16 d’octubre de 1943

Em vaig prometre que mentre tinguera el bloc no deixaria passar un 16 d’octubre sense recordar aquell dissabte del 1943, el dia de la deportació dels jueus romans, l’aniversari més trist que aquesta ciutat commemora.

Enguany als actes de memòria pública no hi serà Shlomo Venezia, va morir fa pocs dies a Roma, se’ns estan morint els testimonis però no hem de deixar morir la vergonya, la vergonya de la deportació i de les lleis racials que la van permetre, la vergonya del feixisme. 

Quasi tots els deportats, més de mil, van morir en arribar a Auschwitz una setmana després, un altre dissabte, el 23 d”octubre de 1943. Torne a copiar un fragment tristíssim de Robert Katz (Il secondo sabato-la fine del viaggio) que ja vaig citar al primer apunt on en vaig parlar: 

Cap al vespre d’aquell dissabte, els jueus romans, assassinats aquell matí, eren ja, per la major part, fum que s’escampava pel cel polac. Les restes de material ossi incombustible van ser mòltes i reduïdes a un polsim blanc. Tant aquestes com les cendres de les carns van ser transportades al proper riu Vostola, on les van abocar.

Així, els vents van empènyer el fum cap a orient i les aigües van transportar les cendres cap a occident.

No fóra cas que ho oblidàrem.

 

 

de mal cremar

Les fulles cremen però les lletres volen. Avodah Zarah 18a

Avui he intercanviat amb algunes persones, jueves i no, auguris de bon any nou (Shanà tovà). Un d’ells m’ha arribat en forma d’història que no coneixia. Resulta que l’any 1553 la Santa Inquisició va confiscar tots els exemplars del Talmud que va trobar a Itàlia i molts altres llibres en hebreu, i el dia del cap d’any jueu els van cremar en una gran foguera a Campo de’ Fiori. No ho sabia, no sabia que la Inquisició cremava llibres a eixa plaça, al mateix lloc on cremava heretges.
Un estudiós del Talmud de Califòrnia de vacances a Roma, va pensar, passejant per la plaça, que a més de l’estàtua de Giordano Bruno allà on va ser cremat, també aquella crema de llibres mereixia un record. Fa pocs dies van col.locar a la plaça la placa de la foto. 
Mentre llegia la història pensava que a Campo de’ Fiori també hi ha la meua llibreria preferida (amb llibreters especialistes en trobar-me llibres introbables) i que vull anar a veure on han posat la placa, perquè si l’han posada prop de la llibreria, que es diu Farenheit 451, seria un d’aquells atzars que a voltes ens regala la realitat que sempre em meravellen.

 

elegia

Jo hi vaig aprendre a escriure de molt xicoteta, amb una Olivetti Lettera (crec que) 98 que hi havia per casa, grossa, de ferro, gris fosca, pesadíssima i encara amb les tecles rodones. M’encantava el gest de canviar de línia i el ding que feia i el soroll de les tecles quan aconseguia escriure alguna cosa prou ràpid… 
Les primeres que es van construir eren pensades per permetre els cecs d’escriure, durant tot el segle XIX se’n van patentar moltes però encara no permetien escriure més ràpid que a mà i, per tant, no tenien cap sentit comercial. Un senyor de Novara, Giuseppe Ravizza, va passar 40 anys de la seua vida intentant construir-ne una de perfecta, va patentar la primera al 1855 i la va anar perfeccionant sense aconseguir mai comercialitzar-la, Cembalo scrivano, es deia (el nom és esplèndid), i la primera versió tenia tecles de piano.

En els mateixos anys a tota Europa i a Amèrica se’n van patentar moltes, però la primera en ser comercialitzada amb èxit la van construir els senyors Shole, Glidden i Soule a Milwaukee al 1867 i la  Remington en va començar la producció a Nova York, l’any 1873. 

He llegit que la darrera fàbrica que produïa màquines d’escriure al món plega, ja no en faran més perquè han deixat de vendre’n. Als magatzems els en queden 200, amb teclat àrab, les darreres màquines d’escriure.

 

25 d’abril

El 24 d’abril del 45, Luigi Longo, comandant de les Brigades Garibaldi, redacta l’ordre d’insurrecció nacional. Tres dies abans, quan els americans van entrar a Bolònia la ciutat ja havia estat alliberada pels partisans, després passa el mateix a Modena, Reggio Emilia, Parma…, el 23 d’abril la insurrecció ha esclatat a Gènova i la ciutat ha estat alliberada. 
Els milanesos fa mesos que viuen a una ciutat destruïda pels bombardeigs, els qui poden escoltar Radio Londra saben que Berlin és assetjada pels soviètics. Els partisans de la muntanya i de la ciutat han sobreviscut al pitjor hivern de la guerra. A la proclamació de Longo, l’inici de les operacions és fixat per les 14 hores del dia 25 d’abril, però a Milà els enfrontaments han començat molt abans. La nit del 24 al 25, homes de la Brigada Garibaldi comencen a ocupar casernes, a l’una comença la vaga dels tramvies i a primera hora de la vesprada, totes les fàbriques, edificis estratègics i els diaris han estat ocupats. Aquella mateixa vesprada ixen els primers exemplars de l’Unità, de l’Avanti i d’Italia Libera. En les hores següents els partisans arriben a la ciutat des de les muntanyes i desfilen pel centre entre aplaudiments de la població. La guerra s’ha acabat.

sense nom

Ja en vaig parlar al bloc fa un parell d’anys, de la matança de les Fosse Ardeatine. Enganxe ací el que vaig escriure aleshores:

El 23 de març de 1944, en plena ocupació, un grup dels GAP romans, partisans antifeixistes, van fer esclatar una bomba quan passava un batalló de SS Polizei. En la que probablement siga l’acció de resistència armada més reeixida a les ciutats europees ocupades pels nazis, els partisans van matar 33 membres de les SS.

En represàlia i amb ordres directes de Hitler, els alemanys van afusellar a 355 persones (les que van trobar a les presons i pel carrer) la mateixa nit, en grups de cinc, a una pedrera subterrània abandonada (Le fosse Ardeatine) i després la van ensorrar amb dinamita. El dia següent Roma es va despertar folrada de cartells que anunciaven els afusellaments sense donar els noms dels afusellats però informant que l’ordre ja havia estat executat (l’ordine è già stato esseguito).

Un dia ho explicaré amb calma, però aquest fet és la ferida de Roma, ha marcat la ciutat, indeleblement, per sempre. Són molts morts, l’anunci de l’execució sense els noms és d’una crueltat terrorífica. Els cossos els van trobar molt després i en condicions que feien dificilíssima la identificació. Encara se’n parla i encara es discuteix, també, sobre la legitimitat o no de l’atemptat i de la represàlia.”

A aquesta història, sobre la qual s’ha publicat el que jo considere el millor llibre d’història local de Roma, L’ordine è già stato esseguito, d’Alessandro Portelli, professor de literatura nord-americana a la Sapienza de Roma i especialista en història oral i en literatura afro-americana. A aquesta història, deia, hi ha una cosa que sempre m’ha paregut més trista encara, dins de la tristesa de tot plegat. Dels 335 morts, encara en quedaven dotze per identificar, una volta vaig conèixer una senyora que em va explicar que ella anava tots els anys, un dia qualsevol, no el dia de la commemoració oficial, a portar flors als dotze sense nom, perquè, deia, li feien molta pena, assassinats i esborrats del món.

Tots els anys, el 24 de març, el President de la República honora els morts de les Fosse Ardeatine i en la cerimònia oficial es lligen els seus noms, per ordre alfabètic, començant per Ferdinando Agnini i acabant amb Augusto Zironi, i al final el terrible Ignoti 12. Doncs bé, enguany no ha anat així, perquè fa poquíssim s’han identificat dues persones més, gràcies a exàmens del DNA. Així, enguany, després d’Emanuele Moscati ha sonat el nom del seu germà, Marco Moscati, partisà jueu, actiu a la zona dels Castelli Romani i desaparegut en aquells dies. I després del nom de Boris Landesman s’ha pronunciat el nom de Salvatore La Rosa, soldat sicilià que va desertar i es va fer partisà.
El Reparto Investigazioni Scientifiche dels Carabinieri se n’ha fet càrrec després d’anys que algunes de les famílies que pensaven que el seu mort està a les Fosse Ardeatine demanaven ajuda per identificar-los. I podria ser que l’any que ve la lectura de la llista de noms no acabe amb el tristíssim Ignoti 10 d’enguany, potser l’any que ve es podran llegir els 335 noms de les víctimes de la matança, per ordre alfabètic, 70 anys després.

Dans le cas si nous mourrions…

Potser vosaltres ja coneixeu la història, jo no, la vaig llegir ahir per primera volta i no me la trec del cap, no puc.

Yaguine Koita (nascut 25 de setembre de 1984) i Fodé Tounkara (nascut en 6 d’abril de 1985) a l’aeroport de Conakry (Guinea), es van amagar al tren d’aterratge d’un Aibus de la companyia belga Sabena per arribar a Europa, era el 28 de juliol de 1999. Els seus cossos els van trobar el 2 d’agost,a Brussel.les. Havien agafat els seus documents, certificats escolars, fotos familiars i una carta, al sobre hi havien escrit: En el cas que moríssem remetre als senyors membres i responsable d’Europa. La carta diu:  

Excel·lències, distingits membres i responsables d’Europa, 

Tenim l’honorable plaer i la confiança d’escriure-vos aquesta carta per a informar-vos sobre el propòsit del nostre viatge i el sofriment dels nostres xiquets i joves a Àfrica. 

Però en primer lloc, vos presentem les salutacions més delicioses, adorables i respectuoses en la vida. A tal efecte sigueu el nostre suport i ajuda. Sigueu per a nosaltres, a Àfrica, aquells a qui podem demanar ajuda. Nosaltres vos supliquem, per l’amor del vostre continent, pels vostres sentimens envers el vostre poble i especialment per l’afinitat i l’amor als vostres fills, als que estimeu com a la vida. A més, per l’amor i l’amistat del nostre Creador, “Déu el Totpoderós”, que vos va donar totes les bones experiències, la riquesa i el poder de construir i organitzar bé el vostre continent per a convertir-lo en el més bell i admirable de tots.

Membres i responsables d’Europa, és a la vostra solidaritat i a la vostra bondat que nosaltres demanem la vostra ajuda a Àfrica. Ajudeu-nos. A l’Àfrica patim enormement, tenim problemes i algunes mancances en els drets dels xiquets.

Pel que fa als problemes, tenim: la guerra, les malalties, la falta d’aliments, etc.Pel que fa als drets dels xiquets, a Àfrica, especialment a Guinea i tenim escoles, però una gran falta d’educació i d’ensenyament. Excepte en les escoles privades on hom pot obtenir una bona educació i un bon ensenyament, però és necessària una gran suma de diners i els nostres pares són pobres. La  (?) és alimentant-nos. A més, no tenim escoles esportives en les que podria practicar futbol, bàsquet (?) etc.

És per açò que, nosaltres, els xiquets i joves africans, vos demanem que feu una gran organització eficaç per a Àfrica, per permetre’ns avançar.

Així que si veieu que sacrifiquem i exposem les nostres vides, és perquè patim molt a Àfrica i vos necessitem molt per lluitar contra la pobresa i per a posar fi a la guerra a Àfrica. Malgrat tot, nosaltres volem estudiar, i vos demanem que ens ajudeu a estudiar per a ser com vostès a Àfrica.

Finalment, vos preguem que ens excuseu per aquest fort atreviment d’escriure-vos aquesta carta, en tant que sou els grans personatges a qui devem tant de respecte. I no oblideu que és a vosaltres a qui nosaltres hem de plànyer (?) la feblesa de la nostra força a Àfrica.

No puc afegir res, a la mort de dos xiquets de quinze i catorze anys. Una de les coses que no em puc traure del cap és que eixa carta era per a mi, per a nosaltres, per als membres i responsables d’aquesta Europa, el continent le plus beau et admirable ami les autres.

No recorde que feia el 2 d’agost del 1999, probablement res de profit, però la carta de Yaguine i Fodé no em va arribar, em va arribar ahir, amb més de deu anys de retard, com un cop de puny.

 

el sant jacobí

Que els napolitans són molt devots de San Gennaro és cosa sabuda, però no són exactament devots incondicionals, de fet, més d’una volta s’han enfadat amb el sant. La fractura més sonada entre el sant i la ciutat va ser la del 1799.
A gener del 1799 les tropes franceses entren a Nàpols amb l’ajut d’alguns nobles ‘jacobins’ filo-francesos, després d’haver lluitat contra part del poble que va intentar defensar la ciutat. El 23 de gener es va proclamar la República Napolitana que va durar fins a juny del mateix any.
El general Championnet, sabedor de la devoció dels ciutadans vers els seu sant, va anunciar que assistiria al miracle de maig (la sang es liqua tots els anys en les mateixes dates) i tothom va pensar que aquell any la sang no es liquaria. Segons explica Alexandre Dumas (pare) a Le Corricolo tot el poble va anar al Duomo a veure com el sant, no complint el miracle, demostrava als francesos que no els volia. Enmig de l’expectació de tothom la sang es va liquar i, en lloc dels aplaudiments i les mostres de goig de cada any, el fet va ser rebut entre el silenci i l’enuig del poble napolità.
Eleonora Pimentel, una noble jacobina que dirigia el Monitore Napoletano, únic periòdic de l’època, va publicar un article on deia: Fins i tot San Gennaro s’ha fet jacobí! Heus ací la primera veu del poble. Pot el poble napolità no ser allò que és San Gennaro? Així que… Visca la República!
Però no va anar així, els napolitans no es van fer republicans com el sant, el que van fer va ser enfadar-se amb ell i fer-li pagar la traïció.
Quan les tropes borbòniques van acabar amb l’aventura republicana el mes següent, el poble les va rebre amb visques a Sant Antoni (per demostrar a San Gennaro el seu enuig) i quan la Pimentel va ser condemnada a mort i penjada a la plaça del mercat li cantaven:

A signora donna Lionora,
che cantava ncopp’ o triato,
mo abballa mmiezo ‘ o mercato,
viva viva ‘u papa santo,
c’ha mannato i cannuncini,
pe scaccià li giacubini!
Viva a’ forca ‘e Masto Donato
Sant’Antonio sta priato.
(La senyora Elionor, que cantava a una tribuna, ara balla enmig del mercat, visca visca el Papa sant, que ha enviat els canonets, per fer fora els jacobins! visca la forca i el botxí, Sant Antoni sia lloat)

Els pintors populars de l’època van convertir la imatge de Sant Antoni fent fora San Gennaro a bastonades en un motiu que va tindre molt d’èxit. Però la ruptura entre el sant i les seus devots va durar poc, l’any següent el Vesubi va reprendre a amenaçar la ciutat i Sant Antoni, cù tutta a bbona vuluntà,no podia fer res, que ja se sap l’únic que pot defensar Nàpols del volcà és San Gennaro, ací ja n’havíem parlat, així que els napolitans van fer les paus amb el sant.

anques

Ho vaig llegir ahir al matí ací i des d’aleshores cada volta que ho recorde somric, és una  d’aquelles històries que t’entren ganes d’explicar-la.
Resulta que l’Space Shuttle  té dos coets propulsors de combustible sòlid (SRBs) que són fonamentals per al funcionament de tot plegat. Els enginyers que els construeixen els haurien volgut fer una mica més grossos, però això és impossible, perquè els coets es fabriquen a Utah i són transportats en tren fins a la base de llançament, així que els han hagut de fer proporcionals als vagons especials de tren, que són proporcionals a l’ample de les vies. L’ample de les vies, 4 peus i 8.5 polzes, és la mesura estàndard i és aquesta perquè el ferrocarril als Estats Units va ser projectat pels anglesos i el van fer de la mateixa mesura que a Anglaterra. Els primers constructors del ferrocarril i dels tramvies anglesos van començar a usar aquesta mesura perquè els primers constructors de vagons de tren eren els mateixos que fins aleshores havien construït carrosses, i usaven els mateixos components i les mateixes eines, i eixa era la mesura de l’eix de les carrosses. L’eix de les carrosses angleses era d’aquesta mesura perquè era la que separava els solcs llaurats durant anys en molts dels vells camins anglesos i si hagueren estat d’una amplada diferent s’haurien trencat molt més fàcilment. Les primeres vies de comunicació construïdes a Anglaterra van ser les vies romanes i van ser els carros de les legions romanes els primers a marcar els solcs als que, amb els anys i els segles, s’hi van adaptar la resta de carros i carrosses. Els carros de guerra dels romans tenien una mesura estàndard, la distància entre les rodes era de 4 peus i 8.5 polzes, que era la mesura necessària per contindre les anques de dos cavalls de guerra.
Ara, que el vehicle espacial més avançat i més modern del món tinga algunes de les seues mesures determinades per l’amplada del cul dels cavalls de guerra de l’Imperi Romà, no em direu que no té la seua gràcia, com una espècie de justícia tècnica-poètica.

16 d’octubre 1943

Eren potser uns vint de vagons per bestiar, alguns oberts de bat a bat, d’altres tancats i barrats amb llargues barres de ferro a les portes externes… a cadascuna de les reixes s’entreveien dues mans aferrades o un parell d’ulls fixos.
Elsa Morante, La Storia 

Copie ací sota  l’entrada de fa un any. Mentre aquest bloc existisca la copiaré cada 16 d’octubre. No fóra cas que ens oblidàrem:

1. Junt amb la vostra família i amb els altres jueus de casa vostra sereu traslladats.
2. Cal portar queviures per al menys 8 dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots.
3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes…excepte diners i joies.
4. Tanqueu la porta de casa amb clau i porteu les claus amb vosaltres.
5. Malalts, inclús casos gravíssims, no poden per cap motiu restar a casa. Al camp hi ha infermeria.
6. Vint minuts després de la presentació d’aquesta nota la família ha de estar preparada per marxar.

Hui és un aniversari trist per aquesta ciutat. Hui fa 65 anys les famílies jueves de Roma, a les 5.30 del matí del dissabte 16 d’octubre de 1943 van començar a sentir soroll de botes i crits en alemany i van sentir com colpejaven les seues portes els SS preparats per deportar-los amb un paperet amb les instruccions. Ningú no sabia on els portaven, ni per quant de temps. Aquell dia van ser deportades 1024 persones, entre elles més de 200 xiquets. Ja ho vaig explicar ací, tot i que al títol vaig escriure la data del dissabte següent, 23 d’octubre, el dia que el tren de bestiar on els van carregar va arribar a Auschwitz II, Birkenau  i que gran part d’ells, 839 persones, van morir a les cambres de gas.

Només van tornar 15 persones, 14 homes i una dona, Settimia Spizzichino, la dona de la foto. Havia sobreviscut a Auschwitz i a la marxa a peu fins a Bergen Belsen, on va ser alliberada per soldats anglesos el 15 d’abril de 1945, el dia que feia 24 anys. Quan va morir fa pocs anys a sa casa de Roma, a Via della Reginella, al ghetto, a la mateixa casa d’on la van arrancar els SS, encara tenia al braç el número que li van tatuar al camp: 66210.

embolic homèric

Ja vaig explicar una volta perquè quan vaig a Castelló compre xufes i les porte a Roma, sobretot el viatge d’agost que és el que cau més prop del cap d’any jueu. Fa poquet quan vaig anar a portar-li el darrer paquetet (s’ha convertit en una espècie de ritual d’amistat, el meu paquetet de xufes) li vaig preguntar com es deien en hebreu i em va dir que ells en deien habbhaziz  que potser era com es deien en àrab.
Se’m va quedar la paraula al cap i li vaig preguntar al meu filòleg de llengües exòtiques de capçalera, que em va dir que volia dir ‘fruit/gra/llavor bo/car/apreciat & estimat/benvolgut’. També em va dir que si deixàvem una cosa que es veu que es diu ductus consonàntic de les dues paraules sense vocalitzar, tant s’hi val entendre ‘fruit preciós’ que ‘amor estimat’. La cosa em va fer gràcia i vaig pensar en escriure una entrada, però els filòlegs són molt ràpids i se’m va avançar i en va escriure ell una.
Inasequible al desaliento vaig pensar que l’escriuria igualment i que, a més, li furtaria un dels dibuixets que havia posat als seu, així que em vaig posar a voltar per google a veure què trobava.
Vaig trobar el nom en italià, els noms, perquè en té molts: mandorla di terra, dolcichino, babbagigi i zizzola di terra. Pel que he llegit és una planta de la que a Itàlia fa molts anys se n’ha abandonat el conreu, tot i que al Südtirol, fins els anys 20 les torraven per fer succedani de cafè.
També he llegit que a Sicília fins el segle XVIII es conreaven i es consumien tal qual. Ho he llegit a les cartes que l’abbé Dominique Sestini va escriure a Ses Amis En Toscane, Pendant Le Cours De Ses Voyages En Italie, En Sicile Et En Turquie. Explica el bon senyor al mateix text que els babbagigi (que és com es diuen les xufes en sicilià) els cita Homer en el seu Himne a Hermes i diu que banyades per la rosada són un excel·lent farratge per a les vaques.
Me n’he anat volant a llegir l’himne en qüestió (mira que si Homer parlava de xufes) però Joan Maragall ho tradueix per castanyoles que segons l’Alcover són Cyperus Longus i segons l‘Enciclopèdia Cyperus Rotundus, mentre les xufes són Cyperus Esculentus. A aquest punt (i després d’un intercanvi d’emails amb el meu filòleg de llengües exòtiques de capçalera, que començava a ser delirant) he pensat que no en trauria cap trellat i que era millor deixar-ho córrer. Tot i que continue pensant que si Maragall haguera segut valencià potser hauria fet que Homer parlara de xufes.
Jo, en realitat, el que volia escriure és que tot i que el conreu i el consum de xufes ha desaparegut de Sicília, la paraula, la variant cabassissi (o cabbasisi), s’ha mantingut fins avui com a sinònim de collons, i que Camilleri la usa moltíssim als llibres de Montalbano, a qui, invariablement, Catarella fa ‘girare i cabassissi’, era una paraula que sempre m’havia fet molta gràcia (i sempre m’he preguntat com la tradueixen a altres llengües, com tradueixen en general el sicilià de Camilleri) i encara em fa més gràcia saber que en realitat vol dir xufes.