bilingües

Estava pegant una miradeta (és que no ho havia vist encara) al la pàgina d’El Mundo (no pense posar l’enllaç) del Manifiesto i hi ha una secció on demanen que els lectors envien fotos de “rótulos oficiales que vulneren el bilingüismo” (mándanos tus fotos de carteles en un único idioma en comunidades con dos lenguas). Curiosa, m’ho he mirat i voilà: Les fotos enviades per lectors des del País Basc, les Illes i el Principat són totes de rètols només en català o basc, i algun “catalán-inglés“, les de Galícia el mateix excepte una.
Des del País Valencià han enviat 36 fotos, una de Benicarló en “cuatro idiomas, menos castellano” (sic), una de Castelló que diu valenciano-castellano però en valencià només hi ha el nom de la Conselleria, 13 “sólo en valenciano” i 21 (vint-i-una) “sólo en castellano“.  Mira que si ara El Mundo fa un Manifiesto i comença una campanya per la defensa del bilingüisme al País Valencià…

David Smith

Acabe de llegir que David Smith, un dels darrers supervivents de la Brigada Lincoln va morir a principis de mes a Berkeley, tenia 95 anys.
El senyor Smith (a la foto, de blanc, dret, a la dreta), membre del partit comunista, amb 24 anys va decidir travessar l’oceà per jugar-se la vida en defensa de la democràcia i la llibertat. El comandant David Smith va participar a la batalla de l’Ebre on, a setembre del 38, va ser ferit a la serra de Pàndols.

Sempre he pensat que la dels brigadistes internacionals és una de les històries més belles del segle XX, la de totes aquestes persones que ho van deixar tot per defensar la llibertat, per nosaltres.

Gràcies comandant, gràcies per la solidaritat i per l’exemple, en servarem memòria.

tristesa

Sempre m’ha agradat escoltar a la gent gran. Quan era xicoteta era la joia d’avis, tios, ties, tiets i tietes i m’encantava fer-me explicar les mateixes històries mil voltes: “tia, explica’m quan va arribar el front al poble” o les històries de Barcelona, d’encantistes i de milicians. Jo, en canviar de país, me’n vaig trobar de nous, d’ancians, i avis nous i tiets nous, amb altres guerres i un altre segle per explicar, i una altra llengua.  

Als ancians ja valdria la pena d’escoltar-los només per la llengua que parlen. I aprendre’n. Hi ha un valencià que parla la gent major al Maestrat i als Ports que enyore molt, fa segles que no l’escolte. Deia fa dies Vicent Partal que quan una persona major es mor és com si esclatara en flames una petita biblioteca. És així, com si es cremara una biblioteca amb els diccionaris inclosos.

L’altre dia vaig llegir al diari una notícia breu que em va paréixer tristíssima i que, no sé perquè, em torna al cap sovint des que la vaig llegir:

El senyor A. (A. d’Anònim) en plenitud de les seues facultats mentals va decidir que no volia viure més. El senyor A., que ve d’un poblet del sud d’Itàlia, viu a Florència fa anys i va decidir morir ofegant-se a l’Arno. Va triar un lloc discret lluny del centre, va baixar fins al riu i es va tirar a l’aigua. Dos policies el van salvar. Els senyor A. té 103 anys i, lucidíssim va dir que sí, que s’havia llançat a l’aigua, que estava fart i que no volia viure més (non voglio più campare).
El senyor A. va nàixer el 1905, era camperol i ha viscut dues guerres mundials, vint anys de feixisme i qui sap què més, potser era feixista convençut o es va jugar la vida amb la resistència. Potser va estar a la batalla d’El Alamein o era el millor empeltador d’arbres del seu poble, ves a saber, però ha viscut 103 anys i diu que està fart.
El senyor A., a qui defineixen com una persona activa, lúcida i que llig molt, viu des del 1969 a una residència de les Suore Figlie delle Sacre Stigmate. Jo no puc entendre com pot ser tindre 103 anys i estar sol des de fa quasi 40 anys, però espere de tot cor que el senyor A. (A. d’Anònim) puga descansar en pau, ací o allà, on ell vulga.

Hallelujah

Anit vaig anar al concert de Leonard Cohen a l’auditori de Roma. Superb. A mi, molt sovint, als concerts me molesta la gent, la gent que canta, la gent que parla, la gent que no em deixa sentir els finals de les cançons perquè es posen a aplaudir abans que acabe. Ahir no, quan ell va eixir a l’escenari ja vaig comprendre que tots érem de la secta, tots devots, del club de persones que estimem Leonard Cohen, en pujar a l’escenari tothom dret aplaudint, ja emocionats, silenci religiós, cares meravellades. Jo em vaig commoure vàries voltes (no m’hauria d’haver posat rimmel). Concert perfecte, repertori quasi perfecte, músics esplèndids, les coristes: com sempre Sharon Robinson i, a més, dos àngels que es diuen Webb Sisters, quasi inhumanes, perfectes.
I ell, ell, commovent i intens, emocionat, amb la seua veu fonda fonda i el seu posat i una força que no m’esperava, tres hores de màgia, el públic fascinat, meravellat, emocionat (no m’hauria d’haver posat rimmel). No volíem marxar, no volíem que s’acabara, tanta poesia i tanta bellesa, crec que tots ens vam sentir tocats per la gràcia dels déus que ell ens regala des de fa molts anys. Gràcies, Mr. Cohen, gràcies per tot. 
 
Ací vos deixe un tast, la versió d’If it be your will que comença ell recitant i canten les Webb Sisters.

resum de notícies

No pense parlar de la impunitat del Cavaliere, no en tinc ganes, ni gota. Es podria haver estalviat les declaracions d’ahir demanant “Qui em rescabalarà ara de la meua imatge enfangada als diaris de tot el món per deu anys, qui em pagarà totes les despeses?” i es podria haver estalviat de dir que ara ja no li tocarà “passar els matins dels dissabtes treballant amb els meus advocats per defensar-me dels jutges“. Però jo no en pense parlar, faré com (quasi) tots els diaris italians i com els telegiornali, faré com si res.

Estimat visitant, aquesta podria ser la darrera volta que visiteu un museu, un àrea arqueològica, un monument, un arxiu o una biblioteca. El govern Berlusconi amb els seus ministres, Tremonti, Bondi i Brunetta, ha decidit talls que impediran a 36 milions de persones visitar el nostre país, el nostre patrimoni, els llocs d’art que ja no podran ser tutelats, restaurats i valoritzats, amb la conseqüent destrucció, també, del paisatge italià” Aquest és el text d’un full que milers de turistes van rebre abans d’ahir quan van tractar de visitar llocs com ara el Coliseu i els van trobar tancats. Tots els museus, monuments, arxius i biblioteques van tancar dues hores per protestar contra els talls dels pressupostos de l’estat que els condemnen pràcticament a la ruïna.

El rector de La Sapienza, la Universitat de Roma, va anunciar dilluns que si es confirmen els talls anunciats pel govern, a setembre no podran obrir.

Els diners per començar a fitxar a la població gitana, però, sí que els han trobat.

No és cert, com diuen les males llengües, que el govern ha tallat sobretot les despeses de sanitat (no hi ha ni ministeri i amb els talls anunciats podrien tancar molts hospitals públics) i cultura, no és cert. La veritat és que han intentat estalviar també en altres camps, de fet, enguany en lloc d’encarregar els uniformes nous per a la policia a l’empresa que sempre els havia fet, per estalviar els han encarregat (en gran quantitat, per estalviar) a una empresa polonesa. Llàstima que quan han arribat (en gran quantitat) han descobert que a tots, tots, la paraula polizia estava mal escrita, l’havien escrita amb dues z: polizzia i són inutilitzables.

En fi…, bon cap de setmana a tothom.

 

sotp

Divendres passat vaig tindre el meu primer “accident” de cotxe a Roma, no va ser res, una tocadeta, el meu cotxet amb un bony a un cantó, però a l’audi4 negre li vaig fer una rascada tan llarga com el cotxe. Tot culpa meua.
A aquest bloc (i a aquesta vida) he intentat sempre fugir dels tòpics i els llocs comuns sobre Itàlia i els italians perquè em fan molta ràbia i perquè no crec que ajuden a explicar ni a entendre, però si es parla de conduir, ho sento, és tot veritat.
A mi m’ha costat deu anys conduir a Roma com si fóra normal (com si fóra normal Roma, servidora és normalíssima), al començament pensava que em feien falta una dotzena de retrovisors per poder controlar tots els punts per on em podia eixir un cotxe o una moto (o dos), després vaig descobrir que una de les condicions per poder conduir a Roma és ignorar el retrovisor (ignorar la resta del món). Deia un amic nordamericà-israelià que Roma és l’únic lloc on quan vas en moto en contra direcció has de mirar el retrovisor.
Un altra cosa que ací és diferent és que és normalíssim fer avançaments perillosos per carrers amb dues direccions. Cal estar atent amb el que passa al carril contrari, a més hi ha les motos que avancen cotxes i van per enmig, i les motos que avancen motos que avancen cotxes i van més per enmig encara, tot això en totes dues direccions. No és que siga un caos, la cosa funciona, és que les regles i la lògica són diferents i s’han d’aprendre. Als encreuaments no passa qui té preferència, és passa una miqueta uns i una miqueta els altres, cal entendre el ritme. Jo hi ha punts complicats (com els voltants de la Piràmide, hi passe dues voltes al dia) que encara no els he entés. El meu xicotet accident va ser un error de ritme, vaig perdre el compàs.
Hi ha en aquesta ciutat una certa al·lèrgia als semàfors (i als intermitents), per la nit els deixen tots taronja i, al meu parer, n’hi ha massa pocs. A plaça Venècia, que és un punt neuràlgic del trànsit al centre on conflueixen molts carrers no n’hi ha semàfors, funciona el ritme misteriós que deia abans (jo encara no m’he atrevit a passar conduint).
A tot arreu hi ha criminals que condueixen, però jo diria que ací més, he aprés una col·lecció de renecs en perfecte romà que són el que cal en certs moments (els dic baixet, no em pose a cridar per la finestreta ni a fer coses amb els dits, que sóc una senyora, jo). Una de les manies locals és el canvi de carril compulsiu (normalment no estan dibuixats a terra, són prou relatius, els carrils), amb moviments rapidíssims i incomprensibles per a mi. A voltes pense que és que ací tothom ha aprés a conduir amb un motorino i condueixen un cotxe de la mateixa manera.
A més de les motos, els criminals i els que no són criminals però dominen una lògica i un ritme que per a mi encara són misteriosos, cal parar molt de compte amb els vianants. És cert que al centre històric no hi ha voreres, però això no vol dir que siga normal que les ignoren també on n’hi ha, i que conste que jo no dic que la vida del vianant a Roma siga fàcil, sempre he pensat que algun dia trobaran un japonès mort de vell a Plaça Venècia mentre espera que els cotxes s’aturen a un pas de zebra, no és fàcil entendre que hi ha que jugar-se la vida per travessar (aparentment, en realitat s’aturen o t’esquiven, cal travessar amb seguretat i el cap ben alt). La categoria del vianant suïcida que camina en grup, pel mig del carrer, d’esquena als cotxes que venen i que s’enfada si li pegues una pitadeta, té molts adeptes, sobretot al meu barri.
Hui he tornat a agafar el cotxe i he fet tot com déu mana, aturant-me a cada stop (sotp), cedint el pas quan tocava i tot això: m’han inflat a pitades i em deuen haver dit de tot, jo els he ignorat impasible-el-ademán.

M’acaba de dir l’F. que l’amic que deia que calia mirar el retrovisor anant en contra direcció acaba de publicar un post que es titula Conduir a Itàlia, part 1: L’autopista, tenim frases clavadetes…però el seu inici m’ha encantat: “Abans de conduir a Itàlia és important entendre la diferència entre una llei i una norma social”. Té raó, no sempre coincideixen i les segones no estan escrites enlloc.

Per a més seguretat

Supose que haureu llegit les notícies que expliquen que Roberto Maroni, Ministre de l’Interior del govern Berlusconi vol que es recullen les empremtes digitals i que es fitxe als gitanos, inclosos els menors, per protegir-los.
Ha hagut algunes campanyes per anar a donar les pròpies empremtes, ho han fet parlamentaris europeus, intel·lectuals i gent corrent. En tornar de les vacances vaig veure aquest cartell, que em va encantar.
El text diu: Per a més seguretat ofereix un dit a Maroni.

Hui l’he trobat a un blog, amb la petició de difondre’l i ho faig amb molt de gust.

Gènova 2001

Aquests dies es compleix l’aniversari dels fets de Gènova 2001, dels dies en els quals l’estat italià va decidir no respectar la llei, dels dies en els quals algú va donar instruccions precises als policies encarregats de mantindre l’ordre públic a Gènova, algú va dir a aquells policies que havien de massacrar els manifestants i ho van fer, algú els va dir que podien colpejar a persones, vells i menors, desarmats i amb les mans alçades, especialment als periodistes, algú els va dir que podien matar? No ho sabrem mai, en cap dels processos s’ha aclarit la cadena de comandament, en cap dels processos s’ha deixat clar qui manava, qui va donar les ordres. Les responsabilitats polítiques del que va passar s’haurien pogut aclarir amb una comissió parlamentària d’investigació, però el govern de centre esquerra que l’havia promés al programa no la va fer, quan es va votar al parlament part dels seus membres van votar en contra.
Algú va decidir que a la caserna on portaven els detinguts (i no només, també persones no formalment arrestades) es podia torturar, que també els metges podien torturar en lloc de curar, que la llei no existia per a ells. La sentència del procés sobre el que va passar a la caserna de Bolzaneto és d’aquests dies, poca cosa, en total 15 policies condemnats amb penes d’entre 5 mesos i 5 anys, cap d’ells anirà a la presó. Les condemnes són per coses com abús de despatx, violència privada i brutalitat. Tot i que el jutge reconeix que es va torturar sistemàticament durant tres dies, la tortura no està tipificada com a delicte a Itàlia. Només un infermer de la caserna va parlar, des del començament va decidir dir tot el que havia vist, tota la resta de persones implicades: silenci.
Ningú va pagar per la mort d’un manifestant, tampoc en aquest cas es va aclarir la cadena de comandament, la versió dels fets acceptada pel tribunal és senzillament increïble, ningú va investigar el fet que després de mort (espere) i quan el cos era envoltat de policies algú li va obrir el cap amb una pedra, ningú ha aclarit perquè un centenar de policies que estaven a menys de cent metres dels fets no van intervindre, no és encara clar qui estava dintre del blindat de la policia d’on va eixir el tret.
Tot i que a la sentència es llig que la reacció dels manifestants el dia 21 va ser justificada front a l’atac violentíssim, indiscriminat  i injustificat de la policia, ningú ha pagat per les pallisses, només un policia que va ser filmat inflant a colps a un menor va ser condemnat, ningú ha aclarit que feia el Ministre de l’intern, Fini, al centre de comandament de les forces de l’ordre, ni qui va decidir que la policia aquells dies havia d’usar armes il·legals.
Fa pocs dies s’ha publicat la petició dels fiscals pels  fets de l’escola Diaz: 200 policies van irrompre a una escola convertida en dormitori i totes les persones que hi dormien van acabar a l’hospital, algunes molt greus, dues en coma. Els fiscals demanen 28 condemnes i una absolució, les condemnes són per declarar en fals, calumnia i detenció il·legal. Un dels policies va decidir parlar l’any passat i això ha permés acusar de declarar en fals a la resta. A la Diaz no hi havia policies fora de control, hi havia generals que van entrar a trencar ossos i que van falsificar proves (van dur dues molotov, que per cert han desaparegut, per fer creure que les havien trobades dins i justificar l’irrupció, està tot filmat), van fingir també que un policia havia estat apunyalat i que algú els havia llançat pedres des de les finestres, tot per justificar una irrupció que clarament es presenta com una pallissa injustificada  i organitzada a persones que dormien, sembla un miracle que ni hi haguera cap  mort. Molts dels alts càrrecs acusats al procés han rebut en aquests anys reconeixements i ascensos. A la petició dels fiscals l’acusació és, a banda de fals, calumnia i falsificació de proves, per no haver impedit les pallisses indiscriminades. Segons les persones que estaven allà només un policia va cridar “basta basta!” en un moment donat, quan la sang del cap obert a una xica inconscient a terra arribava a l’escala mentre continuaven colpejant-la. 

No ho sabrem mai oficialment, qui manava i qui va prendre les decisions, però ho sabem i no ho oblidarem, mai.

estiu romà

Explica Rossend Arqués en un article els motius pels quals Josep Pla va escriure tan poc sobre Roma i perquè no li agradava molt la ciutat. Resumint molt, els tres motius fonamentals, en paraules del mateix Pla, eren el clima, el barroc i els capellans (això ho va dir quan era anticlerical). Sobre el barroc i els capellans estic completament d’acord. Sobre el clima cal dir que el primer viatge de Pla a Roma va ser en ple estiu, el 1922, i la seua primera impressió no va ser bona:

Roma, que a l’hivern és una ciutat plena de color, de qualitats saboroses i fines, esdevé a l’estiu, durant el dia, una explosió de llum blanca agrisada d’una monotonia i d’una implacabilitat aclaparadores. La llum sembla xuclar el color de les venerables pedres, que es cobreixen d’una crosta lumínica de qualitat de sorra fina. És una llum trista, enlluernadora, explosiva, que la seva mateixa blancor malenconitza. El cel —fins i tot els dies de vent del sud— és d’un blau evaporat, esvaït, d’un blau que mor en un blanc incandescent. La soledat, la buidor del cel, és constant: tot intent de nuvolositat queda absorbit en la immensa volta blanca, guspirejant de metàl·liques puntes de llum, com un formigueig de lluïssor de mica.”

És cert que a Roma pot fer molta calor i molta xafogor, i és molt cert que els colors de la ciutat desapareixen a l’estiu, com aixafats per la calor. Sort que tots sabem que a finals d’estiu tornen tots i comença l’espectacle de la tardor.

 

sense títol

Esperava haver llegit malament, però ho he vist a més diaris. A un hospital públic de Milà, un metge anestesista s’ha negat a donar assistència (a posar-li una injecció amb analgèsics) a una dona amb dolors fortíssims després d’un avortament terapèutic, al·legant objecció de consciència.
No sé si m’he explicat bé, a la dona, metges no objectors (encara en queda algun) li havien practicat un avortament terapèutic, quan en el postoperatori va començar a tindre dolors, l’anestesista de torn es va negar a donar-li calmants perquè li ho impedia  la seua consciència.

No tinc paraules, literalment, no tinc paraules.