La llum del matí s'ha filtrat pel cancell i m'ha fet saber, passadís avall, que s'havia fet tard, molt tard. Del llit estant m'he protegit els ulls, sensibles a tanta lluminositat, i he notat els formiguetjos a la cara, els llavis de suro, i el dolor intens; ara feia molt temps (més d'un mes!)que l'atac no em deixava tan planxada, el tractament homeopàtic m'està funcionant força i he aconseguit controlar la intensitat a partir dels primers símptomes. Avui, precisament, tenia hora a la Vall d'Hebron per participar en l'estudi genètic sobre la migranya crònica finançat per la Marató de TV3. M'en va parlar un amic, i vaig accedir a la informació publicada.
Fer de mestre, ser mestre... No puc evitar recordar, cada 27 de novembre, que aquesta data abans es dedicava a la professió-vocacació pedagògica. I ho recordo no tant per la celebració en sí, sinó per una anècdota personal.
Hi anirem perquè hi actua la meva germana, perquè s'han espavilat a resoldre l'accessibilitat del local - encara que sigui amb una mesura provisional - i perquè aquestes mogudes d'interacció col·lectiva de gran grup amb resultat acuradament brodat em sedueixen i em tonifiquen l'esperit (us ho explicava fa uns mesos, en parlar-vos de l'altra obra que van presentar, a l'apunt "Els miserables a Sant Vicenç dels Horts" ,podeu veure'l aquí). Però és que, a més, GATS (CATS de A.Lloyd Webber, 1981) parla de la transformació de la intolerància en l'acceptació d'allò que és diferent.
La meva filla de 18 anys al·lucina amb els textos i les lletres d'algunes cançons que hi ha trobat. Els passa als seus amics i xalen! Són monitors d'esplai i han trobat en les paraules d'en Xesco un reforç de les idees que volen promoure. M'ho ha fet arribar en Felix de Blues, el propi autor, que va llegir la meva entrada de juliol, xesco, amic meu, i ha pensat que m'interessaria.
Apunt exclusiu per a persones que pateixen atacs de migranya o altres cefealees, (als que no en patiu s'us pot fer pesat i potser un xic morbós llegir-ho). Aquest apunt està relacionat amb l'anterior, migranya, el segrest imprevist) (continua)
L'alegre melodia de la cobla s'escampa camí enllà, barrejada amb el fum de la carn a la brasa, i ens ve a trobar tot just baixar del cotxe. A la llum natural d'un vespre tancat de setembre, caminem, gairebé a les palpentes, pel camp d'userda que els de Can Serinyà han cedit per a l'aparcament. (segueix)
Aquest final d'agost, per sorprendre al meu fill en el seu aniversari, he recuperat el costum de cuinar, al matí, sopes de llet amb flocs de cereals integrals. Feia molts anys que aquella olor especial no omplia els matins de casa. És una olor que parla de cocció a foc lent, de remenar amatent, del tel que s'infla com un globus; també parla d'una cura especial per l'alimentació sana i menys industrial - ells mai van prendre papilles de sobre ni pots de farmàcia - i del seure a taula a esmorzar plegats, pares i fills, en aquell incondicional estar els uns pels altres. La idea de fer-li aquest petit regal va sorgir després que fa poc els sentís parlar-ne, a ell i sa germana, evocant amb enyor aquell record saborós d'infantesa. Un regal de l'estil dels que més m'agrada fer, aquest any acompanyant la subscrició a EnderrocK...; Fa molts anys, quan em debatia entre l'assumpció dels plantejaments més estrictes de l'anticonsumisme i la meva passió per fer regals, vaig descobrir una frase tranquil·litzadora. (continua)
Què és la Diada, què ha de ser, com en transmetem el sentit, com s'ha de celebrar, si s'han d'actualitzar els actes oficials, quina dosi de reivindicació, quina dosi de festivitat, quin simbolisme, què significa normalitzar-la, si celebrem una derrota, si commemorem què érem per no oblidar què vodríem ser, però què volem ser, si serveix per estimular el sentit de pertinença, si els joves en passen, si a ells - i a molts altres - no els commou, quin missatge donem, per què cada vegada hi ha menys senyeres als balcons, són importants les senyeres? i les ofrenes? per què tenim tants complexos, per què no podem ser i prou... (continua)
De vegades l'excés de feina en comptes d'activar-nos, ens paralitza. La meva mare sempre deia que el problema de la feina - de la que es té en excés o d'una complexitat extra - no és tenir-la sinó poder-la fer. Potser és per això que una de les coses que més m'agrada de les vacances és que, si ens ho permetem, ens regalen temps i condicions per fer algunes feines que, encara que no estiguin catalogades com a lúdiques, s'hi tornen. No parlo de res transcendent, parlo de coses tan simples com classificar diapositives que fa segles que no mirem, endreçar revistes i decidir si el seu futur és el contenidor de paper o l'arxiu de sota l'armari, o buidar aquelles caixes que fan d'autèntic calaix de satre per remenar i intentar endreçar el seu contingut. No sempre és fàcil. (continua)
En els processos vitals dels éssers vius m'atrau aquest punt de creació que s'escapa del control humà. Ja sé que en el món industrial la producció d'ous i la cria de pollets està majoritàriament regulada i mecanitzada, però en estat natural, si se la deixa fer, una gallina fa la seva i els humans quedem en segon terme. Es torna lloca quan s'hi torna, i decideix covar els ous quan ho ha de fer: no s'avé a cap tipus d'engany i no es pot forçar res: ni l'època, ni el lloc, ni la quantitat d'ous que es coven. És qüestió de confiar... (continua)
No sé si la fraseté autor conegut, a mi me la va fer arribar, fa més de quinze anys, un amic a qui no he vist mai més. La frase “Si no vius com penses acabes pensant com vius”, delicadament escrita en un sobre sense remitent (no hi havia possibilitat de resposta!), va fer diana en el punt neuràlgic dels meus interrogants vitals, en un moment en què em plantejava si no havia ancorat abans d’hora. Tenia 32 anys, dues criatures més que desitjades per criar, i un projecte de vida que oscil·lava entre el compromís transformador des de l’adaptació social més clàssica (família tradicional, feina estable), i els posicionaments més anti sistema en què militava, des de l'associacionisme, i que m’oferien interessants propostes incompatibles amb el moment de maternitat que vivia (concretament l’anada a un camp de refugiats a Bòsnia, en plena guerra). (continua)
Ahir la Mariona no va poder assistir a l'acte de reconeixement que el Departament d'Innovació, Universitats i Empreses fa als estudiants amb major èxit a les proves d'accés a la universitat; el seu avi li va recollir la distinció. Tres anys enrere, a l'acte en què guardonaven son germà, l'havia entendrit l'escena d'un avi rebent els honors adreçats a la néta; i així que va saber que la data de l'acte l'atrapava de ruta amb l'esplai, va decidir proposar-li-ho. (continua)
Aquesta tarda,acompanyant la Flama del Canigó pels carrers de Badalona he recuperat la lletra d'una cançó d'en Serrat que dibuixa una escena del passat. D'un passat que jo visc encara com a present, però que ja no forma part del present de la gent que creix ara. I crec que la màgia del foc i de les fogueres de Sant Joan és un bé del que no s'hauria de privar a les generacions actuals ni a les futures.
Llavors un tros de fusta era un tresor i amb una taula vella ja érem rics. Pels carrers i les places anàvem de casa en casa per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan.
Aquest matí quan he anat a portar-los el blat de moro i l’enciam l’he trobada, allà, en un racó, morta. Sempre he sabut que les gallines són cruels amb la feblesa, i em dolc de no haver-la protegit millor. Les vaig portar, a ella i dues més, de fora, un regal del gironès. L’encaix al galliner va ser difícil, les que ja hi eren marcaven terreny i el gall, que feia poc havia arribat també de fora, va ser el més hostil i agressiu. (continua)
Quant més els escolto més m'agraden. Les seves melodies i les seves lletres em gronxen càlidament per despertar-me a la lucidesa. Amb poques paraules dibuixen un univers conceptualment complex, vestit de senzillesa. Cada cop que els escolto descobreixo una nova combinació d'acords i paraules que fan diana, i penso si no són, en certa manera, mags de la paraula. Espero que aquest cel que s'ha anat espessint al llarg de la tarda retingui la pluja i ens deixi gaudir d'aquest vespre especial reservat a l'agenda des de fa setmanes. Hi ha qui diu que el disc és tan bo que el directe no pot superar-lo. (continua)
Quan, com avui, cullo morella roquera, no puc evitar pensar en aquella època en què les plantes que ens trobàvem pel camí, les herbes, formaven part dels nostres jocs diaris. I les fulles de la morella se m’enganxen a la roba amb la mateixa facilitat que un pensament enganxa l’altre i llavors ve aquella inevitable comparació entre el món d’ara i el d’abans, entre el què ha perdut la canalla actual i el que ha guanyat. No sóc de les que opina que abans tot era millor, no. Cada època té els seus guanys i les seves pèrdues. Però és una realitat que l’excés d’asfalt i ciment i l’estil educatiu sobreprotector actual han deixat les ciutats amb molts pocs camps d’experimentació i que en conjunt les possibilitats d’enfrontar-se a riscos i a decisions s’allunyen molt de l’esfera primària i vital de la primera i segona infància (continua)
Fer de mestre, ser mestre... No puc evitar recordar, cada 27 de novembre, que aquesta data abans es dedicava a la professió-vocacació pedagògica. I ho recordo no tant per la celebració en sí, sinó per una anècdota personal. 
Hi anirem perquè hi actua la meva germana, perquè s'han espavilat a resoldre l'accessibilitat del local - encara que sigui amb una mesura provisional - i perquè aquestes mogudes d'interacció col·lectiva de gran grup amb resultat acuradament brodat em sedueixen i em tonifiquen l'esperit (us ho explicava fa uns mesos, en parlar-vos de l'altra obra que van presentar, a l'apunt 
Avui fa un dissabte lluminós, d'aquella llum tranquil·la que ho impregna tot. M'ho miro des de darrera les ulleres de sol, la fotofòbia és intensa.
Apunt exclusiu per a persones que pateixen atacs de migranya o altres cefealees, (als que no en patiu s'us pot fer pesat i potser un xic morbós llegir-ho). Aquest apunt està relacionat amb l'anterior, 
Aquest final d'agost, per sorprendre al meu fill en el seu aniversari, he recuperat el costum de cuinar, al matí, sopes de llet amb flocs de cereals integrals. Feia molts anys que aquella olor especial no omplia els matins de casa. És una olor que parla de cocció a foc lent, de remenar amatent, del tel que s'infla com un globus; també parla d'una cura especial per l'alimentació sana i menys industrial - ells mai van prendre papilles de sobre ni pots de farmàcia - i del seure a taula a esmorzar plegats, pares i fills, en aquell incondicional estar els uns pels altres. 
Què és la Diada, què ha de ser, com en transmetem el sentit, com s'ha de celebrar, si s'han d'actualitzar els actes oficials, quina dosi de reivindicació, quina dosi de festivitat, quin simbolisme, què significa normalitzar-la, si celebrem una derrota, si commemorem què érem per no oblidar què vodríem ser, però què volem ser, si serveix per estimular el sentit de pertinença, si els joves en passen, si a ells - i a molts altres - no els commou, quin missatge donem, per què cada vegada hi ha menys senyeres als balcons, són importants les senyeres? i les ofrenes? per què tenim tants complexos, per què no podem ser i prou... (continua)
