maletes

Aquesta setmana volia escriure algun post "italià", però no he pogut. És una setmana atabaladíssima a la feina i a casa. Demà passat marxem…

Les maletes ja estan quasi preparades, òbviament part de l?equipatge són encàrrecs que els parents argentins ens han fet: llibres,  parmigiano, pecorino, una cafetera i recanvis per fer-la durar bona cosa, cafè en gra, regalèssia (!) i coses així. Jo no dic res, no puc. Les meues maletes cada vegada que torne de Castelló també van plenes de coses per l?estil (a més dels llibres): sobrassada, pernil, llonganissa, tres o quatre botifarres per fer un arròs al forn, pebre roig, poliol, actrón i gelocatil (ja ho sé que és una tonteria, però ací no hi ha actrón per a la ressaca, de fet per a la ressaca no tenen ni paraula), i perquè encara no he trobat la manera de portar-me orxata, doneu-me temps.

Supose que si preguntem als parents argentins si allà no troben les coses que ens han demanat la resposta seria la mateixa que done jo quan algú riu de les meues maletes: ?no és el mateix?.

És veritat que les comunicacions modernes ajuden a vèncer l?enyorança (gràcies Vilaweb), però no hi ha res com una llesca de pa amb tomata i llonganissa en arribar a casa, i això no hi ha internet que t’ho solucione. Recorde que quan era xicoteta ma mare sempre tornava de Barcelona carregada de moixernons per al fricandó i de llegums cuits (?a Castelló no saben coure els llegums com a Barcelona?). Ara ho entenc: no és el mateix.

Estarem allà tres setmanes, espere poder fer algun post argentí. A reveure!

Primavera porteña

Ahir va començar la primavera a Buenos Aires i jo hi aniré la setmana que ve. Anar a Amèrica Llatina és sempre una emoció especialíssima (per a mi serà la tercera volta). A Buenos Aires no he anat mai, però estic tornant, són molts llibres i moltes cançons.

Les ciutats de les novel·les es coneixen amb un coneixement dels cinc sentits tot inventat, jo conec Buenos Aires (i París i Alexandria i Nova York). Jo quina olor fa a Boedo, i conec els colors del riu i sé com mulla l’ànima la garúa sé perfectament que veinte años no es nada i con vida los llevaron con vida los queremos i bajame la lámpara un poco más i  

Estic rellegint els relats de Cortázar, les novel·les les he anat rellegint més o menys periòdicament, però els relats feia anys que no els llegia. He començat pels darrers, en edicions d’Alfaguara, aquelles grises i morades, comprades fa anys a una llibreria de Castelló que, com quasi tot a Castelló, ja no existeix.

A l’Argentina coneixeré, a més, una Itàlia que no conec encara. Com toca estadísticament, part de la família siciliana viu allà (quasi tres milions d’Italians van emigrar a l’Argentina, als Estats Units quasi sis milions). Quan vaig arribar a Itàlia vaig descobrir que moltes coses i paraules que jo pensava que eren argentines, en realitat eren italianes. Curiosament F., que ha estat a Buenos Aires vàries vegades, la primera vegada que va estar a Barcelona em va dir que li recordava a Buenos Aires, potser jo també hi trobaré alguna cosa de Barcelona (de la viscuda o de la llegida).

La meua versió preferida del meu tango preferit. El Polaco Goyeneche i Astor Piazzolla fan Sur (de la banda sonora de la peli de Fernando Solanas): 

http://www.goear.com/listen.php?v=137f4ad

Guccini

Versió de Francesco Guccini de La tieta de Serrat en modenès , del disc Ritratti del 2004, igual de trista que l’original. Per als curiosos, a vull-llegir-la-resta-de-l’article està la lletra.

La ziatta

A la desterà al veint
con un colp al persian
l?è acsè lèrgh al sòo let
e i linzòo fradd e grand
tòt dò i oc? mez e srèe
zercherà n?ètra man
sèinza catèr nisun
come aièr, come edman
Al so stèr da per lèe
l?è un sò amigh da tant?an
ch?a l? ch?gnass tòtt i sòo quèl
fin al pighi dla man;
la scultarà al gnulèr
d?un gat vec? e castrèe
ch?a gh? dòrm inzèmma a i znoc
d?invèren tòtt al dè.
Un breviari apugièe
in vatta a la tulatta
e un gaz d?acqua trincèe
quand a s?lèva la ?iatta

Un spec? vec? e incrinèe
a gh?arcurdarà pian
come al tiemp l?è pasèe
come in vulèe via i an,
e gl?insaggni dl?etèe
per al stridi i s? sèn pèrs,
quanti rughi ch?a gh?è
e i oc? come i èn divèrs.
L?a gh? butarà un suris
la purtinèra ed ca?
per l?urgói cg? a gh?la lèe
perché a gh? fa bèin i fat;
tòtt i dè fèr l?istass
ciapèr al filibùs
per badèr ai tragatt
d?un avuchèe nèe stóff,
cun al quèl an andrèe
l?aviva fat la ?stratta?
ma tant tèimp l?è pasèe
ch?a n s?arcorda la ?iatta.

Lèe ch?l?ha sèimpr in piò un piat
quand ariva Nadèl,
lèe ch?la ?n vòl mai nisun
se un dè, a chès, l?a s? sèint mèl,
lèe ch?l?a ?n gh?ha gnanca un fióo
sol quall ed sóo fradel,
lèe ch?l dis: ?L?a ?n va mel!?
Ch?l?a dis: ?A fagh tant bè!?
E la dmanga del Pèlmi
la cumprarà a sòo anvod
un bel ram longh d?uliv
e un pèr ed calzatt nóv
e po? in cesa tótt dóo
i faran come al pret
e i pregherai Gesó
ch?a l?va a Gerusalem;
po? a gh? darà soquant franch
de mattr?ind ?na casatta
perché a s? dèv risparmièr
com la fa lèe, ?iatta.

E un dè a s?gh?ha da murir
com? piò o meno i fan tótt,
cun ?na frèva da gnint
l?andrà in cal póst tant brótt;
l?avrà bele paghe
un prèt ch?a s?sèint a póst,
la casa, al funerèl
e la Massa di mort,
E i fior ch?i andrai andrèe
al sóo trèst suplimèint
i èn cal cosi che pass
a l? se scorda la zèint;
a gh? resterà po? i fior
e i drap negher e zal
e dedrèe un vec? amigh
scuvèrt un mumèint fa
e un santèin a l? dirà
ch?l?è morta n?ètra sciatta;
ch?l?arpóunsa in pès, amen,
e scurdaramm la ?iatta

Arrivano i nostri!

Quan el 1942 el port de Nova York es va convertir en fonamental per a l’esforç bèl·lic dels Estats Units, la intel·ligència militar se’n va adonar que havien de negociar amb la màfia italoamericana que controlava els sindicats del port, i per tant, el port, per garantir-ne la seguretat. El 1943, quan es va decidir el desembarcament angloamericà a Sicília aquesta col·laboració és va revelar molt important. Sicília era un territori completament desconegut, no disposaven de mapes prou detallats i calia organitzar contactes a l’illa per començar a infiltrar gent i per garantir l’èxit del desembarcament. (...)

Cosa Nostra estava en condicions de garantir-ne l’èxit. Tot i que el règim de Mussolini havia atacat fortament la màfia a l’illa i molts dels seus membres havien fugit als Estats Units, a Sicília en quedaven molts i van preparar “la benvinguda” als nous aliats. De fet, en dos dies ja havien desembarcat 80000 homes de l’armada angloamericana i en poc més d’un mes tota l’illa va ser conquerida (alliberada, com vulgueu) pràcticament sense lluitar i amb molt poques baixes. Es va formar l’Amgot (Allied Military Government of Occupied Territory) que, comandat per un oficial italoamericà, era el responsable de nomenar governadors i alcaldes, i ho va fer. Al voltant del 80% dels ajuntaments van passar a mans dels boss locals. Cosa Nostra va passar, així, a controlar directament quasi tots els ajuntaments i centres de poder civil de l’illa. Veure a Vito Genovese (un dels boss més poderosos de la història i, sembla, el que va inspirar a Mario Puzo el personatge de Vito Corleone) amb l’uniforme de la marina americana en el seu paper d’intèrpret i mà dreta del cap de l’Amgot devia treure els dubtes a la població, si és que algú encara en tenia.

Les conseqüències que tot plegat va tindre en la història de Sicília i d’Itàlia són difícils de calcular, però, sense dubtes, d’això i del fet que el control del territori per part de Cosa Nostra vinguera molt bé als primers governs de la postguerra (i als serveis secrets americans) en clau anticomunista, se n’estan pagant les conseqüències, i a un preu molt alt.

Nota: El títol del post és el d’un excel·lent llibre d’Aldo Caruso que explica els detalls del desembarcament, i més coses.

Nannare’

Nannarella, és com els romans anomenen Anna Magnani, fent broma amb la Roser sobre l’efecte benèfic que el bellíssim rostre de la Magnani té per a la qualitat del cafè, li he dit que li enviaria una foto. Trobe que aquests 30 segons de la seua última aparició al cinema, a la pel·lícula Roma de Fellini són molt millor que una foto.

Roberto Saviano (II)

Ahir Roberto Saviano va tornar al seu poble, Casal di Principe. Ho va fer, òbviament envoltat de policies, per inaugurar el curs escolar, amb el president del Parlament, Fausto Bertinotti, de Rifondazione Comunista. A la plaça no hi havia molta gent, hi havia joves de les organitzacions antimàfia i polítics. Hi havia també un grup de "joves empresaris" que es van dedicar a xiular els discursos, a cridar que la Camorra no existeix i a aprofitar qualsevol micròfon que els posaren davant per dir que a Campània es viu molt bé, que la Camorra no existeix, que és un invent periodístic i que Saviano l’única cosa que vol és fer-se publicitat per convertir-se en diputat.

Saviano estava molt emocionat i va fer un discurs molt intens, parlant del dret a la felicitat dels joves i de com la Camorra els nega aquest dret. Veient les imatges, el que més impressió m’ha fet és que totes les botigues i els bars de la plaça on es feien els discursos estaven tancats, el mateix que tots els balcons i finestres, no vull dir tancats i prou, vull dir tancats i barrats, amb les persianes abaixades, per què no hi haguera dubtes.

Bars

Els meus baristi es diuen Sandro i Massimo. Normalment Sandro està a la caixa i Massimo fa els cafès. Hi prenc un cappuccino cada matí des de fa anys. Tot i que el bar està a l’intern d’una organització internacional i la parròquia no és la d’un bar normal, ells aconsegueixen que semble un bar normal. Tots dos són d’esquerres però Sandro diu que ell més. Sandro és de la Roma i Massimo de la Lazio (perfecte!), saben TOT de futbol, són consumidors de premsa esportiva i es parla de futbol tots els matins.  Sandro, a més de romanista, també és del Barça i diu que Massimo és del Madrid, cosa que l’altre nega. Són els meus informadors sobre can Barça, no sé com ho fan però estan informadíssims. (...)

Massimo recorda el que pren tothom, cappuccino, cappuccino chiaro, scuro, caffè, caffè macchiato, ristretto, latte macchiato, cappuccino senza schiuma…, no falla mai. És portentós. Com que la companya de feina amb qui vaig a fer el cappuccino el vol sense escuma, fa dos corets a l’escuma del meu, un per cadascuna…

Sempre he pensat que Roma està plena de baristi simpàtics i de dependentes i dependents antipàtics. Els bars de Roma quasi mai tenen nom i fa olor de cafè i hi ha fotos de futbolistes, de Totó i d’Anna Magnani i, normalment, no hi ha taules. Molt sovint s’adrecen als clients usant el títol, no és estrany sentir Buongiorno dottoressa, o avvocato o ingegnere…i quasi tots van vestits amb camisa blanca i armilla i, sovint, amb una espècie de faixa. Als bars, a més de prendre el cafè pel matí, es compra la llet fresca  (i la sal als estancs –sali e tabacchi-, perquè era un monopoli de l’estat, i abans dels papes, per això els toscans fan el pà sense sal, perquè estaven farts de pagar les taxes al Papa).

M’encanten aquests bars fets de clients habituals, on es parla de política i de futbol i on hom pot trobar un somriure i un bon cafè tots els matins.

El de la foto és el bar San Calisto, a Trastevere, que es mereix un post per a ell solet.

Bon dia a tothom, me’n vaig a prendre’m el meu cappuccino amb dos corets…

Dels noms dels partits

Des que es va acabar la Prima Repubblica i es van acabar el PCI i la DC a aquest país es va acabar també el sentit comú a l’hora de posar noms als partits. El PCI es va desfer en dos partits amb noms de partit: Democratici di Sinistra i Rifondazione Comunista (que després va perdre un altre trosset que es diu Comunisti Italiani), i fins ací anem bé.

La mamarratxada d’anomenar un partit Forza Italia és digna de qui se la va inventar (poca broma que és el partit més votat), estan, amb la resta de la dreta, feixistes inclosos, a una coalició que es diu la Casa delle Libertà (olé!). A l’esquerra, entre partits i coalicions trobem, en la secció botànica: La Quercia, l’Ulivo, La Margherita i La Rosa nel Pugno (al menys això). El partit de Prodi es deia l’Asinello.Vos podeu imaginar els cartells de les coalicions amb tots els símbols, plens de floretes i d’arbres (i l’ase) .    

 

Ara s’està formant el-gran-partit-de-centre-esquerra, amb la Margherita i Democratici di Sinistra. Com comprendreu, en tindre les primeres notícies em vaig posar a tremolar, si el dia que havien de triar el nom del partit els pillava creatius… però no, el nou partit es diu Il Partito Democratico. Calia veure, però, què passava amb tot el que el nou partit es deixa a l’esquerra: Rifondazione, Comunisti Italiani, els radicals, i, també, un grup prou important de gent dels Democratici di Sinistra que no estaven d’acord amb la formació del nou partit. Doncs bé, sembla que ho estan fent un altra volta, per ara als diaris ho escriuen entre cometes, però ja amb majúscula. Sembla que el soggetto-unitario-de-la-sinistra es dirà “La Cosa rossa”, LA COSA ROSSA?

 

Barcelona

Sempre pense que la vista que tenim des de casa em recorda a Barcelona. En realitat no se pareixen, però a mi me la recorda.

Quan jo era xicoteta els meus universos de les vacances eren el poble i Barcelona. A Barcelona hi anava sovint a estar a casa de la meua iaia. La casa estava (està) al carrer Dos de Maig, als Encants. Era una casa molt gran, amb la botiga, el magatzem, i un terrat, enorme. El terrat era el centre del món, però també s’estava molt al carrer, els Encants començaven allí, i quan jo era xicoteta tothom em coneixia.

El que més m’agradava era acompanyar a la meua tieta a la plaça, anàvem a un mercat que no recorde com es deia (o es diu) a l’altra banda de la Meridiana. Hi havia moltes paraules de Barcelona que m’agradaven molt, una era "canalla" que era com ens deien als xiquets i que a mi em sonava als tangos de Carlos Gardel que escoltava ma mare. Un altra era "olivaire", no crec que tinguera res a veure amb la paperina d’olives que em regalaven, era una paraula que m’encantava. Però el que més m’agradava del mercat era que la tieta i jo ens assèiem a una taula del bar i ens preníem un "xuxu" (com s’escriu? no ho he trobat a cap diccionari) amb un cafè amb llet, ella, i amb un cacaolat (amb palleta) jo. A Castelló no hi havia cacaolat.

Com més passa el temps més em convenço que la imatge que conservem, i evoquem, dels llocs on ja no hi som tenen molt poc a veure amb la realitat. Ni amb aquella que els llocs tenien quan nosaltres hi érem. El paisatge urbà, diguem-ne industrial, que jo veig des de la finestra, és probable que es parega a una Barcelona, però és una Barcelona on jo no he estat mai. L’he llegida.