I giorni della merla

Hui és el darrer dels anomenats giorni della merla. Són el 29, 30 i 31 de gener i, tradicionalment, són els més freds de l’hivern o, si més no, els darrers dies fredíssims de l’hivern.
Com passa sempre, hi ha moltes variants de la llegenda que dóna origen al nom, però la història de fons és sempre la mateixa: abans les merles eren blanques, un any molt fred una merla amb els seus fillets, desesperats perquè no trobaven recer i feia molt de fred es van refugiar a una ximenera i s’hi van quedar tres dies, fins que el gran fred va amainar. Finalment, l’1 de febrer quan van poder eixir el seu plomatge s’havia tornat negre pel fum de la ximenera. Des d’aleshores les merles tenen les plomes grises o negres.
La llegenda és llombarda i és molt vella, hi ha una referència a la Divina Comèdia, al XIII cant del Purgatori.
A molts pobles del Cremonese en aquests dies es "fa cantar la merla", es a dir, es canten les cançons populars del "repertori de la merla": cants propiciatoris per fer rebrotar les moreres, fonamentals per als cucs de seda i per les sederies.
Són, en definitiva, un adéu a l’hivern.
 

L’affaire Moro

La storia d’Itàlia ha una metà oscura
Carlo Lucarelli

Dels aniversaris que toca commemorar enguany, ací a Itàlia, ja vaig parlar del naixement de la Constitució republicana, però hi ha un altre que, segurament, tornarà a provocar rius de tinta i de confusió: el 16 de març de 1978 va ser segrestat a Roma i assassinat després de 55 dies, Aldo Moro, President de la DC.
El caso Moro és un dels anomenats Misteris d’Itàlia: fets de la història republicana italiana, mai resolts i plens d’ombres, intrigues  i secrets que comencen amb la matança de manifestants a Portella de la Ginestra, Sicília, l’1 de maig del 47 i no han acabat encara. La llista inclou tots els atemptats del terrorisme feixista, com el de l’estació de Bolonya, mai aclarits, i altres fets que han condicionat la història recent italiana. 
Sobre el cas Moro s’han escrit centenars de llibres, s’han fet desenes de pel·lícules i s’han celebrat sis processos, un dels quals encara està obert. Periòdicament apareixen nous documents o alguna de les persones implicades fa noves declaracions que, normalment, l’única cosa que fan és afegir ombres a l’assumpte. No tinc cap intenció d’entrar ací en el mèrit dels fets ni d’escriure la llarga llista de preguntes òbvies que encara no han trobat resposta. El que vull és parlar d’un llibre: L’affaire Moro de Leonardo Sciascia.
(…)

Sciascia va escriure L’affaire Moro en calent, pocs mesos després dels fets. El llibre va eixir primer a França i quan va eixir a Itàlia va provocar, com Sciascia havia previst, moltes incomprensions i polèmiques. El llibre comença amb una cita d’Elias Canetti: La frase més monstruosa de totes: algú ha mort "al moment just".
Dedicat a Pasolini, amb una dedicatòria de vàries pàgines que és la introducció del llibre (per Pasolini, amb Pasolini), el llibre comença amb la impressió de Sciascia de que a
l’affaire tot estava ja escrit, que els fets vivien "en una esfera d’intocable perfecció literària".
El que Sciascia fa a continuació és una anàlisi textual i literària de les cartes de Moro des de la "presó del poble", de les 30 cartes que es coneixien en aquell moment. Curiosament, mentre Moro estava segrestat les seues cartes van ser titllades per la premsa, per la DC i pels investigadors, de documents no creïbles perquè escrits per una persona que estava "fora de si", completament alienada. De fet, mai es van analitzar durant les investigacions policials mentre va durar el segrest (!). Va ser Sciascia el primer que, en lloc d’estigmatitzar-ne el contingut, va fer atenció a les cartes, buscant-ne el sentit més profund, va intentar analitzar el cas, mitjançant les cartes, amb una perspectiva científica, neta de prejudicis ideològics o polítics. D’aquesta manera el llibre de Sciascia il·lumina el que Robert Katz va anomenar la
confusió universal, que ha envoltat, des d’aleshores, l’afer.
Examinant el cas des del punt de vista de la comunicació, amb una anàlisi quasi filològica, construeix les seues reflexions sobre Moro a partir de la lectura dels documents, copsant-ne les ambigüitats, amb una especial sensibilitat per la comprensió de les paraules. Va ser el primer que va trobar en les cartes els indicis que Moro, molt més lúcid del que tots pensaven, intentava fer arribar al partit, al govern i als investigadors. Buscant en les paraules de Moro el que Sciascia anomena el "codi del no-sentit", buscant en els passatges "conceptualment estranys" en els que un intel·lectual com Moro difícilment hauria caigut, les pistes i els indicis que Moro intentava comunicar sobre on es trobava i que, malauradament, van ser ignorats per tothom. Sciascia, a més, no es presta a la "santificació" de Moro duta a terme, una volta mort, per qui el va deixar morir.
Llegir
L’affaire Moro significa, també, abandonar-se al plaer de seguir el raonament d’una intel·ligència agudíssima que ordena, estructura i analitza el material d’estudi, amb una lucidesa i saviesa extraordinàries i que s’obstina en comprendre’l utilitzant pura i simplement la raó.
El resultat és un dels més violents i poderosos actes d’acusació que han estat dirigits a l’Estat i a la seua classe dirigent i que, personalment, rellig periòdicament, ja que, a més, és l’únic dels llibres escrits sobre el cas que suporta el pas del temps sense perdre ni una gota de sentit.
No sé si està traduït, però és una lectura molt recomanable.

 

parc

Quan era xicoteta, molt xicoteta, els diumenges, en tornar de missa ma mare es quedava a casa per començar a preparar l’arròs i mon pare i jo anàvem al parc. Abans d’anar comprava La Vanguardia i sempre em comprava alguna llaminadura a la paradeta de Rosita, a voltes en lloc de Rosita hi havia el fill, que no he sabut mai com es deia perquè tothom li deia Rosito. 
Al parc, mentre mon pare escoltava el concert de la banda de música, jo jugava per terra i tornava sempre bruta a casa i ma mare es queixava (tan mona que anaves!). Mon pare escoltava la música encisat, movent un peu,  i no se n’adonava si jo m’embrutava o no. Ell era músic, clarinetista, i havia tocat a la banda del poble i a la de Sagunt, expliquen que era molt bo i que feia el solo de clarinet de Pepita Greus com ningú.
De més grandeta el parc, que està molt prop de casa, va seguir fent part de la meua vida. A cada edat ha hagut un motiu per anar-hi, a jugar, a amagar-me per fer coses que cal fer d’amagat i, més avant, a portar els nebots a donar arròs als coloms. Sempre he pensat que és una sort que Castelló tinga un parc tan bonic i tan gran, que una cosa bonica haja quedat de la ciutat que era.
Doncs no, l’Ajuntament ha decidit fer passar el nou transport públic que ha d’unir el centre amb la Universitat justet pel mig del parc, construint una "via" de cement de set metres d’ample que travessaria el parc i el partiria en dos. Hauria de passar justet darrere del templet de la foto, el dels concerts de la meua infància.
La ciutat (el que en queda) s’està movent per evitar la destrucció del parc, s’està movent l’Enric Nomdedeu, únic regidor del BLOC a l’Ajuntament, i s’està movent la gent de Salvem el Ribalta. Hui he llegit açò al blog de Carles Bellver.  
(…)

El parc Ribalta de Castelló no és només emblemàtic de la ciutat, segons els entesos, el parc és el més paradigmàtic del País Valencià. Cite textualment de la intervenció de Francisco Grande, Arquitecte i Professor de la UPV, a la taula rodona oganitzada a novembre per la gent de Salvem el Ribalta: "Per la seua condició de parc públic de nova creació, la seua execució molt prompte, a mitjans del XIX, d’inspiració higienista i social, la seua clara tipologia romàntica, i la seua reconeguda autenticitat, com el que millor conserva l’estructura primera de la seua configuració, així com el millor documentat. Tots els autors coincideixen en considerar-lo únic en seu gènere, també per la seua mesura, el degà dels parcs públics de nova implantació del País Valencià, i un dels pocs de l’Estat Espanyol, d’aquella època, amb major autenticitat".  
Espere que per una volta guanye el sentit comú i es complisca la llei. El parc ve ser declarat Bé d’Interès Cultural als 80s, i, com diu Grande "Ens l’alaben per històric, per la puresa del seu estil, per la seua botànica, per allò sensorial i per la seua coherència estètica".
Salvem-lo.

sol

Hui fa sol, després de setmanes de plugim i pluja i boira, un parell de dies de tramontana que ho neteja tot i finalment: el sol.
En dies com hui des de casa es veu el Terminillo, que està a cent kilòmetres de Roma, a l’Appennino abruzzese, bell, gran i blanc.
L’altre dia vaig saber (no ho he vist encara) que han florit els armelers.

A voltes, per veure primavera, només cal mirar en la direcció justa (i no llegir els diaris).

No

Amb govern tècnic per fer la nova llei electoral o eleccions ja amb la vella, el resultat serà cinc anys més de Berlusconi (& Cia.).

Innocent de mi, a l’entrada amb la que vaig encetar el bloc vaig dir que intentaria no parlar d’ell, era un auguri, no una promesa.

Un altra volta no, per favor. 

No.

Ara va de bo?

Tot i que els números semblen claríssims i Prodi hauria de perdre la votació d’aquesta vesprada al Senat, ha decidit presentar-se i no dimitir abans. No s’acaba d’entendre, potser ens tenen reservada una sorpresa?
Franca Rame (la companya de Dario Fo, Senadora per L’Italia dei Valori) va fer unes declaracions ahir que em van posar els pèls de punta.
Deia la Rame: Cal recordar que per més de cent senadors aquesta és la primera legislatura, si la Cambra es dissol abans de meitat legislatura (dos anys, sis mesos i un dia, és a dir el proper 29 d’Octubre), no tindran dret a la pensió vitalícia de 3000 € al mes, reservada als senadors de la República. 
Si jo fóra Prodi hauria provat a buscar tres senadors de l’oposició amb la fidelitat política fluixa. I si passa, ningú em traurà del cap la cosa que ens ha explicat la Rame.
Com diuen a Morella: amb perretes, cançonetes.

 

Wired Love

"Una nova xarxa de comunicació global està canviant ràpidament la natura de la societat i de l’economia, esdevenint-ne el sistema nerviós". Els escriptors hi troben inspiració, Ella Cheever Thayer a la seua novel·la Wired Love explica una història d’amor a distància que ha suscitat una forta polèmica a la premsa als Estats Units, els diaris posen en guàrdia els lectors sobre els perills dels "amors virtuals".
El llibre de la Thayer explica la història d’un gran amor que ha nascut i s’ha desenvolupat a través… del telègraf, i va ser publicat el 1880.
Al seu llibre The Victorian Internet, el periodista anglès Tom Standage descriu el desenvolupament del telègraf amb tot d’anècdotes, històries i detalls. Diu que els canvis socials i econòmics que va suposar van ser tant profunds, o més,  que els que estem vivint avui amb internet.  Explica una sèrie de fenòmens que es van desenvolupar amb el telègraf: governs intentant controlar la xarxa, pors sobre la seguretat dels pagaments, preocupació per les possibles violacions de l’esfera privada (amb un tomb enorme en el camp de la criptografia). Parla de les lluites per la definició dels estàndards tecnològics i lingüístics i del naixement d’una nova classe de treballadors molt qualificats tècnicament i molt ben pagats.
Des del principi dels temps fins a la segona meitat del XIX, la màxima velocitat que podia assolir la informació era la d´un cavall. Al 1844, quan Morse va començar a construir la xarxa, enviar un missatge de Londres a Bombay i obtindre resposta costava al voltant de deu setmanes (depenent, a més, de factors incontrolables i imprevisibles). Trenta anys després "hi havia més de 650000 milles de fils, 30000 milles de cables submarins, i els missatges podien ser telegrafiats de Londres a Bombay i tornada en quatre minuts". Per primera vegada la velocitat de la informació es va dissociar de la velocitat de les persones.
Hi havia qui esperava que el telègraf fóra un "camí instantani del pensament" (1858) per "reunir tots els habitants de la terra en un gran veïnat intel·lectual" (1846). 

Aquesta història l’explica  Bruno Giussani en un dels articles de l’interessantíssim  Storia di @. L’origine della "chiocciola" e altre poco note vicende dell’Internet, que es pot descarregar (en italià) ací.  Wired Love es pot descarregar ací. 
 

Sin novedad en el frente

En tres dies de la setmana passada les notícies sobre els problemetes judicials dels polítics  italians han ocupat bona part dels diaris i els noticiaris:
Dimecres ens assabentem que a Campània han estat arrestades 23 persones del partit del ministre de Justícia, Mastella: quasi mig partit, i entre els detinguts es troba la dona del ministre, alt càrrec en l’administració le la regió campana. L’acusació es corrupció, i el mateix ministre està sent investigat pels jutges per set hipòtesi de delicte relacionades amb la corrupció i la màfia. Mastella fa un “emocionat discurs” de dimissió al parlament i tot l’hemicicle s’alça en peu per retre-li un aplaudiment apoteòsic i solidari (?).  En els dies següents la senyora declara que se’ls persegueix políticament per ser catòlics, i tots dos, llancen duríssimes crítiques als jutges italians, especialment a les franges extremistes brutals (sic) que han “segrestat”  la senyora. (…)



Dos dies després Berlusconi és enviat a judici per corrupció, òbviament això no és res per al Cavaliere que porta anys essent jutjat i condemnat per delictes variats. Quan els periodistes li pregunten què en pensa, contesta que espera que hi haja eleccions prompte per guanyar  i reformar en profunditat la justícia contra “l’exèrcit roig de la magistratura”.
El mateix dia, divendres, es fa pública la sentència del judici al President de Sicília: condemnat a cinc anys de presó i d’inhabilitació per exercir càrrecs públics per complicitat amb un delicte i per desvelar secrets oficials (va avisar a un boss mafiós que l’estaven controlant). Com que a la sentència es diu que ha ajudat a un mafiós (no a la màfia) en eixir del jutjat, els periodistes en lloc de demanar-li si li queia la cara de vergonya li preguntaven si se sentia alleujat. Ell diu està contentíssim, que pensa recórrer la sentència i que no pensa dimitir. Cal dir, però, que el procés estava en marxa durant les últimes eleccions regionals i les va guanyar igualment. L’adversari a les eleccions era la senyora Borsellino, germana del jutge assassinat per la màfia al 92. Va guanyar ell. No sé si a cap elecció a Sicília havia estat més clar què es votava.
Tots, excepte la senyora “segrestada” van anar, juntets i amb mig govern a l’angelus de diumenge per expressar la seua solidaritat al Papa a qui estudiants i professors "intolerants i contraris a la llibertat d’expressió" no van voler a l’inauguració de l’any acadèmic.
Mentre passa tot això i no es parla d’altra cosa, Nàpols continua ofegant-se sota muntanyes de fem que, en molts casos, porten un mes al carrer.

Publicat a Pàgina26

cases

Jo, com que sóc de Castelló, em pensava que era normal que a les ciutats es tiraren cases (boniques) per construir-ne de noves (lletges).

Tot i que estic acostumada, sempre m’han entristit les cases ensorrades, abatudes, amb les parets a l’aire, amb els trossos de paper pintat penjant amb el senyal dels quadres que hi havia, les parets amb taulellets encara enganxats i alguna aixeta absurda, enmig del no-res. Mostrant el que era privat, amb una obscenitat de temps de guerra, d’explosió. 

A Castelló eren, i són, normals els carrers mellats, amb els forats on hi havia una casa, han fet sempre part del paisatge urbà. L’han destrossada a mossos, sin-prisas-pero-sin-pausas. I als forats amb les velles parets nues sorgeix, inevitablement, un edifici horrible.

Envege les ciutats italianes, i no parle només de les ciutats d’art, qualsevol ciutat xicoteta o poble gran, té un centre històric reconeixible i conservat, no només els palaus, també cases humils. En realitat el que els envege és el gust, l’amor per la bellesa del lloc on es viu. A Roma, a Monteverde, un barri relativament modern, hi ha un pi enorme enmig d’un carrer no molt ample, amb una pareteta baixa al voltant, i els cotxes han de donar una volteta per passar. Tot això perquè a ningú li va passar pel cap tallar l’arbre per fer el carrer. Quan dic gust em referisc a coses com aquesta.
 
No crec que hi haja moltes ciutats tan desgraciades com Castelló, tan maltractades, al centre i als ravals, i durant tant de temps. No cal buscar fotos dels anys 20s o 30s. Tinc fotos de quan jo era xicoteta, dels anys 70s, fetes al carrer, i sembla que hagen passat segles, no queda quasi res del que es veu al fons de les fotos.
 
Encara no han acabat, només s’aturaran quan no quede ni una casa bonica a Castelló. Sovint, quan vaig, recorde el pi de Monteverde i em fa molta ràbia.

PS: malauradament, el que dic de les ciutats italianes no val per al Sud, mentre estava penjant la foto de Castelló, F. que passava m’ha preguntat si era Palerm.