la república de les meravelles

M’agrada molt que vinga gent d’allà. És una emoció especial ensenyar el meu país d’Itàlia a la gent del meu país, l’ensenye com si fóra meu de veres, com si una cosa tan rebonica com aquesta ciutat em pertanyera. A voltes pense que un dels antídots millors per l’enyorança, diguem-ne física (n’hi ha de molts tipus, infinits), és la bellesa de la ciutat, a voltes és com una carícia quan cal.
Deia que m’agrada molt que vinga gent i, darrerament, han vingut amics que he conegut ací mateix, ací la república de les meravelles, a aquest país de paraules que ens hem inventat. I m’encanta. Primer, un pèndol dolç va decidir allargar una de les petites oscil·lacions i va arribar fins ací i em va dur un llibre i un bes.
Abans d’ahir havíem quedat a Campo de’ fiori (a l’esquerra de Giordano Bruno) amb un vent molt especial que havia decidit bufar per aquestes contrades. Ens vam reconéixer al primer esguard, com podíem no reconèixer-nos si portem molt de temps llegint-nos. Ahir vam pujar al Gianicolo amb una  ampolla de vi a mirar Roma, era una miqueta tard, ens vam perdre la fase taronja, quan vam arribar ja era morada, se’ns va fer de nit xerrant. Després de sopar, tard, vam donar una volta en cotxe per Roma de nit, a veure les meravelles il·luminades, n’hi ha tantes romes com hores del dia. 
Hui arriba Don Alfonso perquè ha d’estudiar dos llibres, tinc moltes ganes de xerrar amb ell un dia d’aquests i que m’explique moltes coses, que m’explique com és que un de Móstoles (born and bred) escriu tan bé en un català tan valencià i, a més, diu que quan parla, apitxa.

 

setanta-una

Què diran els déus…

Setanta-una persones.
Al mar preciós i blau dels nostres estius, a la mar dels llibres, dels poemes, de les cançons.
Setanta-una persones no arribaran mai a entrar a un port que els seus ulls ignoraven (ni a una platja o un escull), no arribaran mai enlloc.
Han merescut un raconet als diaris, sense noms, sense saber d’on venien (d’origen africà diu el diari, gràcies per la informació), sense discursos ni flors, sense dol.
Com es deien?
Quants anys tenien?
Quina llengua parlaven?
Com es diu indiferència en la seua llengua?
Com es diu mar en la seua llengua? 
I mort?
Com es diu mort en la seua llengua?

Hem convertit la mar dels déus i dels herois en un cementiri de morts sense nom.

nou disc

El Primer Ministre ja no ha de “perdre temps” amb els seus advocats per intentar no anar a la presó, això ho ha solucionat amb una llei que el converteix en immune (impune). Ara es pot dedicar a altres coses com ara maquillar-se amb més cura la calba, passejar amb la senyora i escriure cançons. Està preparant, amb el seu col·laborador habitual, Apicella, un nou disc, el quart, de cançons d’amor que pareix que eixirà a desembre.

Que en parlen els diaris ho puc entendre, ara, el motiu pel qual Repubblica ha posat la notícia a la secció de política interna se m’escapa.

Un any de bloc

Ahir va fer un any que vaig escriure la primera entrada del bloc, no sé què m’esperava quan vaig començar, però no m’esperava açò, no m’esperava fer amics, no m’esperava engrescar-me tant, segurament no m’esperava escriure tant i que fóra tan gratificant. Han segut quasi 200 entrades, més de 1000 comentaris i quasi 40000 visites, gràcies a tots, a tota la colla del bloc, als que ja tenen cara i ulls i als que encara són només (només!) paraules, gràcies de veritat, gràcies per cada un dels clics que vos han portat ací a fer-me companyia. Gràcies pels comentaris, sovint eren molt més interessants i millor escrits que l’entrada meua, moltíssimes gràcies.
Gràcies per aquest país ple de paraules que ens hem inventat, per aquest país normal, com deia Victòria.
I moltes, moltes gràcies  als amics italians que em visiten, aprecie molt l’esforç i és un gust que ara el català per a ells siga alguna cosa més que una llengua desconeguda d’un país que no existeix, i que quan ens veiem em pregunten coses com “ma amb vuol dire sempre con?”, gràcies de cor (cor vuol dire sempre cuore).

psicòtrops

A Catània, un jove de setze anys després d’una agressió del pare va decidir anar a viure amb sa mare. A la mare, metge, li ha estat treta la custòdia del jove perquè, diu l’informe dels serveis socials, el jove freqüenta “grups extremistes on es fa ús de substàncies alcohòliques i psicòtropes”. El grup en qüestió és un cercle dels Giovani Comunisti, les juventuts de Rifondazione Comunista. Ací la notícia a l’Unità. Que el jove siga militant d’un grup tan perillós i extremista demostraria la incapacitat de la mare de fer-se’n càrrec (!).
Ara, que a Rifondazione Comunista siguen extremistes supose que és una qüestió opinable, que a les eleccions els va anar molt, molt malament, és cert, però pensar que s’han lliurat al consum de psicòtrops perquè han estat expulsats electoralment del Parlament em sembla una mica massa (a més, el jove i la mare han presentat exàmens mèdics que demostren que no s’ha drogat).
Poca broma, la notícia és certa, i parlem de Catània, una ciutat amb una densitat mafiosa altíssima i es dona el cas que el cercle dels perillosos extremistes que freqüenta el jove s’ha distingit per la seua lluita contra la màfia i per la legalitat.
Des que Berlusconi va dir que no era veritat que els comunistes mengen xiquets, però que a la Xina comunista els bullien per fer adobs per al camp (paraula, ho va dir), no n’havia sentit de tan grosses, i el que ens queda.

formigues

Tenim formigues a casa, són xicotetes i rogetes i quan van aparéixer n’hi havia poques i tenien un aire despistat i simpàtic. Després van arribar a la cuina (encara lluny del menjar) i ja no eren tan simpàtiques. Vaig començar a observar-les per veure d’on eixien, però la primera sorpresa va ser que es movien desordenadament, fent conya vaig pensar que com eren romanes tenien al·lèrgia a les files i a les cues. Després vaig pensar que potser dissimulaven quan jo mirava i quan no mirava tornaven a anar en fila índia, el cas és que no vaig aclarir d’on eixien.
Abans d’anar a Castelló vaig posar uns esquers que venen que, en teoria, acaben amb elles matant a la reina (allons enfants...), ni cas. A mi les formigues no mai m’havien paregut especialment antipàtiques, però açò comença a paréixer una invasió, a més, en desigualtat de condicions: és evident que elles han rebut entrenament militar, jo sóc una xica que mai s’ha dedicat a la lluita armada i l’F. va ser objector de consciència. Hui, en tornar a la faena he preguntat als companys i he sabut que són formigues argentines i que són tremende, he vist a internet que les formigues catalanes s’han organitzat formant una supercolònia alternativa i tenen bases a Barcelona, a l’Ebre i a Alacant (desperta ferro!).
Pareix que la lluita serà molt difícil, la informació



que que he trobat posa els pèls de punta: “Les obreres de la formiga argentina són exploradores molt eficients. Quan el front avança, s’allisten al front noves obreres i el rastre s’estén des del niu, en principi, sense un destí fix, tal i com faria l’exploració un exercit“.
Italo Calvino els va dedicar un relat, La formica argentina, jo espere no acabar com el protagonista, que descobreix que són invencibles i que cal acostumar-se. Demà comprarem uns esquers nous que es diuen Max Force.
A la guerre comme à la guerre!

olímpicament

No vaig veure la cerimònia d’inauguració dels jocs olímpics, he sentit que va ser espectacular, pareix que no es veia una cosa tan bonica des de Berlin 1936. Pareix també que ací dalt ha començat un altra guerra, russos i georgians estan olímpicament bombardejant ciutats, hi ha milers de morts i de refugiats, segons els diaris italians aquest matí han bombardejat Tiblisi, segons els diaris espanyols, no. A l’Avui la notícia és xicoteta, sí, la que està baix d’una notícia sobre la maquilladora de Carme Chacón. He posat la tele per veure què i el telenotícies de l’espanyola començava amb una interessant notícia sobre la prova de bàdminton als jocs, l’italià amb ciclisme. Sort de la BBC.
Demà me’n vaig a Castelló una setmana, bon dia a tothom i que no siga res, sobretot per a la gent d’Ossètia, que, acabe de veure a la wiki que té molts noms: La República d’Ossètia del Sud en osseta: ?????????æ ?????? ???????, transcrit Respublikae Xussar Iriston, en uzbek: ?????????? ????? ??????, transcrit Respúblika Iuzhnaia Ossetia i en georgià: ???????? ??????, transcrit Samkhreti Osetia.  

fer les veus

El Gianicolo és una muntanyeta que està darrere de Trastevere i es diu així pel déu Janus (Giano), el de les dues cares, el déu de les portes i dels passatges. No és un dels set turons però segurament és el vuitè colle de Roma. El 1849 quan el Papa Pius IX va demanar ajuda als francesos contra l’efímera República Romana de Garibaldi i els seus, va ser al Gianicolo on els republicans defensaren la ciutat resistint setmanes a l’exèrcit francès, ara, dalt de tot, a Piazzale Garibaldi hi ha una estàtua eqüestre enorme del heroi dels dos móns i a sota hi ha escrita la legendària frase “O Roma o morte“. L’estàtua és de veritat enorme i la van posar mirant el Vaticà des de dalt, tot el parc del Gianicolo és ple de busts d’herois de Risorgimento, hi ha també una estàtua eqüestre d’Anita, la dona de Garibaldi (trobe que tindre una heroïna eqüestre està molt bé). Quan el Pius XI i Mussolini van firmar els Pactes de Laterà el 1929, encara vigents, un dels acords menors va ser tombar l’estàtua de Garibaldi. Des d’aleshores, com diuen els romans, és el cul del cavall de Garibaldi el veu el Papa.
A migdia en punt disparen amb un canó des del cim, se sent des de tot el centre i va ser la solució que va trobar el Papa, el 1847, per “ovviare al  disordine” que provocaven totes les campanes de Roma tocant les dotze en moments diferents degut al “diverso andamento” dels rellotges. Amb la canonada tots sabien que havien de tocar les dotze i, amb una mica de sort, la cosa no durava massa. 
Al  Gianicolo hi ha un far, no he entés mai que hi feia un far dalt d’una muntanya, vaig llegir que havia estat un regal dels emigrants italians de l’Argentina a la ciutat de Roma. Sota el far, a poques desenes de metres, a Trastevere, està la presó de Regina Coeli, la presó de Roma, encara en funcionament. Durant el feixisme, per Regina Coeli van passar Gramsci, Sandro Pertini (que va aconseguir fugir), Cesare Pavese o Luchino Visconti. Regina Coeli és protagonista de cançons romanes, de pel·lícules i d’històries. Durant molts anys, fins fa ben poc, els familiars dels presos anaven al Gianicolo a fare le voci, a fer les veus, a comunicar-se amb els presos cridant des del far. Les autoritats no han tractat mai molt seriosament d’impedir-ho i inclús, durant el feixisme i l’ocupació, els presos antifeixistes van poder rebre missatges xifrats. Hi havia persones amb veu potent que, de bades o cobrant, transmetien el missatge amb una espècie de cantilena i des de la presó els passaven als destinatari. Qui sap com devien sonar, aquests crits de dolor i d’amor.

El Gianicolo és un lloc verd, bonic i fresc, amb, al meu parer, la millor vista de Roma. S’hi va a prendre la fresca, el ponentino romano (ací el ponent és un vent benigne), també és un lloc tradicional on van les parelles a festejar i és el lloc perfecte per anar a l’estiu, al capvespre, amb una ampolla de vi fresc a mirar Roma.
La foto és de juny de l’any passat i el vi és un blanc sicilià, de raïm catarratto, un dels més antics de Sicília.

Via della Pilotta

O carrer de la pilota.

Ahir em va explicar l’F. (tinc un problema tècnic, molta de la gent que hauria de citar quan escric té un nom que comença per F.), ahir em va explicar F.A. que havia sentit a un documental sobre els Borja que a Roma hi havia un carrer que es diu Via della Pilotta perquè era on els  catalani (es a dir, els valencians) jugaven a pilota durant el regnat dels dos papes Borja, quasi tota la segona meitat del segle XV. 
Vaig buscar el carrer i no només existeix, a més, hi he passat moltes voltes, està al centre. A internet he llegit que el carrer i la plaça del mateix nom es diuen així pel joc de la pilota que van dur a Roma els florentins o els espanyols després del Sacco di Roma de les tropes de Carles I (primero de España y quinto de Alemania), però he decidit que m’agrada molt més la història dels valencians que jugaven a pilota.

No sé si la història és certa, no sé tampoc si al segle XV la pilota era un joc fonamentalment valencià, però m’encanta pensar que una placeta del centre de Roma es diu Piazza della Pilotta perquè els valencians hi van fer un trinquet.

la veritat

Una còpia d’època de La verità svelata dal tempo (la veritat desvelada pel temps) de Giambattista Tiepolo, de 1744, era el quadre que Berlusconi havia triat per a fer de fons a les seues conferències de premsa al palau del govern. Que el mentider compulsiu més ridícul d’Europa triara aquest quadre per les seues conferències de premsa ja tenia la seua gràcia (per dir-ho d’alguna manera). Ara resulta que ha pensat que la veritat nua potser era massa per als ciutadans italians i que el mugró i el melic de l’al·legoria  de la veritat potser haurien torbat a els pobres ciutadans que han de suportar una conferència de premsa del president del govern, així que la persona que ha omplert de mamelles i cuixes la televisió italiana, la persona que menteix sense cap pudor cada volta que obre la boca i que ha convertit la política a aquest país en una obscenitat insuportable, ha decidit que el quadre calia retocar-lo per cobrir el mugró i el melic de la veritat. Quan els periodistes han notat el retoc i han preguntat el motiu la resposta ha estat que ho han fet per no ferir la sensibilitat dels espectadors, com si la sensibilitat d’algú que està escoltant a Berlusconi dient les coses que diu es poguera ferir amb un mugró o un melic.