Com que les temperatures d'aquest any no ens han regalat encara gaires tardes de tardor, rescato les paraules amb què vaig "felicitar" la Castanyada-Tots Sants el 2007. Aclariment a l'al·lusió final: en aquell moment estàvem enmig la pol·lèmica pel fet que l'església catòlica canonitzés - convertís en Sants - les víctímes religioses de la guerra civil, però només les que en van ser per part d'un dels bàndols.
(La fotografia és part d'un mural de tardor fet per alumnes de l'Escola Can Parera de Montornès del Vallès, on vaig treballar-hi molt de gust a principis dels noranta)
Tot el que he perdut, que mai no sabré, tot el que no sé, i que m'ha valgut... Carles Riba
No he volgut acabar el dia sense fer el meu homenatge íntim a Carles Riba, aquest autor silenciosament important que avui fa 50 anys que va morir.. La sobretaula del sopar era un bon moment, si bé hi ha hagut competència amb les ganes d'escoltar reaccions a l'acord de finançament. Finalment hem fet callar la tele, i he tingut la meva celebració particular, rellegint versos, decobrint-ne de nous, pensant, com tantes vegades, que em caldria rellegir-ne molts més. Un tast per compartir: Dins la nit, els meus anys, han cridat i em desperten; semblen ocells perduts, sóc com ells i no em coneixen: són meus i van errants.
l'arribada a la lluna
