Avui 12 d'octubre, obro un correu de la Pilar i en Josep Maria, que han anat a col·laborar en el treball en pro dels drets i la igualtat d'oportunitats a Sucre, a Bolívia, i envien un missatge explicant-nos detalls, impressions, reflexions... avui allà, encara, les persones d'origen indígena pateixen desigualtats respecte la població que no té origen indígena...
No sé si em repugna més el delicte comès per Millet o el seu patètic intent de fer-se perdonar. Recomano la lectura de L'encaix d'avui a El Punt diari, PENEDIMENT. Crec que Jaume Oliveras i Costa descriu i expressa amb molta precisió totes les cares del mal ocasionat. En comptes d'escriure res més sobre el tema us convido a llegir-lo.
Columna quinzenal El Tot. Avui un tema d’actualitat que ha inquietat Europa (vegeu les declaracions en què el líder dels socialistes alemanys a Europa i els vicepresidents del grups popular i liberal reclamen prohibir les manifestacions de la Falange) (continua)
Sigui quin sigui el resultat de la consulta, a Arenys d'Amunt avui s'ha exercit normalitat democràtica en tots els sentits. Felicitats! No sé quina serà la foto de les portades dels diaris, però per mi la imatge de les cues i l'actitud dels votants, multigeneracionals, positius, il·lusionats...aquesta és la foto! La normalitat però ha afectat també el % d'absentisme: el referèndum no ha arribat a mobilitzar el 50% dels votants. Un èxit si es compta que s'ha superat el % de vots de les darreres (europees), si es compta que era una votació no oficial, si es compta que amb tant d'enrenou alguns votants poden haver-se inhibit, si es compta que el tema de la indipendència fins fa quatre dies era marginal. Un èxit doncs, -més del 40% de la població ha anat a votar- que no ens pot fer oblidar que la Democràcia està tocada des de fa molts anys pels índex d'absentisme consolidats a l'alça.
Però la democràcia també ha perdut avui, a la mateixa població, quan en nom seu s'ha deixat que un grup de manifestants expressessin legalment i lliurement la seva ideologia totalitària, una ideologia que justifica la violència i que nega una sèrie de drets constitucionals.
Avui, per fi, una bona notícia. No és que confiï gaire en l'equanimitat europea, ja sabem quin equilibri de forces polítiques hi mana, però demostren que fora de l'espiral histèrica, obscecada i curta de mires espanyola, sí que hi ha alguna cosa a dir. Molt a dir. Com explica Vilaweb,"Weber, Cramer, Rapkay i Rinaldi han reaccionat amb 'estupor' a la decisió de la justícia de permetre les protestes de la Falange. 'Fraga Iribarne, ministre franquista, ha seguit en actiu tres dècades més després de la mort de Franco, no em puc creure que a Europa passin aquestes coses', lamenta l'eurodiputat verd Cramer" Més informació a Vilaweb.
I sobre la insistència de Montilla en defensar el dret dels "pro feixisme" a manifestar-se, com a mostra de democràcia, algú li hauria de recordar que aquest estat prohibeix qualsevol manifestació i expressió pro la lluita del poble basc, d'una forma generalitzada que inclou molt més que l'expressió explícita d'apologia del terrorisme. Però aquí Europa calla.
(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d'apunts)
Recomano que mireu els videos d'aquesta web i que per contextualitzat aquesta lectura llegiu l'article original, "Abans de vacances parlem de racisme".
Tots diem “jo no sóc racista”, perquè associem el racisme a greus crims històrics (holocaust, esclavitud) i no volem alienar-nos amb aquestes idees inhumanes, o perquè ho considerem un mal de països o personatges molt llunyans a nosaltres. (continua)
Fets d'Arenys d'Amunt, en un estat suposadament de dret, suposadament democràtic.
Desenes, centenars d'articles, apunts i comentaris... Observo en silenci, amb aquell mustisme que provoquen els fets desmesuradament indigeribles, surrealistes en extrem. M'amaro d'impotència i cansament. D'indignació continguda. Deslegitimitzada democràcia la que deixa milers d'electors d'un país sense representants electes, en nom d'una llei de partits que no pot, en canvi, il·legalitzar les organitzacions feixistes. Deslegitimitzada i feble democràcia que s'acovardeix i es sotmet a la imposició de la dreta més atroç, justificant l'injustificable. I trist espectacle els jocs de força i espai polític. Per dir el què ha dit, Montilla , més valia que callés. O no. De fet, es van posant tots cada cop més en transparent evidència.
Es pot morir per falta d'amor, com tan bé documentava fa poc més d'un mes en Carles Bort, a la seva mirada, amb l'interessant apunt Morim si ningú ens estima, o per un excés d'amor. D'amor possesiu. D'amor malentès, però molt estès. Cada vegada que, com avui, afronto la notícia d'una mort per violència de gènere, per violència masclista, m'endinso en l'expressió morir d'amor i amors que maten.I en la diferència lèxica entre els verbs estimar i voler, que en les relacions personals funcionen com a sinònims però que descriuen univers os emocionals ben diferents. (continua)
Reciclo i actualitzo, per convertir en apunt al bloc, el contingut d'un grup que vaig crear al facebook el febrer passat. El què s'hi reclama encara és vigent: "Els objectors i insubmissos que varen ser processats i condemnats, han quedat amb els antecedents "nets" un cop abolida l'obligació de fer el Servei Militar a l'Estat Espanyol? La Insubmissió-Objecció no només ja no és delicte, sinó que ha estat una lluita social i política que ha millorat l'estat de dret de tots els ciutadans, hauria de ser reconeguda com un mèrit! Però, qui ens assegura que no hi ha llistes negres? Qui ens assegura que l'actual justícia espanyola - o la futura - no pot encara prendre represàlies contra els qui van exposar la seva llibertat per conquerir i generalitzar aquest dret?(continua)
La notícia com a tal ja és antiga, però dissortadament el tema no caduca. Un correu amb pp. adjunt me l'ha tornat a l'actualitat, i, pel seu contingut s'ha lliurat d'anar a la paperera, com passa amb la majoria de pp. que rebo diàriament i que sotmeto a un sedaç de prioritats ràpid i poc generós. El discurs, silenciat pels mitjans de comunicació, que va pronunciar Gervasio Sánchez el dia del lliurement de premis Ortega y Gasset de fotografia 2008. No he aconseguit localitzar-ne cap versió en català (aquest és tema per a un nou apunt, de què passa amb la normalització de l'ús del català entre les ONG, però serà un altre dia). A sota teniu disponible l'arxiu de la presentació que he rebut per correu electrònic, amb el prec de fer-la circular.
La meva columna quinzenal d'aquesta setmana, al setmanari gratuït El Tot de Badalona, una mica ampliada. Us convido a veure, a més, els vídeos d'aquesta web, i especialment l'anunci d'una pasta de dents (dura 1 minut) que parla de com les aparences no sempre s'ajusten a la realitat.(continua)
El tren de tornada a casa és ple de nois joves que mai s'hauran d'afrontar a l' obligació de servir l'exèrcit dedicant-hi un temps de la seva vida, mai hauran de fer la mili, i potser ni tan sols saben què és això, potser ningú els ha explicat què va passar en els darrers trenta anys perquè avui ells no tinguin aquest problema...se'n parla d'això als instituts? Ho expliquen els llibres? (continua)
El matí del 26 d'abril de 1986 el cel estava ennuvolat i jo em mirava aquell gris plom des de la galeria de casa, a Baix a Mar, tot estenent la roba. Era dissabte; aquella sensació emboirada de l'ambient em feia témer amb esglai tràgic que la radiació de l'accident de Txernòbil d'aquella nit arribés fins a casa nostra. (continua)
Divendres les notícies em van portar a primera línia de pensament els detalls d’una imatge d’arxiu d’aquelles que els records guarden latents en la memòria. Fa vint anys, dins les dependències del Govern Militar, amb el meu fill penjat al pit i l’emoció a frec de pell, vaig veure, entre uniformes, una imatge que em va revoltar: (continua)
Avui, que estic a punt de marxar cap a uns dies sense connexió a la xarxa, i que necessito el temps per als preparatius, reciclo un comentari fet fa quinze dies a El Tot ia RCB. Avui m’agradaria comentar-vos pensaments que em suggereix tot això que ha passat a la Universitat, l’enrenou que ha generat, i molt especialment el desenllaç que ha tingut. I els meus comentaris són més per provocar una mica i evitar que ens tanquem en conclusions simplistes, que no pas per argumentar grans línies de reflexió. Quatre coses doncs per qüestionar. (continua)
Des de fa més d’un any faig un exercici quinzenal de compartir amb la ciutadania de Badalona la mirada personal sobre les coses que passen, llançant un comentari des de les ones de la nostra ràdio (RCB) i ara també des de fa un mes des de les pàgines de la publicació EL TOT, i avui que en fa un de just que vaig escriure aquest comentari he pensat incorporar-lo al bloc. Aquest és un exercici que obliga i ajuda a decidir prioritats: hi ha tants fets que motiven comentari, tantes petites i grans coses des de les que es pot filosofar, dissertar, dissentir i que podrien ser motiu de conversa…que decidir ja és tot un posicionament. De vegades m’agrada fer jocs de mans i relacionar temes que a primer cop d’ull podrien semblar sense cap connexió i que s’acaben lligant com l’all i oli. Així que agafo uns quants ingredients del meu cap de setmana (7-8 de març) i em poso a remenar. (continua)
Avui 12 d'octubre, obro un correu de la Pilar i en Josep Maria, que han anat a col·laborar en el treball en pro dels drets i la igualtat d'oportunitats a Sucre, a Bolívia, i envien un missatge explicant-nos detalls, impressions, reflexions... avui allà, encara, les persones d'origen indígena pateixen desigualtats respecte la població que no té origen indígena...
No sé si em repugna més el delicte comès per Millet o el seu patètic intent de fer-se perdonar. Recomano la lectura de L'encaix d'avui a El Punt diari, PENEDIMENT. Crec que Jaume Oliveras i Costa descriu i expressa amb molta precisió totes les cares del mal ocasionat. En comptes d'escriure res més sobre el tema us convido a llegir-lo.
Sigui quin sigui el resultat de la consulta, a Arenys d'Amunt avui s'ha exercit normalitat democràtica en tots els sentits. Felicitats! 
Avui, per fi, una bona notícia. No és que confiï gaire en l'equanimitat europea, ja sabem quin equilibri de forces polítiques hi mana, però demostren que fora de l'espiral histèrica, obscecada i curta de mires espanyola, sí que hi ha alguna cosa a dir. Molt a dir.
(Endreçant la columna transversal per millorar la recerca temàtica d'apunts)
Fets d'Arenys d'Amunt, en un estat suposadament de dret, suposadament democràtic. 
