ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

La mort d’Adolfo Suàrez em va sorprendre a Galícia. Com que no anava a Galícia a fer política, sinó a desintoxicar-me’n uns dies, no vaig seguir massa la notícia. Però sí que vaig observar que era omnipresent. Els mitjans de comunicació pràcticament només parlaven de Suàrez. Ignoro si a Catalunya va passar el mateix i en els mateixos termes apologètics. Vull pensar que no.

Vist amb perspectiva Suàrez em desperta dues sensacions contradictòries: una sensació d’ennyorança (pel bon rotllo que semblava que hi havia a la Transició ) i la convicció de que ha estat un polític molt sobrevalorat.

No sé si el bon rotllo que semblava que hi havia a la Transició era real o fictici. Penso que probablement era fictici. Però eren temps d’esperances després de la llarga nit del franquisme. I érem joves. I entre una cosa i l’altra pintem amb colors alegres el que probablement va ser una aixecada de camisa: el brindatge de la monarquia, de la unitat de l’estat espanyol i de l’imposibilitat de federació dels països de parla catalana. Aquella constitució que ens van presentar com la millor d’occident i que avui queda clar que és només un niu d’intoleràncies barnissades de democràcia.

Recordar que Suàrez, com a gestor, fou un desastre potser és de mal gust en aquests moments però és el que va ser. També és cert que, a partir del moment que ell va començar a demostrar-li al rei que tenia una certa personalitat, les emboscades i les hòsties li van començar a caure de totes bandes. De la monarquia, del seu partit, de l’oposició, dels mitjans, de tothom. Per això és vomitiu que els que van fer tot el possible per a que l’home marxés a casa seva i ho deixés córrer, avui es presentin com els seus grans amics i els seus grans valedors, principalment el rei – aquest home pervers i impresentable – i Gonzàlez – el cínic que va vendre el socialisme a la monarquia -.

Tampoc els espanyols van valorar molt Suàrez, que va fracassar estrepitosament amb el CDS. I després Suàrez no va tenir una actitud massa digna quan va intentar enganxar el seu fill al PP ( fill que aquests dies ha sortit abraçant el rei en unes fotografies que només es poden qualificar de pornogràfiques per amdues bandes ).

La vida de Suàrez te l’encant d’una tragèdia grega. Un home sense ideologia que arriba al capdamunt perquè el rei el troba manipulable, que quan està al capdamunt pensa que pot fer i desfer com li sembla i que és desfet sense contemplacions pels seus amics i pels seus enemics. Una agonia política i social dolorosa. I finalment una malaltia que ha fet esborrar els records i els ressentiments i que em fa l’efecte que és el més balsàmic que li podia passar.

Descansi en pau. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!