals del 95. En primera instància va ser absolt perquè el delicte “s’havia extingit per intervinguda prescripció“. Al tribunal i a tota la ciutat l’estupor i la ràbia van esclatar. L’alcalde de Roma va fer apagar la il·luminació de tots els monuments de la ciutat en senyal de dol en saber la notícia. El Tribunal Superior va anul·lar la sentència i  al final el van condemnar a cadena perpètua, que fa a casa perquè com és molt gran, té 95 anys, li han concedit l’arrest domiciliari.  

La notícia que he llegit és que a un concurs de bellesa femenina (ací hi ha molta afició) que es diu Star of the year  que se celebra a un poble al sud de Roma han convidat com a president honorífic del jurat a l’ex SS-Hauptsturmführer Erich Priebke, que via videoconferència i amb una maxipantalla ha fet el seu discurset i ha votat el millor cul i les millors mamelles.
Un criminal de guerra que està complint condemna.

S’entén, no? que em quede sense adjectius.

vassallatge

Veig que la notícia de que la pel·lícula sobre Bush no inaugurarà el Festival de Roma ha estat publicada a la premsa d’allà i ha hagut un cert rebombori. Ací no, cap rebombori, jo no sé com ha anat la cosa però em crec el que diu El País, no és que Berlusconi haja censurat o vetat res, és que a ell “no le habría agradado que una película como ésta inaugurase el festival” i ja està, i si a ell no li hauria agradat, doncs no es programa, i punt. No és censura, és vassallatge.
Ací les coses funcionen així, el cavaliere porta anys dient mentides fenomenals i no n’hi ha cap (poquíssims i amenaçats) periodista que li duga la contrària, quan se salva d’algun procés per prescripció (gràcies a una llei feta a mida), sovint als telegiornali la paraula emprada és absolució. Fa poc ha perdut un judici contra The Economist, a qui havia acusat de difamació per la portada de la foto, ací no ha donat la notícia ningú. Amb el fabulós imperi econòmic i poder de l’amo no es pot demanar als periodistes que facen la seua faena, que tots tenen família i hipoteques per pagar.
Canviant de tema (o no), pel que veig a Castelló també està la cosa divertida, diu Fabra que “Hijo de puta es una frase bastante corriente en nuestra provincia”, ho serà a sa casa…com està el pati!