lleis racials

En les poques setmanes passades des de les eleccions, a aquest país s’han concatenat episodis que fan molta, molta por: La pallissa a Veronad’un jove que va morir pels cops, a mans d’un grup de neonazis, el pogrom de Ponticelli, l’incendi provocat amb molotov a la botiga d’un romanes a Milà, la mort, abans d’ahir, per omissió de socors d’un ciutadà marroquí a un centre d’internament temporal. Dissabte, a Roma, a un barri històricament d’esquerres i exemple d’integració, un grup de vint persones, organitzadíssims i armats (i amb la cara tapada amb foulards amb la creu gamada) van destrossar vàries botigues d’estrangers i van apallissar l’amo d’una de les botigues i, el mateix dissabte, al director d’una ràdio de referència del moviment gai romà l’esperaven a la porta de casa i li van donar una pallissa.

El govern (i alguns ajuntaments) volen nomenar comissaris especials per als gitanos, algú m’ha de convéncer que això no és una llei racial, algú m’ha de dir quina és la diferència entre un gitano i jo que justifique una aplicació especial de la llei per al gitano.

No em puc traure del cap de poema de Niemöller. D’una banda em sento (i crec que ho estem tots una mica) noquejada, com incapaç de pair i de reaccionar, d’un altra tinc por que ens instal·lem en aquesta espècie d’estat de xoc, que ens acostumem, que ens acostumem a no reaccionar. I no sé ben bé a qui m’estic referint amb aquesta primera persona del plural.

ACTUALITZACIÓ: Aquest matí a Roma, un grup d’estudiants d’esquerres que enganxava cartells fora de l’Universitat han estat atacats per persones arribades amb tres cotxes i armats de ganivets i bats de beisbol. A l’hospital hi ha dos joves amb el cap obert i un amb una ferida d’arma blanca… 

Gomorra

Ahir vam anar a veure Gomorra, la pel·li basada en el llibre de Saviano. Encara la tinc a la panxa, no és una pel·licula bonica, és lletja, lletgíssima, amb aquella lletjor que tenen les pel·lícules de Pasolini. Una de les coses que temia, abans d’anar a veure-la era que Garrone haguera fet una pel·licula americana. No, ha fet una pel·licula italiana, en la millor tradició del cinema italià, no puc dir en la millor tradició del neorealisme, però el que teníem al cap parlant de la pel·li en eixir del cine era Pasolini. Vam tardar en parlar-ne, és d’aquelles que ixes del cine en silenci i restes en silenci una bona estona.
No explica tot el que explica el llibre, ha triat cinc de les històries del llibre i les ha teixit en un fresc desesperat, sense retòrica, sense concessions. No t’ensenya el món on mana la Camorra, hi estàs a dintre, no hi ha enfrontaments a trets, hi estàs a dintre, no es veu, de moment disparen i estàs enmig. Fet quasi sense actors, amb la gent del barri, boníssims, amb una cura esplèndida del so (sempre crits de fons, sempre, i els sorolls). Des del començament i durant 130 minuts te trobes enmig d’un món aliè, parlat en una napolità cridat i incomprensible (subtitulat en italià, espere que no el doblen, si l’aneu a veure, busqueu la versió subtitulada). Un món estrany i monstruós on el director t’hi aboca des dels primers minuts, amb un esguard des de dintre, amb un rigor insuportable, que fa mal. No et mostra la lletjor dels llocs, t’hi clava enmig, sense pietat, sense retòrica, sense literatura.

Una pel·lícula lletgíssima i preciosa, una pel·lícula de veritat. Ací el trailer.

consciència

Crec que una de les coses de la vida que han contribuït a desenvolupar i a afermar la meua, diguem-ne, consciència nacional, ha segut haver de lletrejar el meu nom i el meu cognom (a més de Maria em dic Assumpta, al DNI) quasi cada volta que algú els havia d’escriure, a ma casa.
Ací no em passa (come Folchi ma senza la i) i, a més, a totes les botigues m’entenen quan parle.
És curiós, jo ací sóc estrangera però ara no em toca suportar les xicotetes humiliacions, la fatiga d’haver de canviar de llengua, els esforços de paciència i de defensa i les agressions quotidianes a la meua llengua i a la meua persona que em tocaven quan vivia al meu país. Què fort.

dret

L’han aprovat, han aprovat el paquet de lleis anomenat pacchetto-sicurezza que entre altres coses converteix en delicte el no tindre permís de residència. Si no vaig errada, el tractat de Maastricht obliga els estats que el van firmar a harmonitzar les lleis nacionals amb el dret comunitari, veurem què fan ara.

Canviant de tema (no tant), la Unión Romaní espanyola ha publicat un comunicat sobre el pogrom de Nàpols de la setmana passada on demanen al Ministerio de Asuntos Exteriores que s’interesse per la situació dels ciutadans europeus agredits i expulsats de sa casa. També han iniciat els tràmits per denunciar el govern italià per incompliment de lleis comunitàries i pensen traslladar les seues preocupacions a la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.  

Consultant la pàgina web de la Unión Romaní he llegit que el primer document que testimònia la presència de gitanos a la Península Ibèrica és un salconduit escrit en català i signat pel rei Alfons el 1425 on “sota pena de la nostra ira i indignació” mana que “l’esmentat senyor Joan d’Egipte i els que amb ell aniran i l’acompanyaran, amb totes les seves cavalcadures, robes, bens, or, plata, alforja i qualsevol altres coses que duguin, siguin deixats anar, estar i passar per qualsevol ciutat, vila i lloc i d’altres parts del nostre senyoriu, fora de perill i amb seguretat i sent apartades tota contradicció, impediment o contrast”. Igualet que a Itàlia.

Tot açò ho vaig veure ahir, preparant el meu primer post en italià per al bloc Lo specchietto per le allodole, que a partir d’ara m’hostatja gentilmente i em permet publicar cosetes (açò ja és Marieta 2.0).

mal gust

La senyora ministra de la igualtat d’oportunitats del govern italià, portada de l’Interviu d’aquesta setmana, no deixarà que el seu ministeri patrocine econòmicament el Gay Pride d’enguany perquè a ella (a la senyora de la portada de l’Interviu que s’ha passat sis anys ensenyant el cul a les teles de Berusconi) li pareix que el Gay Pride és un exhibicionisme de mal gust. I perquè els seus amics gais (els amics de la ministra) li han dit que els gais ja no pateixen cap tipus de discriminació.

I açò només acaba de començar.

swing

Sempre he tingut una estranya relació d’amor-odi amb Nàpols. Darrerament hi arriben notícies lletgíssimes, però és plena d’altres coses i ens ha donat molta bellesa. Aprofitant que avui fa set anys que va morir el geni, l’inventor del swing napoletano, vos pose una versió ben bonica de Tu vuo’ fa’ l’americano.
Renato Carosone, nat a Nàpols a gener del 1920, es va diplomar en piano molt jove i va ser director d’orquestra. Als anys 50 va arribar al cim de l’èxit internacional, la seua cançò Torero va ser primera a les llistes d’èxits dels Estats Units 14 setmanes. A banda del ritme i el virtuosisme dels músics de les seues bandes, una de les característiques de Carosone era que les lletres són genials, amb un sentit de l’humor finíssim, que expressava també en entrevistes i presentant les cançons.
Jo el vaig conéixer gràcies a les versions que en va fer l’Orquestra Plateria, una volta ací el vaig conéixer millor i m’encanta i em posa de bon humor.

pogrom

Va córrer la veu que una de les seues dones havia intentat segrestar un xiquet, molta gent del barri va anar on ells vivien amb bastons i torxes, els van cremar les cases i els van insultar i amenaçar mentre fugien, acaçant-los a pedrades.

Si no fóra perquè és esfereïdor, meravellaria la precisió dels napolitans de Ponticelli en reproduir un pogrom (per sort sense morts i, aquesta volta contra els gitanos en lloc dels jueus).

Les imatges i els relats dels diaris de la gent llençant pedres a dones i xiquets que fugien del foc no me les puc traure del cap. El pogrom ha durat dos dies. Perquè el que ha passat a Nàpols aquests dies és un pogrom i ací fa segles que no se’n veien.

Lega

Més o menys tothom sabia que les eleccions les guanyaria Berlusconi, el que ningú s’esperava, les grans sorpreses d’aquestes eleccions, han segut els resultats obtinguts per la Lega Nord i la pràctica desaparició de l’esquerra, que en dos anys ha perdut 3 milions de vots. Cap de les dues coses és senzilla d’entendre i d’explicar. Durant un parell de setmanes, analistes i especialistes han mostrat el seu estupor a articles i declaracions, i han ajudat ben poc a la comprensió dels resultats. Intentaré, hui, explicar o, si més no, donar alguna pista sobre el fenomen Lega. Hi ha una tendència a veure la Lega, des de fora d’Itàlia i especialment des de l’Estat Espanyol, com un partit nacionalista com els nostres i la Lega no ho és. Ni la Lega és estrictament un partit nacionalista ni hi ha, al nord d’Itàlia, un nacionalisme que es puga comparar automàticament als nacionalismes de l’Estat Espanyol. Un altra manera errònia de veure la Lega, a parer meu, també des d’Itàlia, és la que pensa que es tracta simplement d’un partit populista d’extrema dreta. No ho és, o no és només això.  (…)

Una de les reivindicacions fonamentals de la Lega Nord és el federalisme fiscal i això, en un indret com Itàlia on a mig país governa la criminalitat organitzada i és la màfia qui gestiona els diners públics, que disposa d’una burocràcia mastodòntica i absolutament ineficaç, amb nivells de taxació altíssims i amb nivells d’evasió fiscal impensables en un estat modern, és una reivindicació que ha de tindre èxit per força. La Lega Nord és, en aquest moment el partit més antic d’Itàlia, l’únic supervivent als terratrèmols polítics dels darrers vint anys i és, a més, una formació molt arrelada al territori, és un partit de veres, amb contacte real i continu amb el seu poble, en aquest sentit ha sabut fer el que va fer el Partit Comunista als anys 50 i 60. La Lega hi és, ha sabut crear lligams polítics amb la població, ha sabut interpretar d’una banda els factors dinàmics del Nord i també els seus límits i el malestar de la població i, a més, n’ha sabut donar resposta i representació política. Una de les coses més vistoses del que ha passat és que, mentre tots s’esforçaven per fer una campanya moderna: «la societat ha canviat, canviem la manera de fer política», mentre el Partito Democratico intentava fer una campanya a la Obama, qui ha recollit els resultats ha estat la Lega, que ha fet una campanya absolutament arcaica i gens mediàtica, ha aprofitat la presència sobre el territori que comentàvem abans i ha donat respostes concretes a les noves dinàmiques i als nous malestars socials.

I ací arribem a un dels nusos de la qüestió: una de les majors preocupacions de la gent, sobretot al Nord, és la inseguretat. Trobe que és inútil discutir quanta d’aquesta por siga justificada, si la inseguretat és percebuda o és real. La por és tan real com les dades que diuen que la criminalitat ha minvat. La gent té por i la Lega dóna resposta a aquest problema. La resposta és la que és: xenofòbia i rondes de ciutadans armats vigilant els carrers, però és una resposta. Sobre la incapacitat de l’esquerra, no ja de donar resposta a la creixent sensació d’inseguretat de la gent, sinó de considerar seriosament el problema, en parlarem en un altra ocasió, però crec que és una de les claus del que ha passat. 

Al cartell de la  foto diu: Ells han suportat la immigració. Ara viuen a reserves! Pensa-hi

Publicat a pàgina26.com

rodalia

Vaig molt sovint a Castelló, més o menys un cap de setmana cada dos mesos. Normalment vaig el divendres de matí i la veritat és que m’agrada el viatge: primer el tren, ací, per anar a l’aeroport (ipod i diari), les dues horetes d’aeroport (cappuccino, cornetto, ipod i novel·la), el vol (novel·la i becaineta) i quan arribe a València, en eixir de l’aeroport (cigarret) ja me mire el cel i les palmeres. Si tinc sort i em toca finestra a l’avió també m’ho mire, en passar ses illes hi ha un punt que es veuen les Columbretes i l’Albufera, i València, clar.
Quan arribe a l’estació de València, que com deia ahir és la més bonica que he vist mai, ja tinc el somriure estampat a la cara. Si tinc temps em prenc una orxata i, satisfeta, agafe el tren cap a Castelló.
És un viatge que, quan estudiava a València, feia moltes voltes a la setmana des del Cabanyal. Va ser en eixos viatges que vaig aprendre les estacions dels tarongers i de l’horta, parle de les estacions de l’any, no les del tren. És curiós, en italià són dues paraules diferents: stazione per als trens i stagione per al temps. Pot parèixer estrany que sent de Castelló (que no és Nova York, tot i que Fuster deia que ho pareixia, o era Nova York la que pareixia Castelló?) no sabera res de tarongers ni d’hortes…però fer aquests viatges sovint, durant uns anys, amb un company de Vila-real fill de llauradors, em va ensenyar molt.
Normalment quan puge al tren no em pose l’ipod, m’agrada escoltar, m’agrada sentir parlar valencià i mirar de reconéixer els accents, faig el viatge amb el llibre obert però llig poc i mire molt per la finestra. En eixir a la superfície després del Cabanyal comença l’horta, el que en queda. A eixe trosset convé mirar cap a l’interior i no cap a la mar, que no es veu. Encara queden casetes blanques amb palmeres i horta…Roca-Cúper, Albuixech, amb un campanar quadrat que m’agrada molt i l’església d’eixes amb la cúpula amb teules blaves, Massalfassar…canvi de costat la mirada per veure el Puig, amb el monestir bell i sòlid. A totes dues bandes ja han començat els tarongers i a la de dins, les fàbriques i els magatzems de taronja. Puçol, lluny ja es veu la mola grisa del port de Sagunt. Sagunt (correspondència amb línia C5) amb el castell i les muralles, impressionants, retallats al cel. Les Valls, Almenara, amb un tros de castell dalt del pujolet, tarongers, casetes amb palmeres, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres i la Serra d’Espadà al fons a una banda i tarongers, alguna caseta i un mur de ciment darrere del qual se suposa la mar, a l’altra.
La Llosa, que té forma de poble amb el campanar clar i esvelt enmig, Xilxes, Nules…a la dreta Mascarell, amb les seues muralles que si no vaig errada són de les guerres carlistes. Sempre he volgut visitar Mascarell i no ho he fet mai, des del tren pareix bonic. Tarongers, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres, Borriana. A aquest punt ja comence a buscar les agulles de Santa Àgueda, que en dies clars es veuen des de molt lluny i que em diuen que ja he arribat. Vila-real, Almassora i Castelló (final del trajecte).
Jo ho sé que quan em compre els bitllets m’estic comprant tornada i tornada.

like a drunk in a midnight choir

Abans d’ahir, a València, entre l’estació i l’aeroport per tornar a Roma (per cert, les coses com són, l’estació de València és la més bonica que he vist mai) vaig fer una paradeta a l’fnac per comprar llibres i Acordes con Leonard Cohen (gràcies al suggeriment de Carles Bellver). El vaig escoltar ahir en arribar a casa, en tenia moltes ganes, amb auriculars i volum. Quan es va acabar em vaig posar directament el meu personal verybestof Leonard Cohen, vaig pujar una mica el volum i em vaig pegar un apretonet als auriculars, em posa en un estat alterat (a millor). Jo fa molts anys que l’estime. No m’ho pensava que publicaria una declaració d’amor al bloc.

PS: correu a l’fnac, els malalts. Dos cds i un dvd per 5.95