miozz mirades

Trencament fibrilar:de l’ànima. L’inesperada embòlia que ha patit un familiar proper, jove, em trasbalsa amb doble fiblada. Per les conseqüències sobre el xicot i els propers (que no és pas poc), i per tots els ressons que em destapa: gairebé set anys després de viure-ho a casa, i per partida doble, la cicatriu és fràgil. (continua)

(la imatge és treta d’aquest web)

És inevitable reviure, comparar, rellegir, i retrobar el dolor  en estat pur (si es pot dir que estava  lleugerament esmorteït pels anys), i la impotència. I mirar-se sense filtre el drama. L’antic, no prou paït, i el d’ara.

Hi ha una quants fils per estirar, sobre els que tinc ganes – i necessitat – de meditar i expressar-me.

Sobre l’art d’acompanyar en l’adversitat de l’altre, sobre la necessitat de canalitzar neguits i voluntats de ser útil per fer costat, sobre la capacitat diversa d’afrontar adversitats i de reaccionar-hi, sobre els danys col·leterals en les relacions presents i futures, segons siguin els posicionaments i actituds davant l’inesperat i les seves conseqüències…

Sobre el flagell constant de la incertesa, la impossibilitat de fer pronòstics acurats però, alhora, la necessitat de fer-los constantment. El pes de les projeccions, de les comparacions amb el què han passat altres, l’alternança contínua entre esperança i desesperança. La basarda d’un futur desconegut en què la víctima – germà, parella, amic, pare,mare,fill, nebot, oncle,company, veí… – no sabem en què o en qui es convertirà, no sabem si ens hi podrem comunicar, si recuperarà facultats, si patirà, si podrà tornar a ser feliç…

Sobre els pocs i contradictoris coneixements i certeses que té la ciència mèdica en relació a les petjades dels ictus cerebrals (siguin per embòlia o per vessament) i la seva recuperació.Sobre el poc que s’ha avançat en neurologia comparat amb d’altres matèries mèdiques. Sobre les contradiccions entre els propis sanitaris, i sobre el pes de les creences, les conviccions i els sentiments en la polarització d’actituds: lluitar o rendir-se…

Sobre l’immesurable esforç que comporta recuperar-se, l’imprescindible complicitat dels propers, suport emocional i funcional indispensable, necessari però no suficient; sobre com l’avenç és lent i no sempre perdurable, com el retrocés pot ser molt ràpid si hi hi complicacions: una repetició, una epilèpsia, una obturació de vàlvules…

I sobre recuperacions espectaculars, que també n’hi ha, que desacrediten totalment els pronòstics mèdics fets a priori…

Sobre aquests pronòstics sentència, sovint desencertats, sobre la incredulitat dels altres davant lectures possibilistes d’alguns professionals o dels més propers, qui vivint el dia a dia veuen més avenços que els qui no hi són tan a prop o s’ho miren amb mirades escèptiques…

Sobre com canvia la percepció del pensament “per viure segons com és preferible morir”, quan la víctima és llunyana o molt propera, quan desconeixes o no què pensava el malalt al respecte, quan coneixes o no persones amb handicaps que viuen amb satisfacció i reivindiquen la dignitat de la diversitat funcional… 

Sobre el poc suport – gens! – psicòlògic que reben els familiars per adaptar-se a la nova situació, per fer-hi front amb les millors condicions i poder respondre de la manera més òptima a un dol com aquest, llarg, inacabable de vegades…

Sobre tantes coses, que, de moment, no parlaré de cap.
Tinc l’ànima eixuta, tancada, esberlada.
Ni tan sols puc plorar