crònica

agulles

Quan era menuda la nit de reis em costava molt adormir-me. Tot i que sabia que com abans m’adormira abans arribaria el gran dia, els nervis i l’emoció m’ho impedien. Aquest dies he dormit molt poc. Vaig dormir poc la nit abans de la presentació a Vilaweb, com la nit de reis, per l’emoció de saber si m’haurien portat tot el que havia demanat a la carta. Dimecres, a Barcelona, em van portar molts més regals i moltes més abraçades dels que havia gosat demanar. Amics i família que no esperava, que no havia gosat esperar. Les paraules d’Assumpció Maresme i de Ricard Garcia. Ricard ens va donar una lliçó de literatura, va descabdellar el llibre amb erudició i amb amor, em va descobrir coses que no sabia de la meua novel.la (tot això ho he escrit jo?). Va llegir un paràgraf del llibre com si fóra un poema, i en la seua veu, miracle, era un poema… Sort que ells ho van fer tan bé, perquè a mi l’emoció em va trair i crec que les meues paraules van ser més confuses del que hauria volgut.

Aquella nit  també vaig dormir poc, s’acumulaven l’emoció del que havia viscut a can Vilaweb i que l’endemà presentava el llibre a Castelló, li tornava el llibre a Castelló.

Pensava dormir al tren, si més no un parell d’horetes. No vaig poder. Les dues senyores que se’m van asseure al davant no es veien des de 1991, des del casament de Manoli. Les dues dones, evidentment amb problemes d’oïda, es van explicar tot el que havia passat des d’aleshores, operacions incloses. Tot això interromput de tant en tant per telefonades de la cosina d’una d’elles, Luci, que era puntualment informada de les novetats. Per cert, l’home de Manoli va resultar ser un sinvergüenza i per sort es van divorciar pocs anys després. En els rars moments de silenci, escoltava els deliciosos esforços per parlar castellà d’una senyora que va baixar a Vinaròs, asseguda al darrere. Explicava que menjar a Barcelona era caríssim: havia anat a dinar amb la seua germana que le llaman Carmen i van demanar un menú, però si endespués demanes cafè, si te encantas el dinar t’ix per 10 euros.

Castelló: dinar amb amiga de l’ànima, constatació que l’afecte preserva les complicitats i fa paréixer que el temps no ha passat, i que no dormiré una horeta després de dinar perquè preferisc estar amb ella xerrant. Em toca córrer per arribar a temps a la cita amb Carles Bellver, que presentarà el llibre. Som amics, amics de blog, de xarxa i de correus electrònics, però no ens havíem vist mai. La cita és a la plaça de Tetuan, un dels llocs de la meua infància i de la novel.la, sé que el reconeixeré, arriba amb el meu llibre a la mà. Abans que arribe Carles comprove amb delit que el Coloniales y Salazones de la plaça encara sobreviu, també Castelló mereix miracles. Carles i jo, tot i no conéixer-nos havíem anat a la mateixa escola i al mateix institut, en un moment de la conversa em va dir: jo me’n recorde de tu caminant per ací, i em senyala amb el dit un tros de vorera que hauré caminat milions de voltes per anar a casa (Blanca ha estat ací).

Arriba Toni, de Drassana, i poc després movem cap a la llibreria passant per davant de ma casa, de la casa on he crescut, intente no emocionar-me, sé que d’emocions encara me’n queden moltes i voldria mantindre-les sota control, innocent de mi.

A la llibreria, tal com anava arribant la gent, va ser una riuada d’abraçades, de retrobaments, d’esguards que vessaven afecte. Va haver dos moments que em va costar contenir les llàgrimes. Quan vaig arribar i vaig veure un expositor que havien preparat els llibreters amb el llibre: el meu Castelló del llibre havia arribat, ho havia aconseguit, el llibre tornava a Castelló, no ho sé explicar millor: el Castelló que jo m’havia emportat en marxar, tornava.

Em va fer plorar veure-la arribar i em va fer plorar la seua emoció: va entrar amb el seu bastó i el seu somriure, dient ‘havia de vindre, havia de vindre precís‘. Rosa, l’amiga de l’ànima de ma mare. Ella és la xiqueta que a la pàgina 120 del llibre puja a casa des del refugi al carrer d’Enmig i per la finestra veu un soldat malferit que deixa un reguer de sang. La història me l’havia explicat ella fa molts anys. Ella també es va emocionar molt quan li vaig llegir el paràgraf i s’hi va reconéixer.

Va començar la presentació, Carles va dir paraules bellíssimes sobre el llibre. Jo crec que vaig fer un discurs una mica embolicat. Parlar en públic no és la meua especialitat i, com a Barcelona, cada volta que alçava els ulls, veia algunes de les persones que més m’estime al món i això no em va ajudar a mantenir l’emoció sota control.

Després més abraçades, i cava, cerveseta a l’Ovella Negra, soparet i xerrades… L’endemà cap a Ginebra, ja havia obert tots els regals que havia demanat a la meua carteta i molts més que no m’esperava, així que vaig dormir tot el viatge, al tren i a l’avió.

a casa d’uns amics

A casa d’uns amics fan una festa d’aniversari.

És casa d’uns amics però també és ma casa, una casa gran de color taronja on des del primer dia m’hi vaig trobar bé, on he conegut amics i amigues que han entrat a la meua vida per fer-la més plena i feliç, per fer-me riure i plorar i agafar avions i rebre abraçades i regals.

Una casa que ha fet que la llunyania i l’enyor foren més dolços, que m’ha permés ser-hi allà des d’altres països, des d’altres llengües i altres paisatges. Ser-hi malgrat els qulòmetres i les mars i les muntanyes que hi ha sempre enmig. Malgrat la mar que a voltes pareixia amplíssima i les muntanyes que a voltes pareixen altíssimes. Malgrat tot, a aquesta casa nostra hi vaig quan vull, com si enmig no hi haguera ni mar ni muntanyes.

Gràcies, amics i amigues, gràcies i per molts anys.

canal9

El 12 de març de 1977 la policia va tancar, en directe, Radio Alice, una ràdio bolonyesa de l’esquerra extraparlamentària. Els darrers segons d’emissió són impressionants:

Locutor: Han entrat! Han entrat! Estem amb les mans alçades, han entrat, Estem amb les mans alçades! Ens estan arrencant el micròfon…
Policia: Les mans en alt, eh!
Locutor: Tenim les mans alçades, ens estan arrencant el micròfon 

-silenci-

A mi les històries dels anys de plom, dels anys 70 a Itàlia sempre m’han posat els pèls de punta. 

mans

Demà, quan em desperte, les meues mans apagaran el despertador i encendran la cafetera, després faran les coses que fan tots els dies: es mouran molt quan parle, passaran moltes hores al teclat de l’ordinador, sostindran sovint un llapis i escriuran, cuinaran i passaran pàgines. Buscaran les monedes per donar-li els diners del cafè justets al barista i que no renegue. Obriran portes i en tancaran i tocaran botons d’ascensors de telèfons i d’altres estris amb botons, remenaran cafès i encendran cigarretes.
Faran la seua feina, com cada dia.
Aparentment.
Perquè, tot i que ningú no ho notarà, demà les meues mans no seran ací, seran allà, per la banda d’Alcanar… 

Per molts anys, Vilaweb

Vilaweb fa 18 anys. 

En fa setze que el vaig descobrir i en fa setze que es va convertir en el meu diari, en la meua casa, en la primera cosa que llegia en encendre l’ordinador pel matí amb el primer cafè. 

Durant molts anys va ser l’únic diari on podia llegir el que passava al meu país en la meua llengua. Ara potser ja no és l’únic, però és el meu. 

Després van vindre el bloc i els amics. Els amics, sí. Perquè Vilaweb, a banda d’un diari és una comunitat i jo hi he fet amics, amics de veres, dels que estimes i enyores. Durant tots aquests anys Vilaweb m’ha ajudat a comprendre el món i durant tots aquests anys, gràcies a Vilaweb, la llunyania i els quilòmetres han estat menys amargs. 

Per molts anys, Vilaweb, per molts anys i moltes gràcies, gràcies a totes les persones que l’han fet possible.

L’aniversari de Vilaweb és una mica també el nostre, així que per molts anys a tothom.
 

llibreria

Quan ho he llegit he anat a la llibreria de casa, a mirar-me els llibres i a intentar esbrinar quins dels més vells havia comprat a Catalònia. Algun Cortázar d’Alfaguara i, segur, El Company de Pavese, d’El Cangur. 

Quan era joveneta i anava a ca la iaia a Barcelona, amb estalvis o amb cèntims que em donaven les tietes, agafava el metro al Clot, baixava a la Plaça Catalunya i anava a Catalònia a comprar-me algun llibre. Era quasi un ritual, un ritual feliç.

Hi havia tornat, ara que vaig a Barcelona sovint però sempre a corre-cuita, m’havia retallat una estona, entre l’autobús de l’aeroport i algun tren, per passar per Catalònia a comprar-me algun llibre, la novel.la que estic llegint la vaig comprar a Catalònia fa quinze dies…

Quan hi anava, sovint recordava l’adolescent amb cinc-centes pessetes i ganes de Cortázar que s’hi passava hores.

Estic trista i estic farta de que em tanquen llibreries (i bars).  

…de combatius balcons

Enyore un temps que no és vingut encara


com un passat d’accelerada lluita,

de combatius balcons i d’estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l’enyore ja,

aquest moment, aquest ram, aquest dia,

que m’ha de fer aixecar de la fossa

veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés
(aquest poema d’Estellés el vaig publicar al bloc l’11 de setembre del 2007, el torne a publicar ara. Sort demà, multitud contenta)