comunista, poeta i secretari d’ajuntament

La meua família italiana té dues branques, una siciliana (quasi tota palermitana) i una emiliana, d?un poble gran que es troba a la intersecció entre la Llombardia, el Vèneto i l’Emília-Romanya. Tot i que el poble pertany a la província de Màntua i és, per tant, Llombard, ells són emilians, parlen (o parlaven) emilià i quan anaven al metge, a comprar roba bona o a estudiar, baixaven a Bolonya. Un poble d’aquells amb riu, amb estació, amb boira i amb un carrer major que es diu Via Matteotti, on hi havia la secció del PCI i l’església (l’església encara hi és). Plens de gent gran amb noms improbables (la tradició comunista i anarquista de posar als fills noms no cristians ha donat a l’Emília-Romanya resultats espectaculars). 

Lo zio Pompeo és un senyor gran, polit i amb maneres antigues, no et passaria mai pel cap no parlar-li de vostè. A més, és sord com una campana. Quan ens vam conèixer es va presentar dient-me que ell era "comunista, poeta i secretari d’ajuntament, en aquest ordre". (...)

Vam estar parlant durant un sopar i una llarguíssima sobretaula. En realitat com que la seua sordesa feia quasi impossible el diàleg, ell parlava i jo l’escoltava. Vam parlar de política i de literatura, em va parlar molt d’Ungaretti, el seu poeta preferit. I vam (va) parlar molt d’Itàlia, clar. Em va explicar que el 1992 li van concedir el títol de Commendatore, una condecoració que concedeix el President de la República. Explicava que com que en aquell moment el PCI s’acabava de dissoldre i havien assassinat als jutges sicilians Falcone i Borsellino i, a més, estava esclatant l’escàndol Tangentopoli, ell estava molt enfadat amb Itàlia i havia perdut la il·lusió. Així que, després de pensar-ho molt, va enviar una carta al President de la República (i la va fer publicar al diari) on, exposant les seues raons, li comunicava que no acceptava la condecoració i que, a més, presentava la dimissió de ciutadà italià. Des d’aleshores dedica el seu temps a la poesia i a la traducció a l’emilià de l’Antic Testament.

Quins senyors!

La ‘Ndrangheta

?No podrem mai ser un país civilitzat mentre existisca la camorra, la màfia siciliana i aquella màfia amb el nom impronunciable que hi ha a Calàbria? Sandro Pertini, President de la República, 1985

Calàbria és la regió més pobre d?Itàlia i una de les més pobres d?Europa. Segons dades de l’UNICEF vora el 40% de les famílies calabreses viuen sota el llindar de la pobresa.

La màfia calabresa controla 40000 milions d?euros l?any, aproximadament el 3.5% del PIB italià. Tenen el monopoli del tràfic de cocaïna a Europa i Salvatore Mancuso, és el cap, des de la presó, dels paramilitars de l?UAC, 20000 homes que controlen 10 regions de Colòmbia. Des de l?Aspromonte calabrès fan fluir milions d?euros en negocis legals i il·legals a tot el món. Estan als consells d?administració de grans multinacionals, segons la policia alemanya són el principal inversor italià a la borsa de Frankfurt i controlen una quota rellevant del colós energètic rus Gazprom. A l?estat espanyol, controlant el tràfic de cocaïna, les seues botigues i restaurants i els negocis immobiliaris hi ha les famílies Di Giovine i Talia.

Els seus negocis il·legals més rendibles són el tràfic de drogues, d?immigrants, de prostitució i d?armes (fa anys en un arsenal descobert a Mòdena van trobar, entre altres coses, míssils terra-aire) i ?fer desaparèixer? residus radioactius. Els legals són: arreu del món el control del sector immobiliari i turístic i a Itàlia, a més, controlen les obres públiques i la sanitat pública.

 Continua…

La matança de Duinsburg, a Alemanya el 15 d?agost, amb 6 persones assassinades i rematades a terra, és només un altre fet d?una faida (guerra entre famílies) que va avant des de fa 17 anys. És la resposta a l?assassinat, l?últim Nadal, de Maria Stangio, jove esposa del boss Gianluca Nirta, al mateix atemptat van ferir greument el fillet de 5 anys. La matança ha estat, segons els experts, volgudament descarada i ?mundial?. Fent així han cremat una de les bases dels adversaris a Alemanya, un cop molt gros que pràcticament els fa fora del país. Però a Calàbria no passa res, i no passarà res. Ara que ja fa un parell de setmanes de la matança els periodistes se n?aniran i l?Aspromonte tornarà a la seua normalitat feta de respecte per qui compta i de desconfiança vers l?estat.

Com va passar a Octubre del 2005 quan, el dia les eleccions primàries de l?Ulivo, el vicepresident del govern regional va ser assassinat al col·legi electoral. Van ser impressionants i van tindre molt de ressò les manifestacions dels estudiants que amb un cartell on deia ?Ara mateu-nos a tots? van desafiar la por i el silenci, però s’han quedat sols.

?El futur de Calàbria es decidirà en pocs anys, tres o quatre com a molt? explica el sociòleg Tonino Perna. ?O l?estat entén que aquesta és la pitjor emergència mafiosa de tots els temps, o hauran vençut ells i fins i tot els últims calabresos disposats a  lluitar es resignaran o se n?aniran, com sempre. Cada vegada que llicencie a un estudiant amb la nota màxima em plora el cor, perquè sé que li estic lliurant un passaport?.

Quan vaig dir al primer post que aquest seria un bloc enamorat, em vaig oblidar de dir que aquest serà també un bloc molt enrabiat i molt indignat. Alguns amics italians em diuen que done massa importància al poder de la criminalitat organitzada. Sincerament, pense que és fonamental per entendre la història d’Itàlia dels darrers 50 anys i estic completament d’acord amb les paraules de Pertini que encapçalen el post. En parlaré sovint.

VaticanAir.com

Cerque el teu rostre, Senyor!

És el que hi ha escrit als avions que el Vaticà ha batejat i beneït i que ahir van fer el seu primer vol xàrter Roma-MaredeDéudeLorda. L’Opera Romana Pellegrinaggi ha inaugurat aquest servei que l’any pròxim volarà també a altres llocs com ara Fàtima, Czestochowa i Compostel·la.

"A l’Edat Mitjana el camí era una part essencial del pelegrinatge que predisposava a l’encontre amb el lloc sant, avui l’avió potser és una mica massa ràpid" ha dit Mons. Atuire, Administrador Delegat de l’ORP. Per solucionar aquest problema utilitzaran el temps del vol per preparar les persones per l’experiència. Hi haurà missatges àudio i vídeo il·lustratius i el personal de vol estarà preparat per ajudar els passatgers a "cercar en la forma del viatge l’encontre amb Déu i amb Crist, amb la mediació de Maria".

Si algú està interessat, encara estan cercant personal de vol ací.

Banda Bassotti

A finals dels 80s un grup de joves obrers de la construcció romans va crear una brigada de treball per construir (a les vacances) cases i escoles a països en vies de desenvolupament. Al sí d’aquest grup naix la Banda Bassotti, grup de música reivindicativa que menys de 10 anys després es dissol per la dificultat dels seus membres de combinar la música amb la feina a l’obra.

Tornen a reunir-se el 2001 per celebrar, amb una sèrie de concerts, l’absolució dels seus amics de Negu Gorriak després de la denúncia del general Galindo. El 2003 ix el seu disc Así es mi vida, on, entre altres cançons de lluita de tot el món hi ha la versió de la Processó d’Al Tall que vos he enllaçat més avall.

Fa poc més d’un mes, al final d’un concert a Roma van aparèixer un centenar de fatxes amb barres de ferro i ganivets i la cosa no va acabar en un drama perquè quan els membres de la banda estaven abandonant el recinte del concert van veure que arribaven i van avisar els organitzadors, que van tancar la porta amb la gent dins per impedir que entraren. Només van poder atacar a la gent que ja estava fora, tres ferits, però podria haver estat molt pitjor.

Ara pareix que estan tenint problemes amb l’AVT que els ha denunciat i vol impedir els seus concerts a l’estat espanyol per una versió d’una cançó d’Etxamendi. Ací el comunicat de la banda, i la Processó d’Al Tall una mica ska i amb un bonic accent romà:

La pluja sap ploure…

No he pogut resistir la temptació de re-citar a Raimon també al títol del post.

Una de les coses que em va impressionar més de Roma quan vaig arribar va ser  l’aigua. 

Jo venia de Castelló, on no hi ha aigua i la de l’aixeta, directament, no és pot beure (com a molts llocs del país on la pluja no sap ploure). A més, quan era xicoteta passava els estius a un poble del Maestrat, on tallaven l’aigua molt sovint i les dues fonts que hi havia estaven eixutes, aparentment, des de feia segles. Quan vaig arribar a Roma em vaig trobar amb una orgia de fonts i d’aigua bona. A banda de les fonts monumentals, a Roma hi ha més de 2500 fontanelle, que ragen sempre. Els romans en diuen nasone  pel bec que tenen (on hi ha un foradet que si tapes el bec l’aigua raja cap a dalt i pots beure còmodament).

A tots, tots, els bars de Roma hi ha sempre, sempre, una aixeta rajant. Si preguntes per què no la tanquen et diuen que per mantenir-la fresca. L’aigua de l’aixeta és aigua mineral, quasi exclusivament de font i  molt barata.I, tot i que en la sàvia opinió de ma mare no va bé per a fer paelles (ningú és perfecte), és un luxe dutxar-se amb aigua mineral.

La de la foto és la fontana delle tartarughe, a Piazza Mattei, al ghetto. La plaça és una de les meues preferides, acaben de restaurar la font i l’han deixada preciosa.

Fa impressió escriure sobre l’aigua bona que raja mentre ací a la vora Grècia s’està cremant.

Roberto Saviano (I)

"Descobrir com de potent podia ser l’escriptura ha estat un xoc". Roberto Saviano

Del seu llibre, Gomorra, en van parlar a  Wuming.cat

Ací se n’ha parlat molt i molt en els darrers mesos, encara que s’ha parlat poc del llibre, del que el llibre diu, i molt de l’autor i del que li està passant. Roberto Saviano, que encara no té ni 30 anys, viu amb escorta, ha hagut de deixar Nàpols i viu amagat. I el mataran.

El mataran, com diuen allà, els camorristes sono tardarielli ma non scurdiarelli que vol dir que potser arriben tard però no obliden, i al xic de la foto, que té 28 anys, li han firmat la sentència de mort i ho han fet públicament i més d’una vegada i el mataran, perquè ha escrit un llibre. (...)

De la banda dels intel·lectuals ha hagut una miqueta de tot, hi ha qui l’ha recolzat i ha expressat la seua solidaritat i, com diu ell, intenta protegir les seues paraules. Però també qui pensa que tot plegat és un muntatge per vendre més llibres.

A Octubre de l’any passat Umberto Eco va fer una crida al telegiornale del diumenge a la nit. Va dir que el cas era ben diferent del de Salman Rushdie, que en el cas de Saviano tothom sabia qui el volia matar i que qui s’havia de moure era l’estat i que era l’estat qui no l’havia de deixar sol. El dia següent el Ministeri de l’Interior va anunciar que li havien concedit l’escorta. Umberto Eco va dir també que el cas de Saviano més que com el de Rushdie era com el de Falcone i Borsellino (jutges sicilians assassinats per la màfia al 92). Ja, a Rushdie no l’han matat i als jutges sí.

Des del poder, a Nàpols, li han dit de tot. L’alcaldessa de Nàpols (de centre esquerra) va dir que era un fissato strabico, que volia dir que mira massa i en la direcció equivocada. Poc després, en una entrevista a La Repubblica va dir que renovava (renovava!) tot el seu afecte a Saviano. Hi ha molta gent que l’acusa d’haver embrutat la imatge de Nàpols, "m’ha sorprès negativament l’acusació d’haver enfangat la meua terra, d’haver especulat amb el seu dolor. Primer hi havia desconfiança i després hostilitat per com he explicat la criminalitat. Des de molta intellighenzia napolitana i del món purità de les lletres que s’ha sentit envaït per nous codis, noves visions i, sobretot, nous lectors", diu Saviano.

Saviano diu també: "Gomorra demostra la gran possibilitat de l’escriptura. Revolucionària. Perquè no és l’escriptura que t’obri el cap, no és l’escriptor qui fa lliures els lectors, són els lectors els qui fan lliure l’escriptor, que cancel·len la censura. Pamuk, Politkovskaja, Rushdie -que han hagut d’afrontar situacions més greus que la meua com testimonia el sacrifici de la periodista russa- han imposat les seues idees gràcies a l’empenta dels lectors. És un mecanisme que transforma el mercat, lligant consum i llibertat d’escriptura"

En parlaré més vegades, d’ell i del llibre. Llegiu-lo.

eccomi

Encete el bloc.

Fa molt de temps que en tenia ganes, no ho he fet abans per por de ser molt inconstant, d’abandonar el bloc per mandra o per falta de temps.

Intentaré escriure soble Itàlia, el meu país d’Itàlia, fa quasi 10 anys que visc ací. No parlaré dels italians, però parlaré d’italians, intentaré explicar coses que passen per ací (del lado de acá), parlaré de llocs, parlaré molt de Roma, la ciutat complexa i esplèndida que ara és també la meua ciutat. Inevitablement escriuré sobre el lado de allá i sobre Castelló,  que és la meua ciutat i que cada vegada desconec més.

Ja vos dic des d’ara que aquest serà un bloc enamorat, com tantes coses de la vida, Itàlia és més fàcil d’estimar que d’entendre.

Intentaré proposar-vos música, llibres i coses que em sembla que valen la pena. I intentaré no parlar de Berlusconi, paraula.