miozz mirades

(Dissabte 5 de març) Torno de Montigalà pensant en l’incivisme dels antics responsables de Via Pública que van permetre que en aquella zona tan concorreguda els itineraris per als vianants no siguin adaptats i estiguin carregats de barreres, i en l’incivisme dels responsables de Via Pública actuals que no han estat capaços de posar-hi remei, després de tants anys.                                                                                                                                             (segueix)
Penso també en l’incivisme dels qui planifiquen els itineraris del Transport Públic, que han deixat una zona carregada de residències per a persones dependents totalment desproveïda de línies i freqüències eficients, incivisme que augmenta substancialment els caps de setmana, que és quan, precisament, s’incrementa el volum de persones que es mou per la zona per anar-hi a fer visites.
Incivismes que m’esguerren la tarda de dissabte. Ja asseguda a l’interior del 22, mentre intento païr el disgust pel que serà una falta de puntualitat que ara ja és irremissible, enquadro el que podria ser una fotografia genial que no m’atreviré a fer – a l’esquerra, el rètol amb les normes i prohibicions, inclosa l’ús del mòbil, i al centre el mirall retrovisor que em mostra la cara del xofer parlant animadament pel mòbil mentre condueix -, i deixo que el meu pensament passegi d’una cosa a l’altra com el paisatge urbà que passa ràpid pels finestrals – no legalització de SORTU, esgarips xenòfobs del PP capitenejats per l’Albiol …/…- ; inevitablement penso en la relativitat de les paraules norma, llei i civisme, en com és de fàcil manipular-les i tragiversar-les, i en com en som d’hipòcrites, en el fons, tots plegats. Certament, com diuen alguns, de vegades es pot parlar del cinisme del civisme…                                      

Sens dubte aquest civisme que està en boca de tothom té moltes cares i molts matisos, i és alguna cosa més o alguna cosa diferent que el “ Zel pels interessos i les institucions de la pàtria” que defineixen els diccionaris generals, o, en tot cas, atenent a la definició de pàtria: Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part, entenem normalment de forma generalitzada que els interessos i les institucions de la pàtria són els de la comunitat, amb tot el marge que això aporta. El DÍDAC, diccionari especialitzat en infants, ho explica amb aquests exemples : “Una persona té civisme o es comporta amb civisme quan respecta les lleis i contribueix al benestar dels altres ciutadans. Els qui destrossen les coses de tots, com les cabines de telèfons, les papereres o els parcs, no tenen gens de civisme” ; i hem de recòrrer als grans autors i filòsofs per trobar definicions que ens apropin molt més al concepte que posa ènfasi en aquest “benestar dels altres ciutadans”. (Imprescindible Francesc Torralba, Director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull i autor d’àmplia bibliografia)

La paraula civisme, sovint representada amb una imatge entre infantil i propera a la qüotidianitat – com la simpàtica fotografia de la campanya a Lliçà d’Amunt – , i sovint meditzada i mutilada per l’encutillament sancionador a què la sotmeten les ordenances,  – motiu a què fa al·lusió la imatge que acompanya l’apunt, treta d’aquest bloc civisme o cinisme a MATARÓ – és tan equívoca i manipulable com els discursos dels polítics en campanya electoral, i trobar la seva justa mesura és més difícil que trobar el punt de sal perfecte per a tots els paladars alhora. Què és més incívic, aparcar en doble filera o deixar brossa fora dels contenidors? Mantenir obstacles a la via pública  o no fer públic el pressupost municipal? Boicotejar una conferència o impedir una Comissió de Festes? Fer soroll nocturn fora d’horari o no pagar l’impost per gaudir d’un gual? Aprofitar-se de l’estatuts un càrrec públic per enriquir-se o estafar hisenda? Insultar i criminalitzar un grup de persones pel seu origen o fer-ho per la seva inclinació sexual? Usar la Llei per privar drets democràtics a part del poble o tenir bones relacions amb dictadors? Omplir la platja de papers, vidres i burilles o arrencar arbres i trencar retrovisors?No es pot posar tot al mateix sac, direu. Hi ha categories, accions que atempten més contra la convivència i els Drets Humans que altres. Però en el fons tot és el mateix: som o no som comunitat? tenim o no tenim totes i tots, sense exclusió, els mateixos drets fonamentals? Calen o no calen unes normes de funcionament per garantir aquests drets?

Fa un parell de dissabtes, a l’assemblea de Badalona som totes i tots es va aprovar un comunicat alertant la població sobre el perill de l’ús demagògic d’aspectes que atempten contra la convivènvia, i es van fer alguns aclariments sobre el civisme, civisme entès com a valor de ciutadania com a tal (participació, drets i deures, sentit comunitari no excloent)i no com a estricte compliment d’una ordenença; i l’escrit, que podeu trobar aquí, acaba dient:

“La persecució dels delictes és un mecanisme essencial per garantir la defensa dels drets humans i la convivència i s’ha d’aplicar sobre la població sense cap tipus de distinció, sense favoritismes però tampoc amb discriminacions. Amb eficàcia, determinació i equitat.”

Que quedi clar doncs que defensar la dignitat humana sense exclusions significa impedir i evitar que s’estigmatitzi i criminalitzi qualsevol persona per les seves característiques i sense tenir en compte les seves accions, ja que això és una vulneració dels drets fonamentals. Però no significa que no es reclami el compliment d’unes normes de convivència per garantir precisament aquests drets fonamentals.

En el senyor Albiol, que exigeix tanta duresa en la persecució de petits delictes lligats a la pobresa i l’exclusió, no se li sent cap exigència per a la persecució dels grans delictes comesos per gent com Millet o Camps. Només per posar un exemple