Leopardi

Una de les coses que no els perdonaré mai (a qui? a ells) és no haver estudiat a l’escola els nostres clàssics i que m’hagen fet llegir i estudiar fins a la mort d’avorriment El cantar del Mio Cid i les Coplas a la mort del pare de Jorge Manrique (que en pau descanse), encara me’n sé un parell de memòria (i Bécquer, del salón en el ángulo oscuro…).
Els italians, si més no els que ara són adults, han estudiat i llegit i entès la Divina Comèdia. I tots, tots, saben de memòria fragments de la Comèdia i alguna poesia de Leopardi, quasi sempre L’infinito. Amb les novel·les no els ha anat tan bé, i s’han hagut d’empassar dosi sobrehumanes de I promesi sposi  de Manzoni (poverelli!).
Amb L’infinito he fet la prova i tots la saben de memòria (i els agrada), jo només puc competir amb Manrique i Bécquer, i no hi ha color. Em fa molta ràbia molta, haver d’explicar que jo he estudiat clàssics estrangers, i que els meus no els he estudiat mai a l’escola. Ausiàs March hauria de fer part de la meua formació i del meu patrimoni escolar com Dante o Leopardi del dels meus amics italians. I em fan molta enveja.
M’agrada molt demanar que em reciten L’infinito, un bon amic té una samarreta molt bonica amb estels dibuixats i els dos últims versos, i és una excusa perfecta per fer-me-la recitar…Così tra questa immensità s’annega il pensier mio: e il naufragar m’è dolce in questo mare.
He trobat dues lectures que m’agraden i no sabia quina posar, les he posades totes dues. Una la llig Giorgio Albertazzi, un actor que m’agrada moltíssim. El vaig veure a Ferrara en Memorie di Adriano, és increïble veure a eixe home de 84 anys que és Adrià. Fa L’infinito  molt teatral. L’altra és de Vittorio Gassman, què dir.
A vull llegir hi ha el poema i una traducció de Narcís Comadira i una de Josep Carner.

Bon any nou ple dolços naufragis…

L’INFINIT (Trad. Narcís Comadira)

Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

L’INFINIT (Traducció de Josep Carner)

Sempre em fou cara la collada erma
i la bardissa que a la vista em lleva
de l’últim horitzó tan bella amplada.
Mes, seient i mirant, espais sens terme
al seu darrera, i sobrehumans silencis
i calma profundíssima jo em forjo
dintre ma pensa: que de què llavores
no se m’espanta el cor. I entre eixes plantes
sentint el vent brunzir, d’aquell silenci
infinit i esta veu faig comparança;
i jo em recordo de l’etern, les mortes
estacions, i la present i viva
i el so que fa. Talment, en mig d’aquesta
immensitat mon pensament es nega,
i en eixa mar m’és dolç de naugragar-hi.


L’INFINITO
Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quïete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s’annega il pensier mio:
e il naufragar m’è dolce in questo mare.

Enguany

Ha hagut de tot, però en general ha segut un bon any. Ha segut un any ple de coses que m’han agradat:

F., com sempre; L’Havana; Roma; el meu nebot X. mellat que se li escapaven les esses; els meus nebots; Suite francesa d’Irène Némirovsky, aconseguir fer el primer fricandó perfecte de la meua vida (perfecte vol dir com els de ma mare). La Fontana delle tartarughe restaurada.

Que Miguel Poveda a l’auditori de Roma a setembre, cantara Alfileres de Colores al darrer bis, quan jo ja em pensava que no me la cantaria. Manituana dels Wu Ming. Tornar a la pizzeria La Montecarlo, al centre, després de molt de temps i que es recordaren de mi, i em diguen ciao, roscia.

Totes i cada una de les sobretaules llarguíssimes d’enguany, ací i allà. Ensenyar la meua Roma quan venen amics i mirar-los la cara quan tomben un cantó sense esperar-se la meravella què hi ha al darrere. Els llibres de Romain Gary. L’olor d’estiu quan encara no era estiu.
  
El Colosseo il·luminat de festa perquè les Nacions Unides han aprovat la moratòria sobre la pena de mort; el disc Si véns amb mi que estic escoltant en aquests moments. Els tortelli di zucca amb ragú de l’Hostaria Savonarola de Ferrara. Entrar a l’aigua, a Castelló, a l’agost, molt molt prompte pel matí, quan encara no hi ha ningú a a platja, just enmig del riu de plata del sol a la mar; el Rayuela de Cortázar  que em vaig comprar a l’Havana i El libro de Manuel que em vaig comprar a Buenos Aires.

Un dia, fa mesos, que vam descobrir que era dissabte quan ja ens havíem llevat i havíem començat a córrer perquè era tardíssim; tenir dues còpies dels cds del darrer concert de Lluís Llach que venien amb La Vanguardia perquè dues persones van pensar en mi i me’l van comprar.

Anar a Castelló i descobrir que hi ha estimes intactes i saber que romandran intactes passe el que passe; Benigni fa quinze dies; Buenos Aires,  Roma; el gol de Messi  contra el Getafe; una ampolla de vi blanc amb pistatxos i amb amics, al Gianicolo al capvespre, a juny, mirant Roma canviar de color; rellegir a Moncada tot d’un mos; els gols de Messi en general; el silenci dels matins dels diumenges; un arròs perfecte a la Malva-rosa amb F. i F.

La flexió verbal d’Enric Valor, que torna a estar sempre per la taula perquè escric al bloc; escriure al bloc, els lectors del bloc, el comentaris al bloc, la gent que em deixa comentaris al bloc, descobrir que t’estimes a persones que coneixes pel bloc i descobrir que, a voltes, penses en elles quan escrius (gràcies, xiques). El bloc, els altres blocs.

Nadal

Avui me’n vaig a Castelló, hi estaré una setmana sense ordinador i envoltada de família i amics. No sé si és el bloc que accentua la meua natural tendència a la introspecció i a l’entotsolament, però aquests dies estic pensant molt en els Nadals de quan era xicoteta, en l’escampada de canelons a la cuina esperant per ser farcits, Mary Poppins i Mujercitas, que les feien tots els anys a la tele. Ma mare em prenia el pèl perquè amb Mujercitas, com que jo ja sabia que la germana xicoteta s’havia de morir, començava a plorar molt abans.  Un any tenia el xarampió i em vaig passar el Nadal al llit, em van dur una tele xicoteta a l’habitació i no em podia destapar,  i els Reis em van deixar els regals a l’habitació, quan em vaig despertar estaven tots allà. I el pessebre, que era enorme, enorme (a mi m’ho semblava), i l’emoció de pujar al traster a buscar les figuretes, i el xiquet que té fred al pessebre i Maria partera que ningú li obri la porta.  I la Missa del Gall, abrigadíssims i excitadíssima per anar pel carrer tan tard, i la xocolata desfeta en tornar a casa. Quan ja era més grandeta vam començar a anar la Missa del Gall a Sant Nicolau (l’església més antiga, més bonica i més xicoteta de Castelló)  perquè feien la missa en català. I la casa plena de gent i de matalassos per terra, i una feliz Navidad y un bienestar duradero, con toda sinceridad les desea el barrendero, i al mundo entero quiero dar un mensaje de paz. I què li darem al noi de la mare i fum, fum, fum i les olors de casa a Nadal (les recorde perfectament) i el circ. A Castelló a Nadal venia el circ Price i un any el Circo Ruso Sobre Hielo, molt més gran i més exòtic. I la taula parada com només a Nadal, amb les copes i els plats bons i les tasses de cafè de la vitrina que només es feien servir a Nadal i que eren (són) blaves amb dibuixos de dracs i una senyora xinesa al fons que només es veia a contrallum…M’enyore, m’enyore de la meua infantesa, d’un temps en què tot em semblava llustrós i meravellós.

En fi, bon Nadal  a tothom.

Le parrocchie di Regalpetra

La neu, el nadal

– El vent s’emporta les orelles- diu el bidell.
Per les finestres veig els arbres vinclats, com agafant impuls per una cursa.
Els xiquets baten els peus, es bufen les mans plenes de penellons.
L’aula té quatre grans finestres: damasquinades de gel, tremolen pel vent com els cascavells d’un ase.
Com sempre, en una pagineta de llibreta, els xiquets m’expliquen com han passat el dia de Nadal: tots han jugat a cartes, a scopa, set i mig i ti-vitti (t’he vist: un joc que no permet cap distracció); han anat a la missa del Gall, han menjat el capó i han anat al cinema.
Algun afirma que ha estudiat des de l’alba, després de la missa, fins a migdia; però és mentida evident.
En conjunt tots han fet les mateixes coses; però algun les explica amb aire d’antiga crònica: "La nit de Nadal l’he passada a les cartes, després vaig anar a l’església que era plena de gent i de llum, i a les sis hores va ser el naixement de Jesús". 
Alguns no han parlat de la missa, han escrit sense amargura conscient, amarguíssimes coses:
"El dia de Nadal he jugat a les cartes i he guanyat quatre-centes lires i amb aquests diners, abans de res, he comprat els quaderns i el llapis i amb els que m’han sobrat he anat al cinema i he pagat l’entrada a mon pare per no fer-li gastar els seus diners i ell, allà dins m’ha comprat sis caramels i una gasosa". El xiquet s’ha sentit feliç, ha fet d’amic a son pare pagant-li l’entrada al cinema, ha tingut els sis caramels i la gasosa: i ja havia comprat els quaderns i el llapis. Ha fet un bon Nadal. Però el seu Nadal jo l’hauria volgut diferent, més despreocupat.
"El matí del Sant Nadal- escriu un altre- ma mare m’ha fet trobar l’aigua calenta per rentar-me sencer".
El dia de festa no li ha portat res més tan bell. Després de rentat, eixugat i vestit, ha eixit amb son pare "per fer la compra". Després ha menjat brou amb arròs i el capó.
"I així he passat el Sant Nadal".

Les parròquies de Regalpetra, Leonardo Sciascia

Llibre publicat el 1956, un dels primers de Sciascia, explica la seua experiència com a mestre a un poble qualsevol de Sicília, Regalpetra és un poble imaginari. Explica el període feixista però també la postguerra i els anys 50s. La misèria dels treballadors de les salines i les mines de sofre. És un dels meus llibres preferits de Sciascia (ho són quasi tots), i, crec, l’única obra clarament neo-realista de l’escriptor sicilià.

cartes

No he segut mai molt bona, i sóc especialment maldestra amb una baralla a la mà, però m’agrada molt jugar a cartes. Quan era xicoteta i els grans jugaven m’encantava estar asseguda a taula ordenant en muntanyetes de cinc els duros i les pessetes d’algun dels jugadors i mirant i escoltant. Jugaven al burro i al cinquet.
De gran em vaig afeccionar al guinyot, i he passat molt bones estones jugant i mirant jugar, i escoltant. Al guinyot juguen dues parelles i hi ha gent que és capaç de recordar perfectament quines cartes han eixit, i de passar-se hores discutint sobre una jugada. A Morella expliquen que una volta, Cabrera, el tigre del Maestrazgo, jugant al guinyot va cantar les quaranta amb tanta força que es va afonar el terra de l’habitació on jugaven.
Ací juguen a molt a cartes i, sobretot a Nadal, és costum fer llargues sobretaules de dolços, alcohol i cartes. Dels jocs d’ací el que més m’agrada es diu tresette i és paregut al guinyot. Les cartes són diferents, més estretes, i n’hi ha un fum de tipus diferents. Les més normals, si més no a Roma, són les
piacentine, les napoletane i les siciliane, i les venen als estancs. Són boniques, paregudes a les de Don Heraclio Fournier, però la forma de la carta i l’estil dels dibuixos són diferents.
Espere que enguany, quan tornem de Castelló, farem llargues serate jugant a cartes amb els amics. Nosaltres, sovint, també quan no és Nadal, acabem les sobretaules a casa nostra o d’amics amb partides llarguíssimes de tresette. Quasi sempre perdo, vull dir que quasi sempre perd la parella on jugue jo, sóc incapaç de recordar tot el que cal recordar, tot i això m’agrada molt jugar i m’agraden les paraules i els gestos del joc.
A les novel·les italianes, els vells al bar juguen a la briscola i beuen grappa o vi.

El poeta més trist del món

He aprés a escriure, no a viure.
Cesare Pavese

Sense esperança, és difícil trobar en les pàgines de Cesare Pavese una espurna de felicitat o paraules joioses. Per ell, la literatura era "una defensa contra les ofenses de la vida". Jo vaig llegir les poesies i algunes novel·les fa molts anys, en català. Per cert, el meu sentit gràcies a la col·lecció El Cangur, d’Edicions 62, que em va descobrir, en català, tanta literatura catalana i d’arreu, entre altres, les novel·les de Pavese traduïdes per Maria Aurèlia Capmany.
Llegint Il mestiere di vivere trobem una persona tristíssima, inadequada, sempre fora de lloc, que s’inscriu al partit feixista sense voler-ho fer, que acompleix una condemna al confino per anti-feixista sense haver-ho estat realment, que no va ser partisà (quan tothom  ho havia estat), que va perdre tants amics en la guerra que no va fer, que s’inscriu, després de la guerra, al PCI sense ganes, sense creure-hi, ell mateix dirà "he regularitzat la meua posició finalment, inscrivint-me al PCI". Aquesta decisió no va servir per trencar l’aïllament, no només intel·lectual, en què vivia el poeta. el 1947 en plena postguerra, en plena explosió del neo-realisme, publica un llibre amb diàlegs entre personatges de la mitologia greca, Dialoghi con leucò.
Va ser un excel·lent traductor a l’italià d’escriptors anglesos i nord-americans (i de llibrets de Mickey Mouse), va traduir, per 1000 lires, Moby Dick de Melville, va traduir també Dos Passos i Joyce. Abandonat per totes les dones que va estimar, el seu malestar existencial, el seu patiment i el vici absurd, com anomena moltes voltes el suïcidi,  el van rondar sempre, des de l’adolescència.
El 18 d’agost de 1950 escriu: "Tot açò fa fàstic. No paraules. Un gest. No escriuré més." Són les últimes paraules escrites al seu diari, Il mestiere di vivere, començat 15 anys abans.  Deu dies després es va suïcidar a un hotel a Torí.
No sé explicar perquè he estimat sempre tant la seua poesia i les seues novel·les, però és un autor que m’acompanya fa molts anys i Vindrà la mort i tindrà els teus ulls és un llibre al qual torne sovint.

Ací vos deixe el poema Verrà la morte e avrà i tuoi occhi  llegit per Vittorio Gassman, un altre trist, un luxe.

A vull llegir hi ha el poema

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi

questa morte che ci accompagna

dal mattino alla sera, insonne,

sorda, come un vecchio rimorso

o un vizio assurdo. I tuoi occhi

saranno una vana parola,

un grido taciuto, un silenzio.

Cosí li vedi ogni mattina

quando su te sola ti pieghi

nello specchio. O cara speranza,

quel giorno sapremo anche noi

che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.

Sarà come smettere un vizio,

come vedere nello specchio

riemergere un viso morto,

come ascoltare un labbro chiuso.

Scenderemo nel gorgo muti.

Aprile ’74

Preciosa versió d’Alessio Lega d’Abril ’74 de Lluís Llach. La que he penjat no és la del disc d’homenatge a Llach que acaba d’eixir (només arribe a Castelló la setmana que ve me’l compre!), és només amb guitarra. La del disc, gravada millor i més "arranjada" té, a més, el contrabaix de Roberto Bartoli, es pot sentir ací clicant al nom de la cançó. M’agrada molt la seua veu i l’adaptació que ha fet de la lletra. És estrany escoltar en italià una cançó com aquesta, amb la que he crescut, que he cantat i escoltat mil voltes, amb la que m’he emocionat tant, tantes voltes.

Com cada divendres, a vull llegir hi ha la lletra
Compagni che sapete dove dorme la luna bianca
anch’io vorrei vederla
ma devo stare qui
la lotta non è stanca.

Compagni che al mattino col sole dell’aurora
sentite le sirene
vorrei sentirle anch’io
ma qui si lotta ancora

E se un triste destino mi chiuderà in un fosso
portate dal mio amore
il mio canto che muore
e un fiore rosso rosso
se si vincerà.

Al mattino col sole dell’aurora
sentite la sirena
vorrei sentirla anch’io
ma qui si lotta ancora

Compagni che volete liberare la primavera
con voi combatterò
prendendo le armi solo
sotto questa bandiera

E se un triste destino mi chiuderà in un fosso
portate dal mio amore
questo canto che muore
e il fiore rosso rosso
quando si vincerà.

Quando scapperò

Quando scapperò
allora a lungo implorerà, in catalano, un contadino abbandonato

P.P. Pasolini

Amb del seu turment intel·lectual, la seua denúncia contínua, el seu enfrontament públic i incansable pràcticament amb tothom, a més de les novel·les, la poesia, les pel·lícules, el teatre, els articles, la faena que li devien donar els més de vint processos que va haver d’afrontar (la majoria pel contingut de les seues pel·lícules). A més de tot això, Pasolini va publicar una extensa producció d’estudis sobre els dialectes* i la poesia dialectal. Des de Dialet, lenga e stil del 1944 va publicar molts treballs erudits sobre la literatura dialectal, sobretot del XIX.
Pasolini trobava en el dialecte el darrer reducte de llengua incontaminada, no homogeneïtzada.
A banda del romanesco de Ragazzi di vita o de Accatone i el napolità del Decameron, fa parlar els personatges de l’Evangeli segons Mateu en el dialecte d’Abruzzo.  
A Crónicas Italianas, Terenci Moix explica una conversa que va tindre amb Pasolini, a finals dels anys60s, en la que li va preguntar sobre el sentit dels versos escrits al principi de l’entrada: "Em va explicar Pier Paolo el seu amor per les llengües romàniques, de les quals admira el català per la virginitat a què l’han forçada els successos de tots coneguts en aquests anys i, va afegir que, en la destrucció a què els mass-media han llançat a les llengües de tot el món, l’absència de mass-media en català haurà pogut evitar, si més no, aquesta corrupció". A les òbvies protestes de Moix, que li va dir que el preu d’aquesta puresa era la mort de la llengua, Pasolini li va contestar que era perfectament conscient d’aquesta contradicció, però no podia evitar "l’enveja per una puresa preservada, a partir de la qual tot era possible". Tot era possible.

* Utilitze dialecte perquè és la paraula que s’utilitza ací i es la que utilitzava Pasolini.

La sinistra (,) l?arcobaleno

Diumenge 9 de desembre va nàixer un nou partit a Itàlia (ja en van tres en un parell de mesos). Han estat setmanes discutint sobre el nom i el símbol. Amb el nom ens ha anat bé, va estar a un pèl de dir-se la Cosa Rossa, al final a guanyat el sentit comú (!) i es diu La sinistra, l’arcobaleno (L’esquerra, l’arc de Sant Martí). El nou partit està format pels dos partits comunistes italians i pels ecologistes. A l’assemblea constituent del nou partit la paraula més sentida, en els discursos i entre el públic, era unitat, i no han estat capaços de trobar un nom que siga un nom. A mi, un partit amb un nom que són dos noms amb una coma enmig no em transmet cap idea d’unitat. Amb el símbol les discussions no van anar molt millor. La discussió no era sobre quin havia de ser el símbol, sinó sobre quin no havia de ser. Els ecologistes deien que no volien la falç i el martell, que sonava a massa vell (!), els comunistes, en canvi, van dir clarament que no volien que al símbol del nou partit hi haguera el sol dels ecologistes. De moment no han aconseguit posar-se d’acord (anem bé) i per ara el nou partit no té símbol, només un “traç gràfic” (ho han anomenat així) sobre el quan s’han posat d’acord: La sinistra amb lletres roges i l’arcobaleno amb lletres verdes. Ja és alguna cosa, espere que no hagen perdut molt de temps discutint sobre el color de les lletres. Òbviament el nom és un embolic, hui a quatre diaris ho he vist escrit de quatre maneres diferents: sense la coma, amb un guionet, amb la coma i, un altre,  sense la coma però amb una conjunció enmig. Jo entenc que no tots poden fer com Berlusconi, que va crear un nou partit en trenta segons, però després d’un parell de mesos discutint, m’esperava que l’esquerra italiana haguera arribat a algun acord, a banda del color de les lletres. No vull ni pensar el que passarà quan es posen a discutir sobre el programa.

Publicat a pàgina26.com

pànic

En menys de 48 hores, una vaga de camioners, amb bloqueig d’autopistes, ha trasbalsat completament Itàlia. La FIAT ha tancat a les 2 per mancança de peces, a Roma, i a les altres ciutats, no es troben productes frescos, ni llet, ni benzina (tornant a casa he vist les benzineres tancades o plenes de policia), demà no n’hi haurà pa i comencen a faltar els aliments envasats. Amenacen amb seguir fins divendres. És al·lucinant.