  |  |
un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )
|
|
morim perquè vivim  Mentre conclou aquest cap de setmana 100% hospitalari, dedicat al meu fill i al meu tutelat, - ambdós ingressats per intervencions quirúrgiques traumatològiques-, acarono la data del calendari: vint-i-dos de novembre, Santa Cecília. Avui la meva mare hauria fet anys, avui seria el seu aniversari.  Conservo de l'adolescència un cert rebuig a visitar els cementiris "quan toca" i més aviat m'agrada trobar-m'hi en la solitud d'un dia anònim. I segueixo sentint una clara preferència per la flor collida del jardí, escollida i preparada a consciència, en un diàleg íntim, simbòlic, de sintonia amb el mort.  El nostre regidor absent, Jaume Vives, ara serà absent per sempre. Una mort que no per anunciada deixa de colpir, una mort de les d'abans d'hora precedida d'una lluita aferrissada per sortir-se'n. Sempre he pensat que el motiu principal - sovint qüestionat - que tenia en Jaume per no renunciar a l'acte de regidor, no podent com no podia exercir-ne les funcions al complert, era precisament perquè això formava part de la seva lluita contra la malaltia, era una manera de dir: espereu-me que ara torno. I de fet, malgrat en molts moments de la vida de la ciutat, de cara al públic, s'evidenciava com un regidor absent, en realitat seguia la política i la feina a l'ombra, tant com podia. Però finalment no ha pogut ser, i no tornarà. La notícia de la seva mort m'arriba en un moment de trànsit, i no podent dedicar-li el temps que es mereix amb un apunt com cal, em limito, com a senyal de condol a la família, a ERC i a la ciutat, a enllaçar els blocs badalonins que sí que ho fan. Dijous mateix ja en parlava en Ferran Falcó, amb un apunt molt tendre, també ho fan l'Andreu Mas. i en Jordi Albadalejo. I en Jordi Ballesteros. El dia 21 de juliol de 1984 jo era de colònies a Espinelves, enmig del bosc, fent de monitora. Llavors no teníem sistemes de comunicació immediata, i, a més, la casa no disposava ni d'electricitat ni de telèfon. Tampoc compràvem el diari. Encara puc palpar, plec a plec, l'impacte que em va produir, al tornar a casa, la notícia de la seva mort. (continua) 
La gent mor, inevitablement; és condició humana. Mor més aviat o més tard, però mor segur, no hi ha escapatòria. Les morts prematures colpeixen dramàticament. Les que són més o menys dins la mitjana de l'esperança de vida també es fan sentir, però hi ha més resignació per allò de la llei de vida. Hi ha moltes maneres de morir, com també hi ha moltes maneres de viure i de viure la mort. Morts sobtades en plenes facultats, morts lentes enmig d'un emmalaltir dolorós, morts acompanyades, serenes, morts en la lluita per sobreviure, morts amb comiat, morts que deixen un trasbals agre … (continua)
|
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBADALONA ÉS AL MÓN
FORA DE BDN TAMBÉ HI HA VIDA!
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|