estadística electoral casolana

Estava jo fent la llista de la compra a la part de darrere d’una papereta electoral del bloquet que t’envien per correu, i m’he entretingut mirant-les totes una miqueta. Mirant mirant, he fet dos números i el resultat és que de 180 noms només hi ha 14 noms en valencià, ni el 10%. I això que he inclòs en l’estdística la que ja no tinc perquè ja he votat, si no era molt pitjor. És cert que hi ha noms que són iguals en castellà i en català (26), però com que alguns d’aquests estan a llistes com les falanges o el PP…
Jo no sé com funciona, però si el nom que apareix a la llista és el del DNI, més del 90% dels candidats de Castelló tenen el nom en castellà. És un senyal de la magnitud de la catàstrofe: més del 90%!

Altres observacions: les Vanesses i les Samanthes han arribat a les llistes electorals, estava cantat que passaria. A la llista d’una de les falanges (l’autèntica) hi ha una Leocadia Brígida (pobre fill!). Per cert, a la llista que he usat per la compra, la d’Identitat Regne de Valencia (sic), tots els noms són en castellà.

San Lorenzo

Ahir, Daniel d’El Cadafal, em preguntava quin era el mite de la resistència antifeixista  de San Lorenzo, la resposta era massa llarga per un comentari:
El barri de San Lorenzo va nàixer desgraciat, a l’època del boom constructor després de la proclamació de Roma capital es van construir barris obrers com la Garbatella o Testaccio, exemples d’urbanització industrial, més o menys reeixida, però planificada. San Lorenzo no havia de ser un barri obrer, però una grossa crisi va fer que molts edificis, a mitjan construir, s’acabaren de mala manera o es deixaren tal qual. I aquells edificis van acabar habitats per gent molt, molt pobre. 
San Lorenzo és, pràcticament, un quadrat encaixat entre la via Tiburtina, el cementiri, les Mura Labicane i el scalo merci (el nus ferroviari que era el que se suposa que volien bombardejar els aliats al 43). Perfectament aïllat, quasi un poble, molt pobre, molt prompte superpoblat i amb molta gent acabada d’arribar, sobretot de l’Abruzzo i de le Marche, més que un barri era un aglomerat de persones que malvivien.
Amb els ferroviaris, dues fàbriques que van obrir (una de pasta, Cerere, que al bombardeig va cremar (farina!) per més de tres dies, i una de cervesa, la Wuhrer) a inicis del segle XX el barri va anar adquirint la personalitat  d’un barri obrer i perdent la de lloc marginal ple de delinqüents.
Al 1907, Maria Montessori va obrir la primera escola per fills d’obrers a San Lorenzo, perquè era el barri més deprimit de Roma, va dir: “Quan vaig vindre la primera volta pels carrers d’aquest barri, on la gent com cal passa només morta (pel cementiri, ho diu), vaig tindre la impressió de trobar-me a una ciutat on havia hagut un gran desastre”.
Amb una secció prou activa del Partit Socialista, presència comunista i, sobretot, els arditi del popolo (una escisió antifeixista dels arditi d’annunzians), el barri  va protagonitzar als primers anys vint la resistència obrera armada i organitzada contra les esquadres feixistes, com ho van fer Testaccio o Trastevere.
El 1922, a la Marxa sobre Roma, quan les esquadres feixistes van arribar a la ciutat i van entrar a fer les seues accions punitives als barris obrers, a San Lorenzo no van poder entrar (encara no entren ara). Aquest barri, desestructurat, lleig, que es cau a trossos des que va nàixer, va ser l’heroi de la resistència armada romana contra els feixistes.  Amb tota la població mobilitzada i barricades ben fetes  van aconseguir rebutjar durant tot un dia les dues columnes feixistes que ho intentaven. Al final va entrar la policia amb blindats mentre ordenaven als feixistes que es retiraren.
I aquest és el mite fundacional de San Lorenzo, el seu bateig com a barri obrer i roig. Podríem dir que el barri es va autofundar defensant-se organitzadament dels feixistes. Durant l’ocupació va ser cau de la resistència i a partir dels anys 60 de l’esquerra extraparlamentària.

Si enteneu l’italià, més bé el romà (i és un romà dels que ja no se senten) a aquest vídeo, molt bonic, el senyor Gaetano Bordoni, el barber més vell de San Lorenzo (i potser del món), barber comunista i fill de barber comunista, explica coses del barri.

 

19 de juliol de 1943

Jo, quan era xicoteta somiava bombardeigs. Supose que totes les històries que m’explicaven ma mare i la iaia dels bombardeigs a Barcelona i que jo em feia explicar una vegada i un altra em van deixar senyal. El malson no era tant el bombardeig en si, sinó que en eixir del refugi no reconeixia res i, perduda, no podia trobar casa meua.
El 19 de juliol de 1943, dilluns, a les 11 del matí, Roma va patir el primer bombardeig aliat de la guerra, ningú no s’ho esperava, Roma era la ciutat del Papa, la ciutat santa, els americans no gosarien.
El més afectat va ser el barri de San Lorenzo, molt proper a un important nus ferroviari. Barri obrer, tradicionalment roig (ara és un barri d’estudiants i encara és roig), que té el seu mite fundacional en la resistència als feixistes al 22.  Quan van sonar les sirenes de l’antiaèria ja havien caigut les primeres bombes, algunes zones del barri va ser completament destruïdes. Durant tres hores van caure més de mil tones de bombes, els morts van ser més de dos mil i el bombardeig va quedar imprès a la memòria de la ciutat. 
Alessandro Portelli és professor de llengua i literatura angloamericana a la Sapienza i autor del que, al meu parer, és un dels millors llibres d’història local de Roma,
L’ordine è già stato eseguito (un dia en parlaré). En una conferència sobre el bombardeig, bé, més aviat sobre com el barri i la ciutat havien construït i elaborat  la memòria del bombardeig, Portelli deia que, a voltes, quan entrevistava gent del barri sobre el bombardeig, en preguntar qui eren els que havien bombardejat creava un curt-circuit en el relat. La gent tenia dificultat en contestar, per a la memòria personal era molt difícil d’acceptar el fet que eren els bons els qui ho havien fet. Deia que en molts casos li contestaven sense dubtar que havien estat els alemanys, i que aquest equívoc encara dura. Que el fet que van ser els nostres els que ho van fer és històricament cert, però culturalment fals. Davant de la dificultat d’elaborar un discurs complex sobre qui eren els culpables finals de tot plegat havien simplificat creient que qui havia destruït el barri eren els alemanys, els dolents.
Trobe molt interessant com la memòria, i els relats que l’expliquen, es construeixen, sovint, de la manera menys dolorosa per qui la conta, i no estic parlant de mentir, estic parlant de sobreviure amb els records.  
Si llegiu La storia d’Elsa Morante(excel·lent novel·la, que crec que no està traduïda al català, però al castellà sí) coneixereu el barri d’aquells anys i el bombardeig.
PS: Segons la tradició el 19 de juliol del 64 d.C. va ser el dia que Neró va incendiar Roma. 

vot emigrant

Acabe de tornar de correus de recollir el sobre amb tots els papers per votar. Les paperetes del Congrés apleguen en forma de bloquet que, una volta arrancada la que poses al sobre, va molt bé per fer les llistes de la compra (si una és capaç de superar l’agonia d’anar a comprar amb la llista de Falange o de la Comunión Tradicionalista).
El que té ser d’una ciutat xicoteta com Castelló és que tots ens coneixem, i té gràcia mirar-se bé les llistes i fer una miqueta de safareig (no ho faré ara per escrit, que després tot se sap, vull dir un safareig íntim).
Poques sorpreses, el més fatxa de l’Institut cap de llista del PP, la sorpresa és, en tot cas, que el xic haja fet carrera. Amics, coneguts i saludats en altres tres o quatre llistes (inclosa la que votaré). Combinacions de cognoms molt familiars que mostren l’inexorable pas del temps: comencen a presentar-se a les eleccions fills d’amics (!).
Preguntes als residents: cada volta hi ha més llistes fatxes o m’ho sembla a mi? A banda del PP, entre les dos falanges i els carlins, Españadosmil, Alianza Nacional (?), Democracia Nacional (?), Alternativa Española (?)…
Hi ha una cosa que es diu PUM+J (diu que és Por un Mundo más Justo), un Partido Familia y Vida i un Partido Antitaurino Contra el Maltrato Animal amb un bonic logo amb un bou vomitant. La propera vegada que em vinguen ganes de fer conya amb els partits italians em tornaré a mirar el bloquet de paperetes espanyoles.
I dins de poc votaré també ací, encara no sé què votaré a l’Ajuntament de Roma, si el candidat alcalde fóra Veltroni no tindria dubtes, esperaré a veure qui presenten els de la Cosa Rossa.
Quina votera!

L’arte della gioia

L’acabe d’acabar fa cinc minuts, anit em vaig adormir que em faltaven poquíssimes pàgines (vaig tornar de Castelló morteta) i tenia moltes ganes d’arribar a casa per acabar-lo.
Jo he sabut que existia per la traducció al català (L’art de viure) i la major part d’italians que saben que existeix ho han sabut per les reedicions fetes gràcies a l’èxit de la traducció al francès.
La vida de l’autora és un altra novel·la: siciliana, filla d’un advocat d’esquerres i d’una de les figures històriques de l’esquerra revolucionària italiana, Maria Giudice, a qui el llibre està dedicat (i que hi és com a personatge). Els pares, vidus, es van "ajuntar", ella amb set fills i ell amb tres i van tindre a Goliarda, que va ser educada a casa i va fer carrera com a actriu. Als 43 anys va començar a escriure L’arte de la gioia, es va passar tots els matins durant nou anys (del 67 al 76) escrivint amb bolis bic de punta fina una novel·la de més de 600 pàgines, amb la intenció d’escriure "literatura popular d’esquerres", ningú li va voler publicar. L’any 80, completament arruïnada va acabar a la presó per furtar-li joies a una amiga. Malauradament no va veure mai publicada la novel·la, va morir l’any 96 i la novel·la va ser publicada pel seu darrer company l’any 98, sense que ningú li fera cas.
Anem al llibre: al començament no em va agradar molt, no sé què m’esperava…i quan me’n vaig adonar ja no el podia deixar. La protagonista és una dona siciliana i pobre, nata l’1 de gener del 1900 i al llibre passa bona part de la història del segle XX, és un personatge perfectament amoral, que no dubta en matar en la seua recerca de la felicitat. A l’alçada de la pàgina cent ja m’hi havia enamorat irremeiablement. Una dona que intenta ser lliure i que deixa ser lliures als que l’envolten, que esdevé sàvia i que s’enamora sense voler posseir i que cria una colla de fills, propis i no, en llibertat i feliços. La història està plena de política, d’amor i de sexe, explícit, mai (mai) vulgar, el llibre està ple de cossos i de carícies i d’abraçades i de besos. L’escriptura (he llegit que la traducció catalana és molt bona) és esplèndida, respira, acarona, és (no sé com dir-ho) una escriptura corporal, vibrant.
El llibre comença amb una xiqueta (la protagonista) que pateix una violació i acaba amb un orgasme dolcíssim de la protagonista als 70 anys.

Magdalena!

L’Alcalde de la ciutat
i terme de Castelló
té hui la satisfacció
de fer saber al veïnat
que ja és el dia arribat
de la nostra Magdalena!

Demà me’n vaig a Castelló, dissabte comencen les festes. Estaré molt poquet però no em pense perdre res, diumenge en lloc de la romeria a l’ermita jo faré la meua romeria personal a l’aeroport de València per tornar a casa, mig morta però satisfeta.  Tot i que enguany pareix que plourà.
Les festes de la Magdalena es van convertir es festes majors en els primers anys del franquisme quan, per substituir les que ho eren abans i que commemoraven la resistència anticarlina de la ciutat, es van crear unes noves festes majors al voltant de la tradicional romeria a l’ermita de la Magdalena i al castell vell. Així, alguns dels  membres del primer Ajuntament franquista, molts d’ells erudits valencianistes, membres de la Societat Castellonenca de Cultura i signants de les Normes de Castelló, van bastir aquestes festes al voltant de la fundació de la ciutat pel rei Jaume I. Cal dir que van tindre un èxit notable, en la creació de les festes i del nou castellonerisme i en la destrucció del mite i de la memòria del Castelló liberal, anticarlí i anticlerical.
A mi m’encanten, la ciutat es transforma, amb l’olor de pólvora (i de vi) i els coets i les bandes de música i les dolçaines (i els tabals) i els carrers i les places plens de gent a tot hora…

La del vídeo és la mascletà del primer dissabte de l’any passat (la part millor a partir del minut 2).

vodevil

Ara sí que ha començat de debó la campanya i ja se sap qui va amb qui.
La decisió de Veltroni de que el Partito Democratico vaja tot sol ha descol·locat a Berlusconi, que ha forçat els seus aliats a anar amb ell sota la mateixa sigla i ha ressuscitat el partit que s’havia inventat fa uns mesos i que tothom havia oblidat. Li ha funcionat amb els ex-feixistes d‘Alleanza Nazionale, però l’altre gran partit de la coalició, els democristians de l’UDC, han decidit que ells també van sols. A més, per la dreta, també se n’ha separat un bon tros, i els feixistes (que no ex) s’han organitzat un altre partit que es diu La Destra. Tot això pot fer perdre un bon grapat de vots a Berlusconi.
El Popolo della Libertà, que es com es diu finalment el partit de Berlusconi, ha triat l’eslògan: Rialzati, Italia! (només falta "e cammina" per què el país siga Llàtzer i Berlusconi, com no, Nostresinyor). Per cert, a les fotos Berlusconi sembla normal (!), però a la tele té una cosa dalt del cap, que no són cabells, que no s’entén què és, se li deu haver caigut el darrer implant de cabells que es va fer i ara se’ls pinta, o alguna cosa per l’estil, però fa un efecte raríssim.
Veltroni, en canvi, ha triat com a eslògan "Si puo’ fare" (We can, com Obama) i han omplert les ciutats amb cartells amb una gràfica molt moderna amb frases com ara: "No canvieu un govern, canvieu Itàlia" o "No penseu en quin partit, penseu en quin país". A més, han canviat el programa: de les 281 pàgines que va presentar L’Unione a les darreres eleccions a 12 punts clarets clarets (jo quan estudiava sempre em confonia de número amb els 14 punts de Wilson i els 13 de Negrín). La Sinistra arcobaleno ha començat també la campanya i també han perdut un tros amb el naixement d’un nou partit trostquista (el que faltava!).
De moment els sondeigs no valen per a res, canvien cada dia i, segons qui els fa donen resultats completament diferents, però està clar que Veltroni ha aconseguit el que ningú s’esperava i Berlusconi està nerviós. El PD diu que poden guanyar tres punts a la setmana en intenció de vot, a mi em pareix molt, però és cert que han començat molt bé, i els indecisos són un 25% de l’electorat.
Per acabar-ho d’adobar hi ha també eleccions a Sicília, on mana l’UDC, que sembla que tornarà a presentar Cuffaro, que va dimitir fa dues setmanes perquè li han caigut 5 anys per ajudar a un mafiós. Berlusconi, que sap que sense l’UDC no ho té fàcil, presenta a Micciché, que jo vaig saber que existia perquè fa uns anys, durant el govern Berlusconi, van detenir el traficant que li portava la cocaïna al ministeri. El PD presenta a Anna Finocchiaro, una senyora que a mi m’agrada molt i que durà com a segona de la llista a la germana del jutge Borsellino.
És, sense dubte, la campanya electoral més interessant dels darrers anys, veurem.

PS: per cert, aquests dies amb la independència de Kosove, als telegiornale diuen que l’estat espanyol no la reconeix perquè té problemes amb els separatistes bascos i els autonomistes catalans…

PS2: Òbviament Nàpols continua plena de fem pels carrers, i van quasi dos mesos…

17 de febrer de 1600

Potser pronuncieu amb més por vos la sentència contra mi de quanta en tinga jo en escoltar-la. 

Amb aquestes paraules va rebre el 8 de febrer del 1600, la sentència de la Inquisició que el condemnava a morir cremat, per “eretico impenitente, pertinace et ostinato”. El 17 de febrer, a l’alba el van dur des de la presó de Tor di Nona, just enfront de Castel Sant’Angelo, fins a Campo de’ Fiori, on “spogliato nudo e legato a un palo fu brusciato vivo, aconpagniato sempre dalla nostra Compagnia cantando le litanie”.
Giordano Bruno, nat a Nola a principis del 1548, estudiós, ex-frare dominicà, defensor de les teories de Copèrnic, va passar gran part de la seua vida fugint per tota Europa, va adherir quasi totes les corrents dels cristianisme de l’època per ser excomunicat per totes, catòliques o reformades. Amb la seua mort i amb la seua obstinació en no retractar-se es va convertir en el santpatró de laics i anticlericals i màrtir de lliurepensadors.
Poc després de la unitat d’Itàlia i de la conquista de Roma, en un clima de gran tensió entre la església i el jove estat italià, un comitè d’estudiants romans va començar a recollir diners per fer un monument en honor de Bruno. Després d’aspres debats entre catòlics i anticlericals a l’Ajuntament de Roma i amb el monument convertit en el símbol un desafiament a l’església, finalment va ser inaugurat el 9 de juny de 1889, a Campo de’ Fiori, “lì dove il rogo arse“. El Papa no va abandonar Roma, com havia amenaçat de fer si es feia el monument, el dia de la inauguració va ser definit per l’Osservatore Romano dia de recolliment i de de dol i el Papa el va passar dejú i prostrat als peus de la estàtua de Sant Pere. Pius XI va intentar incloure la desaparició de l’estàtua i la seua substitució per “una capella d’expiació al cor santíssim de Jesús” als Patti Lateranensi, encara vigents, que regulen les relacions del Vaticà amb l’estat italià des del 1929.
Campo de’ Fiori és una de les places més boniques de Roma, en edat medieval la plaça era un prat amb bestiar amb cases només a una banda, el 1440, el Papa la va fer enllambordar i es va convertir en plaça de mercat. EL mercat encara hi és, tots els matins menys els diumenges. Amb el mercat pel matí, xiquets jugant i gent prenent la fresca per la vesprada i joves bevent i divertint-se per la nit, potser siga la plaça més plaça de Roma.
Veient cremar el guetto de Varsòvia el 1943, Czeslaw Milosz va recordar la plaça, la foguera i els que moren sols en el seu poema Campo de’ Fiori:I aleshores després de molts anys
En el nou Campo di Fiori
Alci una revolta la paraula del poeta.

I va ser Campo de’ Fiori el lloc triat per al funeral de Pasolini, on Moravia va plorar, cridant el dol per la mort del poeta.
Hui, com tots els anys l’associació nacional de lliurepensadors (existeix, paraula) els maçons i altres associacions laiques faran una ofrena de flors i altres actes als peus del monument a Giordano Bruno.

Per ogni donna offesa siamo tutte parte lesa

A voltes tornen, i a voltes resulta que no se n’havien anat mai.
Ací ja fa temps que han tornat, ja fa mesos que parlen de reformar la llei 194, la que regula, des de fa 30 anys, l’avortament a Itàlia.
L’altre dia, a Nàpols, la policia va irrompre en un hospital públic perquè havien rebut una denúncia anònima que deia que s’estava cometent un delicte de "feticidi" (!!). Van interrogar una dona a qui acabaven de practicar un avortament (dintre els terminis de la llei), van interrogar les veïnes d’habitació, els metges i els assistents i, a més, van segrestar l’expedient clínic de la dona i el fetus.
Ahir hi havia concentracions de protesta "autoconvocades" a totes les ciutats italianes, a Roma era davant del Ministeri de Sanitat. Vam anar en eixir de la faena, hi havia molta gent, més de la que ningú no s’esperava. En un moment donat la concentració es va convertir en una manifestació, vam circular vora riu fins el centre, tallant el tràfic, amb un servei d’ordre d’adolescents molt eficient. En arribar davant del Ministeri de Justícia la policia ens va bloquejar i després d’una estona de tensió (cor-te-o! cor-te-o!) ens van deixar passar. Jo no em sabia els eslògans que toquen en italià i F. em va ensenyar el que calia saber: "L’utero è mio/me lo gestisco io!", "Tremate tremate / le streghe son tornate" i tal… 
Quan ens arrimàvem a Piazza Venezia la policia ens va tornar a bloquejar i allà la cosa es va posar més lletja, les parlamentàries es van posar davant pensant que la policia no els faria res, van començar les empentes i algun cop. Van arrestar a una dona i això va fer que ningú es moguera fins que no la van amollar (ver-go-gna! ver-go-gna!). Al final ens van deixar passar i vam arribar a Piazza Venezia.
La meua primera manifestació il·legal a Roma per defensar una llei que té 30 anys!!